Arxiu de la categoria ‘Sintaxi’

  • Sortir endavant és recular

     

    Fent camí

    En canvi, tirar endavant és avançar. Anar per bon camí i fer via. Posar fil a l’agulla i som-hi. Trampejar (*buscar-se la vida), potser, però amb prou enginy per superar les dificultats. Enginy… i diccionari perquè moltes de les interferències que tenim es podrien resoldre fent una senzilla cerca al Diec o a l’Optimot. I és que la fraseologia és una de les baules més febles de la llengua perquè quan es popularitza una expressió d’una altra llengua costa déu i ajut recuperar la que teníem. 

    Desenganyem-nos: tot és més vell que la sopa d’all. No ens cal un *sortir endavant per fer el que hem fet des de fa anys i panys: sortir-nos-en, persistint. 

    Aquesta crisi que *estem tenint no és igual per a tots? *Estem vivint temps de canvis? *Estem veient que no hi ha res segur? o més aviat, tenim una crisi que no és igual per a tots, vivim temps de canvis i ens adonem que no hi ha res segur? La proliferació d’estructures forçades com aquestes —el present continu en verbs que ja indiquen un procés—, també és un signe dels nous temps. Els fets en present, si us plau, gerundis com menys millor. 

    Tirar endavant, en present, és el que fem en aquests articles, intentar desvetllar-vos la curiositat per aprendre i millorar el coneixement de la llengua, des de la quotidianitat, des del català que ara se sent i es parla, per usar-la millor, per ser-ne referents, petits diccionaris que fan via. 

    Article complet

  • Aquest petit tresor

     

    Els pronoms febles són un dels petits tresors del català, però malauradament tenen fama de difícils; tant dir-los com escriure’ls resulta complicat per a molts parlants i aprenents del català.

    Com sabem, els pronoms poden anar davant o darrere del verb i adopten diverses formes (reforçades, es; elidides s’; plenes, se, o reduïdes, ‘s), tot i que hi ha formes verbals que només admeten el pronom darrere. Continuem?

    L’adjunció d’un pronom feble darrere el verb, com ara en les formes d’infinitiu o en l’imperatiu, pot afectar la terminació del verb i, de retruc, també el pronom.

    Aquests canvis fonètics els fem principalment en parlar, en registres informals, i per tant no solem escriure’ls, però… i si ho hem de fer? Com els reproduïm?

    Vegem-ho:

    • Al profe, mira de convènce’l (mira de convèncer-lo, en registre formal)
    • Ens hem quedat per coneixe-us (ens hem quedat per conèixer-vos)
    • Vull di-us-ho. Recordeu que el pronom us no s’apostrofa mai. (vull dir-vos-ho)
    • Promete’m que arribaràs a l’hora (promet-me que arribaràs a l’hora)
    • A l’avi, serveixe’l primer (serveix-lo primer)
    • Digue’m el que m’hagis de dir (digues-me el que m’hagis de dir)
    • Digue-li que ho sento. Recordeu que el pronom li no s’apostrofa mai. (digues-li que ho sento)
    • Ajupe’t i estigue’t quiet! (ajup-te i estigues-te quiet!)
    • Aquesta és l’última vegada, tingue-ho present (tingues-ho present)

     

    I per què digue-li i no *diga-li? Doncs perquè la 2a persona de l’imperatiu del verb dir és digues i a dreta llei les combinacions resultants són digues-me, digues-li, digues-nos, digues-ho, etc. Tal com hem vist en els exemples, en parlar solem menjar-nos aquesta essa final per evitar dues consonants seguides: digue’m, digue-li, digue’ns, digue-ho, etc. perquè el verb adopta la forma digue (reducció de digues) i no diga ( *diga’m, *diga-li, *diga’ns, etc.)

    Article complet

  • Sempre amb els febles

    Al CNL també ens hem avingut al cafè per emportar-se!

    La necessitat de continuar omplint el calaix, ha fet que la consumició no presencial —que diríem—, sigui ara la normalitat. 

    De menjar cuinat sempre n’hi ha hagut. El compràvem i ens l’emportàvem per consumir-lo a casa. Ara aquest us l’emporteués el reclam. Menú per emportar-se? Me per emportar? Menú per emportar-se’n 

    En aquesta construcció de preposició + infinitiu (la més coneguda és pis per llogar), si l’infinitiu és un verb pronominal, com ara emportar-se, endur-se, posar-se, emprovar-se podem prescindir de l’element que cal emportar-nos o emprovar-nos (el menú, la roba) però no pas del pronom, que es refereix al subjecte de l’infinitiu: Si no memporto la carmanyola hauré de triar un menú per emportarme. A menú per emportar-se —lúnica forma vàlida fins a la nova gramàtica de 2016 que admet ara també menú per emportar—, el subjecte és un impersonal de 3a persona (qui vulgui/els clients). 

    Així doncs, menjar per emportar-se i cafè per endur-se. O més clar, per veure la coincidència dels pronoms; Us oferim de dilluns a divendres, menú per emportarvos i li oferim cafè per endurse o t’oferim un plat i postres per emportarte, a molt bon preu! 

    si sou vosaltres els que us esteu reinventant i voleu difondre a les xarxes el vostre particular “per emportar-se” no us oblideu l’a punt per menjar/acabat de fer/casolà/fet a casa/feu-nos la comanda una hora abans/comandes fins a mig matí/pagament per bizum, etc.

    Tradicionalment la comanda es lliurava amb un si és servit/servida, que els usos han actualitzat amb un té/tingui (imperatiu, sense complement) o aquí ho tens/aquí ho té (depenent del gènere, aquí la tens/la, el tens/el té), no pas *aquí tens, atès que el verb tenir demana sempre un feble!  

    Ja per acabar, el gran gramàtic Joan Solà, quan tot just començava aquesta moda del take away va reflexionar sobre aquestes construccions. Si voleu un bany de sintaxi el teniu aquí. 

     

    Article complet

  • Alça, Manela!

    Si voleu mirar el programa del curs, *ho teniu en aquest enllaç. 

    Recolliu els materials, papers, bolígrafs i llapis, i *ho deixeu en quarantena 24 hores. 

    Alça, Manela, quin exercici més fàcil!

    Eps, que no veieu que el programa del curs és un grup masculí que s’ha de substituir per un pronom masculí? El programa del curs, l’he de baixar des del web; el programa del curs, me’l sé de memòria,  el programa del curs, el teniu en aquest enllaç. I que no hi tenim un article masculí davant de materials? Els materials, els hem de netejar desps d’utilitzarlos; els materials, cadascú els porta de casa. 

    El desgavell pronominal comença a tenir proporcions bíbliques, deu ser que en època de pandèmies tot és a l’engròs! A les interferències a l’hora de substituir un complement masculí i un de neutre darrere el verb (lo/ho), s’hi suma ara que tot és ho, també davant del verb! En castel, i aquí la mare dels ous, lo és tan masculí com neutre i per això ho, en català ha de fer també les dues funcions.  

    Però en català, ho és la forma neutra i prou. Els mots això/allò o una frase subordinada com ara, ja on trobar el programa del curs, ja ho ; ja sé que els materials han d’estar en quarantena, ja ho.  

    Així doncs: I què fem amb tot això? Ho llencem? Els papers deseulos a l’armariet i els llapis, els renteu ben rentats. 

    Alça, Manela! On anirem a parar si no sabem diferenciar tot un senyor El d’un simple Ho?  

    Article complet

  • La certesa del futur

    Endevinar el futur no és a les nostres mans, però expressar-lo amb correcció sí.

    Malgrat que tot sembli incert i provisional, heus aquí algunes veritats sobre el futur. 

    Amoïnats com estem, si en una assemblea amb torns de paraula sentim que el moderador diu: “Ara *va a parlar la representant dels Borinots”, gairebé que toquem el dos perquè comencem malament. En canvi ens engrescarà l’ànim si diu: “Ara parlarà la representant dels Borinots” i vinga aplaudiments; és a dir, la perífrasi anar a + infinitiu per expressar una acció futura no és català. Si a mitja xerrada m’han trucat i jo badavao tenia el mòbil silenciat, tal com ha de ser—  pendent de la intervenció dels Borinots, en adonar-me’n puc dir: “Ara li truco o “Ja li trucaré més endavant, però déu me’n guard de dir: ”Ara li *vaig a trucar. I si acabada l’assemblea hem d’enllestir per marxar esglaonadament, el moderador ens ha d’instruir dient: Ara recollirem les cadires i farem una filera per sortir un rere l’altre” i això ens donarà molta més seguretat i empenta que no pas si diu:Ara *anem a recollir les cadires i *anem a fer una filera per sortir un rere l’altre. 

    No ens cal la bola de vidre per saber que el futur s’expressa en futur (i depenent del context en present). Que cap mal aprenent del llenguatge administratiu aquelles formes tan pesades com incorrectes a l’estil de l*anem a procedir a la lectura de l’acta no ens destaroti l‘expressió del futur, no creem més incerteses ara que ja n’hi ha tantes. 

     

     

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog