• Joan Perucho: fragments

    Avui volem oferir-vos uns fragments de Joan Perucho, per tal que pugueu valorar vosaltres mateixos la vàlua de la seva literatura.

    En primer lloc, us proposem la lectura del text breu sobre Berga al web Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

    BERGA

    L’ombra baixava per les teulades, s’enroscava en alguna xemeneia no visible des de Santa Maria de Queralt, i quallava en l’aire fred del matí. Preferia les mansardes obscures de sostre inclinat, i la fusta vella i eixarreïda dels aeris colomars. Al pas de l’ombra, les bestioles restaven aculades i a la recerca del racó més distant, amb un silenci aturat, ert. Cansadament, es desenroscava d’allà on fos i, en una finíssima estria de boira i de fum, volava, gairebé invisible, fins a l’observatori més adient. Llavors recomençava el girar entorn d’un eix corpori, amb una certa desgana i amb nervi fluix i derrotat. La ciutat s’arraïmava a sota, grisa i compacta, al voltant dels campanars de Santa Eulàlia i Sant Joan. Al defora de les línies fortificades, més enllà de la riera d’en Metge, ondulaven els camps llaurats, la vida lliure i camperola, els ocells perseguits per ratxes de tramuntana.

    Joan Perucho (1920)

    En segon lloc, us oferim un altre fragment, en aquest cas, de Les històries naturals:

    “El castell de Pratdip era una reduïda construcció en part romànica i en part gòtica. De difícil accés, situat en el punt més alt del poble, dominava un extens territori. Abandonat des del segle XVI, les seves torres i muralles encara donaven, mig derruïdes, una estranya impressió de força i de poder. En l’actualitat, la naturalesa havia fet usurpació del domini del castell, i rares arbustacions creixien entre les pedres centenàries; nius d’esparvers i altres ocells de presa sorgien a la mirada atenta i sentimental del viatger, entre merlets escantonats i claus de volta esfondrades. Una malenconia immensa es desprenia d’aquelles naus silencioses, abandonades a la devastació lenta, però inexorable, del temps. A la nit, sota la llum de la lluna, el castell tenia un aspecte fantàstic.
    El pare Villanueva se sentia, en gran manera, preocupat pel castell. Amb prou feines, si sortia de la biblioteca dels Urpí, cercant dades del passat històric de la vila i dels seus antics senyors, els habitants del castell. Tenia la convicció que, en bona part, trobaria una explicació complementària a les investigacions científiques del nostre protagonista. Amb l’auxili de la paleografia desxifrava torbadors documents i dreçava complicadíssims arbres genealògics. A vegades, li semblava descobrir una llum fosforescent, entre la documentació ratada, i es llançava àvid, a la percança d’una pista, podríem dir-ne, diabòlica.
    Montpalau, mentrestant, havia preparat el parany, on havia de caure el vampir, amb una perfecta precisió. Cap detall no hi fou oblidat, deixat a l’atzar. La cambra d’Agnès fou, en certa manera, enxiquida, car necessitant Montpalau un espai per a moure’s amb els seus ajudants, dividí la peça en dues per mitjà d’unes llargues cortines que queien des del sostre. Col.locaren el llit de la donzella contra aquestes cortines, de cara al balcó obert, i així guanyaren l’espai necessari en forma de recambra oculta. En ella, naturalment, vetllarien Montpalau i els ajudants. Aquests foren dividits en dos grups: Novau i Amadeu, que junt amb Montpalau, romandrien a la recambra; el batlle, Magí Peuderrata; el carter i el sereno i quatre homes més, coneixedors del país, que amb fanals encesos estarien a l’aguait en el portal fermat del casal, a punt per a sortir en persecució del vampir. “

    I per acabar, us presentem un dels seus poemes:

    EL PAÍS DE LES MERAVELLES

    A una hora de camí de la muntanya sagrada
    quan les dents riuen soles de manera glacial
    i els palmells de les mans volen pels aires
    hom desafia sempre l’imprevisible,
    el plany dels violins,
    l’íntima tragèdia.

    No hi ha escola com la de la vida.
    Hi ha, però, el restaurant econòmic,
    aquell de les paraules cuinades, recuinades,
    i els petons a la galta amb púdica virtut.
    Demà, senyora meva, emprendrem el viatge.
    No sé si tornarem a veure’ns ja mai més.

    Tots aquests textos han estat extrets del web LletrA de la UOC. Si en voleu saber més, feu clic a l’enllaç https://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-perucho/tast-de-textos

Encara no hi ha cap comentari. Sigues el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

Escriu un comentari

RSS dels comentaris

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Delegació de l’Eixample

C. Calàbria, 66, 2n
08015 Barcelona

Tel. 934 512 445
eixample@cpnl.cat

De dilluns a divendres de 9 a 14 h i dijous també de 16 a 20 h


Categories


Comentaris recents


Núvol d’etiquetes


Enllaços d'interès


Interculturalitat


Materials per a l'aprenentatge


Recursos de consulta


Recursos del professorat


Històric