Aniré una mica per feina, que tinc molta feina i acostumo a enrotllar-me com una persiana per explicar les coses més simples. A més a més si intento fer una entrada magnífica potser la publico al 2014, que ben mirat, tampoc no és tan lluny, però no sé què en diria el Jaume…
Anant per feina, us poso els punts del decàleg i la meva experiència aquest trimestre.
Punt 1 (Formar i consolidar grup)
Hauria estat un punt important per treballar en aquest trimestre, ja que en un grup tenia una barreja d’alumnes important: els meus alumnes, els d’un grup que s’havia anul·lat i que abans tenien l’Olga de professora, i els acabats de matricular. L’única cosa que vaig fer va ser anar canviant, cada dia, la disposició de les cadires: en U, en grups de tres, en grups de quatre perquè no s’assignessin llocs fixes.
Pel que fa a negociar metodologia, objectius, criteris… com a inici de curs no vaig fer res. Aquest trimestre ni tan sols vaig fer contracte. Ho veieu, oi? Vaig cap enrere, jo desdecalego. I això, “¿por qué?” Doncs per culpa del punt dos.
Punt 2 (Presentar objectius)
El punt de la discòrdia. Em vaig pensar que això de presentar objectius tenia alguna cosa a veure amb saber, abans de començar el curs, què faríem a cada sessió. Ho volia penjar a l’aula i que així tots estiguéssim la mar d’organitzats, però va passar que repartint unitats, tasques i activitats vaig veure la llum: NO HI HA TEMPS!! El dimoniet se m’apareixia dins d’un núvol de fum a cada classe: “Maria, aquest trimestre és molt curt per anar perdent el temps”. Així que, tot i que jo a la preparació contemplava les activitats que manava el decàleg (contracte, avaluació inicial, negociar criteris, co-autoavaluació…) a l’hora de la veritat, davant dels alumnes decidia descatalogar…no hi ha temps!!
Però, aquí ve la reflexió, per a què no tinc temps? No tinc temps per acabar tooootes les activitats del llibre (ho sento, però em rebenta fer-los comprar un llibre i no fer-lo anar) i a més a més les tasques, els meus inevitables “exàmens entrenament”, les activitas extres per parlar i totes les bones noves accions que ens plantejàvem amb el decàleg. Conclusió? Crec que algun dia, quan em faci gran (he, he) hauria de provar no agafar llibre. Em fa por, sempre he dit que triar un bon llibre t’estalvia molta feina (i ho segueixo pensant) però crec que ara per ara, tal com estem d’evolucionats els B********** i les P********* ha arribat el moment de partir peres amb els llibres. Ho sento molt, no sou vosaltres, llibres, sóc jo.
Punt 3 (Negociar criteris)
Ara sí! Un punt del catàleg que no he descatalogat, i que m’encanta. La veritat és que ho faig només amb algunes activitats i sobre tot amb les tasques finals, i no sé si ho faig bé ni si els manipulo massa, però us asseguro que, tot i que al principi ells no saben què espero que em diguin, els criteris acaben sortint. I va molt bé, perquè així ells se’n recorden del que s’han de fixar per fer bé aquella activitat. Per exemple, a B3 amb la primera tasca final vam establir uns criteris per saber com havia de ser “un correu electrònic perfecte”. Després, al primer simulacre d’examen vam tornar a decidir els criteris per “la nota perfecta” (a l’examen final han d’escriure una nota) i van haver-se d’avaluar ells segons aquests criteris. També ho hem fet amb converses orals.
Punt 4 (Comprovar que han entès què han de fer)
De vegades dic tantes vegades la mateixa instrucció que penso que sóc una pesada. Llavors ve quan pregunto a algú què s’ha de fer i comprovo que a part de pesada m’explico fatal, ha ha! No sempre, eh, però de vegades va bé insistir i fer que algun alumne expliqui amb les seves paraules el mateix que he dit jo. Si no el que passa és que veus que es formen els grups i el primer que diuen és “¿Qué ha dicho?”
Punt 5 (Plantejar preguntes per fomentar la participació)
Sempre ho he fet però he de dir que segons el grup el resultat és més o menys bo segons com de consolidat, enrotllat, o despert sigui el gruo. Personalment em desespera fer preguntes i que ningú em contesti. Us passa també a vosaltres? Fem una sessió especial per coajudar-nos? El Jaume em va proposar una activitat però em sembla que ho explicaré quan expliquem l’experiència de l’aplicació del decàleg en una unitat.
Punt 6 (Promoure l’autoavaluació)
A part de subratllar els errors en els textos escrits o orals i esperar que ells recordin, investiguin i trobin la resposta correcta, no sé si aplico gaire l’autoavaluació. En els “exàmens entrenament” aquests que faig he millorat molt la part del solucionari perquè ells, a part de poder-se corregir, hagin de pensar com ho havien d’haver fet per fer-ho bé. A més a més al final hi ha una part que diu “Com puc millorar?” i llavors tots proposen coses molt interessants, com ara escriure en català, mirar la tele, etcètera que jo els podria haver dit però que és interessant que els hagi sortit d’ells.
Punt 7 (Conscienciar que l’auto – coavaluació forma part del procés)
Quan establim criteris o passem graelles per autoavaluar-se o coavaluar el company sempre hi ha algú que no li troba la gràcia a l’exercici. No està de més treure-li importància donant-li importància (m’encanta això de la psicologia inversa) i dir que no és res, només és perquè es fixin en com s’han de fer les coses i que a la propera vegada ho tinguin en compte.
Punt 8 (Comprovar el nivell a l’inici i al final)
Doncs ja us ho deia, el dimoniet que m’amenaçava amb la forca “que no tens temps!”. Ara ja ho he provat perquè ja he començat allò de la unitat on hem d’aplicar el decàleg, però suposo que ara no toca (eh!)
Punt 9 (Crear situacions reals)
Gràcies a Déu això en els bàsics és molt fàcil perquè el llibre mateix ja planteja tasques molt ben pensades, i com que jo segueixo el llibre fil per randa (sense voluntat de desmotivar, eh!) doncs cap problema.
Punt 10 (Correccions qualitatives)
Bé, al final és tota l’estona el mateix, però en els escrits ells tenen sempre una llista de “problemes” i la part de “solucions” buida. Tenim graelles per a l’escrit en general o les intervencions orals, i els “exàmens entrenaments” tenen una pila de graelles fantàstiques. El problema el tinc amb el llibre, un altre cop, on la majoria d’exercicis són d’omplir buits i la veritat, a part de dir la solució correcta no se m’acut com més podem corregir.
I això és tot! Perdoneu perquè volia ser breu però no ho he aconseguit. Vinga, vinga, que encara faltem molts per explicar experiències!
5 comentaris
jsans
09 May 12
15:34 #
D’entrada, t’he de fer una petita confessió. És llegir-te els títols de les entrades i mirar-ne la foto i sento el Pedro Piqueras al meu costat (terrible, apocalíptico). Ara, les llegeixo i les trobo molt interessants perquè en pots treure força suc. Fa vint-i-quatre que hi dono voltes.. Em pensava que havíem quedat que havíeu de relatar una experimentació?
M’ha agradat que t’adonessis que era cabdal la cohesió del grup. Ara bé, dissenteixo pel que fa a la renúncia d’aquest objectiu. Per mi, és cabdal. Potser perquè va ser el primer que vaig aprendre quan vaig començar. Gràcies a les sessions de treball que fem me n’adono. És la pedra de toc.
Mentre rumiava sobre aquest punt, m’ha vingut al cap aquest anunci: http://www.youtube.com/watch?v=ixj-rgUypx4
(és la meva petita venjança per les trompades que m’havia fet quan anava a fer fotocòpies)
Així doncs, és cabdal que negociem amb l’alumnat per anar convertint-nos en una comunitat –sona hippy, però és la terminologia que fan servir els experts–. Hem de ser agosarats i fer que els grups esdevinguin equips i l’equip, comunitat. Sembla una ximpleria però ja veus que en qualsevol societat cal establir unes normes. Per una senzilla raó: per entendre’ns. Això és el que pretén el decàleg. No és un ideari utòpic sinó un pla per executar l’avaluació reguladora. El vam aprovar entre tot l’equip. Ho tirem endavant el projecte o pleguem veles i que cadascú faci bonament el que li plagui.
A mesura que vaig creixent –és un eufemisme–, a mesura que em faig gran em vaig adonant que els rampells intuïtius que tenia i que tinc responen a una pregunta cabdal: a què em dedico? També en una altra reunió vaig proposar que ens en féssim una altra: per què vénen els alumnes? Són bastant similars; només canvia el punt de vista. Penso que si cadascú es fa la primera pregunta entendrà quina metodologia ha d’adoptar a l’aula. Jo la tinc clara: em nego a formar part d’una institució que prepara per al certificat sinó que formo part d’una empresa que la seva labor és difondre i fomentar l’ús del català. Per tant, la nostra unitat, la d’Ensenyament — tal com em van demanar en un taller de formació–, es dedica a formar alumnes perquè sàpiguen expressar-se en català en qualsevol situació de la seva vida personal, social o professional.
A més, hem de qüestionar-nos la finalitat de l’avaluació: ha de servir per millorar l’aprenentatge de cada alumne o bé entrenar-los per a una final? Si tenim clara i consensuada la resposta, el punt dos és un pretext. Per això insisteixo que és fonamental dialogar amb l’alumnat: per a què volen un llibre?, què volen aprendre o què els cal?, què farem en aquesta unitat o en aquesta sessió? És clar que cal temps, però si així aconseguim ser més coherents amb el model que tenim definit –entre tots i totes–, quina bona inversió, no?
T’agraeixo moltíssim aquesta entrada perquè d’una banda m’ajudarà a preparar la propera sessió. Hem de reflexionar sobre el maleït punt dos. De l’altra, m’has permès refermar-me en les meves conviccions. I per acabar, recomano la lectura d’aquesta entrada: http://www.taller20.eu/altaveu/que-vol-dir-educar-al-segle-xxi
mmiret
09 May 12
21:15 #
Intentaré respondre’t per ordre, Jaume.
– A casa meva sóc l’optimista, imagina’t com són els altres…
– Realment no vaig entendre això d’explicar “una” experimentació, vaig entendre que s’havia de dir les coses bones i dolentes de tot el que havíem provat abans de la reunió. Error del punt 4? :S
– Jo també dissenteixo de la renúncia, eh! Que per això parlo de desdecàlegs i d’aparicions del diable… No hi renuncio completament, hi vaig renunciar en un moment de debilitat… Però això ho hem de treballar més. Fer un contracte, negociar i treballar en equips ja fa el grup cohesionat?
– M’encanta l’anunci de la marató, estic pensant de penjar-lo per l’aula al costat dels castellers.
– No qüestiono en cap moment el decàleg, eh! Llarga vida als nostres compromisos!
– Amb això de “no preparar per a un certificat” jo ja no hi estic tan d’acord… Si els ensenyes les suficients competències seran capaços per obra i gràcia del català d’aprovar l’examen?? Doncs no. En parlem divendres, ok?? Hi ha molta gent que no ha fet un examen en sa vida i no sap per on començar.
– (Suposo que això de qüestionar-nos la finalitat de l’avaluació va per els meus exàmens entrenament…o no?) Crec que el fet de fer aquests exàmens no exclou la resta del decàleg. Re-en parlem divendres.
– I tant, fa falta temps però és una genial inversió… es nota que ja estic posant en pràctica tooot el decàleg en una unitat?? M’estic pujant al carro de l’entusiasme d’altres…
– Punt número dos…jo no el vaig entendre bé i per això em vaig complicar, eh! No és tan maleït…. només pel que fa al fet de “negociar” objectius que llavors, per mi, exclou el llibre.
Tinc una notícia bomba, jo canviaria un pèl el decàleg!
– Al punt 4 hi afegiria “i vetllar durant el procés” i al punt 6 li trauria “vetllar pel procés”.
– Al punt 6 hi afegiria la coavaluació.
– Finalment acabaria eliminant el punt 6 (Si l’acabes de retocaaar!) perquè és igualet al 10 i el 10 és més complert.
Apa, ja ho tinc tot dit. Gràcies!
jsans
15 May 12
21:15 #
Maria,
Vols dir que tindrem tant de temps divendres? Ja has vist l’ordre del dia?És important que parlem virtualment o presencialment, però que parlem. És la manera d’aclarir dubtes — em repeteixo, oi?–.
Si volen dur a terme un aprenentatge cooperatiu i inclusiu, cal cohesionar el grup. És cert que només redactant un contracte ja no l’has lligat. A més, no és un objectiu que s’assoleixi en una sola sessió sinó que ha de ser al llarg del curs. Ja veus com ens va a nosaltres; i això que més ben avinguts no pot ser — i ho dic sense ironia–, però mira quin cacau hem armat pel decàleg… La cohesió s’ha d’anar bastint entre tots i al llarg de cada sessió.
He descobert un bloc que ens pot anar de perles (enllaço els dos articles):
http://irmadel.wordpress.com/2012/04/17/como-aprender-a-cooperar-paso-a-paso-i-la-cohesion-grupal/
http://irmadel.wordpress.com/2012/05/11/aprender-a-cooperar-paso-a-paso-ii-trabajo-en-equipo-como-recurso-para-ensenar/
Fins divendres!
mmiret
16 May 12
13:48 #
És una mica això, oi?
http://www.slideshare.net/irenegonzalez/programa-ca-aczaratamomayo2010?from=ss_embed
Ens ho hauríem d’imprimir i deixar-ho a la tauleta de nit, com la Bíblia…
Això em genera un altre dubte: es pot aplicar el decàleg fent les classes no-cooperatives, oi? No és que jo les vulgui fer no-cooperatives, eh, ja sé que hem d’anar cap aquí, és que me n’he adonat que en el fons en el fons no és el mateix l’avaluació reguladora (ço és, seguir el decàleg) que fer activitats cooperatives. Quan tinguem controladíssim el decàleg podrem fer sessions profundes de “cooperativisme”??
Com que em dius que parlem virtualment…
jsans
16 May 12
18:17 #
M’ha agradat molt la presentació que recomanes. Hi estic completment d’acord. La Bíblia és el llibre dels llibres, oi? El de la Neus Sanmarti, aquest del Pere Pujolàs –això que a Gavà n’ha de córrer un!–. L’aprenentatge cooperatiu és la solució per sumar i perquè ningú no es quedi fora de joc.
Si busquem la coherència en el model educatiu, crec que hem d’apostar per l’aprenentatge cooperatiu i per l’avaluació reguladora. Continuo pensant — potser ja és una obsessió– qu el decàleg és el nou punt de partida per anar experimentant-ho tot. No ens hem de limitar a l’avaluació. Recorda la dita, ja no sé si és de la Neus Sanmartí: “digue’m com avalues i et diré com ensenyes”.
Van de bracet, però no hi poden anar.