RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘incerteses de l’avaluació’

  • Errare humanum est

     

    La meva experiència com a professora està directament relacionada amb la meva experiència com a alumna. Tot el que he viscut a les aules quan he après qualsevol matèria i, sobretot, quan he après o quan he intentat aprendre anglès  ha condicionat la concepció que tinc de la tasca docent. Si dic això és perquè m’ha agradat molt debatre sobre la motivació de l’alumnat en aquest equip. Sabeu quants cursos d’anglès he abandonat? No els vull ni comptar. Si intento establir quins són els motius per què els he abandonat, n’apareixen dos de clars: perquè sovint no s’ajustaven a les meves expectatives i perquè moltes vegades em sentia angoixada quan havia de parlar. Algú pot dir que si els abandonava és perquè no estava motivada. Efectivament, té raó. Ara bé, la motivació no és una motxilla que porta l’alumne incorporada. Us asseguro que quan jo m’he apuntat a un curs d’anglès és perquè volia aprendre. Ningú m’ha obligat a fer-ho. I, malgrat això, he perdut la motivació. Mentre escric això em ressonen unes paraules que he sentit moltes vegades i que em fan molta ràbia:

    -Els alumnes només vénen pel certificat. (entengui’s d’assoliment, d’assistència o d’inscripció)

    Sempre em quedo amb ganes de respondre. Doncs bé, i què? Vénen per un motiu i amb un objectiu i part de la nostra feina és engrescar-los i  fer créixer la motivació que ja porten. Al llarg d’aquest procés, amb els companys de l’equip hem debatut moltes vegades la utilitat de conèixer els objectius de l’alumnat a l’inici de curs. En aquest 1r trimestre amb els grups d’Intermedi 3 i Suficiència 3 (sí, sí, tots homologats) hem signat un contracte on han quedat reflectits. A més, aquests objectius han donat pas als compromisos que adquiria l’alumnat per assolir-los.

     

    Contracte didàctic

     

    Amb aquest document i amb aquesta posada en comú vam inaugurar el curs i el portafoli que havien d’entregar al final. Jo també vaig fer el meu contracte. Vaig explicitar els meus objectius i els compromisos que adquiria. És cert que com a negociacisó l’he trobada una mica conduïda. M’ho apunto per la propera vegada. Ara bé, ens va permetre conèixer-nos i reflexionar sobre l’aprenentatge des del primer dia: ser conscient d’on volíem arribar i de què estàvem disposats a fer per aconseguir-ho. Com a docent, va ser una mena d’avaluació inicial del grup.

     

    Us he parlat abans de l’angoixa que com a alumna he sentit. Moments d’angoixa que recordo: a l’hora de parlar per por a equivocar-me, davant d’una prova anunciada o, sobretot, davant d’una prova sorpresa. I ja som aquí. Les famoses proves. No suporto la paraula examen i no suporto la paraula control. En primer lloc, examen, segons el DIEC, es refereix a:

    Prova escrita o oral a què és sotmès un candidat per a declarar si és apte a entrar en una escola, a obtenir un grau, un càrrec, l’aprovació d’una assignatura, etc.

    Doncs bé, si un examen serveix per això, no m’aporta res ni com a alumna ni com a docent. Potser ben mirat sí que m’aporta alguna cosa: l’obtenció d’un certificat. Ara bé, sempre he pensat que l’obtenció d’un certificat és la conseqüència d’un progrés en l’aprenentatge i crec que l’esforç del docent s’ha de centrar en aquest progrés. Els exàmens angoixen i angoixen molt. I no només s’angoixa l’alumnat. Així doncs, de veritat creiem que són imprescindibles en les nostres aules? I pel que fa al control, la meva feina no és controlar els alumnes. Per tant, no crec que els necessitem.

    Suposo que ara algú preguntarà com reparteixo els 20 punts. En l’equip vam decidir repartir-los mitjançant les tasques que vam elaborar i a partir dels criteris avaluatius i dels indicadors d’assoliment que vam establir. Efectivament, hem fet algunes d’aquestes tasques. Ara bé, va ser l’alumnat qui va decidir com es puntuarien. Això ens va anar molt bé per conscienciar-nos, per exemple, de tots els elements que volíem que tingués l’article d’opinió a l’S3 o d’una carta a l’I3 i de tots els requisits que volíem que complís. Ells els van establir i van decidir com ho volien puntuar.

    graella-autocorrectiva – carta

    Amb això no n’hi ha prou per desangoixar. Què passa si l’alumne s’equivoca? I si comet tants errors que, malgrat haver establert entre tots els indicadors d’assoliment, no obté una puntuació satisfactòria? Doncs bé, passa que els errors ens serveixen per aprendre alguna cosa que no sabíem. Formen part del procés i ens acompanyaran sempre. Errare humanum est. Amb els errors havien d’emplenar unes graelles on explicaven per què s’havien equivocat. Arribàvem així a una 2a versió de la mateixa tasca. Ells es puntuaven, també, aquesta 2a versió i no hi havia ningú que no millorés el resultat obtingut o que no aprengués res d’aquest procés.

    graella-autocorrectiva – carta – 2a

    I amb això havia desaparegut l’angoixa? Doncs no. Eren cursos homologats i hi havia una prova al final. I contra l’angoixa que això genera és tan difícil lluitar. És així com va néixer la banda sonora que ens va anar acompanyant:

     

    ENS EN SORTIM

     

    Finalment, entregaven el portafoli del curs i jo els en feia una valoració. La valoració se centrava en la feina que havien fet al llarg del curs i no en la prova. Siguem conseqüents: no em va sorprendre que superessin la prova després de tota la feinada que havien fet. Així que només quedava tancar la nostra banda sonora:

     

    CONGRATULATIONS

     

    S’ha fet tard. Per tant, deixo per una altra entrada els compromisos que vull adquirir pel que a la tasca docent i pel que fa a l’equip. Això sí: anuncio el primer compromís. Em comprometo a continuar participant en aquest equip activament (no parlaré de terminis) perquè vull continuar amb aquest viatge. Com els alumnes, m’he equivocat, he après, continuaré equivocant-me i continuaré aprenent. Això és el que em fascina d’aquesta professió.

     

    VIATGE A ÍTACA

     

    Share

    Article complet

  • Així, tothom ha de passar?

    watch?v=3hw1pPosAsE&feature=related

    Aquesta és la pregunta que em va fer un dels components de l’equip de treball en una reunió.Ens havíem trobat per seguir reflexionant sobre  és el caràcter que ha de tenir l’avaluació en els nostres cursos. Però d’ençà que vam acabar la reunió,  no m’he pogut treure del cap aquesta pregunta ni tot el que hi vam debatre. Al final, per distendir l’ambient, els vaig fer la broma que haurien d’escriure breument què havien entès. Veig que aquesta sortida me l’he de menjar amb patates: aquest és el motiu d’aquesta entrada. Mentre hi dono voltes, ara m’adono que el dia abans es van produir tot un seguit de senyals premonitoris.

    Preàmbul

    Dijous vaig ser abduït tant pels articles com per les piulades de la campanya de purposed/ES.  Va esclatar la polèmica. Alguns publicaven entrades crítiques amb la iniciativa (Jordi i Felipe ). Això em va servir per conèixer més blocs,  més autoritats i una imatge. D’altra banda, el Twitter fumejava.  Abans de plegar, vaig llegir una piulada divertida. També vaig rebre un missatge d’un dels components de l’equip exposant-me uns dubtes.

    Plantejament de la sessió

    Vaig repassar les preguntes que els havia plantejat en la convocatòria. Eren unes reflexions per comentar  tres capítols del llibre de Neus Sanmartí. Ara bé, em feia por que el debat no se’ns mengés tot el temps de la sessió. D’altra banda, em va semblar que podia aprofitar  la posada en comú d’una activitat que havia fet amb les alumnes del nivell D. Podia servir per valorar-la i per qüestionar aquesta obsessió nostra per la correcció editorial, en paraules de Daniel  Cassany. Finalment, havíem de fer balanç de com havia anat a l’hora de fixar els criteris avaluatius.

    Desenvolupament de la sessió

    Després d’haver negociat el desenvolupament de la sessió. Vam seguir la presentació que havia preparat.

    [slideshare id=7597345&doc=enshiposemdoncs-110412033817-phpapp01]

    Vaig formar tres grups perquè  cada un debaté una de les idees claus. Després havia de plantejar les conclusions a la resta. Abans, però, vaig projectar la cinquena diapositiva. Va obrir la caixa dels trons. De les rialles inicials vam passar a un silenci meditatiu. Em va agradar com vam anar resolent la posada en comú. A mesura que cada grup exposava les seves reflexions, hi havia algú que formulava un dubte que donava peu  a la intervenció del grup següent. Cada vegada em costava moderar el debat i havia d’intervenir-hi més. Mirava d’aclarir la consulta recorrent a  les diapositives de la  presentació o bé encetant una nova reflexió: donant-hi la volta, és a dir, mirava de traslladar el neguit al context de l’equip i que m’ajudessin a resoldre el problema.  Potser és el que m’hauria d’haver fet, en canvi els parodiava reaccionant de la mateixa manera. Per exemple, quan algú va arribar a la conclusió que era  impossible que  tothom –com ens agrada generalitzar i estandarditzar– assolís l’objectiu del curs. Els vaig espetar que havia arribat el moment que els hauria de passar pel sedàs. De manera que ja em podien ajudar a establir un criteri per començar a expulsar components de l’equip de treball.

    No em serveix el pretext de ” la vida és dura” per suposar que a una minoria li és impossible assolir els objectius del curs.  Si hem de donar una nova orientació a l’avaluació, cal que canviem la perspectiva de la imatge dels animals. Hem de ser conscients que un grup és format per un conjunt d’individus, ben diferents uns dels altres. Poster ens vam centrar massa a l’hora de tractar aquesta idea amb les persones que tenen dificultats d’aprenentatge. Reprenent la imatge, ens hem de preguntar com podem, com a docents, fer que la peixera arribi a la branca més alta. Ironies del destí. Un exemple tan ximple il·lustra què és una tasca i com s’ha d’avaluar-la.

    També ens vam plantejar la importància de l’error. De nou, cal que ens mirem amb uns altres ulls la correcció. Hem de potenciar les consecucions que no pas fixar-nos en allò que han de millorar — que és el que ens fa patir i ens desanima més–. Potser els cal temps, com a nosaltres. Ara bé, si fixem uns indicadors d’assoliment, ens ha de servir perquè  els puguem transmetre a l’alumnat perquè pugui desenvolupar amb èxit la tasca. Per què ens ha d’amoïnar que tothom assoleixi uns objetius? Més aviat, hauria de ser al contrari, ens n’ hauríem d’alegrar, no?

    Em sembla que  ja ho destacava la professora Ana Hernández analitzant el treball en equip del professorat,  ja n’hem parlat en un altre article  anterior. Aquest espai de formació que hem creat és idèntic al de les nostres aules.  Així doncs, cal que prenguem nota de les inquietuds i incerteses perquè són les mateixes que  viu l’alumnat. Per aprendre, cal qüestionar-se el que hem d’apropiar. És un principi que ens oblidem quan et trobes davant d’un grup.

    Havíem acordat que el 30 d’abril penajaríem els criteris i ens reuniríem el 6 de maig, però s’ha hagut d’allargar el període i desconvocar la reunió.

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial aprenentatge per projectes artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges mapa de la sessió María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip