Més matisos, més paraules
Escrostonar, esborrar, estovar, esfullar, esbullar, encartonar, enlluernar, emprovar, empolsinar, emmalaltir, endinsar, enjardinar, entaforar…, què tenen en comú tots aquests verbs? Doncs que són formats per l’addició d’un afix ─prefix, perquè va davant─ , en aquest cas en(em)-/es-, a una base lèxica ja existent.
En el mecanisme de derivació, els afixos derivatius creen un mot nou, com en els exemples, i els afixos flexius expressen alguna categoria gramatical (gènere, nombre, conjugació verbal), així de crostó/crostons/escrostonar. Els primers són els més interessants perquè enriqueixen (de ric!) el corpus de la llengua, formen camps lèxics complexos i són un magnífic recurs creatiu. Si el prefix en-(em-)/es-serveix per indicar el procés d’una acció o el canvi d’estat (estovar-se), altres prefixos molt productius són de-/des- que indica inversió del significat (desvestir-se, desordenar) o re- que indica repetició o intensitat (reinventar-se, refermar).
Els prefixos aporten al nou mot un significat que matisa el de la base lèxica. Hi ha prefixos que canvien la categoria del mot al qual s’adjunten, com el prefix en-(em-)/es-que avantposat a un nom (crostó), un adjectiu (tou) o un adverbi (dins) forma verbs. Però n’hi ha que mantenen la mateix categoria gramatical, sec/resec (tots dos adjectius), baixar/abaixar (tots dos verbs), avi/besavi (tots dos noms). Us animem a enfilar-vos, a esvalotar-vos, a entrellucar i a despentinar-vos sempre que faci falta, perquè parlar creativament rejoveneix!
