De petita volia ser investigadora científica… I tu?

Sí, sí! De petita vaig llegir la biografia de Madame Curie i em va fascinar. Volia ser investigadora i descobrir alguna cosa important per a la humanitat, en concret alguna cura contra el càncer. En parlava molt amb una amiga meva, la Cristina, i ella sí que ha acabat sent investigadora de veritat, tot un cervellet!  Però les meves aspiracions ben aviat van canviar. Després de treballar de joveneta com a auxiliar de guarderia, monitora de menjador i professora particular, vaig decidir tirar pel món de les lletres. Encara recordo la cara del meu pare quan li vaig dir que volia estudiar filologia. “Filo què?” va dir” catalana?”. No ho havia sentit mai! Ell volia que em posés a treballar, venia d’una família de fàbrica i taller (eren adobers), no pas que em posés a estudiar coses que sonaven tan malament! Però com que sóc molt tossuda vaig acabar estudiant filologia  catalana i ja fa vint anys que treballo fent classes.

Un  secret, m’encanta la meva feina!

QUALSEVOL TEMPS PASSAT…

Com acabaríeu el conte Qualsevol temps passat, del llibre Mil Cretins de Quim Monzó?
Aquest conte ens va bé per practicar el temps verbal que hem après aquesta setmana, l’imperfet d’indicatiu, i per repassar els presents, perquè compara com era abans i com és ara la comunicació familiar. Us poso aquí el principi del conte i vosaltres escriviu-ne el final.

QUALSEVOL TEMPS PASSAT

La Marta ha enyorat sempre la seva infància, aquella infància en què, malgrat tenir televisió, a l’hora de sopar, el pare, la mare i els nou germans s’asseien al voltant de la taula i a ningú no se li acudia demanar que engeguessin la tele. Perquè, a l’hora de sopar, els uns i els altres s’explicaven què havien fet durant el dia.
—Avui, a classe hem estudiat els primats— deia la Marta.
—Ah—s’interessava el pare.
—¿Vols més enciam?—preguntava la mare.
Quan la Marta va tenir un fill, els primats ja no s’estudiaven: es treballaven els primats, el quars, les estalactites i el món vegetal.
—Avui hem treballat el grèvol —li deia el fill.
La Marta hauria volgut que el seu fill creixés en aquell mateix ambient de sana alegria fraternal. Però, per comença, la Marta havia tingut només un fill i, amb només un fill, no hi pot haver gaire vida fraternal, ni sana ni no. A més, el televisor ja havia deixat de ser un proscrit i cada cop guanyava més terreny.
Durant un temps va intentar combatre’l, però aviat va llençar la tovallola i, a taula, tota la família —ella, el seu marit i el nen—cedien el cap de la taula al televisor. Llavors la Marta ho criticava:
—No és bo que la televisió presideixi les nostres vides. No ens comuniquem. ¿Tan poques coses tenim a dir-nos?
El marit pensava d’una altra manera:
—Però és que ara fan les notícies.
Sempre era el mateix: de seguida que s’asseien al voltant, el marit engegava el televisor. I el nen de seguida va aprendre la lliçó paterna i —si bé al principi també argumentava: “És per veure les notícies” —ben aviat ja no li va fer falta escudar-se en la coartada informativa i, per comptes de les notícies, van començar a ser les curses de fórmula I, uns dibuixos animats pretesament corrosius, o programes amb famosos que s’insultaven asseguts fent rotllana. La comunicació familiar havia començat la davallada per un pendent del qual no havia de tornar mai més. Bon punt acabaven de menjar,tots tres saltaven al tresillo i allà s’incomunicaven a base de mirar concursos, coreografies o acudits plans. Ella hauria preferit una partida de dòmino, que facilita una mínima conversa, un suau intercanvi d’idees, però feia temps que havia acceptat que era una batalla perduda i que no podia anar contra el curs del temps.
Però ara, des de fa uns quants mesos —un any, potser dos o més—, la Marta ha començat a enyorar fins i tot aquests temps, quan ella, el seu marit i el nen, passaven la nit davant del televisor. Perquè —no s’ho hauria imaginat mai— ara es comuniquen fins i tot menys.

Què creus que ha passat? Acaba tu el conte.
>Aquest és el final del Quim Monzó:
Des que va entrar el primer ordinador a casa, tot ha canviat. Primer va haver-hi només un ordinador, però ara ja n’hi ha dos. Un el fa servir el seu marit. L’altre, el seu fill. Ella no vol ordinador. El correu electrònic el rep a la feina i l’envia des d’allà mateix i, si és a casa i necessita enviar alguna cosa urgent, doncs entra a l’ordinador del marit o al del fill. Però ara passa que, de seguida que s’acaba el sopar, el fill recull els plats i els du a la cuina, el marit omple el rentaplats i l’engega, i, tot seguit, tots dos es tanquen, l’un al despatx i l’altre a la seva habitació, amb els ordinadors respectius, i ella es queda sola al sofà, davant del televisor, enyorant els temps en què, almenys, aquesta pantalla feia que estiguessin una estona plegats.

Al mar – Manel

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc,
tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar.

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
juguem amb alegria, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, a la que bufa la mar,
així estirada se’t veu espectacular
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues de final inesperat.
És abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb el peu calcules com està l’aigua
i tot esta llest per tal que entrem al mar.

Així doncs si un dia véns i passes per aquí,
i sí malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no féssim camí,
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.

Què us sembla aquesta notícia?

WhatsBar, la nova App per evitar esperes en els bars

A cavall entre Granada i Madrid s’està gestant el llançament d’una nova i interessant App per als nostres mòbils que ens permetrà demanar des del telèfon sense haver de veure-te a empentes a la barra.

Aquesta nova funcionalitat per al client es dirà WhatsBar i aportarà al seu torn una vessant positiva per a la gestió de les locals , que ara disposaran d’un sistema de gestió de comandes que imprimirà major agilitat i millor servei al consumidor .

I és que amb l’arribada massiva dels smartphones a la població, rar serà el grup de familiars o amics que no disposi d’un telèfon intel · ligent per demanar des de la terrassa o la sala del seu local favorit, sense haver d’aixecar.

Aquesta nova # App estarà disponible per a plataforma Android i iPhone abans que acabi la tardor, de forma gratuïta , i entrarà en servei en establiments de tota mena, especialment en aquells que compten amb amplis salons, menjadors, terrasses i vetlladors, on els cambrers podran estalviar, segons els càlculs dels promotors de la idea , fins a un 40 per cent dels ‘viatges’ cap a cada taula

Anunciem l’obertura d’un establiment

 Aquí podeu anar penjant els anuncis per promocionar el vostre establiment comercial o servei.

Recordeu que cal atreure l’atenció dels destinataris del anunci amb un missatge de crida o eslògan. També és important que quedi clar quin servei oferiu. Finalment, no deixeu d’incloure-hi les dades de contacte perquè els interessats es puguin posar en cotacte amb l’anunciant. També podeu incloure-hi alguna foto relacionada amb el tipus d’establiment o servei.

L’any que vaig néixer…

Jo vaig néixer l’any 1979. Aquell any, a la ràdio, se sentien els Dire Straits, Queen, Abba, Boney M…

Aquell mateix any, al Regne Unit van nomenar Margaret Thatcher cap de govern. Era la primera vegada que una dona ocupava un càrrec similar a Europa. Se la coneix com la Dama de ferro per l’estil que tenia a l’hora de governar.

L’any 1979, va aparèixer al mercat el cotxe Seat Ritmo. A casa meva teníem un Seat però era el model 133 com el de la foto, tot i que era de color verd.

A Catalunya, el 8 de desembre, va entrar en vigor l’Estatut d’Autonomia.

I quan vau néixer vosaltres, què va passar?

 

Cantem i posem pronoms

A la primera unitat hem treballat els pronoms personals: em, et , es, i  també el pronom de lloc: hi.

A classe, escoltarem aquesta cançó d’en Ramon Sauló: “El meu poble”  i haureu de completar-la amb els pronoms que hi falten.

Imprimiu-vos-la i porteu-la a classe.

Mentre escolteu la cançó, poseu els pronoms que hi falten.

EL MEU POBLE       

Si anomeno el meu poble,
descobreixo qui sóc:
on       tinc les arrels,
on       tinc el meu lloc.
Ell       ha donat la parla
que fa que       entengueu.
Ell        ha ensenyat a perdre,
a guanyar i a defensar
el que cregui que és meu.

És un poble que       obre
per rebre als seus germans.
És un poble que balla
agafant-        les mans.
Molts diuen que és estrany,
d’altres que és molt curiós:
que          donem un dia a l’any
llibres, amor i flors.

Si no        fos el meu poble,
tots els poblets veïns
viurien donant voltes
perduts per mil camins.
No veurien la llum
del nostre campanar,
i les nits        fan llargues
si no tens uns llavis per poder besar.

Si no       fos el meu poble,
els mariners d’arreu
no haurien plantat bandera
en aquesta terra de Déu.
Ni         necessitarien
per fer junts el camí.
si no        fos el meu poble
no estarien aquí.

Ja ho veureu,
que és certa la veritat
ja la veureu!
Que no té identitat qui perd l’arrel
i que cal no oblidar el port
d’on un dia         vàrem fer a la mar.

Ja ho veureu,
un dia arribarà
que ja ho veu reu!
si no hem gosat parlar no tindrem veu
per explicar als fills
que el centre del món és on un neix.
i això el nostre poble no ho mereix.

Tot estant lluny de casa,
el sol     ha confessat
que no escalfa com sempre,
com          té acostumats.

Que        envolta de núvols
que li fan d’amagatall.
Que ell guarda els millors raigs
per veure com llueixen Vinyes de Savall.

I el vent sincer        explica
que entre el meu poble i jo
ha teixit una història
d’intercanvi d’amor.

ha donat la força,
ha descobert l’orgull
L’entregar-        al meu poble
és l’únic que vull.

Ja ho veureu,
que és certa la veritat
ja la veureu!
Que no té identitat qui perd l’arrel
i que cal no oblidar el port
d’on un dia        vàrem fer a la mar.

Ja ho veureu,
un dia arribarà
que ja ho veu reu!
si no hem gosat parlar no tindrem veu
per explicar als fills
que el centre del món és on un neix.
i això el nostre poble no ho mereix.

Cantant: Ramon Sauló

L’any que vaig néixer…

Jo vaig néixer l’any 1967. És un any molt productiu, demogràficament parlant,  l’època del “baby boom”. De fet treballo amb dues persones del mateix any, la Núria i el Jordi. Som una bona collita!

L’any que vaig néixer va ser l’any que van assassinar Che Guevara, el conegut guerriller llatinoamericà.

 

File:CheHigh.jpg

El 1967  es va celebrar el Human Be-In a la ciutat de San Francisco un festival que va popularitzar la cultura hippie.

 

Aquest any també va ser el primer que van autoritzar tornar a cantar una cançó en català al  Festival de la Cançó Mediterrània , un esdeveniment musical que es va celebrar a Barcelona durant nou anys, des del 1959 fins al 1967, i en el qual prenien part artistes de diversos països mediterranis. Se celebrava al setembre, tot coincidint amb les festes de la Mercè. Dos van ser els temes admesos a concurs: T’estim i t’estimaré, interpretat per Betina,  i Com el vent, dels autors de Se’n va anar, interpretat per Salomé i per Dova