Arxiu per setembre, 2014

  • Eficàcia formal i comunicativa

    precisióEl llenguatge administratiu no és creatiu, ni literari, ni hi té lloc la ironia o l’humor, no és una escola d’escriptors…, i sortosament només ens hi haurem de barallar quan hàgim d’adreçar-nos a un òrgan administratiu o estendre una acta o fer l’ordre del dia d’una reunió de veïns. Avui us volem donar quatre idees clares per superar aquestes situacions amb èxit.

    Tot i disposar d’una fraseologia i estructura pròpies (hi ha models de documents per a comunicacions determinades: sol·licitud, certificat, etc.) el cert és que el llenguatge administratiu ha de ser tan proper al ciutadà com sigui possible i ha de fugir de construccions carregades (perífrasis, gerundis, futurs d’obligació, formes passives), que distancien l’emissor del receptor i converteixen el text en un laberíntic i avorrit conjunt de frases estereotipades. Quan parlem de llenguatge administratiu parlem de concisió, claredat, precisió i ordre.

    El registre i les formes de salutació i comiat han de ser coherents al llarg de tot el text. A un Benvolgut senyor,/Benvolguda senyora, li correspon un Atentament o Cordialment; un Fins aviat, no seria adequat!

    Cal evitar els verbs buits; és a dir, construccions amb un verb de poc contingut semàntic (efectuar, realitzar, procedir, etc.) i un substantiu, que no aporten cap significat al text i el converteixen en una mena de suflé d’aquells que sí que baixen. Per exemple: X *va procedir a presentar la sol·licitud d’ajut, hauria de ser X va presentar la sol·licitud d’ajut.

    Lligat a aquest abús hi ha el de la nominalització, que és un procés pel qual es transformen en substantius paraules d’altres categories (verbs, adverbis, adjectius, etc.). Aquest recurs és correcte, però convé no abusar-ne en una oració o en un paràgraf perquè enfarfega el text i el fa difícil de llegir. Per tant, davant la Directiva *va donar lectura als acords, molt millor, la Directiva va llegir els acords.

    Cal estructurar el text en paràgrafs que responguin a una mateixa idea i respectar l’ordre lògic de les frases, per tant, les idees principals han d’anar al començament del text.

    Per acabar, esperem que no *procediu a efectuar res mai més, sinó que feu les coses tal com s’han de fer.

    Article complet

  • Miquels, surres i calbots

    images 

     

    Un miquel és un retret, una cosa lletja que ens han dit i ens ha sabut greu. Quan ens fan sortir de polleguera, de vegades no sabem anar més enllà de la *bronca i del mal rotllo, tot i que en català tenim un bon grapat d’expressions per descriure aquests sentiments d’ofuscació que tots tenim en algun moment:

    Al conegut català emprenyat hi podem sumar l’indignat, enfurismat, enrabiat, empipat, enutjat, menyspreat o picat. I per substituir els *cabreigs (cabreo), *mosqueigs (mosqueo) i *piloteres podem recórrer a l’emprenyament (emprenyada), l’empipament (empipada) o l’enrabiada.

    Els mitjans ens informen que hi ha raons, enganxades, picabaralles, disturbis, aldarulls, escàndols, bregues, retrets, xiulades, escridassades, esbroncades… En un registre col·loquial quan dos arriben a les mans diem que reparteixen llenya, s’atonyinen, s’estomaquen, s’esbatussen, s’apallissen, es casquen, munten un sarau i ─ja amb detall─ es claven un cop de puny, es venten una plantofada, un mastegot, un castanyot o un calbot.

    Com veieu la llista és interminable, però, si us plau, que tot quedi en el paper!

    Quant a la surra? On la rebem?

    Article complet

  • Com més millor!

     

    england_history_school_1802

    Avui en dia tot és maco o xulo o guais, a tot estirar collonut. I para de comptar. L’empobriment de la llengua és un fet i comporta la pèrdua de matisos a l’hora d’expressar-nos. Tot hi ajuda; quants de nosaltres escrivim textos habitualment més enllà del mòbil, o el correu electrònic?

    La roba *es trenca o més aviat envelleix, s’esfilagarsa i s’esquinça?; la calor ens adorm, ens endormisca, ens ensopeix, fem capcinades, pesem figues, ens fa clapar o ens fa dormir com a socs?

    La derivació, que és un dels principals mecanismes de formació de paraules, suposa la formació de mots nous a partir de l’adjunció de prefixos, infixos o sufixos. Així a partir dels primitius clar, fil, ploure, crit, fulla, ferro o fusta, formem els derivats aclarir, provisquejar, cridòria, fullaraca,  ferralla, fustam i molts més.

    Però no només són els matisos, també podem recórrer a la sinonímia per ampliar el nostre repertori lèxic, ja que saber dir les coses de diferent manera ens permet adequar-nos millor a cada cas, als diferents graus de formalitat. En l’exemple anterior clapar (en alguns parlants substituït per sobar*) o dormir com un soc no són vàlids per justificar-nos quan arribem tard a la feina o per explicar al metge els nostres problemes de cansament. Un parlant competent ha de tenir al seu abast un ventall de recursos que li permeti triar un mot o un altre en cada situació comunicativa.

    I per acabar, anar a estudi/anar a escola, anar a plaça/anar al mercat… De vegades, una forma en substitueix una altra empesa pel pas del temps!

    Article complet

  • Futurs probables

    perífrasi

    Aquesta setmana parlarem d’algunes construccions verbals sospitoses:

    La perífrasi anar a + infinitiu expressa imminència, és a dir, descriu accions que han d’ocórrer immediatament.

    • Vaig a comprar (la persona ho diu tot tancant la porta de casa).

    I només es pot fer servir amb valor de futur, quan parlem d’accions passades.

    • Anava a comprar quan va presentar-se l’inspector d’Hisenda (la persona ens explica una anècdota que li va passar).
    • Ho anava a dir, però vaig callar.

     

    Més exemples:

    • Ara ho faré/ara ho faig, i no pas, ara *vaig a fer-ho. 
    • Ara t’ho diré/ara t’ho dic,  i no pas, ara *vaig a dir-t’ho.
    • Començarem en cinc minuts, i no pas *Anem a començar en cinc minuts.
    • Avui parlarem de perífrasis, i no pas avui *anem a parlar de perífrasis.

     

    Una altra construcció és la formada pel verb deure + infinitiu, que indica probabilitat, i que cal usar en lloc dels temps futur o condicional.

    • Tot està tancat, deu ser molt tard, i no pas *serà molt tard  (no sabem del cert quina hora és, però probablement és força tard perquè les botigues ja han tancat).
    • Deurien ser les 10 de la nit quan vam sentir un espetec, i no pas, *Serien les 10 de la nit quan vam sentir un espetec (no podem assegurar que fossin les 10 perquè no vam mirar el rellotge).

    Una altra manera d’indicar la probabilitat és amb l’adverbi potser. La forma *igual + verb, molt estesa,  és incorrecta.

    • Potser no ve perquè està refredada, i no pas,*Igual no ve perquè està refredada. 

    Quant a construccions formades amb el gerundi,  les construccions estar + gerundi i anar+ gerundi expressen duració:

    • Què esteu fent mentre jo explico?
    • I com es troba el pare? Prou bé, anar fent

    Però cal no abusar d’aquesta construcció amb gerundi, sobretot com a traducció literal de les formes contínues de l’anglès, llengua que les utilitza amb escreix.

    • Què fas amb aquest llibre?, i no pas, què estàs fent amb aquest llibre?
    • Estudio català al CNL, i no pas, estic estudiant…

    Article complet

  • *Ningunejar, mai!

    Verdures saltadesReprenem avui una qüestió sorgida arran d’un comentari que ens va fer una lectora a l’apunt Beeee, sobre la formació de paraules a partir de processos de derivació. En la nostra relació de lèxic hi proposava la forma culada  (del verb cular) en lloc de culejada com a més genuïna. Nosaltres ens vam remetre al DIEC i al TERMCAT, segons els quals culejar un vehicle és “moure’s d’una banda a l’altra de la part del darrere per excés de velocitat, per una mala maniobra o per manca d’estabilitat”. Fins aquí vam arribar l’altre dia, avui estirarem el fil un xic més.

    El sufix -ejar (eig + terminació  conjugació -ar) serveix per formar verbs de la següent manera:

    nom + -ejar: parpellejar, estiuejar

    adjectiu + -ejar: verdejar, amarguejar

    adverbi + -ejar: sovintejar, davantejar

    verb + -ejar: plovisquejar, parlotejar

    Aquest sufix, força productiu en català, aporta al significat el matís de procés, de cosa inacabada (“tenir tendència a, comportar-se com…”). És a dir, amarguejar vol dir “tenir un punt d’amarg”, davant el conclusiu amargar “fer esdevenir amarg/tenir un gust amarg”. El vi agreja o rancieja quan comença a tenir aquest gust d’agre o ranci, abans de ser definitivament agre o ranci.

    Empentejar davant empentar vol dir que donem empentes de manera successiva. I així també si comparem parlar i parlotejar, ploure i plovisquejar (amb l’addició també d’un infix -isc-), ens adonem que el sufix aporta un sentit diferent al verb. Si hi ha una diferència de significat, doncs, el sufix té un perquè, però quan només tenim un cas de sinonímia, com ara pedalar, que al DIEC remet a pedalejar, sembla que ens trobem en un cas d’abús fruit de la inèrcia a traduir per -ejar, allò que en castellà és –ear, ja que la manera normal en català de formar verbs a partir de noms és amb el sufix –ar.

    Aquesta ampliació/calc es veu significativament en dos àmbits: el llenguatge juvenil, amb formes com mosquejar, cabrejar, morrejar, escaquejar-se, i el llenguatge tècnic: cablejar, sondejar, prorratejar… En ocasions simplement assistim a una substitució dels verbs tradicionals per altres, de nova creació, que s’ajusten a la forma castellana. Per exemple, amb la introducció indiscriminada de colpejar (del castellà golpear, acceptada al diccionari però sense cap tradició), que ocupa l’espai dels nostrats picar, pegar o apallissar; o de *cabrejar, en lloc d’emprenyar, empipar, etc.

    Pel que fa als llenguatges d’especialitat, de més fàcil control per part dels terminòlegs, igual que tenim telefonar (i no *telefonejar), hem de dir formatar (i no pas *formatejar), calafatar, ribotar, blocar o sondar (que apareixen al diccionari al costat de ribotejar, bloquejar i sondejar). Així, en la carta d’un restaurant, a las verduras salteadas, els corresponen en català les verdures *saltejades ─ja que segons la regla del parlant mimètic a tot verb en -ear en castellà li correspon un verb amb -ejar en català─, i no pas les gustosíssimes verdures saltades.

    I quant al títol, un altre exemple d’aquesta mimesi acrítica: en tot cas, menystenir, ignorar…

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog