Arxiu de la categoria ‘Sintaxi’

  • Semblants però no iguals

    assemblar-se2

     

    Avui volem comentar alguns verbs que, tot i que solem utilitzar bé, de vegades creen confusions.

    Semblar:  Tenir l’aparença de ser cert o probable. Sembla que tindrem eleccions anticipades.Tenir l’aparença. La Jana sembla una princesa!

    Verb intransitiu (no porta objecte directe), en què el subjecte va darrere del verb. No s’ha de posar un infinitiu entre aquest verb i el subjecte: sembla *ser que finalment arriba la tardor, en lloc de sembla que finalment arriba la tardor. Amb el segon sentit és un verb copulatiu (porta atribut).

    Assemblar-se. Tenir semblança. Tots els japonesos s’assemblen. Tenir semblança  entre si. S’assemblen com un ou a una castanya.

    Verb intransitiu i pronominal. En una frase com S’assembla a la seva mare?  La resposta afirmativa ha de ser: Sí, s’hi assembla molt, on el pronom hi substitueix el preposicional a la seva mare.

    Dormir: Estar en l’estat fisiològic de la son. Dormo poc, només sis hores.

    Verb intransitiu

    Adormir-se. Fer venir el son. Aquests concerts són per adormir el personal! Començar a dormir. M’estic adormint al sofà, millor me’n vaig al llit. Un membre del cos esdevenir gairebé insensible. Se m’ha adormit el peu. Anestesiar, insensibilitzar. Em van adormir de cintura en avall per a l’operació.

    Normalment és transitiu, com ara, fer venir la son a algú: la Laia adorm l’Elna. En el sentit de pesar figues és intransitiu: Quina son, m’adormo; estic ben adormit.

    També tenim l’expressió adormir-s’hi, que diem quan algú no s’afanya i volem esperonar-la. No t’hi adormis! Afanya’t!

    Article complet

  • Eficàcia formal i comunicativa

    precisióEl llenguatge administratiu no és creatiu, ni literari, ni hi té lloc la ironia o l’humor, no és una escola d’escriptors…, i sortosament només ens hi haurem de barallar quan hàgim d’adreçar-nos a un òrgan administratiu o estendre una acta o fer l’ordre del dia d’una reunió de veïns. Avui us volem donar quatre idees clares per superar aquestes situacions amb èxit.

    Tot i disposar d’una fraseologia i estructura pròpies (hi ha models de documents per a comunicacions determinades: sol·licitud, certificat, etc.) el cert és que el llenguatge administratiu ha de ser tan proper al ciutadà com sigui possible i ha de fugir de construccions carregades (perífrasis, gerundis, futurs d’obligació, formes passives), que distancien l’emissor del receptor i converteixen el text en un laberíntic i avorrit conjunt de frases estereotipades. Quan parlem de llenguatge administratiu parlem de concisió, claredat, precisió i ordre.

    El registre i les formes de salutació i comiat han de ser coherents al llarg de tot el text. A un Benvolgut senyor,/Benvolguda senyora, li correspon un Atentament o Cordialment; un Fins aviat, no seria adequat!

    Cal evitar els verbs buits; és a dir, construccions amb un verb de poc contingut semàntic (efectuar, realitzar, procedir, etc.) i un substantiu, que no aporten cap significat al text i el converteixen en una mena de suflé d’aquells que sí que baixen. Per exemple: X *va procedir a presentar la sol·licitud d’ajut, hauria de ser X va presentar la sol·licitud d’ajut.

    Lligat a aquest abús hi ha el de la nominalització, que és un procés pel qual es transformen en substantius paraules d’altres categories (verbs, adverbis, adjectius, etc.). Aquest recurs és correcte, però convé no abusar-ne en una oració o en un paràgraf perquè enfarfega el text i el fa difícil de llegir. Per tant, davant la Directiva *va donar lectura als acords, molt millor, la Directiva va llegir els acords.

    Cal estructurar el text en paràgrafs que responguin a una mateixa idea i respectar l’ordre lògic de les frases, per tant, les idees principals han d’anar al començament del text.

    Per acabar, esperem que no *procediu a efectuar res mai més, sinó que feu les coses tal com s’han de fer.

    Article complet

  • Futurs probables

    perífrasi

    Aquesta setmana parlarem d’algunes construccions verbals sospitoses:

    La perífrasi anar a + infinitiu expressa imminència, és a dir, descriu accions que han d’ocórrer immediatament.

    • Vaig a comprar (la persona ho diu tot tancant la porta de casa).

    I només es pot fer servir amb valor de futur, quan parlem d’accions passades.

    • Anava a comprar quan va presentar-se l’inspector d’Hisenda (la persona ens explica una anècdota que li va passar).
    • Ho anava a dir, però vaig callar.

     

    Més exemples:

    • Ara ho faré/ara ho faig, i no pas, ara *vaig a fer-ho. 
    • Ara t’ho diré/ara t’ho dic,  i no pas, ara *vaig a dir-t’ho.
    • Començarem en cinc minuts, i no pas *Anem a començar en cinc minuts.
    • Avui parlarem de perífrasis, i no pas avui *anem a parlar de perífrasis.

     

    Una altra construcció és la formada pel verb deure + infinitiu, que indica probabilitat, i que cal usar en lloc dels temps futur o condicional.

    • Tot està tancat, deu ser molt tard, i no pas *serà molt tard  (no sabem del cert quina hora és, però probablement és força tard perquè les botigues ja han tancat).
    • Deurien ser les 10 de la nit quan vam sentir un espetec, i no pas, *Serien les 10 de la nit quan vam sentir un espetec (no podem assegurar que fossin les 10 perquè no vam mirar el rellotge).

    Una altra manera d’indicar la probabilitat és amb l’adverbi potser. La forma *igual + verb, molt estesa,  és incorrecta.

    • Potser no ve perquè està refredada, i no pas,*Igual no ve perquè està refredada. 

    Quant a construccions formades amb el gerundi,  les construccions estar + gerundi i anar+ gerundi expressen duració:

    • Què esteu fent mentre jo explico?
    • I com es troba el pare? Prou bé, anar fent

    Però cal no abusar d’aquesta construcció amb gerundi, sobretot com a traducció literal de les formes contínues de l’anglès, llengua que les utilitza amb escreix.

    • Què fas amb aquest llibre?, i no pas, què estàs fent amb aquest llibre?
    • Estudio català al CNL, i no pas, estic estudiant…

    Article complet

  • Mateix no és pronom

    Bandera d'AndorraAvui volem comentar un ús que infla les pàgines dels textos formals i que, a banda d’incorrecte, porta més problemes que avantatges perquè complica la frase. Ens referim a l’ús de mateix com a  pronom:

    Sovint les màquines s’espatllen pel mal ús que fem *de les mateixes; és a dir, sovint les màquines s’espatllen pel mal ús que en fem.

    (parlant d’ingressos) … i canalitzaria una part dels mateixos a Andorra; és a dir, en canalitzaria una part a Andorra.

    (parlant d’una escola) … els professors que imparteixen classe *en la mateixa; és a dir, els professors que hi imparteixen classe.

    (parlant d’una comissió) …els membres *de la mateixa tenen veu i vot; és a dir, els seus membres tenen veu i vot.

    De vegades, l’ús del mateix embolica que fa fort (exemple real):

    …permet presentar-se al concurs posterior al curs i a *la realització de mateix; és a dir, permet presentar-se al curs i, després, fer el concurs o a l’inrevés?

    Aquest mal ús pronominal també s’estén als demostratius:

    (parlant del noi) …es van referir *a aquest amb elogis; és a dir, s’hi van referir amb elogis.

    Per tant, davant aquests casos us aconsellem l’ús dels pronoms febles, si cal dels possessius (sempre que siguin necessaris) i, fins i tot, repetir-hi l’element de referència o recórrer a la puntuació.

     

     

    Article complet

  • Ser o estar, aquesta és la qüestió

    ser o estar

     

     

    Moltes vegades dubtem a l’hora d’utilitzar els verbs ser i estar. En aquest apunt us  volem donar algunes indicacions perquè la pregunta ser o estar no sigui un malson!

    Per indicar la localització o la presència d’algú en un lloc utilitzem ser.

     

    Jordi, on ets?, i no pas: Jordi, on *estàs?

    Van entrar a robar-nos mentre érem fora, i no pas: Van entrar a robar-nos mentre *estàvem fora.

    Siguis on siguis, pensaré en tu, i no pas: *Estiguis on estiguis, pensaré en tu.

    L’herbolari és a dos carrers, i no pas: L’herbolari *està a dos carrers.

    Es fa servir estar (estar-se) per expressar el lloc on viu o resideix alguna persona, el fet de viure amb algú o bé de treballar en un lloc.

    Estic (m’estic) a la Florida des de fa uns mesos, hi estic amb la meva parella.

    Estic (m’estic) a Metal·listeria Isern des de fa dos anys (hi treballo).

    Per expressar dies o dates s’utilitza el verb ser.

    Som a primers de juliol i fa una xafogor de por, i no pas: *Estem a primers de juliol i fa una xafogor de por.

    Avui som (és) dimarts 13, i no pas: *estem a dimarts 13.

    Per preguntar per algú al telèfon, utilitzem els verbs ser-hi. També fem servir el verb posar-s’hi (posar-se al telèfon) o la forma hi ha.

    (al telèfon) Que hi ha/s’hi pot posar l’Andreu?, i no pas: Que *està l’Andreu?

    No, no hi és ara/No, no s’hi pot posar, i no pas: No, no *està.

    Davant d’adjectiu o participi tant podem utilitzar el verb ser com el verb estar; ara bé, en alguns casos l’ús de l’un o l’altre atorga un matís diferent a la frase.

    L’aigua és freda: vol dir que el seu estat natural és la fredor (l’aigua del riu).

    L’aigua està freda: vol dir que en aquest moment està freda (l’aigua de l’escalfador, que pot ser freda o calenta).

    Per acabar,  cal tenir en compte que ser expressa simplement localització, sense matisos, i estar, en canvi, reforça la idea de duració o permanència. Per exemple:

    Els llibres van ser/estar al calaix fins a final de curs.
    —On t’has ficat? Fa una hora que sóc/estic a l’entrada de l’hotel!

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog