Abans de fixar els objectius per el curs d’enguany, cal valorar els reptes que em vaig fixar en el curs passat (curs 2014-15). Vaig mantenir l’aprenentatge per projectes (ABP) en el primer trimestre. Ara bé, aquesta metodologia em va anar conduint cap a un aprenentatge informal, desprendre’m de programes i programacions perquè l’alumnat adopti un rol protagonista i sigui l’autèntic responsable del seu procés d’aprenentatge. Ha de poder ser capaç de prendre decisions cabdals per al seu progrés. Vaig desenvolupar el projecte d’unbanc comú de coneixements, però vaig substituir l’aprenentatge per servei (ApS) pel desapoderament educatiu.
Em va semblar que aquesta aposta per l’aprenentatge informal podia caure en contradicció a l’hora de provar les noves programacions del C2. Crec que vaig ser capaç de salvar l’obstacle incorporant la ludificació en aquest grup. Inventar la figura d’Els Veïns com uns misteriosos personatges que marcaven reptes i tasques va provocar que el curs fos distès i divertit. Va ser un exemple. Incorporo l’humor a l’aula per pur egoisme. Vull treballar passant-m’ho bé. Si jo em diverteixo, els alumnes també. Canvies la mirada i aconsegueixes que l’aula es transformi. Ja no entro nerviós a l’aula per saber si aconseguiré complir el que he programat. Ara he deixat d’apuntar conflictes per trencar-me les banyes en què he de millorar, sinó que narro evolucions. Concebo els cursos com aventures. S’ha acabat la reflexió per mortificar-me.
Quant a l’avaluació, potser l’experiència més enriquidora va ser aquest darrer trimestre amb el projecte de l’avaluació ètica. És una línia que l’he d’incorporar en la meva tasca docent. De totes maneres, vam crear un blog amb el grup de C2 que es va convertir en un dossier d’aprenentatge. Pel que fa al dietari d’aulaque escric, em va ser difícil mantenir-lo per als dos grups. Ara bé, sí que vaig mirar de visibilitzar tot el que fèiem a l’aula, tal com recomana María Acaso. Ho confesso. Vaig generar bastant fressa per les xarxes socials. Ara, ajuda a fer memòria i també pot ser un bon recurs avaluatiu.
Abans de començar el curs 2014-2015 un dels propòsits que em vaig plantejar va ser que la prova final no interferís en el funcionament del curs. Ho vaig fer pensant en un grup amb el qual havíem estat treballant per projectes i que el mes de setembre havia de començar I3. Cal dir que és un grup que es posa especialment nerviós amb les proves. Com ha anat?
Bé, vam començar el curs jugant amb els jocs que ells havien elaborat a l’I2. Ens va servir com a avaluació inicial. Després de veure el model de prova, van consensuar el projecte d’aquest curs: una revista. Ja teníem projecte i molta feina per fer: decidir quin tipus de revista; quines seccions tindria; el títol; establir el nostre codi deontòlogic; conèixer la competència (analitzar revistes o diaris ja existents); fer una sol·licitud per demanar una subvenció per tirar endavant aquest projecte, i, finalment, escriure’n els articles que s’hi publicarien i fer-ne una falca publicitària. Quina feinada!
Un altre repte s’afegia a aquest propòsit: incorporar els nous alumnes al grup i aconseguir que s’hi sentissin còmodes. És un grup molt cohesionat i com que era setembre s’hi va afegir força gent nova. No sé quins factors intervenen ni quina és la recepta per aconseguir-ho, però tinc clar que aquesta metodologia ajuda a cohesionar encara més el grup. En l’entrada corresponent a la 7a sessió, una nova incorporació ja manifestava que se sentia molt a gust i que li agradaven molt les classes. Aix, respirem… Sembla que funciona.
És cert que un parell de setmanes abans de la prova ja comencen a posar-se nerviosos i no paren de fer preguntes relacionades amb la prova. A principi de curs, quan comentem la prova ja els aviso: “la comentem ara però a partir d’avui no en tornarem a parlar fins que jo us ho digui”. Em meravella, però ho hem aconseguit. Un parell de setmanes abans apareixen els nervis i ara sí: ja podem reprendre el tema.
1r dia de la prova: comencem amb un regal. Surt el Paco i l’obre. És una pila de revistes editades. Les cares que van fer de sorpresa i satisfacció no tenien preu. Vam trencar el clima que hi havia a l’aula de nervis per un moment de satisfacció de la feina feta i vull creure que els va servir per sentir-se una mica més segurs a l’hora de fer la prova. Es van endur la revista per ensenyar-la a tothom: familiars, companys de feina…
Com que ens havíem passat el curs menjant, vaig portar berenar el dia de la prova. El vam deixar en una taula central i els vaig dir que es podien aixecar quan volguessin. Si ho fèiem a les classes, per què avui havia de ser diferent? La disposició de les taules va ser la mateixa que durant el curs. Per què canviar-la? Cadascú té el seu lloc, la seva zona de comfort i, malgrat que sovint es mouen per fer grups, sempre hi tornen. Així, doncs, tothom a la zona de comfort. Com menys canvis millor…
2n dia de la prova: són ells els que han portat menjar. :)))) Bon senyal, però com el dia anterior els costa aixecar-se. Suposo que els fa por molestar els companys. Cap problema. El vaig passant jo i en van agafant. Necessiten sucre per pensar, diuen. 🙂
última dia de classe: quan hi arribo, hi ha més menjar que en una botiga. Quina festa que han muntat!!!! Els ensenyo les proves, però de seguida passem a menjar, xerrar, fer fotos… En definitiva, sí, grup cohesionat i la prova no ha interferit gaire en el funcionament del curs.
He aconseguit treballar per projectes en un curs homologat i, per tant, m’hi animo amb l’altre grup. Es tracta de l’experiència del Diari Lliure amb els de Suficiència. La sorpresa que els preparo a l’S3 per a l’últim dia de classe és aquesta. Problemes amb la connexió i l’acaben veient amb el mòbil. Em sento una mica frustrada perquè no ha lluït gaire. Res, el primer dia de la prova porto el meu ordinador, allibero el wifi del meu mòbil i abans de la prova els poso el vídeo (activeu subtítols). Aplaudiment general i molt emocionats. :)))
Segon dia de prova, quan arribo a classe hi ha el projector i l’ordinador muntats (9.30 h). Estrany, peò deu ser el Jaume que té classe després. No, és una sorpresa que m’han preparat ells. No me’n puc estar i m’emociono de mala manera. Sort que algú em deixa un mocador… 🙂
