Reprodueixo la primera part dels extractes que m’han semblat força interessant de l’article de Mayte Rius, publicat a Estils de vida (núm. 117, 9 de juliol de 2011).
Elogis, un bé escàs
Està més que comprovat que el reforç positiu, felicitar i reconèixer les coses ben fetes, és una eina potent per motivar, educar, aprendre, donar seguretat i millorar l’autoestima. Però quan va ser l’última vegada que us van felicitar sense que fos el vostre aniversari? I quantes vegades heu aplaudit alguna conducta o feina de la vostra parella, fills, amic o companys d’oficina aquest últim mes?
(…) Si algú arriba tard a la feina, és molt probable que el cap s’apropi a recriminar-l’hi, però si sempre és puntual i acostuma a quedar-se després de l’hora de sortida el més probable és que ningú no li comenti res. Per què? Què fa que siguem tan gasiu en els nostres reconeixements i felicitacions?
Hi ha certa unanimitat entre els psicòlegs a l’hora d’afirmar que ens falta una cultura del reconeixement i que per això ens resulta molt més difícil felicitar que criticar. “Estem entrenats en l’autoexigència i l’exigència als altres, però no a veure el que és positiu i destacar-ho; donem per fet que les coses han d’anar bé i que si van malament ens hem de queixar”, afirma Purificación Sierra, professora de Psicologia del Desenvolupament de la UNED. Ursula Oberst, professora de Psicologia a la Universitat Ramon Llull, explica que tendim més a criticar perquè la crítica té a veure amb la ràbia, amb manifestar el nostre disgust, i és més fàcil expressar la ràbia que les emocions positives.
Francisca Berrocal, professora del màster de Psicologia del Treball de la Universitat Complutense de Madrid, coincideix que no tenim cultura del premi, ni en l’àmbit familiar ni en el de les empreses: “Només es felicita l’excel·lència, i és molt difícil d’assolir, així que només es fa una vegada de cada moltes o de cada mai”. I insisteix que és més difícil felicitar que criticar perquè un bon elogi ha de ser immediat, detallat i oportú.
