Arxiu de l'autor

  • (No) relacions forçades

    El 2020 és l’any del com a casa enlloc. Si mai havíem preferit no veure’ns amb en Tal ni compartir amb en Tal Altre, aquest any ni fet a mida. No ha calgut excusar-se abans de dir que no. No vindrem.

    I que la situació és anormal ho veiem en el niu de formes que tenim per dir que sí, que vindrem, que ens relacionem. El per donar i per vendre, l’a gavadals, la munió, el fotimer, el qui-sap-lo, la gentada i el fart de cosins, enguany posposats sine die.

    Amb els parents ens hi avenim, del verb avenir-se, que vol dir congeniar, posar-se d’acord: Amb els germans ens avenim molt.

    Altres formes són l’adjectiu avinent, que vol dir de fàcil accés: Un lloc avinent de parar-hi. I també, de bon tracte: És una persona molt avinent, s’hi pot confiar. I la construcció fer avinent, que vol dir anunciar, recordar: Us faig avinent que aquest Sant Esteve només hi ha canelons per a deu persones!

    Diem que amb la sogra o la cunyada ens hi fem, ens entenem prou bé i que ella n’està molt dels nets o dels nebots.

    També utilitzem entendre-s’hi per referir-nos a la manera de veure amb claredat una situació per actuar-hi en conseqüència: T’hi entens? No, no me’n surto. Amb tants procicats no m’hi entenc ni gens ni mica!, i no pas, *no m’hi aclaro ni gens ni mica (*aclarar no és una forma catalana i aclarir —1a persona: aclareixo— vol dir fer més clara alguna cosa o treure el sabó de la roba, esbandir).

    Sigui com sigui, pocs, però ben avinguts, us desitgem un bon Nadal i una bona entrada al 2021 🙂.

     

    Article complet

  • Més vell que anar a peu

     

    Vivim temps d’emergència: emergència sanitària,  econòmica, social, climàtica… i emergència a can Barça, també!

    Com podem expressar tot això? Què ens ensenyen aquestes emergències?

     

     

    Que no hi ha més cec que qui no hi vol veure.

    Que ara li veiem les orelles al llop i d’aquí plora la criatura.

    Que tal faràs, tal trobaràs.

    Que si hem fet els ulls grossos, ara toca entomar la clatellada.

    Que hi ha qui se n’ha fet un tip de dir-nos-ho, però nosaltres fent la viu-viu.

    Que quan hi ha una trencadissa no s’hi val a fer-se el desentès.

    Que si anem a tres quarts de quinze no farem res de bo.

    Que pensar que amb la vacuna, rai!, és no girar rodó

    I que pensar que Internet ens traurà les castanyes del foc és per pixar-se de riure!

     

    Ves per on, ve-t’ho aquí, que la pandèmia ja era tota al diccionari!

     

    Article complet

  • Black Friday, Ciber Monday…

     

    L’Observatori de Neologia de la UPF recull els nous termes que s’incorporen al corpus oral i escrit de la llengua

     

    Ja fa un parell d’anys que el Termcat va proposar, tot pressentint que aquestes iniciatives no tindrien aturador, que seria bo tenir-ne una versió catalana i va fer les propostes Divendres Negre i Ciberdilluns. Es tracta de dues iniciatives comercials d’origen anglosaxó que es duen a terme el primer divendres i dilluns després del Dia d’Acció de Gràcies (Thanksgiving Day) festa nacional dels Estats Units des del 1863, que se celebra el quart dijous de novembre. Així doncs, després d’escurar el gall dindi rostit asseguts al voltant de la taula, les famílies nord-americanes surten a correcuita a comprar, si cal obrint-se pas a cops de colze. 

    Si enguany el Halloween (All Hallow Even, que vol dir nit santa, atès que és la vigília de Tots Sants) ha passat sense pena ni glòria, aquest Divendres Negre aprofitant la primera obertura comercial i l’encesa de llums que marca el tret de sortida de la campanya de Nadal ha fet el ple.  

    Nous costums noves paraules; la cultura és global i no és possible estar-ne al marge. L’Observatori de Neologia  documenta les innovacions en el camp de la formació de paraules que recullen els mitjans i les xarxes, amb voluntat de descriure i analitzar els recursos d’actualització del lèxic; difondre periòdicament les noves creacions i contribuir a actualitzat el corpus de la llengua. Després correspon als parlants de fer-se-les seves (més o menys adaptades) i a institucions com el Termcat de buscar-ne la millor proposta en català. Finalment l’IEC, si escau, acceptarà aquella forma o la bandejarà, perquè la creació i adopció de noves paraules és una pràctica publicitària habitual i una flor no fa estiu. 

    En el context actual, amb l’economia de mal borràs i els treballadors veient-les de tots colors, hom es troba en la disjuntiva de mantenir l’esperit auster a què ens ha acostumat la pandèmia o a tirar la casa per la finestra amb l’excusa que, enguany, ho fem per solidaritat.  

    Grateu-vos la butxaca i fireu-vos, que tal dia farà un any! 

    Article complet

  • Què seria la llengua sense foteses?

    “Fa de mal dir però… “ (i descobrim una cosa que només es pot dir a cau d’orella)

    Dit així ja ens adonem que qui diu això sent vergonya, que ens ho diu a contracor. El llenguatge col·loquial diu molt de nosaltres: d’on som, amb qui parlem i de què, amb quina intenció… El llenguatge formal, en canvi, vol impedir els malentesos. Fora subjectivitat, fora matisos i sinònims!

    El col·loquial és la mare del ous, dit així, en col·loquial. Ja en parlàvem fa unes setmanes, però arran de l’article d’Enric Sierra a Vilaweb hi tornem. Per aprendre el col·loquial s’hi ha de viure, sense col·loquial no som res.

    Dormir, parlar? Sabem veure les diferències entre endormiscar-se i clapar? Entre esgargamellar-se i xiuxiuejar? Entre empatollar-se i dir ras i curt? Hauríem de tenir prou repertori i intuïció lingüística per triar entre bramar, xisclar o cridar. O per alternar un esperar per florir-se, un tenir una addicció per no poder-se’n estar, un criticar per deixar com un drap brut, un abandonar per deixar córrer, un estar en xoc per no poder-se’n avenir, un no atrevir-se per no veure-s’hi amb cor, un afalagar per llepar el cul o raspallar. I atesa la interferència del castellà, especialment en aquest registre, que bé aniria si poguéssim substituir un *vejestorio per un xaruc, un *cansino per un llauna o un tocacampanes, un *sonsacar per treure del pap, furgar o burxar, un ser un *vago per ser un dropo, un mandrós o un esquenadret.

    Tenir un bon repertori lèxic i fraseològic, ens fa més rics a l’hora de parlar. Són foteses? No pas, la col·loquialitat ens fa més agradable l’existència i ens assegura el futur de la llengua.

    Article complet

  • Sempre amb els febles

    Al CNL també ens hem avingut al cafè per emportar-se!

    La necessitat de continuar omplint el calaix, ha fet que la consumició no presencial —que diríem—, sigui ara la normalitat. 

    De menjar cuinat sempre n’hi ha hagut. El compràvem i ens l’emportàvem per consumir-lo a casa. Ara aquest us l’emporteués el reclam. Menú per emportar-se? Me per emportar? Menú per emportar-se’n 

    En aquesta construcció de preposició + infinitiu (la més coneguda és pis per llogar), si l’infinitiu és un verb pronominal, com ara emportar-se, endur-se, posar-se, emprovar-se podem prescindir de l’element que cal emportar-nos o emprovar-nos (el menú, la roba) però no pas del pronom, que es refereix al subjecte de l’infinitiu: Si no memporto la carmanyola hauré de triar un menú per emportarme. A menú per emportar-se —lúnica forma vàlida fins a la nova gramàtica de 2016 que admet ara també menú per emportar—, el subjecte és un impersonal de 3a persona (qui vulgui/els clients). 

    Així doncs, menjar per emportar-se i cafè per endur-se. O més clar, per veure la coincidència dels pronoms; Us oferim de dilluns a divendres, menú per emportarvos i li oferim cafè per endurse o t’oferim un plat i postres per emportarte, a molt bon preu! 

    si sou vosaltres els que us esteu reinventant i voleu difondre a les xarxes el vostre particular “per emportar-se” no us oblideu l’a punt per menjar/acabat de fer/casolà/fet a casa/feu-nos la comanda una hora abans/comandes fins a mig matí/pagament per bizum, etc.

    Tradicionalment la comanda es lliurava amb un si és servit/servida, que els usos han actualitzat amb un té/tingui (imperatiu, sense complement) o aquí ho tens/aquí ho té (depenent del gènere, aquí la tens/la, el tens/el té), no pas *aquí tens, atès que el verb tenir demana sempre un feble!  

    Ja per acabar, el gran gramàtic Joan Solà, quan tot just començava aquesta moda del take away va reflexionar sobre aquestes construccions. Si voleu un bany de sintaxi el teniu aquí. 

     

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog