Més que parlar, escoltem
El crit, d’Edvard Munch
Si en l’article passat vam parlar de raonar i enraonar, en el d’avui ens posarem a l’altre costat, al de parar l’orella.
Començarem recordant la diferència entre sentir i escoltar: en català sentir (aplicat principalment a l’oïda) és percebre amb els sentits i només quan hi parem atenció parlem d’escoltar.
Hi sentim sense voler, però per escoltar hi hem de posar interès!
Així al telèfon no et sento, rere una porta no et sento o si parles tan fluixet no et sento perquè la meva oïda no arriba a sentir-hi. Però si parles a crits o de mala manera no t’escolto (perquè parlar a crits et desqualifica).
Els dels sentits són verbs preposicionals en què el pronom i el verb funcionen com un tot, convertint el verb en intransitiu: sentir-hi, veure-hi.
- No cal que cridis que l’àvia no hi sent gens (amb adverbi)
- Ja t’hi veus amb aquestes ulleres tan brutes? (amb complement circumstancial)
Però en molts casos, escoltar i sentir funcionen com a verbs transitius: sentir (alguna cosa), veure (alguna cosa).
- Sento crits i sorolls! (amb complement directe)
- I tant que em sent, però com si sentís ploure
- He vist la teva tia molt millorada de l’operació
També tenim fraseologia amb el verb sentir i escoltar, com ara:
- El pare ha sentit tocar campanes que en preparem una de grossa; dissimuleu! (en el sentit que sap vagament alguna cosa).
- Aquests nens no escolten, són uns desobedients (en el sentit de no fer cas)
Obedients o no, escoltar segur que ens farà ser més savis!
Un dels problemes que més preocupa la ciutadania de Catalunya és l’augment de la pobresa malgrat la reducció de les taxes de desocupació. És a dir que, tot i treballar, un bon nombre de treballadors catalans viuen en la precarietat. En aquest sentit s’han popularitzat els termes treballador/a pobre/a i el terme subocupació, que fa referència a la situació del treballador que ocupa un lloc de categoria inferior a la seva qualificació professional o bé que ha d’assumir unes condicions laborals pitjors a les que li correspondrien.
I parlant de paraules i llengües… el català pertany a la família indoeuropea, que inclou les principals llengües d’Europa i Àsia: eslaves, germàniques, indoiràniques, itàliques (d’on provenen les llengües romàniques, com ara el català), el grec, l’armeni o l’albanès. Però ens quedaríem astorats de veure la quantitat de famílies lingüístiques diferents que hi ha! La diversitat lingüística és potser la principal riquesa de la humanitat i cal conèixer-la i protegir-la. D’aquí la importància de la feina dels traductors, que ens posen a l’abast autors i llengües que no ens hauríem plantejat mai de llegir: el coreà, el finès, el turc… Tot i la brama traduttore, traditore; és a dir, traductor, traïdor, en el sentit que els traductors fan i desfan com volen, us heu parat mai a pensar com deu costar traslladar un text literari a la llengua d’una altra cultura? Quant als formats tradicionals ─narracions, contes, novel·les, poemes, assajos, papers privats, biografies…─, ara s’hi suma el còmic o els microrelats. N’hi ha per donar i per vendre.