Entrades amb l'etiqueta ‘interferències lingüístiques’

  • No malbaratem la gent!

    Gent, on sou?

    Ja hem comentat altres vegades que l’ús dels possessius en català és força limitat. Lògic, atès que la forma més estàndard és llarga i redundant: article + possessiu + nom (les meves tietes àvies), tot concordat en gènere i nombre. Si utilitzem els possessius àtons, el text és més breu (ma mare, ton pare, ho farà sa tia!), però aquestes formes no són habituals en tots els registres ni en tots els parlants ni varietats.

    L’ús i abús que fem actualment les possessius és clarament una interferència. Primer tenim usos superflus com ara descriure que els seus són marrons i el seu nom és Carme, en què cal dir que té els ulls marrons i es diu Carme, o dir on he deixat la meva jaqueta sense que hi hagi un interès emfàtic (la meva, no la teva!), en què simplement volem saber on és la jaqueta. Els fills se suposa que són nostres, igual que els ulls pertanyen a la cara i les butxaques pertanyen als pantalons. Regla 1, doncs, si no hi cal, no cal.

    A banda sempre podem substituir quan vaig veure els seus cabells per quan li vaig veure els cabells; quan vaig mirar la seva boca, per quan li vaig mirar la boca, en què marquem la funció del possessiu amb un datiu. Molt més literari, oi? ; – )

    Fixem-nos l’ús que fan els blogs de viatges o els catàlegs de les agències d’aquest possessiu calcat dels “sus gentes”. No és només l’ús abusiu del determinant, també és el fet d’utilitzar gent de manera inapropiada. Si mirem el diccionari veurem que el mot gent forma construccions com ara: bona gent, mala gent, gent de bé, gent de mar, gent de terra ferma, gent de poca fe, gent de lletra, gent del camp, però no hi surt pas la seva gent/les seves gents per referir-se a la gent de tota la vida.

    “En aquest tresc coneixerem la bellesa de la selva i l’amabilitat de les seves gents”, “una visita guiada sobre Begur i les seves gents” , “us acostarem a la seva gent”, “Occitània i les seves gents”… És un no parar!

    En català, la meva gent és la meva família/la gent del meu entorn/la gent en qui puc confiar i la seva gent és, més ben dit, la gent del territori/la gent que hi viu/els habitants/els ciutadans/els veïns.

    Us proposem per a aquest 2019 més creativitat a l’hora d’escriure, fugir dels llocs comuns, de les interferències a tort i a dret, llegir bons autors, prosistes catalans clàssics, autors mallorquins, valencians i nord-catalans i, és clar, apuntar-vos a un curs de català al CNL per millorar els vostres coneixements de llengua, que tant de gimnàs fa mal!

    Bon any!

    Article complet

  • Coixinets anglesos a tort i a dret

    Millor que *on fire, encès!

    Què passa quan el *mainstream, és a dir el corrent d’opinió generalitzat, és utilitzar anglicismes a tort i a dret? Res de bo, és clar!

    Per què optar per l’anglès quan els termes afecten la comprensió instantània i,  a més, no són necessaris? Hi ha empreses que han decidit limitar l’ús del català (o d’altres llengües cooficials) en l’etiquetatge perquè dificulten la llegibilitat del producte o servei i, en canvi, altres empreses no tenen cap mania d’afegir il·legibilitat als productes sempre que sigui en anglès!

    Quan ja tenim força resolt el manlleu dels *e-book (llibre electrònic), *flyer (full de mà o full volander), *gadget (giny), *food truck (que tant es pot referir a la furgoteca com al servei de  cuina sobre rodes), *wellness (benestar integral) i *learnings diversos (aprenentatges) arriba l’hora dels *showroom i *events (exposicions i actes) *on fire (d’èxit, animats), que són tots els festivals, mostres, trobades, actuacions, reunions, festes i fires que es fan arreu de Catalunya ─és a dir tots els *villages, *experiences i *congress haguts i per haver amb el corresponent *hashtag, és a dir etiqueta, precedida pel coixinet (#) a les xarxes.

    Tot i la gran tasca feta pels terminòlegs per incorporar el català com a llengua dels negocis i les noves tecnologies, per exemple, amb l’opuscle “Per comunicar, clar i català“, dins la nova campanya Català i empresa, ja estàs al dia?, en els àmbits menys formals ─la comunicació, el lleure, les modes juvenils, les xarxes, etc.─ la presència d’anglicismes sembla un *must (obligació)!

    Si pensem que si no “ens diem” en la llengua global no som ningú, tenim mala peça al teler i poca seguretat en nosaltres mateixos. Davant una llengua de si cau no cau, us animem a apostar per una llengua viva i genuïna, sense interferències gratuïtes, amb parlants competents en tots els àmbits.

    Per acabar us enllacem els comentaris d’unes companyes metropolitanes davant del Sant Cugat Experience! Us sona?

    Article complet

  • Obesos

    Que no home, no, que no estàs gras, només una mica replè!

     

    Abans d’algú que no s’amoïnava per res, li agradava menjar i era fartaner es deia que era un panxacontent, que era de vida. Però és clar, si t’agrada no estar-te de res has de cremar; altrament, ja sabem què passa.

    Avui sembla que si ens diuen *gordis és que ens estimen i en canvi si ens diuen *fatis, potser no ens ho prenem tan bé. Però més aviat és que els recursos expressius en català magregen. Contràriament al que sol passar-nos amb l’edat, el català col·loquial com més va més s’aprima. Vigilem que no es quedi com un secall o sec com un os!

    I tot perquè ens han proposat de parlar de l’operació biquini —que amb més senderi podríem anomenar calça curta, sacsons fora o rajola de xocolata, perquè no és exclusiva de qui porta aquesta mena de banyador. I res d’atabalar-vos, si la roba no us va prou bé/afavoreix/cau bé (*senta bé), hi ha més talles!

    D’algú que s’ha engreixat o  llueix ufanós direm que és gras, grassó o grassonet, rodonet o rodanxó, rabassut, molsut, panxut, panxarrut (qui no ha topat mai amb una panxota cervesera!), amb malucs i cuixes amples, amb el cul gros, amb una bona pitrera o pitram o simplement mamellut (que de tot hi ha…) o mamelluda. I la cara? cara-rodona, com un pa de ral, cara de lluna, galtaplena, etc.

    De la diferència entre gros i gran en podríem fer més d’un Rubricatus. Avui, però, només us volem recordar dues locucions: fer els ulls grossos (*la vista gorda), que vol dir deixar passar alguna malifeta com si no l’haguéssim vista, i fer-ne una de grossa; és a dir fer un bon disbarat, d’aquells que no sabem com ens en sortirem.

    Per acabar, una mica més de teca que si us deixem ben tips, agafareu el règim (no cal dir dieta a tort i a dret) amb més ganes: sabeu que un dels grups de música en català amb més èxit són Obeses?, us en deixem la discografia perquè els conegueu!

     

    Article complet

  • Com prova la primavera?

                                                                                                                                            

    Més val que dimecres ens posem màniga curta!

    Aquests dies hem llegit una piulada que comenta que els meteoròlegs “s’han carregat” la primavera. Ni de bon tros creiem que és culpa dels homes del temps, però és ben veritat que la calor ha arribat de cop. En un tres i no res de les enfarinades del febrer hem passat a la calor preestiuenca i el canvi d’hora ho ha amanit regalant-nos més hores i més llum.

    Vivim un procés d’augment de les temperatures, val més que/més val que ho tinguem clar.

    Fixem-nos que en català, l’expressió fixada per dir que una cosa és preferible o convenient és valer més. Per exemple:

    Val més que ens anem fent a la idea que tenim sis mesos d’estiu!  

    La construcció *més et val/*més us val/*ja li val/*més li val fer-me cas ─amb el pronom feble que correspongui enmig─  és un calc de la forma castellana, más te vale/más os vale/ya le vale/más le vale hacerme caso. És a dir, en català hem de dir: més val que em facis cas; pobre de tu, si no em fas cas; te’n guardaràs prou, de no fer-me cas; ja te’n cuidaràs prou, de desobeir-me.

    Per tant, *ja els hi val als homes del temps! *ja ens val tanta calor!, podria ser més val que (els homes del temps ens tornin la primavera), més val que ens anem calçant amb tanta calor, pobres de nosaltres, amb tanta calor!

    Piulades agressives?, val més que no en feu.

    Article complet

  • L’ha feta bona

     

    😯😧😳

    Sorpresa, contrarietat o disgust. Com ho expressem? La comunicació verbal és especialment efectiva per manifestar aquests sentiments, però els sapiens no ens sabem estar sense xerrar. Com ho diem?

    Quan algú ha fet un disbarat o ha ficat la pota, ja sigui perquè ha tibat massa la corda o perquè ha enviat a dida/pasturar la persona equivocada, exclamem que l’ha feta/dita grossa. Ara, aviam qui arregla el malentès!

    De les persones a qui res els sembla bé, que fan escarafalls i tot s’ho prenen a la valenta diem que en fan un gra massa. N’hi ha que s’empipen com una mona i n’hi ha que fan el ploricó fins a inflar-nos el cap; sense adonar-se’n afegeixen llenya al foc/atien el foc i el millor que podem fer és no donar-los corda ni seguir-los la veta. Però com compartim que ens n’ha passat una de molt grossa? Doncs tot i que ens sàpiga greu, no fent-ne un gran què, perquè tot i que a nosaltres ens sembla molt gros tampoc n’hi deu haver per tirar el barret al foc.

    I per parlar del col·lectiu dels que fugen d’estudi i van a la seva? Si no hi estem d’acord, en lloc de les interferències del castellà, *ja li val, *ja s’ho val que acompanyen un cop de cap ─ja t’ho deia jo que d’aquest no te’n refiïs─, hem de fer un déu n’hi do!, expressió polisèmica que tothom entén com vol. I prou discussions, que ja som al cap del carrer!

     

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog