Recordo que vam acabar la reunió del 2 de març amb la pregunta «com aplicarem el decàleg en el 3r trimestre?». Hi vaig pensar i reflexionar i em vaig fer un propòsit: començar a aplicar alguns punts del decàleg abans d’acabar el 2n trimestre. Això em va fer adoptar una dinàmica de treball a l’aula que he mantingut al 3r trimestre. Durant la reunió del 20 d’abril, però, i també després, me la vaig qüestionar força: d’una banda, sabia quins punts del decàleg havia prioritzat i per què i, de l’altra, no sabia com podia aplicar tots els punts del decàleg només en una unitat. Explicaré per què.
En primer lloc, allò que em preocupava era que considerava que algun punt del decàleg –en concret el 1r– s’havia de fer a principi de curs i clar, com que en el meu cas tinc la sort de mantenir bona part del grup-classe durant tots els tres trimestres, no ho veia necessari, més que res perquè tenia la sensació que tenia els grups formats i consolidats. Potser em vaig equivocar, no ho sé. El cas és que m’ho vaig qüestionar i em vaig fer el propòsit d’observar si el que creia era cert o no. I m’ha servit, perquè m’he adonat de força coses. Si finalment no l’he aplicat en aquest trimestre, en tant que no he negociat els objectius, la metodologia ni els criteris avaluatius perquè veia el 3r trimestre com una continuació dels altres dos, llavors tampoc puc aplicar el 3r punt del decàleg, oi? I tota la resta?
En segon lloc, també em preocupava que el canvi que suposava aplicar tot el decàleg no fos un canvi conscient, entenedor i coherent –tal com volia i creia que havia de ser–, tant per part meva com sobretot per a l’alumnat. Pel grup-classe que formem tots. Per a mi, era del tot necessari fer-los-en partícips o, més ben dit, fer que l’entenguessin i l’acceptessin, és clar. Potser això últim és el que més em preocupava i m’impedia tirar endavant. Però bé, el vaig afrontar amb sinceritat i els ho vaig dir, de diferent manera a cada grup. Sempre procuro que quedi clar perquè faig i fem una cosa o tal altra. Ara, però, em caldria saber la seva opinió…
Dit això, us explico una miqueta la dinàmica a què he fet referència al principi de l’entrada (en podria dir rutina de classe però ep!, no entengueu una rutina com una cosa repetitiva i mecànica, eh, que no ho és pas). Ja us avanço que no és l’experiència d’una sola unitat, com se’ns demanava, en sóc conscient.
2 comentaris
jsans
20 May 12
11:07 #
Griselda,
Reconec que llegint la introducció sento remordiments de consciència. Pel que fa al primer dubte que planteges, et respondria: “Elemental, benvolguda Griselda”. És l’avantatge o inconvenient dels trimestrals, Si els arrossegues des del primer trimestre ja no caldrà treballar el primer punt, tot i que la cohesió és com un jardí: cal cuidar-la al llarg del curs. Això m’ha passat amb els de distància. M’agradava molt fer-los plantejar un contracte perquè va molt bé per avaluar-se l’aprenentatge. Em vaig adonar que no em podia repetir constantment al principi de cada trimestre. Ara, a cada edició tinc noves incorporacions.D’altra banda, crec que cal que tinguem sentit comú. No aplicar un punt, no vol dir renunciar-hi.
Em sap greu que hàgiu interpretat que el decàleg suposa un canvi o plantejar un nou paradigma. Ha de ser una guia per aplicar un model educatiu que hem consensuat al llarg d’un any. Vol que recollim el que hem anat reflexionant, debatent o experimentant. També veig que la conclusió a què arribes (comptem amb l’alumnat?) tornaríem al primer punt. si els hem de conduir cap a una fita, cal que sàpiguen d’on parteixen i quina és la ruta que els proposem.
gencinas
20 May 12
21:52 #
Jaume,
Moltes gràcies pel teu comentari. Sobre el primer punt que comento, el d’aplicar el primer punt del decàleg, tens raó, evidentment. Però he observat que algunes coses que jo creia que ja no calia treballar potser sí que calia o almenys calia fer-les més explícites. O sigui que m’ha servit de molt. I sí, la cohesió s’ha de treballar com un jardí, m’ha agradat molt la metàfora. En tots dos grups he tingut incorporacions però crec que no tots s’han adaptat al grup. Ho veig i ho intueixo. I això em fa pensar precisament en aquest punt. El que és curiós és que arran d’aquestes incorporacions vaig intentar facilitar la cohesió d’aquestes persones al grup però vaig rebre alguna negativa, suposo que per repetitiva (espero que no per innecessària, perquè jo no ho creia). Això també em va fer pensar. Sobre aquest punt… també caldrà que hi treballi.
Et volia fer un incís sobre això que t’ha sabut greu. Veig que en el meu text no acabo de dir el que vull. Jo no he interpretat que el decàleg suposés plantejar un nou paradigma. El concebo com una guia per aplicar el model educatiu que hem consensuat, això ho tinc clar. Precisament aquesta guia permet tenir-ho tot molt present, molt més present que abans, potser. Perquè tens el punt de referència i allò et fa recordar tot el que hem treballat i el que s’ha de treballar. En aquest sentit, a mi m’ha ajudat tenir el decàleg precisament per això: és el punt de referència, allà on es vol arribar (per bé que en realitat és des d’on parteixes, però dic “allà on es vol arribar” perquè sé que no he partit d’aquí, encara que no ho vulgui). El canvi era personal, de consciència i coherència: haig d’arribar aquí, com ho faig? Què he fet fins ara que em faci veure que el seguia o no? Sóc coherent? Com s’ha format el grup-classe, he tingut de veritat tot això en compte? I el grup-classe, ho sap, ho percep? Hi està d’acord?… i altres preguntes…
El canvi entès com un procés… Aix, no sé si m’explico… Ja m’ho diràs!