Reprodueixo la segona part dels extractes que m’han semblat força interessant de l’article de Mayte Rius, publicat a Estils de vida (núm. 117, 9 de juliol de 2011). En l’anterior, destaca que estem més acostumats a criticar que no pas a felicitar. En aquesta part, se n’explica el motiu.
També hi ha qui opina que si som garrepes en els nostres reconeixements és perquè l’important és corregir les conductes i no acostumar els nens (ni els grans) a dependre de l’opinió dels altres, a fer les coses per agradar. La realitat és que a tots, des de petits, ens agrada que ens cuidin, ens tractin bé i ens diguin coses agradables. I que la crítica constant, amb pocs elogis, dóna resultats no desitjables tant si es tracta d’educar un nen com de millorar la productivitat d’una empresa. En aquestes condicions, el nen –o el treballador—té la sensació que no val la pena fer-ho bé perquè és difícil que rebi un estímul per això encara que, si s’equivoca, sí que tindrà reprimendes o càstigs.
Manuel Martín-Loeches, professor de Piscobiologia a la Universitat Complutense i coordinador de Neurociència Cognitiva del Centre d’Evolució i Comportament Humà, emfasitza que aquest biaix negatiu no és casual, que hi ha raons biològiques que justifiquen que ens fixem més en allò negatiu i que siguem més propens a la crítica que a l’elogi. “S’ha comprovat i demostrar que el cervell està programat per atendre amb més prioritat en el temps i amb més zones implicades tot el que sigui emocionalment negatiu més que no pas positiu”, diu. I afegeix que l’explicació més creïble és que aquesta tendència –que s’observa també en altres mamífers—és adaptativa, és una empremta que ha deixat l’evolució. “En mitjans hostils, en plena natura, qui sobreviu millor i deixa més descendència (que és la finalitat de l’evolució) és qui reacciona més aviat davant d’un estímul negatiu, perquè si perds l’oportunitat de fugir perds la vida, mentre que si deixes passar una oportunitat positiva no és tan greu, n’hi pot haver una altra; per això els individus que van sobreviure més temps i van deixar més descendència van ser els que reaccionaven amb més rapidesa davant d’allò negatiu, i nosaltres en descendim, així que aquest mecanisme del nostre cervell, aquest biaix negatiu, no ens fa més feliços, però sí que ens permet sobreviure més”, explica Martín-Loaches.
Com a exemple de les conseqüències d’aquesta empremta biològica que ens fa veure abans el costat negatiu i donar-li més importància cita algunes experiències que han demostrat que fan falta tres o quatre accions positives per poder compensar l’efecte d’una acció negativa en la imatge que es té d’una persona.
