Entrades amb l'etiqueta ‘col·loquial’

  • Quina calorada!

     

    Corredor insubornable a punt de caure rodó

    Ja la tenim aquí. Sembla que la canícula de l’estiu s’hagi avançat unes quantes setmanes. Mitjan juny i quina calda. Fa un sol que estavella les pedres.

    De bon matí, camí de la feina ja sentim la xafogor; un cop a lloc obrim les finestres per por que no ens acubem i quan pleguem a mitja tarda, tres cruïlles de camí sota un sol de justícia ja és esport de risc, perquè podem caure rodons, rostits, escaldats o escaldufats.

    A la calor sufocant i humida, sense un bri d’aire, la xardor, s’hi pot afegir l’aire calent, el botorn per fer el ple. Aleshores toca buscar una ombra i no fer res: una marquesina, una terrasseta amb tendal o un recer on no hi toqui el sol.

      Recordeu que el sol a banda de tocar, pica, en el sentit que causa una sensació viva de cremor: Avui el sol pica de valent, i encara no som a juliol!

    Hi ha qui ho passa malament, li venen ofecs i si puja quatre graons ja esbufega. I és que “fer esport” a l’estiu és molt cansat; reinterpretant el poeta, si de dia ens ataca la mandra a la nit ens ataca el mosquit. Potser l’activitat més adequada és llegir, doncs!

    Ànims, que tot just acabem de començar💪 Bíceps flexionado Emoji — Significado, copiar y pegar, combinaciónes!

    Article complet

  • Farem rentadores a mitjanit?

    Arran del nou decret que ens apuja el preu de l’electricitat amb la pastanagueta de les hores vall, plana i punta, s’ha estès la broma que farem vida de gats; de dia dormirem i farem estalvi energètic, llevat de la nevera que ronca tot el dia, i de nit farem múltiples activitats elèctriques: engegarem rentadores, rentaplats, cuinarem, planxarem, escoltarem música, teletreballarem i farem servir tots els endolls de la casa.

    Quant a les rentadores, les poseu i canvieu de lloc cada cop que les feu servir?, o més aviat les engegueu i apagueu cada vegada? En català el verb posar té el significat principal de “fer que (alguna cosa) sigui o estigui en un lloc determinat on no era, fer-la estar en una nova posició, en un nou estat”. Ni posem taula, que la parem, ni posem rentaplats, que els engeguem.

    Engegar vol dir “fer que (una cosa) comenci a anar, a funcionar, a rutllar”; és a dir, engeguem l’aigua o la tele o l’ordinador. Encendre vol dir “fer que (una cosa) cremi, comunicar el foc (a una cosa), especialment amb la intenció de servir-se’n”; és a dir, encenem el forn o encenem el llum. També obrim llums, televisors i altres aparells elèctrics per dir on i els tanquem per dir off. Quant a fer, ja sabeu que en català gairebé tot es pot fer, les persones fem abraçades, els camps fan arròs, les vaques fan llet, jo no faig dos metres i les mestresses (homes i dones) de casa fan rentadores.

    I per acabar, no us deixeu entabanar per les hores vall, no fos cas que tingueu problemes amb el veïnat, que els gats no en tenen, de rentadores.

    Article complet

  • Revifa un mot!

     

    No us passa que de vegades sentiu una paraula i penseu… que en fa d’anys que no la sentia i que bé que sona!

    Quan una paraula cau en l’oblit, perdem més que una creació lèxica singular. El record de qui la deia? Una manera de fer i d’entendre el món? La transmissió de la llengua de pares a fills?

    Anem estressats? No és nou, sempre hi hem anat, d’atribolats, atabalats, fent mans i mànigues per arribar a tot arreu.

    *Liats? De desgavells, desoris, saraus i tràfecs sempre n’hi ha hagut. I de la gent enderiada, encaboriada que s’empatolla i embolica la troca, també.

    Pendents dels *fake? D’enraonies i raons, xafarderies i tafaneries ja se’n guardaven les àvies.

    Que aquest tio és un *vago? Ronsa, sòmines, gandul, ensopit i esquenadret?, això és més vell que anar a peu.

    L’altre un hiperventilat? És a dir un abrandat, arrauxat, que s’esvera per res i de tot en fa un gra massa?

    I allò de més enllà, *cutre? és a dir atrotinat, tronat i malgirbat, desmanegat, rònec i de can misèries?

    *Tonteries? Vaja, que no ens hi capfiquem que al capdavall això d’usar 400 paraules o 4.000 només són romanços, animalades, poca-soltades i bajanades?

    Nosaltres creiem que no, que sempre val la pena Re/descobrir paraules i per això avui us proposem que doneu un cop d’ull a aquesta iniciativa de la DGPL amb el diari Ara, Re/mot, per donar nova vida a paraules ben vives que estan quedant en desús, colgades per l’estandardització i l’allau d’anglicismes i castellanismes de la llengua actual.

    Feu-nos saber el vostre Re/mot preferit!

    Article complet

  • Aquest petit tresor

     

    Els pronoms febles són un dels petits tresors del català, però malauradament tenen fama de difícils; tant dir-los com escriure’ls resulta complicat per a molts parlants i aprenents del català.

    Com sabem, els pronoms poden anar davant o darrere del verb i adopten diverses formes (reforçades, es; elidides s’; plenes, se, o reduïdes, ‘s), tot i que hi ha formes verbals que només admeten el pronom darrere. Continuem?

    L’adjunció d’un pronom feble darrere el verb, com ara en les formes d’infinitiu o en l’imperatiu, pot afectar la terminació del verb i, de retruc, també el pronom.

    Aquests canvis fonètics els fem principalment en parlar, en registres informals, i per tant no solem escriure’ls, però… i si ho hem de fer? Com els reproduïm?

    Vegem-ho:

    • Al profe, mira de convènce’l (mira de convèncer-lo, en registre formal)
    • Ens hem quedat per coneixe-us (ens hem quedat per conèixer-vos)
    • Vull di-us-ho. Recordeu que el pronom us no s’apostrofa mai. (vull dir-vos-ho)
    • Promete’m que arribaràs a l’hora (promet-me que arribaràs a l’hora)
    • A l’avi, serveixe’l primer (serveix-lo primer)
    • Digue’m el que m’hagis de dir (digues-me el que m’hagis de dir)
    • Digue-li que ho sento. Recordeu que el pronom li no s’apostrofa mai. (digues-li que ho sento)
    • Ajupe’t i estigue’t quiet! (ajup-te i estigues-te quiet!)
    • Aquesta és l’última vegada, tingue-ho present (tingues-ho present)

     

    I per què digue-li i no *diga-li? Doncs perquè la 2a persona de l’imperatiu del verb dir és digues i a dreta llei les combinacions resultants són digues-me, digues-li, digues-nos, digues-ho, etc. Tal com hem vist en els exemples, en parlar solem menjar-nos aquesta essa final per evitar dues consonants seguides: digue’m, digue-li, digue’ns, digue-ho, etc. perquè el verb adopta la forma digue (reducció de digues) i no diga ( *diga’m, *diga-li, *diga’ns, etc.)

    Article complet

  • La família, bé?

    Avui continuem parlant sobre els possessius amb quatre remarques interessants.

    Una és la posició del possessiu darrere d’alguns noms, quan la posició habitual sol ser davant, com ara en casa meva/casa teva/casa seva, etc., vinculat al lloc on ens estem o a l’habitatge familiar (la llar):

    • Casa nostra és casa vostra.
    • Vam anar a casa seva.
    • A casa meva som vegetarians (els de casa meva, la meva família)

    Però també podem usar casa sense possessiu, precedit de les preposicions a, de i, menys freqüentment, per, si pel context queda clar de qui és la casa de què es parla.

    • La meva àvia no surt de casa (és a dir, de casa seva)
    • Ves-te’n a casa que ja és tard (és a dir, a casa teva)

    La segona remarca és sobre l’adjectiu propi/pròpia que pot reforçar un possessiu o aparèixer fins i tot sense possessiu i que s’utilitza en contextos contrastius per eliminar ambigüitats:

    • Farem el nostre propi hortet.
    • L’Anna inclourà en el llibre poemes propis (diferent de: l’Anna inclourà en el llibre els seus poemes, que poden ser d’algú diferent de l’Anna)

    Ara bé, l’ús de propi/pròpia, molt estès, no és correcte en usos en què es pot substituir per mateix/a i que té un sentit merament emfàtic.

    • Els mateixos afectats (o els afectats mateixos) es van mobilitzar (i no pas, els *propis afectats es van mobilitzar).
    • El mateix autor (o l’autor mateix) va assistir a l’acte (i no pas, el *propi autor va assistir a l’acte).

    I per acabar, un apunt sobre els possessius àtons (sense determinant) que, encara que no són usats en tot el domini lingüístic, s’utilitzen sovint sobretot en relacions de parentiu. Com ara, mon pare/ton pare/son pare, i en femení, ma mare/ta mare/sa mare. I en plural, menys usual, mos cosins/tos cosins/sos cosins (o com en tortosí, mons/tons/sons), i en femení, mes cosines/tes cosines/ses cosines.

    Finalment, també s’utilitza en formes protocol·làries, com ara Ses Majestats els Reis d’Orient.

     

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog