RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu per July, 2011

  • Sessió 26/07/2011

    Per a aquesta sessió havíem de recuperar els objectius de la sessió anterior:

    • Acordar els criteris avaluatius i indicadors d’assoliment
    • Reflexionar sobre l’avaluació inicial
    • Acordar l’administració del bloc d’ensenyament

    Vam aprovar els criteris i indicadors d’assoliment.

    A partir de la presentació del mètode inclusiu –arran del neguit sobre com hem de gestionar la diversitat a l’aula i per començar a pensar en l’avaluació inicial, vam debatre com hem de presentar els objectius d’una unitat. Per això, vam analitzar:

    • pàg. 8 Fem-ho fàcil. Suficiència 1. Barcanova, Barcelona, 2011
    • pàg. 9 Català Suficiència C1.  Teide, Barcelona, 2011
    • pla de treball unitat 1Ide la unitat 1
    • mapa conceptual de l’escola que aprèn

    Vam mirar d’adptar els criteris  i indicadors com el mapa anteior.

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Finalment, vam definir les categories i el text inicial del bloc. Vam acordar elaborar conjuntament un article en què expliquéssim tot el procés que vam engegar.

    Bibliografia que es recomana:

     

    Share

    Article complet

  • Sessió 18/07/2011

    Per a la sessió de treball d’ahir, havíem previst tres objectius:

    • Acordar els criteris avaluatius i indicadors d’assoliment
    • Reflexionar sobre l’avaluació inicial
    • Acordar l’administració del bloc d’ensenyament

    Només vam aconseguir debatre sobre el primer, arra de la crisi que va esclatar dijous. Això ens ha servit per aprendre’n com a equip de treball i com a docents a l’aula. Consulteu aquesta presentació.

    Vam acordar que cada autor validarà els criteris i indicadors seguint els criteris següents:

    • l’estructura del document, mirant d’especificar al màxim la valoració de cada criteri;
    • tenint present el model avaluatiu que volem aprofundir i impulsar;

    • deixant de banda les creences que ens distancien d’aquest model
    • tenir-los validats per poder acordar-los en la propera sessió (26 de juliol)
    • prosseguir amb els criteris i indicadors d’assoliment del nivell elemental
    • han d’estar penjats abans del 22 de juliol

    Finalment, vam analitzar diferents eines reguladores : la base d’orientació (pàg. 67- 67), l’activitat d’autoregulació i coregulació (pàg. 77) del llibre de Neus Sanmartí, Evaluar para aprender, (Barcelona, Graó, “10 ideas claves”) i la pauta de revisió, extreta de la seva presentació anterior (Pauta de revisió Neus Sanmartí).

    Us recomano que feu una ullada a la presentació de Neus Sanmartí (enllaçada més amunt)  i a l’entrada de  Carme Bové sobre el congrés. Què en penseu?

    Share

    Article complet

  • Elogis, un bé escàs (i III)

    Reprodueixo la darrera part dels extractes que m’han semblat força interessant de l’article de Mayte Rius, publicat a Estils de vida (núm. 117, 9 de juliol de 2011). En els dos anteriors, explica que estem més acostumats a criticar que no pas a felicitar. Això es deu a un fet biològic, cabdal per a la supervivència de l’espècie.

    Però per sobreviure sigui més important allò negatiu i que el cervell ho prioritzi no vol dir que la ment no faci atenció als estímuls positius. Sembla que també hi ha raons biològiques que expliquen per què el reforç positiu és una eina potent de motivació. “El reforç positiu és un gran activador cerebral, genera plaer; una carícia, un somriure, unes paraules amables estimulen els mateixos circuits cerebrals del plaer que un gust dolç, una música agradable, que un quadre bonic o que les drogues”, apunta. I precisa que es tracta d’un comportament bàsic, que es dóna en nens, adults i animals gairebé sense diferències.

    Els psicòlegs expliquen que, tècnicament, el reforç positiu és un estímul que augmenta la probabilitat que una conducta anterior es torni a repetir. A la pràctica això significa que quan el cap diu a un treballador que ha fet una bona feina i va per bon camí per obtenir un ascens, aquesta persona se sentirà més motivada i s’esforçarà per aconseguir l’ascens desitjat. En realitat, des de petits busquem que ens mostrin felicitat i acceptació, resulta gratificant i agradable rebre mostres d’aprovació (que ara sabem que activen els centres del paler del cervell) i això ens fa sentir més be amb nosaltres mateixos, amb èxit, i augmenta amb això l’autoestima i la seguretat. “En educació,  el reforç positiu, si s’acompanya d’un feedback sobre com millorar és molt interessant perquè crea expectatives de superació i permet transmetre confiança que l’alumne aconseguirà les metes  que es proposi”, apunta Victòria Gómez Serès, membre de la junta de govern del Col·legi de Pedagogs de Catalunya a Lleida.

    (…)

    Que el reconeixement de les fites de l’altre pugui ser positiu no vol dir que calgui elogiar-ho tot ni que calgui fer-ho sempre. Les felicitacions excessives, inoportunes o mal plantejades tenen els seus riscos i poden resultar contraproduents. (…) La recepta, diuen els experts, és utilitzar elogis concrets, detallats, i referits sempre al comportament, no pas a la personalitat. (…)

    I això també val quan est tracta de reconèixer la feina dels col·laboradors. “Si et feliciten molt el reforç perd efecte; un treballador novell necessita que li diguis sovint com ho fa, però un professional expert no ho necessita; l’elogi ha de ser detallat i cal especificar què és el que s’ha fet bé i què és el que es vol que es continuï fent”, indica Berrocal. Altres regles d’or a l’hora de mostra els reconeixements és expressar-los en públic, ser equitatiu i honest per no deixar-se influir per preferències personals, ser breu i no exagerar ni sobreactuar.

    Share

    Article complet

  • Elogis, un bé escàs (II)

    Reprodueixo la segona part dels extractes que m’han semblat força interessant de l’article de Mayte Rius, publicat a Estils de vida (núm. 117, 9 de juliol de 2011). En l’anterior, destaca que estem més acostumats a criticar que no pas a felicitar. En aquesta part, se n’explica el motiu.

    També hi ha qui opina que si som garrepes en els nostres reconeixements és perquè l’important és corregir les conductes i no acostumar els nens (ni els grans) a dependre de l’opinió dels altres, a fer les coses per agradar. La realitat és que a tots, des de petits, ens agrada que ens cuidin, ens tractin bé i ens diguin coses agradables. I que la crítica constant, amb pocs elogis, dóna resultats no desitjables tant si es tracta d’educar un nen com de millorar la productivitat d’una empresa. En aquestes condicions, el nen –o el treballador—té la sensació que no val la pena fer-ho bé perquè és difícil que rebi un estímul per això encara que, si s’equivoca, sí que tindrà reprimendes o càstigs.

    Manuel Martín-Loeches, professor de Piscobiologia a la Universitat Complutense i coordinador de Neurociència Cognitiva del Centre d’Evolució i Comportament Humà, emfasitza que aquest biaix negatiu no és casual, que hi ha raons biològiques que justifiquen que ens fixem més en allò negatiu i que siguem més propens a la crítica que a l’elogi. “S’ha comprovat i demostrar que el cervell està programat per atendre amb més prioritat en el temps i amb més zones implicades tot el que sigui emocionalment negatiu més que no pas positiu”, diu. I afegeix que l’explicació més creïble és que aquesta tendència –que s’observa també en altres mamífers—és adaptativa, és una empremta que ha deixat l’evolució. “En mitjans hostils, en plena natura, qui sobreviu millor i deixa més descendència (que és la finalitat de l’evolució) és qui reacciona més aviat davant d’un estímul negatiu, perquè si perds l’oportunitat de fugir perds la vida, mentre que si deixes passar una oportunitat positiva no és tan greu, n’hi pot haver una altra; per això els individus que van sobreviure més temps i van deixar més descendència van ser els que reaccionaven amb més rapidesa davant d’allò negatiu, i nosaltres en descendim, així que aquest mecanisme del nostre cervell, aquest biaix negatiu, no ens fa més feliços, però sí que ens permet sobreviure més”, explica Martín-Loaches.

    Com a exemple de les conseqüències d’aquesta empremta biològica que ens fa veure abans el costat negatiu i donar-li més importància cita algunes experiències que han demostrat que fan falta tres o quatre accions positives per poder compensar l’efecte d’una acció negativa en la imatge que es té d’una persona.

    Share

    Article complet

  • Elogis, un bé escàs (I)

    Reprodueixo la primera part dels extractes que m’han semblat força interessant de l’article de Mayte Rius, publicat a Estils de vida (núm. 117, 9 de juliol de 2011).

    Elogis, un bé escàs

    Està més que comprovat que el reforç positiu, felicitar i reconèixer les coses ben fetes, és una eina potent per motivar, educar, aprendre, donar seguretat i millorar l’autoestima. Però quan va ser l’última vegada que us van felicitar sense que fos el vostre aniversari? I quantes vegades heu aplaudit alguna conducta o feina de la vostra parella, fills, amic o companys d’oficina aquest últim mes?

    (…) Si algú arriba tard a la feina, és molt probable que el cap s’apropi a recriminar-l’hi, però si sempre és puntual i acostuma a quedar-se després de l’hora de sortida el més probable és que ningú no li comenti res. Per què? Què fa que siguem tan gasiu en els nostres reconeixements i felicitacions?

    Hi ha certa unanimitat entre els psicòlegs a l’hora d’afirmar que ens falta una cultura del reconeixement i que per això ens resulta molt més difícil felicitar que criticar. “Estem entrenats en l’autoexigència i l’exigència als altres, però no a veure el que és positiu i destacar-ho; donem per fet que les coses han d’anar bé i que si van malament ens hem de queixar”, afirma Purificación Sierra, professora de Psicologia del Desenvolupament de la UNED. Ursula Oberst, professora de Psicologia a la Universitat Ramon Llull, explica que tendim més a criticar perquè la crítica té a veure amb la ràbia, amb manifestar el nostre disgust, i és més fàcil expressar la ràbia que les emocions positives.

    Francisca Berrocal, professora del màster de Psicologia del Treball de la Universitat Complutense de Madrid, coincideix que no tenim cultura del premi, ni en l’àmbit familiar ni en el de les empreses: “Només es felicita l’excel·lència, i és molt difícil d’assolir, així que només es fa una vegada de cada moltes o de cada mai”. I insisteix que és més difícil felicitar que criticar perquè un bon elogi ha de ser immediat, detallat i oportú.


    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial aprenentatge per projectes artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges mapa de la sessió María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip