La meva experiència com a professora està directament relacionada amb la meva experiència com a alumna. Tot el que he viscut a les aules quan he après qualsevol matèria i, sobretot, quan he après o quan he intentat aprendre anglès ha condicionat la concepció que tinc de la tasca docent. Si dic això és perquè m’ha agradat molt debatre sobre la motivació de l’alumnat en aquest equip. Sabeu quants cursos d’anglès he abandonat? No els vull ni comptar. Si intento establir quins són els motius per què els he abandonat, n’apareixen dos de clars: perquè sovint no s’ajustaven a les meves expectatives i perquè moltes vegades em sentia angoixada quan havia de parlar. Algú pot dir que si els abandonava és perquè no estava motivada. Efectivament, té raó. Ara bé, la motivació no és una motxilla que porta l’alumne incorporada. Us asseguro que quan jo m’he apuntat a un curs d’anglès és perquè volia aprendre. Ningú m’ha obligat a fer-ho. I, malgrat això, he perdut la motivació. Mentre escric això em ressonen unes paraules que he sentit moltes vegades i que em fan molta ràbia:
-Els alumnes només vénen pel certificat. (entengui’s d’assoliment, d’assistència o d’inscripció)
Sempre em quedo amb ganes de respondre. Doncs bé, i què? Vénen per un motiu i amb un objectiu i part de la nostra feina és engrescar-los i fer créixer la motivació que ja porten. Al llarg d’aquest procés, amb els companys de l’equip hem debatut moltes vegades la utilitat de conèixer els objectius de l’alumnat a l’inici de curs. En aquest 1r trimestre amb els grups d’Intermedi 3 i Suficiència 3 (sí, sí, tots homologats) hem signat un contracte on han quedat reflectits. A més, aquests objectius han donat pas als compromisos que adquiria l’alumnat per assolir-los.
Amb aquest document i amb aquesta posada en comú vam inaugurar el curs i el portafoli que havien d’entregar al final. Jo també vaig fer el meu contracte. Vaig explicitar els meus objectius i els compromisos que adquiria. És cert que com a negociacisó l’he trobada una mica conduïda. M’ho apunto per la propera vegada. Ara bé, ens va permetre conèixer-nos i reflexionar sobre l’aprenentatge des del primer dia: ser conscient d’on volíem arribar i de què estàvem disposats a fer per aconseguir-ho. Com a docent, va ser una mena d’avaluació inicial del grup.
Us he parlat abans de l’angoixa que com a alumna he sentit. Moments d’angoixa que recordo: a l’hora de parlar per por a equivocar-me, davant d’una prova anunciada o, sobretot, davant d’una prova sorpresa. I ja som aquí. Les famoses proves. No suporto la paraula examen i no suporto la paraula control. En primer lloc, examen, segons el DIEC, es refereix a:
Prova escrita o oral a què és sotmès un candidat per a declarar si és apte a entrar en una escola, a obtenir un grau, un càrrec, l’aprovació d’una assignatura, etc.
Doncs bé, si un examen serveix per això, no m’aporta res ni com a alumna ni com a docent. Potser ben mirat sí que m’aporta alguna cosa: l’obtenció d’un certificat. Ara bé, sempre he pensat que l’obtenció d’un certificat és la conseqüència d’un progrés en l’aprenentatge i crec que l’esforç del docent s’ha de centrar en aquest progrés. Els exàmens angoixen i angoixen molt. I no només s’angoixa l’alumnat. Així doncs, de veritat creiem que són imprescindibles en les nostres aules? I pel que fa al control, la meva feina no és controlar els alumnes. Per tant, no crec que els necessitem.
Suposo que ara algú preguntarà com reparteixo els 20 punts. En l’equip vam decidir repartir-los mitjançant les tasques que vam elaborar i a partir dels criteris avaluatius i dels indicadors d’assoliment que vam establir. Efectivament, hem fet algunes d’aquestes tasques. Ara bé, va ser l’alumnat qui va decidir com es puntuarien. Això ens va anar molt bé per conscienciar-nos, per exemple, de tots els elements que volíem que tingués l’article d’opinió a l’S3 o d’una carta a l’I3 i de tots els requisits que volíem que complís. Ells els van establir i van decidir com ho volien puntuar.
graella-autocorrectiva – carta
Amb això no n’hi ha prou per desangoixar. Què passa si l’alumne s’equivoca? I si comet tants errors que, malgrat haver establert entre tots els indicadors d’assoliment, no obté una puntuació satisfactòria? Doncs bé, passa que els errors ens serveixen per aprendre alguna cosa que no sabíem. Formen part del procés i ens acompanyaran sempre. Errare humanum est. Amb els errors havien d’emplenar unes graelles on explicaven per què s’havien equivocat. Arribàvem així a una 2a versió de la mateixa tasca. Ells es puntuaven, també, aquesta 2a versió i no hi havia ningú que no millorés el resultat obtingut o que no aprengués res d’aquest procés.
graella-autocorrectiva – carta – 2a
I amb això havia desaparegut l’angoixa? Doncs no. Eren cursos homologats i hi havia una prova al final. I contra l’angoixa que això genera és tan difícil lluitar. És així com va néixer la banda sonora que ens va anar acompanyant:
Finalment, entregaven el portafoli del curs i jo els en feia una valoració. La valoració se centrava en la feina que havien fet al llarg del curs i no en la prova. Siguem conseqüents: no em va sorprendre que superessin la prova després de tota la feinada que havien fet. Així que només quedava tancar la nostra banda sonora:
S’ha fet tard. Per tant, deixo per una altra entrada els compromisos que vull adquirir pel que a la tasca docent i pel que fa a l’equip. Això sí: anuncio el primer compromís. Em comprometo a continuar participant en aquest equip activament (no parlaré de terminis) perquè vull continuar amb aquest viatge. Com els alumnes, m’he equivocat, he après, continuaré equivocant-me i continuaré aprenent. Això és el que em fascina d’aquesta professió.
