Aquestes són les conclusions a què hem arribat sobre:
Pel que fa al segon objectiu, hem analitzat un cas: el curs D a distància de Gavà.
Hem aprofitat el debat per mostrar la presentació de Fernando Trujillo
De la carrera al portfolio: currículum abierto, proyectos de aprendizaje y tecnologías disruptivas en el aula from Fernando Trujillo
Destacaríem el concepte de cultura compartida, sobretot la definició (diapositiva 16) en què remarca comunicació i negociació –dos termes que es van repetint constantment en les nostres sessions–, la intel·ligència col·lectiva, el portafolis com a recurs avaluatiu, la diferenciació de les pedagogies tòxica i orgànica –paradigmes que ha plantejat María Acaso–, l’aprenentatge dialògic –defensat per Noam Chomsky–, el professorat transparent, l’excel·lència en la nostra tasca i, finalment, els rols de l’estudiant com a emprenedor (responsable del seu aprenentatge) i del docent com a tutor.
Us recomano que mireu aquest vídeo. És l’exposició de Kiran Bir Sethi, impulsora d’un mètode d’aprenentatge.
Si us interessa conèixer-ne més, podeu llegir aquest article. Cliqueu aquí.
Podeu deixar un comentari responent una d’aquestes dues preguntes:
- Què penseu de la presentació de Fernando Trujillo, María Acaso o de Kiran Bir Sethi?
- Quina conclusió heu extret de la sessió d’avui?
6 comentaris
Mmiret
30 Jan 13
18:15 #
– Que “Yes we can” i que “Yes they can”! No podem infravalorar el poder dels alumnes, poden fer molt més del que sembla!
– Que faig bé l’avaluació inicial (què passa? Era una cosa que em preocupava!) i que el que fem malament ho arreglarem en properes sessions…!
jsans
30 Jan 13
19:03 #
Oh, i tant!! Tens tota la raó. I és veritat, els infravalorem.
Núria Vidal
04 Feb 13
11:03 #
Respecte de la primera pregunta, he de dir que m’agrada molt conèixer totes aquestes experiències perquè són molt enriquidores i m’ajuden a obrir la ment. Això no obstant, per ser sincera, vull manifestar que també em creen una sensació de vertigen i de neguit perquè no sé com adaptar-les a la nostra realitat, si és que ho hem de fer (aquest és un altre debat).
Pel que fa a la segona pregunta, la conclusió que en vaig extreure és, més o menys la mateixa de totes les sessions: em falta concreció i em sobra teoria i filosofia. Jo és que sóc de tarannà més aviat pràctic.
jsans
15 Feb 13
12:10 #
Núria,
Reponent al primer dubte que planteges, potser el neguit és un bon senyal. Hi ha experts que afirmem que cal crear incertesa per aprendre. Així motivem les ganes d’avançar per resoldre el dubte. Aquestes reunions han de ser espai de debat i de compartir neguits.
Potser sí que pequen de massa marc teòric, però també ens cal. Si no, podeu pensar que en alguna reunió vinc sota efectes psicotròpics. Ara bé, ha de ser entre tots que hem de concretar.
lsubira
15 Feb 13
12:29 #
Hola a tots,
No he pogut mirar la presentació de la Kiran Sethi fins avui i us he de confessar que m’ha emocionat. He estat a punt de muntar un número al despatx. 🙂
Sovint diem que I can and They can, però no n’acabem d’estar convençuts. Ens frenen les pors, les inseguretats, els dubtes… Si ens frenen a nosaltres, com podem convèncer els alumnes que ells també poden? Quantes vegades hem dit o hem sentit frases com aquestes?
Tot això està molt bé però els nostres alumnes no… (poseu el que vulgueu darrere dels punts suspensius)
Prou de PERÒ! Busquem solucions per anar cap al DO. Confiem en ells i, sobretot, confiem en nosaltres. Contagiem-nos tots i tot serà possible.
gencinas
15 Feb 13
14:04 #
De la presentació de Kiran Bir Sethi em quedo sobretot amb la idea que només “quan l’aprenentatge s’integra en el context real i quotidià és quan hi ha una conscienciació” d’allò que s’aprèn i un és capaç de fer, imaginar, crear… Que quan “s’aprèn fent” és quan l’aprenentatge esdevé real i respon a uns interessos, expectatives, motivacions; que és quan s’activa precisament el procés d’aprenentatge, no només d’allò que es pretén aprendre i adquirir sinó d’altres coneixements, conceptes, experiències, mètodes, etc., necessaris. Aquesta idea també fonamenta la presentació de Fernando Trujillo.
Crec que això ho podem saber tots, segur que no ens ve de nou. El que potser costa és aplicar-ho a l’hora d’ensenyar llengua, perquè segurament ni ens ho hem plantejat per diferents motius. O perquè no hem passat a l’acció! De moment, però, crec que ja hem començat el procés de dur-ho a terme. Però és un procés!
He recordat, mentre veia el vídeo, la preocupació que es va expressar a la reunió sobre el fet de crear o plantejar situacions reals en què s’usi la llengua. Comparteixo aquesta preocupació però el que m’agradaria és que els alumnes fossin conscients de tot el que saben i poden fer, dels coneixements adquirits i dels previs. I crec que ho intentem fer, no crec pas que els infravalorem!
Pel que fa a la segona qüestió, de l’última sessió em quedo amb el fet que hem anat aplicant el decàleg i que hem sabut compartir allò que ens va bé i el que ens costa. I que podem convertir precisament això en objectius d’aprenentatge.
Pel que fa a la segona part de la reunió, vaig tenir dues sensacions: la primera, no acabava d’entendre què es volia aconseguir; i la segona, vaig adonar-me que no ens acabàvem de veure reflectits en el mirall que ens va presentar en Jaume, que no ens adonàvem que indirectament parlàvem de nosaltres. Potser no vam respondre a allò que se’ns demanava i plantejar propostes i que, de fet, no vam saber actuar com a comunitat d’aprenentatge.