Arxiu de la categoria ‘Morfologia’

  • Per molts Rubricatus!

    umillorLa preposició de pot introduir diverses estructures, normalment un nom (una casa de fusta), però també un adjectiu (l’acusen de corrupte) o un adverbi (ho va fer de bon grat). Avui volem parlar, però, d’uns usos més controvertits: quan introdueix un complement elidit i quan es combina amb el determinant altres.

     

    En general es considera que la preposició de és obligatòria quan s’elideix el nom o l’adjectiu a què ens referim i quan altres no acompanya cap nom (i per tant fa una funció pronominal). Vegem-ho:

    Vull dues tovalloles: una de verda i una de groga (és a dir, una tovallola verda i una tovallola groga).

    Algunes associacions no hi estan d’acord; d’altres, sí (és a dir, altres associacions).

    Contràriament, si hi apareix un nom (i per tant, altres fa de determinant), l’ús del de es considera abusiu.

    Vull dues tovalloles, entre *d’altres coses (és a dir, entre altres coses).

    Aquest ús excessiu ha comportat que la locució entre d’altres s’utilitzi, ara com ara, a tort i a dret. Un ús força comú entre persones que tenen poca seguretat a l’hora de parlar, a l’estil del recurs al famós àdhuc del president Montilla, al Polònia.

    “Publicar els comptes públics i limitar les despeses de representació, *entre d’altres, són pràctiques que contribueixen a generar confiança”.

    El nom sobreentès no apareix o apareix després (pràctiques), de tal manera que la locució no s’entén: entre d’altres, què? Una possible solució és eliminar la locució; l’altra, seria completar-la: entre altres recomanacions, o posar-la darrere, …són pràctiques, entre d’altres, que contribueixen a generar confiança.

    En frases com: A l’aniversari del Rubricatus van parlar, entre (d’)altres, en tal, en qual i en Pasqual, en què el nom elidit s’entén clarament que és persones, s’admeten totes dues formes. De tota manera sempre podem dir: A l’aniversari del Rubricatus van parlar, entre altres personalitats, en tal, en qual i en Pasqual.

    Article complet

  • Com més millor!

     

    england_history_school_1802

    Avui en dia tot és maco o xulo o guais, a tot estirar collonut. I para de comptar. L’empobriment de la llengua és un fet i comporta la pèrdua de matisos a l’hora d’expressar-nos. Tot hi ajuda; quants de nosaltres escrivim textos habitualment més enllà del mòbil, o el correu electrònic?

    La roba *es trenca o més aviat envelleix, s’esfilagarsa i s’esquinça?; la calor ens adorm, ens endormisca, ens ensopeix, fem capcinades, pesem figues, ens fa clapar o ens fa dormir com a socs?

    La derivació, que és un dels principals mecanismes de formació de paraules, suposa la formació de mots nous a partir de l’adjunció de prefixos, infixos o sufixos. Així a partir dels primitius clar, fil, ploure, crit, fulla, ferro o fusta, formem els derivats aclarir, provisquejar, cridòria, fullaraca,  ferralla, fustam i molts més.

    Però no només són els matisos, també podem recórrer a la sinonímia per ampliar el nostre repertori lèxic, ja que saber dir les coses de diferent manera ens permet adequar-nos millor a cada cas, als diferents graus de formalitat. En l’exemple anterior clapar (en alguns parlants substituït per sobar*) o dormir com un soc no són vàlids per justificar-nos quan arribem tard a la feina o per explicar al metge els nostres problemes de cansament. Un parlant competent ha de tenir al seu abast un ventall de recursos que li permeti triar un mot o un altre en cada situació comunicativa.

    I per acabar, anar a estudi/anar a escola, anar a plaça/anar al mercat… De vegades, una forma en substitueix una altra empesa pel pas del temps!

    Article complet

  • *Ningunejar, mai!

    Verdures saltadesReprenem avui una qüestió sorgida arran d’un comentari que ens va fer una lectora a l’apunt Beeee, sobre la formació de paraules a partir de processos de derivació. En la nostra relació de lèxic hi proposava la forma culada  (del verb cular) en lloc de culejada com a més genuïna. Nosaltres ens vam remetre al DIEC i al TERMCAT, segons els quals culejar un vehicle és “moure’s d’una banda a l’altra de la part del darrere per excés de velocitat, per una mala maniobra o per manca d’estabilitat”. Fins aquí vam arribar l’altre dia, avui estirarem el fil un xic més.

    El sufix -ejar (eig + terminació  conjugació -ar) serveix per formar verbs de la següent manera:

    nom + -ejar: parpellejar, estiuejar

    adjectiu + -ejar: verdejar, amarguejar

    adverbi + -ejar: sovintejar, davantejar

    verb + -ejar: plovisquejar, parlotejar

    Aquest sufix, força productiu en català, aporta al significat el matís de procés, de cosa inacabada (“tenir tendència a, comportar-se com…”). És a dir, amarguejar vol dir “tenir un punt d’amarg”, davant el conclusiu amargar “fer esdevenir amarg/tenir un gust amarg”. El vi agreja o rancieja quan comença a tenir aquest gust d’agre o ranci, abans de ser definitivament agre o ranci.

    Empentejar davant empentar vol dir que donem empentes de manera successiva. I així també si comparem parlar i parlotejar, ploure i plovisquejar (amb l’addició també d’un infix -isc-), ens adonem que el sufix aporta un sentit diferent al verb. Si hi ha una diferència de significat, doncs, el sufix té un perquè, però quan només tenim un cas de sinonímia, com ara pedalar, que al DIEC remet a pedalejar, sembla que ens trobem en un cas d’abús fruit de la inèrcia a traduir per -ejar, allò que en castellà és –ear, ja que la manera normal en català de formar verbs a partir de noms és amb el sufix –ar.

    Aquesta ampliació/calc es veu significativament en dos àmbits: el llenguatge juvenil, amb formes com mosquejar, cabrejar, morrejar, escaquejar-se, i el llenguatge tècnic: cablejar, sondejar, prorratejar… En ocasions simplement assistim a una substitució dels verbs tradicionals per altres, de nova creació, que s’ajusten a la forma castellana. Per exemple, amb la introducció indiscriminada de colpejar (del castellà golpear, acceptada al diccionari però sense cap tradició), que ocupa l’espai dels nostrats picar, pegar o apallissar; o de *cabrejar, en lloc d’emprenyar, empipar, etc.

    Pel que fa als llenguatges d’especialitat, de més fàcil control per part dels terminòlegs, igual que tenim telefonar (i no *telefonejar), hem de dir formatar (i no pas *formatejar), calafatar, ribotar, blocar o sondar (que apareixen al diccionari al costat de ribotejar, bloquejar i sondejar). Així, en la carta d’un restaurant, a las verduras salteadas, els corresponen en català les verdures *saltejades ─ja que segons la regla del parlant mimètic a tot verb en -ear en castellà li correspon un verb amb -ejar en català─, i no pas les gustosíssimes verdures saltades.

    I quant al títol, un altre exemple d’aquesta mimesi acrítica: en tot cas, menystenir, ignorar…

    Article complet

  • Mateix no és pronom

    Bandera d'AndorraAvui volem comentar un ús que infla les pàgines dels textos formals i que, a banda d’incorrecte, porta més problemes que avantatges perquè complica la frase. Ens referim a l’ús de mateix com a  pronom:

    Sovint les màquines s’espatllen pel mal ús que fem *de les mateixes; és a dir, sovint les màquines s’espatllen pel mal ús que en fem.

    (parlant d’ingressos) … i canalitzaria una part dels mateixos a Andorra; és a dir, en canalitzaria una part a Andorra.

    (parlant d’una escola) … els professors que imparteixen classe *en la mateixa; és a dir, els professors que hi imparteixen classe.

    (parlant d’una comissió) …els membres *de la mateixa tenen veu i vot; és a dir, els seus membres tenen veu i vot.

    De vegades, l’ús del mateix embolica que fa fort (exemple real):

    …permet presentar-se al concurs posterior al curs i a *la realització de mateix; és a dir, permet presentar-se al curs i, després, fer el concurs o a l’inrevés?

    Aquest mal ús pronominal també s’estén als demostratius:

    (parlant del noi) …es van referir *a aquest amb elogis; és a dir, s’hi van referir amb elogis.

    Per tant, davant aquests casos us aconsellem l’ús dels pronoms febles, si cal dels possessius (sempre que siguin necessaris) i, fins i tot, repetir-hi l’element de referència o recórrer a la puntuació.

     

     

    Article complet

  • Quantificadors

    Prou, bastant, força...

    Prou, bastant, força…

    Bastantes vegades hem dubtat de la forma dels adjectius/adverbis quantificadors com el que acabem d’escriure en la nostra frase; és a dir, bastant té la forma de femení plural? I què en fem dels masses, prous i  forces?

    En un registre formal, els quantificadors massa, prou i força són invariables segons la normativa, però en la llengua parlada, tendeixen a flexionar el nombre quan depenen d’un mot en plural. Cal tenir en compte, però, que aquest ús és incorrecte, ja que són mots invariables i, per tant, no flexionen ni el plural ni el gènere.

    De retruc també dubtem a l’hora de dir gaire o gaires, en casos de plural. Al DIEC hi surten totes dues formes (invariable i acabada amb -s) però els parlants solen utilitzar la segona.

    Així, no és recomanable dir:

    Hi havia *masses homes /Vaig conèixer *forces noies / Ja tinc *prous diners

    Sinó que s’ha de dir:

    Hi havia massa homes /Vaig conèixer força noies /Ja tinc prou diners / No hi ha gaire/gaires inscrits a la sortida.

    Tornant al començament de l’apunt, en una de les darreres actualitzacions del DIEC, l’adjectiu femení bastanta va ser incorporat al diccionari tant en contextos formals com informals. Tenim doncs la flexió completa: bastant/bastanta /bastants /bastantes.

    I ja us hem inflat prou el cap per avui!

     

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog