RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu per April, 2012

  • El decàleg com a marc de referència

    Feia anys que, per circumstàncies laborals diverses,  havia desconnectat d’ensenyament i quan m’hi vaig tornar a enganxar em vaig trobar amb tot això de l’avaluació reguladora.

    Al principi, vaig haver de fer un intensiu per posar-me al dia i aclarir conceptes. Després, pel fet de formar part del grup de treball que es va constituir al Centre, m’hi vaig haver de submergir per complet i, de vegades, encara ara tinc la sensació que no sé cap on he de dirigir el rumb. Em perdo en un mar de dubtes, de conceptes, de maneres de fer. Sincerament, pateixo de certa esquizofrènia perquè, tot i que em sembla una proposta molt engrescadora que m’ha fet canviar molt com a docent i, per tant, que ha fet canviar la meva manera de ser a l’aula, no puc deixar de banda certs aspectes d’una manera de fer més tradicional, diguem-ho així, que, personalment, no em semblen tan forassenyats. Sempre he cregut que, en tot a la vida, el camí més encertat és el del mig.

    És per això que em costa enormement assumir tots els punts del decàleg de l’avaluació reguladora al 100%. No puc entendre com he de negociar objectius, materials, etc. amb els alumnes si tenim un programa, un llibre. No puc entendre com he de negociar criteris avaluatius quan alguns cursos compten amb un examen oficial.

    Per tant, per la meva salut mental, vaig considerar que em prendria el decàleg com un marc de referència que ens havia de servir de guia per poder aplicar, en major o menor grau (en funció de la individualitat de cada docent, de cada grup d’alumnes, etc.) aquesta nova manera de fer, a poc a poc, gradualment. Potser així algun dia arribaria més enllà.

    Darrera reunió d’ensenyament: se’ns demana compromís absolut amb el decàleg per continuar formant part de l’equip i aplicar tots els punts en una sola unitat abans d’un mes. Em sento novament abocada a l’abisme. No sé si en seré capaç. Ara per ara no puc estar d’acord amb totes i cadascuna de les propostes: però no era un camí on cadascú anava al seu ritmeeeeeeee?

    Em tranquil·litza, d’altra banda, pensar que l’equip de treball és un espai d’experimentació i de reflexió. I com vam quedar que no ens queixaríem i intentaríem tirar endavant, a partir d’ara, en aquesta entrada, em cenyiré al que se’ns va demanar: una exposició de les nostres experiències a l’hora d’aplicar el decàleg amb l’alumnat. Són les següents:

    1. A l’inici de cada curs, faig reflexionar individualment primer i en petit grup, després, els alumnes sobre: què volen aprendre i a què es comprometen. Posteriorment, cada grup exposa a la resta de la classe el que han parlat. Recollim les idees de cadascun dels grups en un document que recull els compromisos com a grup. Quan s’acaba el curs, en fem una valoració per conèixer-ne el grau de compliment individual i com a grup. (punt 1 del Decàleg)

    La valoració, tant per part meva com per part dels alumnes, és altament positiva perquè els cohesiona com a grup i perquè se senten implicats i protagonistes en el procés d’aprenentatge.

    2. Quan comença una unitat, en faig explícits els objectius amb l’entrega d’un full amb la relació de tot el que treballem durant la unitat (Punt 2 del Decàleg).

    3. Comprovo amb preguntes si han entès el que han de fer: de fet, els demano que m’ho expliquin; també intento fomentar al màxim la participació a classe fent que parlin, que siguin actius, que preguntin, que reflexionin en veu alta… La meva funció és més la de guia que no pas la de figura transmissora de coneixements. (Punts 4 i 5 del Decàleg)

    4. Intento fomentar l’avaluació reguladora (autoavaluació i coavaluació a classe) perquè ells mateixos siguin conscients del que no han fet prou bé i perquè integrar l’avaluació en el procés d’aprenentatge és la millor manera d’aprendre. És a dir, l’avaluació no és l’objectiu final sinó que forma part intrínseca de tota l’activitat. Bàsicament això ho fem revisant els textos d’altres companys o d’altres grups després d’haver explicitat els criteris avaluatius: en altres paraules, després d’haver exposat en què ens hauríem de fixar.

    5. Al final de cada unitat, els alumnes han d’omplir una mena de qüestionari, que jo anomeno dietari d’aprenentatge, per reflexionar sobre què han après, què han fet millor, què els costa més i què han de millorar, a part d’observacions diverses. És un exercici de reflexió individual que no han de posar en comú amb ningú, ni amb el grup ni amb el professor.

    Així a grans trets, aquest és el meu nivell d’aplicació del decàleg. Espero aprendre’n més en l’espai del grup de treball per poder aprofundir-hi més.

     

     

     

    Share

    Article complet

  • Sessió 20 d’abril de 2012

    Vam començar la sessió buscant metàfores que il·lustressin el projecte o l’equip. Després vam buscar les similituds amb una orquestra. Havia de servir per unificar el concepte d’acord o compromís.

    Vam debatre les normes de funcionament com a equip. És un document que s’haurà d’anar configurant en les diferents sessions.  Això ens servirà per anar adquirint competència de lideratge.

    Finalment, vam formar petits grups per narrar l’aplicació del decàleg (DECÀLEG AVALUACIÓ REGULADORA.doc). Ho vam aprofitar per apuntar les fortaleses i per prendre nota de les millores.

    Acords:

    • experimentar l’aplicació del decàleg al llarg de tota una unitat
    • redactar una entrada amb l’experiència que s’ha relatat (s’ha de marcar la categoria Experiències d’aula)
    • en la propera sessió trobar solucions a les tres primeres millores

     

    Share

    Article complet

  • Com poder fer classes a alumnes que no volen

    Els passats 14 i 15 d’abril es va celebrar el II Congrés per a l’Excel·lència en Educació, organitzat per Espacio Holístico. Vaig assistir a la conferència del psicopedagog alicantí Joan Vaello Orts. Malgrat que tingueu l’exposició al final d’aquesta entrada, transcric les piulades que vaig fer mentre l’escoltava. Crec que són prou lúcides i que les podem tenir en compte per incorporar-les en la nostra pràctica docent, tant individualment com en l’equip.

    D’entrada, va haver de matisar a la presentadora. Va aclarir i diferenciar el concepte de recepta o estratègia dins de la formació.  Va plantejar que per motivar l’alumnat només cal encomanar ganes a l’alumnat perquè cadascú busqui el seu camí.  Segons l’expert, educar significa adquirir un compromís en i amb l’equip perquè així es poden compartir bones idees. També suposa un repte que per superar-lo exigeix una confluència d’esforços.

    Cal consensuar temes vitals per aglutinar l’equip ja que els membres poden tenir actituds diverses. Per superar els obstacles de treballar en equip cal  descobrir les causes que el fan inviable. En els equips s’evidencien aquestes dues realitats: l’actitud proactiva (buscar solucions) i la reactivitat externa (queixar-se). Ho  va exemplificar amb les juntes d’avaluació: només es queixen dels alumnes, i no es busquen solucions. Ho va comparar què passaria si un equip mèdic diagnostiqués d’aquesta manera un pacient. Després de tres mesos, cada un dels especialistes veu la magnitud de la tragèdia i decideix intervenir-lo. Va continuar distingint tipus de professorat: efecte o causa. “Jo ja ho he explicat, però si ells no ho entenen és el seu problema” o bé ” Com que no ho entenen, miro quina n’és la causa i què hi puc fer”. A l’hora de trobar solucions, cal que siguin  senzilles. Aposta per la simplificació. Ara bé, insisteix que el projecte ha de ser assumit per part de e tot l’equip de treball.  Així doncs, també hem d’incorporar els negligents, els incompetents i els impotents.

    Les armes per educar són intenció, atenció i contenció. Cal convèncer qui no vol amb atenció, empatia, interès i utilitat; tot això exceptua l’obligatorietat. Defensa la persuasió comunicativa amb una breu entrevista que busqui un compromís per assolir unes competències. Defensa les classes silencioses de Don Finkel. S’ha de causar emoció i facilitar models perquè els comprovin. Recomana l’aprenentatge de la contenció: per fer cal desaprendre, això pot provocar reaccions emocionals. Va aprofitar per explicar una tècnica per transformar l’equip. Només cal un foli i dues columnes perquè algú s’encarregui de marcar queixes o solucions que vagin sortint en el debat.

     

    Finalment, va insistir que cal consensuar reptes col·lectius perquè si sumem esforços en la recerca de solucions es dispara la creativitat.  El treball en equip ha de simplificar per reduir els problemes. L’addicció al canvi és plantejar-se una fita assequible i assolir-la. Aquest és el motor de transformació. Ara bé, abans de concloure l’exposició va recordar quins són els obstacles per a un equip de treball.

    Si voleu aprofundir-hi, teniu un vídeo de la conferència.

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial aprenentatge per projectes artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges mapa de la sessió María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip