Arxiu per març, 2021

  • El made in Xina té molts anys

    Segur que també us quedat enlluernats amb les fotografies de les grans extensions de presseguers florits als camps d’Aitona o Torres de Segre, a Ponent, a la plana de Lleida, país de la fruita dolça i de pinyol. Un mar rosat. I si en llegiu alguna cosa, a la bellesa del paisatge hi sumareu la del lèxic perquè parlar de fruiters és tan bonic com veure’ls.

    La fructicultura és la branca de l’agricultura que s’ocupa del conreu de plantes i arbres fruiters. Normalment això es fa en vivers, que són els llocs dissenyats per a criar-hi planters o per a engrossir-hi plantes destinades al mercat.

    Les varietats tradicionals són el fruit del llarg procés en què l’agricultor selecciona les varietats més adaptades a les característiques del seu territori. Parlem de sòls fèrtils, francs i lleugers, embassats i entollats, calcaris, ben drenats o argilosos, profunds o soms; quant a la planta, parlem de la capacitat d’ancoratge, del ritme de caiguda del fruit o de la resistència als fongs.

    Si som de l’Hospitalet segur que coneixem la paraula feixa, també bancal, que són les peces de terra de conreu plana, limitades per marges de pedra o tanques. També poden estar limitats per llenques llargues i estretes de terra a un nivell més baix, les rases.

    Els fruiters se solen empeltar, és a dir, s’insereix una part (l’empelt) d’un arbre proveïda d’una o més gemmes (rudiment vegetal que es converteix en una tija, una branca o una flor) en una branca o tija d’un altre arbre (el peu o portaempelt) de manera que se n’aconsegueix una de nova amb les característiques desitjades de totes dues.

    Presseguers, albercoquers, pereres, pomeres, nesplers (nesprers)… Quin us agrada més?

    Article complet

  • Aquest petit tresor

     

    Els pronoms febles són un dels petits tresors del català, però malauradament tenen fama de difícils; tant dir-los com escriure’ls resulta complicat per a molts parlants i aprenents del català.

    Com sabem, els pronoms poden anar davant o darrere del verb i adopten diverses formes (reforçades, es; elidides s’; plenes, se, o reduïdes, ‘s), tot i que hi ha formes verbals que només admeten el pronom darrere. Continuem?

    L’adjunció d’un pronom feble darrere el verb, com ara en les formes d’infinitiu o en l’imperatiu, pot afectar la terminació del verb i, de retruc, també el pronom.

    Aquests canvis fonètics els fem principalment en parlar, en registres informals, i per tant no solem escriure’ls, però… i si ho hem de fer? Com els reproduïm?

    Vegem-ho:

    • Al profe, mira de convènce’l (mira de convèncer-lo, en registre formal)
    • Ens hem quedat per coneixe-us (ens hem quedat per conèixer-vos)
    • Vull di-us-ho. Recordeu que el pronom us no s’apostrofa mai. (vull dir-vos-ho)
    • Promete’m que arribaràs a l’hora (promet-me que arribaràs a l’hora)
    • A l’avi, serveixe’l primer (serveix-lo primer)
    • Digue’m el que m’hagis de dir (digues-me el que m’hagis de dir)
    • Digue-li que ho sento. Recordeu que el pronom li no s’apostrofa mai. (digues-li que ho sento)
    • Ajupe’t i estigue’t quiet! (ajup-te i estigues-te quiet!)
    • Aquesta és l’última vegada, tingue-ho present (tingues-ho present)

     

    I per què digue-li i no *diga-li? Doncs perquè la 2a persona de l’imperatiu del verb dir és digues i a dreta llei les combinacions resultants són digues-me, digues-li, digues-nos, digues-ho, etc. Tal com hem vist en els exemples, en parlar solem menjar-nos aquesta essa final per evitar dues consonants seguides: digue’m, digue-li, digue’ns, digue-ho, etc. perquè el verb adopta la forma digue (reducció de digues) i no diga ( *diga’m, *diga-li, *diga’ns, etc.)

    Article complet

  • La família, bé?

    Avui continuem parlant sobre els possessius amb quatre remarques interessants.

    Una és la posició del possessiu darrere d’alguns noms, quan la posició habitual sol ser davant, com ara en casa meva/casa teva/casa seva, etc., vinculat al lloc on ens estem o a l’habitatge familiar (la llar):

    • Casa nostra és casa vostra.
    • Vam anar a casa seva.
    • A casa meva som vegetarians (els de casa meva, la meva família)

    Però també podem usar casa sense possessiu, precedit de les preposicions a, de i, menys freqüentment, per, si pel context queda clar de qui és la casa de què es parla.

    • La meva àvia no surt de casa (és a dir, de casa seva)
    • Ves-te’n a casa que ja és tard (és a dir, a casa teva)

    La segona remarca és sobre l’adjectiu propi/pròpia que pot reforçar un possessiu o aparèixer fins i tot sense possessiu i que s’utilitza en contextos contrastius per eliminar ambigüitats:

    • Farem el nostre propi hortet.
    • L’Anna inclourà en el llibre poemes propis (diferent de: l’Anna inclourà en el llibre els seus poemes, que poden ser d’algú diferent de l’Anna)

    Ara bé, l’ús de propi/pròpia, molt estès, no és correcte en usos en què es pot substituir per mateix/a i que té un sentit merament emfàtic.

    • Els mateixos afectats (o els afectats mateixos) es van mobilitzar (i no pas, els *propis afectats es van mobilitzar).
    • El mateix autor (o l’autor mateix) va assistir a l’acte (i no pas, el *propi autor va assistir a l’acte).

    I per acabar, un apunt sobre els possessius àtons (sense determinant) que, encara que no són usats en tot el domini lingüístic, s’utilitzen sovint sobretot en relacions de parentiu. Com ara, mon pare/ton pare/son pare, i en femení, ma mare/ta mare/sa mare. I en plural, menys usual, mos cosins/tos cosins/sos cosins (o com en tortosí, mons/tons/sons), i en femení, mes cosines/tes cosines/ses cosines.

    Finalment, també s’utilitza en formes protocol·làries, com ara Ses Majestats els Reis d’Orient.

     

    Article complet

  • Nom i cognoms, si us plau?

     

    I si esborrem alguns possessius?

    Avui parlarem dels possessius tònics (precedits de l’article) que són els mots que presenten una relació de possessió o pertinença respecte a una persona gramatical. Els usem constantment, fins i tot en casos que no hi calen. Vegem-ho.

    Els noms que designen parts del cos no solen anar acompanyats de possessius, però poden demanar la presència d’un datiu en alguns casos. Així: 

    • No li veig la cara (i no pas, no veig la seva cara)
    • Em vaig posar la a la butxaca
    • Se’t tanquen els ulls. 

    També solen prescindir del possessiu els noms que designen objectes personals o activitats habituals, quan la relació possessiva ja és clara pel context.

    • Se m’ha fet tard, agafo l’abric i me’n vaig (i no pas, agafo el meu abric) 
    • El jardiner ja ha acabat la feina (i no pas, la seva feina)
    • On són les ulleres 

    Tot i que si volem remarcar que em refereixo a les meves ulleres en una casa on tothom en porta diré; on són les meves ulleres, aquestes són les teves! 

    En general els noms de parentiu s’expressen sense possessiu perquè la relació possessiva és clara. 

    • Què fa la família? Com es troben els pares?
    • Això, pregunta-l’hi al pare, jo no en sé res
    • S’estimen molt l’àvia 

    Com veiem, el possessiu és sobrer en molts casos: 

    • Nois, agafeu el llibre per la pàgina tres. (i no pas, agafeu el vostre llibre per la pàgina tres) 
    • Tenim moltes eines a l’abast (i no pas, al nostre abast) 
    • De l’Hospitalet, el que més m’agrada és la gent (i no pas, la seva gent). 

    Cal buscar alternatives a lús del possessiu, sovint amb un pronom feble, en frases com: 

    • Quantificats els danys, cal fer-ne la reparació/cal reparar-los (i no pas, fer la seva reparació). 
    • L’objectiu és conèixer l’aplicació i millorarne lús (i no pas, millorar el seu ús) 
    • Pel que fa als resultats, demà els publicarem (i no pas, demà, procedirem a la seva publicació).

    Així, ara que tot és demanar hora, digueu com us dieu i agafeu el torn, encara que us preguntin quin és el vostre nom i els vostres cognoms, i us diguin que agafeu el vostre torn 

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog