Reviure el passat amb els avis – Cançó: El llop de mar

Escolta aquesta havanera i escriu-hi els verbs que falten.



EL LLOP DE MAR (Ramón Carreras)

Amb setanta anys a l’esquena,
la pipa sempre a flor de llavi,
……………………… la nit serena,
vora la mar, s’hi …………………. un avi.

Tota la vida …………………….. amb les ones,
amb son bastó …………………….. a l’atzar,
……………………… la nit serena,
es ………………….. un llop de mar.

Quan el temporal i la tramuntana
…………………. les veles d’un vell bergantí,
jo ben ………………… al pal de messana
……………………. ben fort: el mar és per mi!

Ara que ja ………. vell i ,al vespre, no …………….. .
Ja no ………  a la pesca, ja no ………  companys.
Només ………. a passeig i ………………… la xarxa.
…………………  feixuc, pel pes de tants anys.

El meu itinerari és…

Després de veure diferents tipus de sortides o viatges (exercici 1) i vocabulari específic sobre el tema, ja podeu dissenyar un itinerari que considereu interessant (exercici 2 del llibre). Haureu de posar-li un nom, comentar els indrets que es poden visitar i si el recomaneu a un tipus de públic concret. Heu d’escriure sobre un lloc que conegueu perquè potser algú us en demanarà més informació.

Jo de petita volia ser moltes coses…i tu?

De petita volia ser investigadora privada. M’imaginava que descobria pistes i feia investigacions. Amb els amics de l’escola, sempre ens inventàvem casos per resoldre. Em sembla que ens agradava tant per culpa de les sèries de detectius i policies que feien a la televisió.

Més tard volia ser arquitecta. Em passava el dia dibuixant plànols de cases. Però quan vaig descobrir que el dibuix tècnic em costava força, vaig pensar que no tindria gaire futur en aquest gremi.

Quan s’acostava el moment de triar una carrera, vaig decidir-me per una de lletres. Sempre m’havia agradat molt llegir i aprendre llengües. Però el que va ser difícil va ser dir-ho a casa. Quin disgust! Els meus pares volien que estudiés hostaleria per continuar el negoci familiar. Però com que m’havia passat uns quants anys treballant-hi, sabia que no volia fer aquella feina tota la vida.

Ara faig de professora de català. Aquesta feina és molt més completa del que us pugueu arribar a imaginar. A part d’ensenyar a parlar i a escriure, també has de tractar amb el públic (com a l’hostaleria), has de planificar i dissenyar classes (com un arquitecte) i has d’investigar els dubtes que et sorgeixen (com un detectiu). Què més puc demanar si he aconseguit fer tot el que m’agradava de petita?

De petita volia ser investigadora científica… I tu?

Sí, sí! De petita vaig llegir la biografia de Madame Curie i em va fascinar. Volia ser investigadora i descobrir alguna cosa important per a la humanitat, en concret alguna cura contra el càncer. En parlava molt amb una amiga meva, la Cristina, i ella sí que ha acabat sent investigadora de veritat, tot un cervellet!  Però les meves aspiracions ben aviat van canviar. Després de treballar de joveneta com a auxiliar de guarderia, monitora de menjador i professora particular, vaig decidir tirar pel món de les lletres. Encara recordo la cara del meu pare quan li vaig dir que volia estudiar filologia. “Filo què?” va dir” catalana?”. No ho havia sentit mai! Ell volia que em posés a treballar, venia d’una família de fàbrica i taller (eren adobers), no pas que em posés a estudiar coses que sonaven tan malament! Però com que sóc molt tossuda vaig acabar estudiant filologia  catalana i ja fa vint anys que treballo fent classes.

Un  secret, m’encanta la meva feina!

QUALSEVOL TEMPS PASSAT…

Com acabaríeu el conte Qualsevol temps passat, del llibre Mil Cretins de Quim Monzó?
Aquest conte ens va bé per practicar el temps verbal que hem après aquesta setmana, l’imperfet d’indicatiu, i per repassar els presents, perquè compara com era abans i com és ara la comunicació familiar. Us poso aquí el principi del conte i vosaltres escriviu-ne el final.

QUALSEVOL TEMPS PASSAT

La Marta ha enyorat sempre la seva infància, aquella infància en què, malgrat tenir televisió, a l’hora de sopar, el pare, la mare i els nou germans s’asseien al voltant de la taula i a ningú no se li acudia demanar que engeguessin la tele. Perquè, a l’hora de sopar, els uns i els altres s’explicaven què havien fet durant el dia.
—Avui, a classe hem estudiat els primats— deia la Marta.
—Ah—s’interessava el pare.
—¿Vols més enciam?—preguntava la mare.
Quan la Marta va tenir un fill, els primats ja no s’estudiaven: es treballaven els primats, el quars, les estalactites i el món vegetal.
—Avui hem treballat el grèvol —li deia el fill.
La Marta hauria volgut que el seu fill creixés en aquell mateix ambient de sana alegria fraternal. Però, per comença, la Marta havia tingut només un fill i, amb només un fill, no hi pot haver gaire vida fraternal, ni sana ni no. A més, el televisor ja havia deixat de ser un proscrit i cada cop guanyava més terreny.
Durant un temps va intentar combatre’l, però aviat va llençar la tovallola i, a taula, tota la família —ella, el seu marit i el nen—cedien el cap de la taula al televisor. Llavors la Marta ho criticava:
—No és bo que la televisió presideixi les nostres vides. No ens comuniquem. ¿Tan poques coses tenim a dir-nos?
El marit pensava d’una altra manera:
—Però és que ara fan les notícies.
Sempre era el mateix: de seguida que s’asseien al voltant, el marit engegava el televisor. I el nen de seguida va aprendre la lliçó paterna i —si bé al principi també argumentava: “És per veure les notícies” —ben aviat ja no li va fer falta escudar-se en la coartada informativa i, per comptes de les notícies, van començar a ser les curses de fórmula I, uns dibuixos animats pretesament corrosius, o programes amb famosos que s’insultaven asseguts fent rotllana. La comunicació familiar havia començat la davallada per un pendent del qual no havia de tornar mai més. Bon punt acabaven de menjar,tots tres saltaven al tresillo i allà s’incomunicaven a base de mirar concursos, coreografies o acudits plans. Ella hauria preferit una partida de dòmino, que facilita una mínima conversa, un suau intercanvi d’idees, però feia temps que havia acceptat que era una batalla perduda i que no podia anar contra el curs del temps.
Però ara, des de fa uns quants mesos —un any, potser dos o més—, la Marta ha començat a enyorar fins i tot aquests temps, quan ella, el seu marit i el nen, passaven la nit davant del televisor. Perquè —no s’ho hauria imaginat mai— ara es comuniquen fins i tot menys.

Què creus que ha passat? Acaba tu el conte.
>Aquest és el final del Quim Monzó:
Des que va entrar el primer ordinador a casa, tot ha canviat. Primer va haver-hi només un ordinador, però ara ja n’hi ha dos. Un el fa servir el seu marit. L’altre, el seu fill. Ella no vol ordinador. El correu electrònic el rep a la feina i l’envia des d’allà mateix i, si és a casa i necessita enviar alguna cosa urgent, doncs entra a l’ordinador del marit o al del fill. Però ara passa que, de seguida que s’acaba el sopar, el fill recull els plats i els du a la cuina, el marit omple el rentaplats i l’engega, i, tot seguit, tots dos es tanquen, l’un al despatx i l’altre a la seva habitació, amb els ordinadors respectius, i ella es queda sola al sofà, davant del televisor, enyorant els temps en què, almenys, aquesta pantalla feia que estiguessin una estona plegats.