RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de l'autor

  • Negociem, negociem, que la civada…

    Bona nit!

    Com sempre, penjo l’entrada a última hora. 🙁 Bé, us explico la meva experiència en la negociació. Tinc dos grups: un E2 i un I3. Us parlaré de l’E2 (tot i que l’experiència és menys interessant) perquè en el cas de l’I3 el Jaume es va ocupar de la sessió de negociació.

    Pel que fa a l’E2, partia amb un cert avantatge, ja que la majoria eren antics alumnes meus i, per tant, ja estaven acostumats a mi. 😉 Dic això perquè durant la negociació aquest fet em va ajudar molt, alguns dirien a manipular-los o a conduir-los, però jo diré convèncer-los del meu punt de vista. Al capdavall, la negociació és un intercanvi i en aquest intercanvi crec que també hi intervenim els docents.

    Bé, després de parlar dels objectius que es marcaven i de debatre’ls, els vaig plantejar que volia que em diguessin com havia d’avaluar-los. Les cares d’alguns eren un poema. No van gosar, però estic convençuda que alguns pensaven:

    -I a mi què m’expliques? Això és feina teva.

    Bé, això de dir què és feina nostra i que no ho és crec que és un altre tema. Davant d’aquestes cares, els vaig dir que en petits grups debatessin com volien ser avaluats i que arribessin a un consens perquè ens farien una proposta. Els vaig plantejar com els havien avaluat al llarg dels estudis, com s’havien sentit i si creien que era útil. La majoria van parlar d’exàmens i alguns van parlar del portafolis (l’havíem fet l’any passat). En aquests grups de 3-4, van acordar com volien ser avaluats. Ho vam posar en comú i no hi va haver gaire problema perquè van coincidir que volien portafolis per anar recollint les tasques de cada unitat i que avaluéssim aquestes tasques. Següent pregunta que els vaig fer:

    -Com les avaluem?

    Aquí em van dir que ja ho aniríem decidint a cada unitat. Total, em va semblar fantàstic perquè ja és el que faig habitualment, però és clar a cada grup hi havia antics alumnes meus que es van ocupar d’explicar als nous com vam avaluar l’any passat i els van convèncer. Així doncs, no sé què hauria passat si no hi haguessin estat. Ara bé, hi va haver un grup que va dir que també volia fer un examen final, però proposaven que aquest examen només servís per pujar nota i en cap cas per baixar-la.  La majoria de companys van dir que no volien fer cap examen. Veig que no sóc l’única que es posar nerviosa davant d’aquesta paraula. Aix! Aquí és on vaig començar a tremolar. Amb una mica de por (crec que sense que es notés) els vaig preguntar per què volien fer aquest examen, quin n’era l’objectiu. Resposta: “per practicar per a la prova oficial”. Bé, jo crec que vaig negociar amb ells. Després d’escoltar-los i de demanar el parer a la resta de la classe, els vaig fer una proposta.

    -Podem fer un simulacre (que crec que és el que esteu plantejant), però no cal ni dir-li ni prova ni puntuar-lo si això ens fa posar nerviosos.  Si traiem aquesta pressió, creieu que aquest exercici respondrà als objectius?

    Tothom va estar d’acord a fer un simulacre sense nota. Així doncs, ells m’havien convençut i jo els havia convençut. Ni no examen ni examen: simulacre. El que encara no saben és que seran ells qui el confegiran… Tot i que els que em coneixen ja s’ho deuen imaginar. 😉 I això ja ho tinc decidit, però ja negociarem quins continguts volem que hi apareguin, quins tipus d’exercicis…

    La negociació, però, no s’acaba aquí. La negociació continua a cada unitat. De moment, només hem fet la tasca final de la unitat 1. Havíem de fer una biografia. Per redactar-la, primer en grups van pensar preguntes tasca final u1 que farien per conèixer una altra persona. El dia següent vaig portar totes les preguntes de tots els grups i vam formar nous grups. Aquests grups (de 4 persones)van haver de triar 10 preguntes entre totes les que havien proposat. Abans de passar a fer l’entrevista, aquests grups van debatre com havia de ser la biografia per mantenir els 100 punts (o el 10) que tots tenen:

    Tasca final U1 E2 biografia.

    Vam fer una posada en comú i vam arribar als acords de la fotografia. No vam detallar quants punts valia cada aspecte. Senzillament, van detallar com havia de ser el text per mantenir els 100 punts. Un cop acordat això, vam fer l’entrevista  a un company i de deures van redactar la biografia. El següent dia vam fer nous grups i van llegir les biografies als companys, que els validaven a partir de la pauta de revisió que ells mateixos havien elaborat. Aquí podien modificar el que volguessin a partir de les observacions dels companys. Crec que la finalitat de l’avaluació és regular el procés d’aprenentatge (orientar, conscienciar…) i no penalitzar. Per tant, crec que tothom mantindrà els 100 punts. Si algú s’ha equivocat en algun d’aquests aspectes, sempre la pot refer, oi? Ja ho deia la Queta: I si m’equivoco, torno a començar. 😉

    Fins demà!

    Lourdes

    Share

    Article complet

  • Aplicant el decàleg

    taula rodona del rei Artús

    Bon dia!

    A l’última reunió ens vam comprometre a fer una entrada explicant l’experiència que hem tingut a l’hora d’aplicar el decàleg. Doncs posem fil a l’agulla.

    Bé, què és el que he experimentat pel que fa al decàleg? En primer lloc, formar i consolidar el grup negociant-hi (punt 1 del decàleg però directament relacionat amb tota la resta) . Entenc la negociació com un diàleg. I sí, dialoguem. És veritat que ja vénen amb un llibre que no han triat ells, però aquest és un tema de què ja parlarem a la propera reunió, oi? Per tant, és veritat que no negociem el material però jo sempre he entès el llibre com un suport, com una ajuda que no m’havia de condicionar sinó que només m’havia de facilitar les coses. El que sí que negociem són els objectius, els negociem i adquirim compromisos. Per exemple, aquest trimestre la negociació dels objectius em va fer adonar el 1r dia que hi havia una alumna mal col·locada. Ja sé que me n’hauria adonat perquè es tracta d’un elemental 1 i aquesta persona xerrava molt bé. Ara bé, el fet que explicités els seus objectius i que tots es basessin en l’expressió escrita va fer que s’engegués un llum d’alerta en les dues. Ella de seguida es va adonar que els seus objectius no coincidien amb els de al resta de la classe. Pel que fa a la metodologia i als criteris avaluatius, no sé què dir. El 1r dia ja els parlo del portafoli i els dic el dia que l’hauran d’entregar. Per tant, en aquest moment d’inici poca negociació hi ha.  I llavors és quan algú nou pregunta:

    I no farem examen?

    I els alumnes veterans diuen:

    -No!!! Farem el portafoli, la Lourdes no fa exàmens.

    I a mi se m’escapa el riure.  Doncs bé, aquests objectius i compromisos inauguren el portafoli. Quan ens acostem a final de curs, ens serveixen per autoavaluar-nos. He fet allò a què m’havia compromès? He assolit els meus objectius? És quan els demano que valorin la feina que han fet al llarg del curs i en parlem. Aquí torna a haver-hi una negociació, tot i que no cal negociar gaire perquè sempre estic d’acord amb la valoració que ells fan. Bé, sovint pequen d’autoexigents.

    A l’inici de cada unitat plantegem una tasca. La fem com a avaluació inicial (punt 8 del decàleg). Novetat d’aquest trimestre: en parlem, els demano quines dificultats han tingut, què creuen que necessiten per resoldre-la millor i explicito els objectius de la unitat i els comentem (punt 3). Aquí és on entren ells. Normalment no els modifiquen. Parlem de què necessitem per assolir aquests objectius, és a dir, de què treballarem. Sorpresa: aquí sí que intervenen i tots s’apunten aquesta part a la llibreta o en un full. Potser és perquè troben que és important. Ohhh! Doncs jo abans només ho feia al final: quan acabàvem el curs els demanava que en grups fessin una llista del que havíem après a fer (eren les tasques) i d’allò que necessitàvem per fer-ho (llista de continguts).

    Pel que fa als criteris avaluatius, els negociem  a cada unitat. M’agrada que ells decideixin com han de ser les tasques i què han de contenir.  Aquí és on entra l’autoavaluació i la coavaluació. Sovint les barrejo. No els demano nota numèrica. Demano, per exemple, que diguin si la tasca és com havia de ser. Si hi ha errors, sobretot els demano que aportin quina és la solució. I aquí és on sempre els dic el mateix:

    -M’encanta que hi hagi molts errors ara perquè ens ajuden a aprendre. Els nens petits no aprenen a caminar directament. Oi que cauen? Doncs nosaltres ens equivoquem i això ens permetrà caminar.

    Molt hippie? Sovint fem un buidat a la pissarra dels errors comesos i els comentem perquè l’error del company pot ser el meu error demà i m’ajuda a aprendre (punt 7).

    Perquè tot això funcioni, és fonamental cohesionar el grup. Si no hi ha un clima de confiança és molt difícil dur a terme aquest decàleg. Per tant, aquest és el primer objectiu que em marco. Per exemple, no suporto no saber-me els noms dels alumnes. Com es pot generar confiança si no t’hi pots adreçar pel seu nom? Per tant, obligat aprendre’m el nom la 1a setmana. Tècnica de la rotllana o de la pilota esdevenen grans aliades. El tema que apuntava la Maria de la distribució de les cadires per mi és fonamental a l’hora de cohesionar un grup. Sempre estan en forma de U perquè tots ens puguem veure les cares quan parlem. Ara bé, això no impedeix que la gent s’assegui al mateix lloc durant tot el curs. Per tant, les persones que tens al costat són les mateixes. I aquí és on apareix el record del Jaume i els cordills de colors. M’encanta fer-ho. J Fan unes cares… Aparec un dia amb cordills de colors i abans de fer una activitat en grup els demano que s’aixequin i s’acostin. Els demano que cadascú agafi un extrem d’un cordill. Quan els deixo anar, ja tenim parelles formades. Com que hi ha dos cordills de cada color, em serveix per fer parelles o grups de 4. O les tècniques d’aprenentatge cooperatiu. Que bé que m’han anat! Fer equips base que han de fer una tasca i després nous grups que han d’estar constituïts per un membre de cada equip base per finalment tornar als equips base.  En parlo perquè aquest tema em preocupava especialment aquest trimestre ja que heretava un grup (E1) que jo havia tingut l’any passat (B1) i que tenia molt bon rotllo. Ara bé, hi havia gent nova i l’havíem d’integrar. Sabeu d’aquells grups que t’emportaries de gira? Jo els ho dic:

    -Aquest grup és fantàstic, us compraré i us portaré de gira.

    Prova de foc: quan ja fa dues setmanes que ha començat el curs s’incorpora una noia nova que hi accedeix per prova de col·locació i que no ha fet cap curs amb nosaltres. Li donem la benvinguda i quan s’acaba la classe sento que ja l’estan convidant a prendre alguna cosa. Com que l’horari és de 18 a 20 h… Doncs a les 20 h cada vespre al bar.  Sabeu quins comentaris recordo d’aquest grup:

    -Lourdes, de veritat, el català m’ha salvat. No coneixia ningú a Castelldefels i aquí he fet bons amics. Que ningú es queixi del català.

    Ostres! Ja tinc el mocador a la mà. Aquesta és la màgia de la nostra feina. Treballem amb persones. I és veritat que la nostra tasca és fomentar i difondre l’ús i coneixement del català. Ara bé, només ho podem fer des de la motivació i quan un grup i un professor estan  motivats i tots tenim ganes d’anar a l’aula és quan trobo sentit a la meva feina i quan reafirmo que el millor àmbit és el de l’ensenyament. Sssshhh! Això és un secret.

     

    Share

    Article complet

  • Errare humanum est

     

    La meva experiència com a professora està directament relacionada amb la meva experiència com a alumna. Tot el que he viscut a les aules quan he après qualsevol matèria i, sobretot, quan he après o quan he intentat aprendre anglès  ha condicionat la concepció que tinc de la tasca docent. Si dic això és perquè m’ha agradat molt debatre sobre la motivació de l’alumnat en aquest equip. Sabeu quants cursos d’anglès he abandonat? No els vull ni comptar. Si intento establir quins són els motius per què els he abandonat, n’apareixen dos de clars: perquè sovint no s’ajustaven a les meves expectatives i perquè moltes vegades em sentia angoixada quan havia de parlar. Algú pot dir que si els abandonava és perquè no estava motivada. Efectivament, té raó. Ara bé, la motivació no és una motxilla que porta l’alumne incorporada. Us asseguro que quan jo m’he apuntat a un curs d’anglès és perquè volia aprendre. Ningú m’ha obligat a fer-ho. I, malgrat això, he perdut la motivació. Mentre escric això em ressonen unes paraules que he sentit moltes vegades i que em fan molta ràbia:

    -Els alumnes només vénen pel certificat. (entengui’s d’assoliment, d’assistència o d’inscripció)

    Sempre em quedo amb ganes de respondre. Doncs bé, i què? Vénen per un motiu i amb un objectiu i part de la nostra feina és engrescar-los i  fer créixer la motivació que ja porten. Al llarg d’aquest procés, amb els companys de l’equip hem debatut moltes vegades la utilitat de conèixer els objectius de l’alumnat a l’inici de curs. En aquest 1r trimestre amb els grups d’Intermedi 3 i Suficiència 3 (sí, sí, tots homologats) hem signat un contracte on han quedat reflectits. A més, aquests objectius han donat pas als compromisos que adquiria l’alumnat per assolir-los.

     

    Contracte didàctic

     

    Amb aquest document i amb aquesta posada en comú vam inaugurar el curs i el portafoli que havien d’entregar al final. Jo també vaig fer el meu contracte. Vaig explicitar els meus objectius i els compromisos que adquiria. És cert que com a negociacisó l’he trobada una mica conduïda. M’ho apunto per la propera vegada. Ara bé, ens va permetre conèixer-nos i reflexionar sobre l’aprenentatge des del primer dia: ser conscient d’on volíem arribar i de què estàvem disposats a fer per aconseguir-ho. Com a docent, va ser una mena d’avaluació inicial del grup.

     

    Us he parlat abans de l’angoixa que com a alumna he sentit. Moments d’angoixa que recordo: a l’hora de parlar per por a equivocar-me, davant d’una prova anunciada o, sobretot, davant d’una prova sorpresa. I ja som aquí. Les famoses proves. No suporto la paraula examen i no suporto la paraula control. En primer lloc, examen, segons el DIEC, es refereix a:

    Prova escrita o oral a què és sotmès un candidat per a declarar si és apte a entrar en una escola, a obtenir un grau, un càrrec, l’aprovació d’una assignatura, etc.

    Doncs bé, si un examen serveix per això, no m’aporta res ni com a alumna ni com a docent. Potser ben mirat sí que m’aporta alguna cosa: l’obtenció d’un certificat. Ara bé, sempre he pensat que l’obtenció d’un certificat és la conseqüència d’un progrés en l’aprenentatge i crec que l’esforç del docent s’ha de centrar en aquest progrés. Els exàmens angoixen i angoixen molt. I no només s’angoixa l’alumnat. Així doncs, de veritat creiem que són imprescindibles en les nostres aules? I pel que fa al control, la meva feina no és controlar els alumnes. Per tant, no crec que els necessitem.

    Suposo que ara algú preguntarà com reparteixo els 20 punts. En l’equip vam decidir repartir-los mitjançant les tasques que vam elaborar i a partir dels criteris avaluatius i dels indicadors d’assoliment que vam establir. Efectivament, hem fet algunes d’aquestes tasques. Ara bé, va ser l’alumnat qui va decidir com es puntuarien. Això ens va anar molt bé per conscienciar-nos, per exemple, de tots els elements que volíem que tingués l’article d’opinió a l’S3 o d’una carta a l’I3 i de tots els requisits que volíem que complís. Ells els van establir i van decidir com ho volien puntuar.

    graella-autocorrectiva – carta

    Amb això no n’hi ha prou per desangoixar. Què passa si l’alumne s’equivoca? I si comet tants errors que, malgrat haver establert entre tots els indicadors d’assoliment, no obté una puntuació satisfactòria? Doncs bé, passa que els errors ens serveixen per aprendre alguna cosa que no sabíem. Formen part del procés i ens acompanyaran sempre. Errare humanum est. Amb els errors havien d’emplenar unes graelles on explicaven per què s’havien equivocat. Arribàvem així a una 2a versió de la mateixa tasca. Ells es puntuaven, també, aquesta 2a versió i no hi havia ningú que no millorés el resultat obtingut o que no aprengués res d’aquest procés.

    graella-autocorrectiva – carta – 2a

    I amb això havia desaparegut l’angoixa? Doncs no. Eren cursos homologats i hi havia una prova al final. I contra l’angoixa que això genera és tan difícil lluitar. És així com va néixer la banda sonora que ens va anar acompanyant:

     

    ENS EN SORTIM

     

    Finalment, entregaven el portafoli del curs i jo els en feia una valoració. La valoració se centrava en la feina que havien fet al llarg del curs i no en la prova. Siguem conseqüents: no em va sorprendre que superessin la prova després de tota la feinada que havien fet. Així que només quedava tancar la nostra banda sonora:

     

    CONGRATULATIONS

     

    S’ha fet tard. Per tant, deixo per una altra entrada els compromisos que vull adquirir pel que a la tasca docent i pel que fa a l’equip. Això sí: anuncio el primer compromís. Em comprometo a continuar participant en aquest equip activament (no parlaré de terminis) perquè vull continuar amb aquest viatge. Com els alumnes, m’he equivocat, he après, continuaré equivocant-me i continuaré aprenent. Això és el que em fascina d’aquesta professió.

     

    VIATGE A ÍTACA

     

    Share

    Article complet

  • Què hem de fer? (III)

    Encetem les vacances amb el compromís de passar a l’acció el 1r trimestre del curs 2011-2012 i després de tot aquest procés volem/necessitem compromisos tangibles. Així doncs, fem un primer pas i ens comprometem a negociar amb l’alumnat què i com volen aprendre. L’objectiu el tenim clar: aconseguir-ne la implicació en el seu procés d’aprenentatge. Com podem implicar-los-hi si no poden dir què volen o què necessiten aprendre i de quina manera ho volen fer?
    Així doncs, se’ns fa imprescindible un canvi de rol del professorat, que s’ha de convertir en un bon gestor de l’aula, i de l’alumnat, que també ha de ser un bon gestor del seu aprenentatge. Per tant, segon compromís: intentar superar el rol tradicional de professorat/alumnat. Volem que els aprenents siguin els actors principals i que els professors esdevinguin uns grans secundaris.
    Com aconseguir-ho? Buidem el pap i apareix un gran repte: replantejar-nos l’avaluació. Som nosaltres els únics responsables de decidir què i com avaluem? L’alumnat no hi pot dir la seva? O fins i tot no pot ser l’alumnat qui decideixi què i com ho farem? Només nosaltres estem capacitats per avaluar? Volem avaluar o controlar? Per a què serveix l’avaluació? Per a què volem que serveixi? Durant aquest any hem reflexionat molt sobre aquest punt i hem arribat a un consens pel que fa als indicadors i als criteris d’assoliment. Així doncs, un altre compromís és posar-los en pràctica el proper trimestre. És aquí on reapareixen les nostres pors. Ens atrevim a saltar a la piscina? En tots els grups, en només un grup, en homologats, en no homologats? Decidim que cadascú seguirà el seu propi ritme. Professors i alumnes necessitarem un període d’adaptació. Això sí, marxem amb ganes de posar en pràctica tot allò que hem estat debatent.


    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges mapa de la sessió María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli projectes pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip