Aquest petit tresor
Els pronoms febles són un dels petits tresors del català, però malauradament tenen fama de difícils; tant dir-los com escriure’ls resulta complicat per a molts parlants i aprenents del català.
Com sabem, els pronoms poden anar davant o darrere del verb i adopten diverses formes (reforçades, es; elidides s’; plenes, se, o reduïdes, ‘s), tot i que hi ha formes verbals que només admeten el pronom darrere. Continuem?
L’adjunció d’un pronom feble darrere el verb, com ara en les formes d’infinitiu o en l’imperatiu, pot afectar la terminació del verb i, de retruc, també el pronom.
Aquests canvis fonètics els fem principalment en parlar, en registres informals, i per tant no solem escriure’ls, però… i si ho hem de fer? Com els reproduïm?
Vegem-ho:
- Al profe, mira de convènce’l (mira de convèncer-lo, en registre formal)
- Ens hem quedat per coneixe-us (ens hem quedat per conèixer-vos)
- Vull di-us-ho. Recordeu que el pronom us no s’apostrofa mai. (vull dir-vos-ho)
- Promete’m que arribaràs a l’hora (promet-me que arribaràs a l’hora)
- A l’avi, serveixe’l primer (serveix-lo primer)
- Digue’m el que m’hagis de dir (digues-me el que m’hagis de dir)
- Digue-li que ho sento. Recordeu que el pronom li no s’apostrofa mai. (digues-li que ho sento)
- Ajupe’t i estigue’t quiet! (ajup-te i estigues-te quiet!)
- Aquesta és l’última vegada, tingue-ho present (tingues-ho present)
I per què digue-li i no *diga-li? Doncs perquè la 2a persona de l’imperatiu del verb dir és digues i a dreta llei les combinacions resultants són digues-me, digues-li, digues-nos, digues-ho, etc. Tal com hem vist en els exemples, en parlar solem menjar-nos aquesta essa final per evitar dues consonants seguides: digue’m, digue-li, digue’ns, digue-ho, etc. perquè el verb adopta la forma digue (reducció de digues) i no diga ( *diga’m, *diga-li, *diga’ns, etc.)
