No malbaratem la gent!
Gent, on sou?
Ja hem comentat altres vegades que l’ús dels possessius en català és força limitat. Lògic, atès que la forma més estàndard és llarga i redundant: article + possessiu + nom (les meves tietes àvies), tot concordat en gènere i nombre. Si utilitzem els possessius àtons, el text és més breu (ma mare, ton pare, ho farà sa tia!), però aquestes formes no són habituals en tots els registres ni en tots els parlants ni varietats.
L’ús i abús que fem actualment les possessius és clarament una interferència. Primer tenim usos superflus com ara descriure que els seus són marrons i el seu nom és Carme, en què cal dir que té els ulls marrons i es diu Carme, o dir on he deixat la meva jaqueta sense que hi hagi un interès emfàtic (la meva, no la teva!), en què simplement volem saber on és la jaqueta. Els fills se suposa que són nostres, igual que els ulls pertanyen a la cara i les butxaques pertanyen als pantalons. Regla 1, doncs, si no hi cal, no cal.
A banda sempre podem substituir quan vaig veure els seus cabells per quan li vaig veure els cabells; quan vaig mirar la seva boca, per quan li vaig mirar la boca, en què marquem la funció del possessiu amb un datiu. Molt més literari, oi? ; – )
Fixem-nos l’ús que fan els blogs de viatges o els catàlegs de les agències d’aquest possessiu calcat dels “sus gentes”. No és només l’ús abusiu del determinant, també és el fet d’utilitzar gent de manera inapropiada. Si mirem el diccionari veurem que el mot gent forma construccions com ara: bona gent, mala gent, gent de bé, gent de mar, gent de terra ferma, gent de poca fe, gent de lletra, gent del camp, però no hi surt pas la seva gent/les seves gents per referir-se a la gent de tota la vida.
“En aquest tresc coneixerem la bellesa de la selva i l’amabilitat de les seves gents”, “una visita guiada sobre Begur i les seves gents” , “us acostarem a la seva gent”, “Occitània i les seves gents”… És un no parar!
En català, la meva gent és la meva família/la gent del meu entorn/la gent en qui puc confiar i la seva gent és, més ben dit, la gent del territori/la gent que hi viu/els habitants/els ciutadans/els veïns.
Us proposem per a aquest 2019 més creativitat a l’hora d’escriure, fugir dels llocs comuns, de les interferències a tort i a dret, llegir bons autors, prosistes catalans clàssics, autors mallorquins, valencians i nord-catalans i, és clar, apuntar-vos a un curs de català al CNL per millorar els vostres coneixements de llengua, que tant de gimnàs fa mal!
Bon any!
Els missatges de Twitter, les piulades o tuits, és comunicació informal, sovint fruit d’una rampellada, però això no vol dir que hagin de ser gramaticalment incorrectes, sinó adequats a un registre que és el de la llengua col·loquial, que, ai las! tant justeja. En aquestes piulades hi ha de tot; el follet entremaliat s’hi troba com a casa, des de faltes de picatge, fins a interferències d’escola i a malentesos comunicatius. A banda dels inevitables estirabots creatius, l’ortografia i el lèxic se’n ressenten a bastament. No cal ser perepunyetes, però mireu de seguir bons piulaires i bloguers, que tan important és què es diu com com es diu.
Què ens fa ser més persones, en què ens reconeixem persones? Doncs, segurament, tots estarem d’acord que en la capacitat de raonar i enraonar! Allò que l’home ─i la dona─ és l’únic animal racional que… actua com si no ho fos.
