Arxiu per març, 2014

  • Contemplar contemplar… només les estrelles!

     

    estrella

    Què en penseu de la frase: *la Direcció no contempla una ampliació de plantilla a curt termini?

    Tot i que molt usual, el verb contemplar no té en català el sentit de tenir en compte, preveure, imaginar, pensar

    Vegem-ne la definició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC).

    Contemplar  v. tr. 1 Esguardar atentament (un objecte) absorbint-se en la seva vista. Contemplar els estels.               Contemplar el paisatge. Contemplar una imatge. 2 Donar (a algú) tots els gustos, totes les satisfaccions. Viu                 allí contemplat de tothom.

    Segons el el document Terminologia jurídica i administrativa del Departament de Justícia, el verb castellà contemplar es tradueix en català per: preveure, incloure, establir, tractar de, recollir expressar, indicar (tenir en compte), prescriure, disposar, donar compliment (ordenar)…

    Així doncs, hi ha moltes possibilitats per resoldre aquesta errònia ampliació de significat del verb contemplar; per exemple, la Direcció no preveu una ampliació de plantilla a curt termini.

    Un altre cas d’interferència amb el castellà el tenim en el verb recolzaren una frase com ara: *Les associacions de veïns recolzen aquesta iniciativa.

    Consultant novament el DIEC ens adonem que, contràriament al castellà apoyar, recolzar només vol dir repenjar, sostenir-se o descansar sobre un suport. Així doncs, el verb recolzar no vol dir advocar per alguna cosa, mantenir-la o defensar-la. Amb aquest sentit, l’expressió més adequada és donar suport. Per exemple: Les associacions de veïns donen suport a aquesta iniciativa.

    Així, cal distingir entre el verb recolzar, que té el significat estar aguantat, i l’expressió donar suport, que té el sentit de defensar, ajudar o estar-hi a favor.

    Article complet

  • Substitució pronominal del complement del nom

     

    Avui us volem parlar d’una construcció incorrecta, que veiem sovint als titulars.

    “Descobert un taller il·legal. La policia va entrar al taller i va detenir *els seus treballadors.”

    En aquesta frase, el més important és dir que es van detenir els treballadors del taller il·legal i no uns altres més generals (els treballadors), per tant, hem d’utilitzar un referent que inclogui aquesta informació, que forma part del títol i seria redundant de repetir. Gramaticalment, estem substituint un sintagma (del taller il·legal) que fa de complement del nom de l’objecte directe.

    Com ho fem? Amb un pronom feble: “La policia va entrar al taller i en va detenir els treballadors” (on en substitueix del taller il·legal, que és el complement del nom de treballadors). Ni podem suprimir el complement del nom ni el podem repetir dos cops: *Descobert un taller il·legal. La policia va entrar al taller i va detenir els treballadors del taller il·legal”.

    Un altre exemple: “Pimes: L’asfíxia econòmica continuada amenaça *la seva capacitat de recuperació.”

    Per tant, estem parlant de la capacitat de recuperació de les pimes, però no volem repetir aquest nom perquè ja ha sortit al títol. Com ho fem? L’asfíxia econòmica continuada n’amenaça la capacitat de recuperació (on en substitueix el complement del nom: la capacitat de recuperació de les pimes).

    En altres ocasions s’opta per referir-nos a aquest complement del nom amb un demostratiu que fa de pronom. Es tracta d’una solució igualment incorrecta: “L’asfíxia econòmica continuada amenaça la capacitat de recuperació *d’aquestes” (complement del nom: de les pimes).

    En aquests exemples, doncs, veiem que en català substituïm el complement del nom sobreentès amb un pronom feble, en lloc de referir-nos-hi amb un possessiu o un demostratiu, que és la solució que adopta el castellà.

    Altres vegades, l’error consisteix a oblidar-nos el pronom:

    Quants fulls tenim? Només *queda un paquet?, que ha de ser:  Quants fulls tenim? Només en queda un paquet? (complement del nom: de fulls).

    Menja’t el préssec; però no *t’empassis el pinyol, que ha de ser: Menja’t el préssec; però no te n’empassis el pinyol (complement del nom: del préssec).

    Per acabar, us proposem unes frases, totes elles reals, perquè ens contesteu què hi veieu.

    *“Educació pública: defensa el seu manteniment!” (complement del nom: de l’escola pública).

    *“Dibuixa un animal de cinc potes i escriu el seu nom” (complement del nom: de l’animal de cinc potes).

    *“Cal aprovar la llei i permetre el manteniment d’aquesta” (complement del nom: d’aquesta llei).

    Article complet

  • Anar fent

    Let Us Reminisce On Yesterday

     

    Avui farem un apunt sobre lèxic, que és la part de la gramàtica més creativa i, també, la més divertida. Aviam si us agrada!

    Les frases fetes remeten a situacions repetides i quotidianes, a solucions de problemes coneguts i, en això, ja està tot inventat!  Vegem-ho.

    Quan algú o alguna cosa es troba en una situació difícil diem que té mala peça al teler; és a dir, que aquest algú difícilment se’n sortirà o en sortirà ben parat.

    Si alguna persona s’ha excedit en alguna cosa, normalment inconvenient, diem que n’ha fet un gra massa.

    Quan hem d’evitar alguna cosa per perillosa o arriscada, diem que ens n’hem d’estar o ens n’hem de guardar prou. I també sentireu dir, sobretot a la gent gran, l’expressió Déu me’n guard!

    També, quan preferim fer alguna cosa diem que ens estimem més fer-la i quan lamentem haver-la fet diem que ens sap greu

    Si trobem que alguna cosa és excessiva diem que ja passa de taca d’oli i, encara més, si no és prou clara diem que fa pudor de socarrim.

    Quan algú es fica on no el demanen en pot sortir escaldat i és que no tot surt rodó i de vegades les coses van de mal borràs.

    Tot fa pensar, doncs, que la millor recepta és la de l’anar fent; és a dir, la sàvia frase feta que qui dia passa any empeny.

    Article complet

  • D’ara endavant no diguis en *lo successiu

    lolololololololo

     

    Reprenem l’apunt anterior sobre el lo neutre  per tal de fer-vos algunes propostes de substitució.

    Ara com ara, hi ha un consens general a evitar, tant en els registres formals com informals, l’ús de l’article lo en construccions de caràcter neutre.

    De manera general, el sentit abstracte o generalitzador s’expressa amb l’article masculí el, els demostratius això allò, o amb diverses construccions, com ara la cosa, el fet, la part, la qüestió, etc.

    Vegem-ne alguns exemples:

    * lo bo del cas > el millor del cas/el que té de bo el cas
    * lo que faltava> només faltava això/no fotis
    * faré tot lo que pugui> faré tot el que pugui/faré tant com podré
    * ara ve lo bo> ara ve la bona/agafa’t fort
    * agafa lo meu/lo seu> agafa les meves coses/les seves coses
    * lo millor que pots fer> el millor que pots fer
    * lo qual vol dir> la qual cosa vol dir/cosa que vol dir/i això vol dir
    * lo que dius>  el que dius/això que dius
    * de lo contrari> si no/contràriament/altrament
    * en lo referent a> referent a/amb referència a/pel que fa a/quant a
    * és lo de menos> no hi fa res/això rai!
    * per lo general> generalment
    * per lo menos> almenys/pel cap baix
    * per lo tant> per tant/així doncs
    * per lo vist> sembla que/tot fa pensar que 

    Altres construccions de caràcter intensificador: 

    * lo contenta que està!> està tan contenta!/com n’està de contenta
    * vine lo més aviat possible> vine tan aviat com puguis/com abans millor
    * a lo millor> potser/tal vegada/a la millor

    Així doncs, les solucions depenen de cada cas; com en altres temes conflictius, cal buscar la solució més natural i genuïna.  

     

     

    Article complet

  • L’article en català

    articles Fòssils lingüístics com tot lo dia i topònims com s’Agaró demostren que els tres articles que avui conviuen com a formes dialectals catalanes van sorgir l’una darrere l’altre; primer va dominar l’article salat, es, sa, es, ses, després s’hi va sobreposar el nord-occidental lo, la, los, les, i al final va triomfar el que avui és la forma estàndard de l’article: el, la, els, les.

    De fet, el llatí clàssic no tenia article. Aquest determinant va sorgir en llatí vulgar tardà a partir dels demostratius ille (lo/el) i ipse (so/es). Les formes derivades d’aquest últim eren les dominants en català popular i per això, als segles XI i XII, a la gran majoria del territori salàvem. Però al XIII la llengua oficial de la cort, emmirallant-se en l’occità, va anar imposant el lo.

    El pas de lo a el no es produeix fins al XIX i no esdevé estàndard fins al XX. Ara bé,  el lo no passa a el quan fa d’article neutre (representa una abstracció, lo bonic), i és Pompeu Fabra qui normativitza aquest canvi: l’obliga a fer el pas. Però el sistema necessita distingir formalment el neutre del masculí i d’aquí el desgavell que tenim actualment amb el lo neutre, ja que la substitució sistemàtica per el (*el bo del cas) o per allò no funciona.

    Actualment les formes antigues de l’article es mantenen en el lo nord-occidental i l’article salat balear.

    D’alternatives per substituir el lo neutre no normatiu, en parlarem ben aviat!

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog