A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat
Més errors que paraules!
La locució com que es fa servir per introduir una oració causal anteposada a l’oració a la qual s’adjunta, i aporta informació coneguda o compartida amb el receptor. Com que no arribaves, no t’hem parat plat a taula; és a dir, no t’hem parat plat a taula perquè no arribaves.
Però sovint sentim com enlloc de com que, en la conversa espontània: *Com no vas dir res, no t’hem parat plat a taula. És a dir, com que no vas dir res, no t’hem parat plat a taula.
A la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC) hi podem llegir que l’ús de com en comptes de com que no és adequat en els registres formals. Us recomanem, doncs, que utilitzeu sempre la forma com que, adequada a totes les situacions comunicatives.
Sovint aquesta causal queda suspesa i sembla que l’emissor tracti de justificar-se amb una entonació que deixa la frase enlaire, sense l’oració principal que hauria d’aparèixer a continuació. Això és habitual en el diàleg espontani: I el meu plat, Bernat? Ves, com que no has dit pas que vindries… (no t’hem parat plat a taula).
També tenim la conjunció com sigui que, molt més formal: Respectable jurat, com sigui que no hem pogut veure amb detall els vídeos, la meva defensa serà inevitablement incompleta.
Val a dir que l’omissió de la conjunció que es presenta en altres construccions, per exemple, a l’hora d’unir diferents subordinades. En aquest cas, és preferible repetir-la cada vegada: Et vaig dir que arribessis a l’hora i que portessis les postres. I mai no podem ometre la conjunció que davant una subordinada, tot i el munt de contraexemples que trobem en la senyalització i retolació urbanes:
Estem fent obres, preguem *disculpin les molèsties; és a dir, estem fent obres, us demanem que perdoneu les molèsties. O ras i curt: Carrer en obres, perdoneu les molèsties.
Val a dir que la senyalització urbana proporciona als correctors moments lingüístics inoblidables, com ara, l’ús obsolet del verb pregar, pel que té de poc igualitari, i la forma de 3a persona (vostè, li/el-la) per adreçar-se als ciutadans, que en català ha estat sempre la segona del plural (vós, vosaltres, us-vos). Podeu viure un d’aquests “moments” vosaltres mateixos si us fixeu en el senyor que va xino-xano.
Avui farem una mena de calaix de sastre de mots llegits o escoltats aquests últims dies. Començarem per la setmana dels barbuts, que es refereix als sants Pau ermità, Antoni abat, el més conegut, i Maur abat. L’anomenem així perquè en la iconografia tots tres personatges llueixen llargues barbes i perquè sol ser una de les més fredes de l’any. La paremiologia, o branca de la lingüística que ens parla dels proverbis o frases fetes, ens ho recorda: “Per la setmana dels barbuts governen els tres germans: tos, moquina i amagamans”, “setmana dels barbuts, setmana d’esternuts”. Quina gelor!, que diem quan fa tanta *rasca!
Què, nois, fem un cop de cap, enfilem l’agulla i posem a punt d’una vegada aquest català que tenim mig rovellat i més ara, que sabem que hi ha hagut canvis en l’
Ben aviat toquem el dos… El “Tancat per vacances” és d’aquells rètols que més ens agrada d’escriure i menys de llegir. Perquè… on trobem ara un sabater que ens apariï mitges soles? I qui sap d’un lampista que ens arregli la fuita de la cisterna? Xamba si en trobem un! 