RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘avaluarxaprendre’

  • Instruir o capacitar, aquesta és la qüestió?

    http://www.flickr.com/photos/41178808@N00/3366348001

     

    Olga Esteve va plantejar en la seva conferència Cap a l’avaluació competencial en l’ensenyament-aprenentatge de llengües, dins de les III Jornada d’Aprenentatge de Llengües: Entorns, Eines i Recursos Didàctics,  aquest dilema.  Va exposar que si  entenem competència com la capacitat de resoldre situacions doncs potser ens hem de plantejar quina és la finalitat de  l’ensenyament: si instruir, és a dir, fer aplicar continguts o bé capacitar, donar a l’aprenent eines.

    Va recordar com definia el Marc europeu comú de referència per a les llengües el terme aprendre a comunicar quina era la finalitat de l’ensenyament de llengües. Va destacar-ne, d’una banda, el document feia referència a reaccionar en situacions comunicatives diverses i, de l’altra,  aprendre a manipular i aplicar els recursos lingüístics i les estratègies.  Com que l’aprenentatge ha de ser pogressiu perquè sigui rellevant, a l’hora de planificar un curs  s’ha de recórrer a una visió global.

    Així doncs, s’ha començar pel final. La planificació de l’avaluació ha de requerir aquests trets:

    • pretensió quant als continguts i tractament més aprofundit
    • rigor en relació al nivell d’excel·lència dels criteris i indicadors
    • els criteris i indicadors com a eina d’orientació en l’aprenentatge (exemple meu)

    Us deixo el vídeo de la conferència.

    I la presentació. Cliqueu aquí.

    Share

    Article complet

  • Aplicant el decàleg

    taula rodona del rei Artús

    Bon dia!

    A l’última reunió ens vam comprometre a fer una entrada explicant l’experiència que hem tingut a l’hora d’aplicar el decàleg. Doncs posem fil a l’agulla.

    Bé, què és el que he experimentat pel que fa al decàleg? En primer lloc, formar i consolidar el grup negociant-hi (punt 1 del decàleg però directament relacionat amb tota la resta) . Entenc la negociació com un diàleg. I sí, dialoguem. És veritat que ja vénen amb un llibre que no han triat ells, però aquest és un tema de què ja parlarem a la propera reunió, oi? Per tant, és veritat que no negociem el material però jo sempre he entès el llibre com un suport, com una ajuda que no m’havia de condicionar sinó que només m’havia de facilitar les coses. El que sí que negociem són els objectius, els negociem i adquirim compromisos. Per exemple, aquest trimestre la negociació dels objectius em va fer adonar el 1r dia que hi havia una alumna mal col·locada. Ja sé que me n’hauria adonat perquè es tracta d’un elemental 1 i aquesta persona xerrava molt bé. Ara bé, el fet que explicités els seus objectius i que tots es basessin en l’expressió escrita va fer que s’engegués un llum d’alerta en les dues. Ella de seguida es va adonar que els seus objectius no coincidien amb els de al resta de la classe. Pel que fa a la metodologia i als criteris avaluatius, no sé què dir. El 1r dia ja els parlo del portafoli i els dic el dia que l’hauran d’entregar. Per tant, en aquest moment d’inici poca negociació hi ha.  I llavors és quan algú nou pregunta:

    I no farem examen?

    I els alumnes veterans diuen:

    -No!!! Farem el portafoli, la Lourdes no fa exàmens.

    I a mi se m’escapa el riure.  Doncs bé, aquests objectius i compromisos inauguren el portafoli. Quan ens acostem a final de curs, ens serveixen per autoavaluar-nos. He fet allò a què m’havia compromès? He assolit els meus objectius? És quan els demano que valorin la feina que han fet al llarg del curs i en parlem. Aquí torna a haver-hi una negociació, tot i que no cal negociar gaire perquè sempre estic d’acord amb la valoració que ells fan. Bé, sovint pequen d’autoexigents.

    A l’inici de cada unitat plantegem una tasca. La fem com a avaluació inicial (punt 8 del decàleg). Novetat d’aquest trimestre: en parlem, els demano quines dificultats han tingut, què creuen que necessiten per resoldre-la millor i explicito els objectius de la unitat i els comentem (punt 3). Aquí és on entren ells. Normalment no els modifiquen. Parlem de què necessitem per assolir aquests objectius, és a dir, de què treballarem. Sorpresa: aquí sí que intervenen i tots s’apunten aquesta part a la llibreta o en un full. Potser és perquè troben que és important. Ohhh! Doncs jo abans només ho feia al final: quan acabàvem el curs els demanava que en grups fessin una llista del que havíem après a fer (eren les tasques) i d’allò que necessitàvem per fer-ho (llista de continguts).

    Pel que fa als criteris avaluatius, els negociem  a cada unitat. M’agrada que ells decideixin com han de ser les tasques i què han de contenir.  Aquí és on entra l’autoavaluació i la coavaluació. Sovint les barrejo. No els demano nota numèrica. Demano, per exemple, que diguin si la tasca és com havia de ser. Si hi ha errors, sobretot els demano que aportin quina és la solució. I aquí és on sempre els dic el mateix:

    -M’encanta que hi hagi molts errors ara perquè ens ajuden a aprendre. Els nens petits no aprenen a caminar directament. Oi que cauen? Doncs nosaltres ens equivoquem i això ens permetrà caminar.

    Molt hippie? Sovint fem un buidat a la pissarra dels errors comesos i els comentem perquè l’error del company pot ser el meu error demà i m’ajuda a aprendre (punt 7).

    Perquè tot això funcioni, és fonamental cohesionar el grup. Si no hi ha un clima de confiança és molt difícil dur a terme aquest decàleg. Per tant, aquest és el primer objectiu que em marco. Per exemple, no suporto no saber-me els noms dels alumnes. Com es pot generar confiança si no t’hi pots adreçar pel seu nom? Per tant, obligat aprendre’m el nom la 1a setmana. Tècnica de la rotllana o de la pilota esdevenen grans aliades. El tema que apuntava la Maria de la distribució de les cadires per mi és fonamental a l’hora de cohesionar un grup. Sempre estan en forma de U perquè tots ens puguem veure les cares quan parlem. Ara bé, això no impedeix que la gent s’assegui al mateix lloc durant tot el curs. Per tant, les persones que tens al costat són les mateixes. I aquí és on apareix el record del Jaume i els cordills de colors. M’encanta fer-ho. J Fan unes cares… Aparec un dia amb cordills de colors i abans de fer una activitat en grup els demano que s’aixequin i s’acostin. Els demano que cadascú agafi un extrem d’un cordill. Quan els deixo anar, ja tenim parelles formades. Com que hi ha dos cordills de cada color, em serveix per fer parelles o grups de 4. O les tècniques d’aprenentatge cooperatiu. Que bé que m’han anat! Fer equips base que han de fer una tasca i després nous grups que han d’estar constituïts per un membre de cada equip base per finalment tornar als equips base.  En parlo perquè aquest tema em preocupava especialment aquest trimestre ja que heretava un grup (E1) que jo havia tingut l’any passat (B1) i que tenia molt bon rotllo. Ara bé, hi havia gent nova i l’havíem d’integrar. Sabeu d’aquells grups que t’emportaries de gira? Jo els ho dic:

    -Aquest grup és fantàstic, us compraré i us portaré de gira.

    Prova de foc: quan ja fa dues setmanes que ha començat el curs s’incorpora una noia nova que hi accedeix per prova de col·locació i que no ha fet cap curs amb nosaltres. Li donem la benvinguda i quan s’acaba la classe sento que ja l’estan convidant a prendre alguna cosa. Com que l’horari és de 18 a 20 h… Doncs a les 20 h cada vespre al bar.  Sabeu quins comentaris recordo d’aquest grup:

    -Lourdes, de veritat, el català m’ha salvat. No coneixia ningú a Castelldefels i aquí he fet bons amics. Que ningú es queixi del català.

    Ostres! Ja tinc el mocador a la mà. Aquesta és la màgia de la nostra feina. Treballem amb persones. I és veritat que la nostra tasca és fomentar i difondre l’ús i coneixement del català. Ara bé, només ho podem fer des de la motivació i quan un grup i un professor estan  motivats i tots tenim ganes d’anar a l’aula és quan trobo sentit a la meva feina i quan reafirmo que el millor àmbit és el de l’ensenyament. Sssshhh! Això és un secret.

     

    Share

    Article complet

  • Jo confesso

    Confesso que és la primera vegada que participo en un bloc amb una entrada i que, per tant, ara mateix sento una certa ambivalència: per una banda em fa gràcia, però per una altra em fa molt de respecte. Confesso també que he patit la síndrome del full en blanc, cosa que m’ha estat provocant un cert bloqueig mental que només he pogut superar perquè vull renovar i ser fidel al compromís que he adquirit amb aquesta comunitat d’aprenentatge.

    I això per què? Doncs per una qüestió molt senzilla: perquè formar-ne part em permet debatre, experimentar, créixer, enriquir-me i aprendre de les aportacions d’uns i d’altres, encara que no les comparteixi plenament; em permet repensar constantment, i per tant millorar, la meva tasca docent i també m’ajuda a posar-me en el lloc dels alumnes, cosa que proporciona una informació molt valuosa per no perdre de vista el seu rol.

    Confesso finalment que tot això que acabo d’exposar ha estat un procés gradual, fruit d’una evolució: des de l’escepticisme inicial fins al que jo anomeno l’instant màgic. M’explicaré.

    Quan el Jaume Sans, coordinador d’Ensenyament del Centre, em va proposar de formar part d’aquest grup de treball vaig dir que sí de seguida perquè em va semblar una proposta engrescadora. Posteriorment, reunió rere reunió, a part que necessitava temps per pair la quantitat d’informació que hi abocàvem tots plegats i esperar que fes pòsit, cada cop estava més convençuda que s’hi exposaven uns plantejaments amb els quals jo no hi estaria mai d’acord! Ai las! Que equivocada que estava! Un dia, es va produir l’instant màgic que em va permetre, com a l’Ariadna del laberint, començar a enfilar l’agulla. Aleshores és quan vaig ser capaç de rebre-ho tot com un regal que m’inoculava saba nova per continuar fent camí en aquest viatge, que afegia noves possibilitats a la meva motxilla d’experiències i vivències recollides durant una colla d’anys, que tampoc no vull obviar ni deixar enrere. Estic convençuda que, com tot a la vida, el millor camí és el del mig, l’equilibri.

    I ara per fi, que ja he acabat amb les meves confessions, intentaré repondre a les dues qüestions que se’ns havien plantejat com a tema de l’entrada:

    1. A què em comprometo?

    Com he dit abans, a complir els compromisos adquirits en el grup de treball, cosa que implica, entre d’altres qüestions: potenciar l’autonomia dels aprenents, apostar per l’avaluació reguladora, treballar per tasques.

    2. Què he posat en pràctica?

    En aquest aspecte en concret em sento a l’aula una mica com el Sergi quan diu alguna cosa com: “Senyor, doneu-me ales o traieu-me les ganes de volar” perquè tinc la sensació que tot el que he fet són actuacions aïllades, petites intervencions deslligades. No obstant això, de vegades també penso que els canvis s’han de fer d’una manera gradual i que els alumnes necessiten temps per fer l’evolució que, alhora, també estic fent jo. Tot plegat, a priori, sembla una contradicció, oi?

    A continuació i per concretar exposo algunes de les actuacions dutes a terme:

    -compromisos d’aprenentatge

    -substitució de la prova final dels grups no homologats pel treball de classe (avaluació reguladora)

    -potenciar la motivació dels alumnes.

    -fomentar l’autonomia dels aprenents (sessions de recursos lingüístics en línia, correccions a casa individualment d’exercicis d’ortografia, etc.)

    -valoracions i reflexions personals al final de cada unitat

    -ensenyament per tasques

    -avaluació inicial i establiment per entre tots dels criteris avaluatius de la tasca.

    Per acabar ja, voldria plantejar-vos la qüestió següent: I els alumnes què ens pensen de tot això? Jutgeu-ho vosaltres mateixos despres d’haver llegit alguns comentaris bastant generalitzats:

    “Tot i que no fem tants exercicis repetitius, aprenem i ens ho passem molt bé”

    “És un ensenyament pràctic, no està deslligat”

    “Tenim la sensació que aprenem molt”

    “M’agrada venir a classe perquè a més a més d’aprendre em diverteixo”

    “Al principi, ens va sobtar aquesta manera de fer, però ara estem molt contents”

     

     

     

     

    Share

    Article complet

  • Errare humanum est

     

    La meva experiència com a professora està directament relacionada amb la meva experiència com a alumna. Tot el que he viscut a les aules quan he après qualsevol matèria i, sobretot, quan he après o quan he intentat aprendre anglès  ha condicionat la concepció que tinc de la tasca docent. Si dic això és perquè m’ha agradat molt debatre sobre la motivació de l’alumnat en aquest equip. Sabeu quants cursos d’anglès he abandonat? No els vull ni comptar. Si intento establir quins són els motius per què els he abandonat, n’apareixen dos de clars: perquè sovint no s’ajustaven a les meves expectatives i perquè moltes vegades em sentia angoixada quan havia de parlar. Algú pot dir que si els abandonava és perquè no estava motivada. Efectivament, té raó. Ara bé, la motivació no és una motxilla que porta l’alumne incorporada. Us asseguro que quan jo m’he apuntat a un curs d’anglès és perquè volia aprendre. Ningú m’ha obligat a fer-ho. I, malgrat això, he perdut la motivació. Mentre escric això em ressonen unes paraules que he sentit moltes vegades i que em fan molta ràbia:

    -Els alumnes només vénen pel certificat. (entengui’s d’assoliment, d’assistència o d’inscripció)

    Sempre em quedo amb ganes de respondre. Doncs bé, i què? Vénen per un motiu i amb un objectiu i part de la nostra feina és engrescar-los i  fer créixer la motivació que ja porten. Al llarg d’aquest procés, amb els companys de l’equip hem debatut moltes vegades la utilitat de conèixer els objectius de l’alumnat a l’inici de curs. En aquest 1r trimestre amb els grups d’Intermedi 3 i Suficiència 3 (sí, sí, tots homologats) hem signat un contracte on han quedat reflectits. A més, aquests objectius han donat pas als compromisos que adquiria l’alumnat per assolir-los.

     

    Contracte didàctic

     

    Amb aquest document i amb aquesta posada en comú vam inaugurar el curs i el portafoli que havien d’entregar al final. Jo també vaig fer el meu contracte. Vaig explicitar els meus objectius i els compromisos que adquiria. És cert que com a negociacisó l’he trobada una mica conduïda. M’ho apunto per la propera vegada. Ara bé, ens va permetre conèixer-nos i reflexionar sobre l’aprenentatge des del primer dia: ser conscient d’on volíem arribar i de què estàvem disposats a fer per aconseguir-ho. Com a docent, va ser una mena d’avaluació inicial del grup.

     

    Us he parlat abans de l’angoixa que com a alumna he sentit. Moments d’angoixa que recordo: a l’hora de parlar per por a equivocar-me, davant d’una prova anunciada o, sobretot, davant d’una prova sorpresa. I ja som aquí. Les famoses proves. No suporto la paraula examen i no suporto la paraula control. En primer lloc, examen, segons el DIEC, es refereix a:

    Prova escrita o oral a què és sotmès un candidat per a declarar si és apte a entrar en una escola, a obtenir un grau, un càrrec, l’aprovació d’una assignatura, etc.

    Doncs bé, si un examen serveix per això, no m’aporta res ni com a alumna ni com a docent. Potser ben mirat sí que m’aporta alguna cosa: l’obtenció d’un certificat. Ara bé, sempre he pensat que l’obtenció d’un certificat és la conseqüència d’un progrés en l’aprenentatge i crec que l’esforç del docent s’ha de centrar en aquest progrés. Els exàmens angoixen i angoixen molt. I no només s’angoixa l’alumnat. Així doncs, de veritat creiem que són imprescindibles en les nostres aules? I pel que fa al control, la meva feina no és controlar els alumnes. Per tant, no crec que els necessitem.

    Suposo que ara algú preguntarà com reparteixo els 20 punts. En l’equip vam decidir repartir-los mitjançant les tasques que vam elaborar i a partir dels criteris avaluatius i dels indicadors d’assoliment que vam establir. Efectivament, hem fet algunes d’aquestes tasques. Ara bé, va ser l’alumnat qui va decidir com es puntuarien. Això ens va anar molt bé per conscienciar-nos, per exemple, de tots els elements que volíem que tingués l’article d’opinió a l’S3 o d’una carta a l’I3 i de tots els requisits que volíem que complís. Ells els van establir i van decidir com ho volien puntuar.

    graella-autocorrectiva – carta

    Amb això no n’hi ha prou per desangoixar. Què passa si l’alumne s’equivoca? I si comet tants errors que, malgrat haver establert entre tots els indicadors d’assoliment, no obté una puntuació satisfactòria? Doncs bé, passa que els errors ens serveixen per aprendre alguna cosa que no sabíem. Formen part del procés i ens acompanyaran sempre. Errare humanum est. Amb els errors havien d’emplenar unes graelles on explicaven per què s’havien equivocat. Arribàvem així a una 2a versió de la mateixa tasca. Ells es puntuaven, també, aquesta 2a versió i no hi havia ningú que no millorés el resultat obtingut o que no aprengués res d’aquest procés.

    graella-autocorrectiva – carta – 2a

    I amb això havia desaparegut l’angoixa? Doncs no. Eren cursos homologats i hi havia una prova al final. I contra l’angoixa que això genera és tan difícil lluitar. És així com va néixer la banda sonora que ens va anar acompanyant:

     

    ENS EN SORTIM

     

    Finalment, entregaven el portafoli del curs i jo els en feia una valoració. La valoració se centrava en la feina que havien fet al llarg del curs i no en la prova. Siguem conseqüents: no em va sorprendre que superessin la prova després de tota la feinada que havien fet. Així que només quedava tancar la nostra banda sonora:

     

    CONGRATULATIONS

     

    S’ha fet tard. Per tant, deixo per una altra entrada els compromisos que vull adquirir pel que a la tasca docent i pel que fa a l’equip. Això sí: anuncio el primer compromís. Em comprometo a continuar participant en aquest equip activament (no parlaré de terminis) perquè vull continuar amb aquest viatge. Com els alumnes, m’he equivocat, he après, continuaré equivocant-me i continuaré aprenent. Això és el que em fascina d’aquesta professió.

     

    VIATGE A ÍTACA

     

    Share

    Article complet

  • Formar el millor equip

    D’ençà que em vaig reconèixer com a persona intuïtiva en el llibre d’Eduard Punset, tinc la sensació que abuso d’aquest tret. És l’hora de preparar la reunió per a  l’equip i m’enceto un debat intern, ric i plural. Em costa fixar els objectius: en tinc un devessall. Esclata un xàfec  de neguits i incerteses que ocasiona que em pengi constantment a la figuera. M’entesto a documentar-me. M’aferro al cercador com una taula de salvació. La recerca esdevé angoixosa perquè va passant el temps i trobo força documentació interessant. Així, doncs, vaig apedeçant l’esquema de la reunió, fins que al final hi trobo el desllorigador o el fil amb què enfilant els diferents apartats.

    Per a aquesta reunió hi havia diferents temes que m’amoïnaven. D’una banda, ignorava la manera de posar en comú els criteris avaluatius que havíem enllestit. De l’altra, calia valorar tot el procés que hem engegat. Acabo cada reunió copsant que algú s’ha convençut del caràcter regulador o formatiu de l’avaluació, però d’altres encara no s’hi han pronunciat. Repassant el bloc sobre avalaució vaig fer una ullada a la presentació de la Neus Sanmartí al Congrés europeu Avaluar per Aprendre. Les falses creences podia ser un bon material per acabar de debatre l’escepticisme d’algunes persones –llàstima que ja havia fet una activitat similar en la sessió anterior! Finalment, vaig decidir que la millor manera de començar la reunió seria negociant els objectius de la reunió entre tots.

    Mentre seguia la conferència de Jane Jones a gràcies als apunts que va compartir la Guida Al·lès, vaig rebre la notificació d’un component de l’equip que havia fet els deures. Havia penjat els criteris avaluatius. Els vaig llegir. Eureka! D’un sol cop podia matar dos pardals. Ja sabia com podíem fer la posada en comú dels criteris d’èxit, provant de fer un experiment. Vaig adaptar aquests criteris del company per valorar la tasca que havíem fet. Provaríem què pot sentit l’alumnat amb les nostres  qualificacions. Ja no vam poder prosseguir més la sessió. Mentre valoràvem els comentaris va  aparèixer els primers dubtes i les observacions. Un cop més, vaig haver de treure la raqueta i anar de banda a banda de l’aula per anar parant tots els cops. Aquesta és la presentació amb les conclusions que vam ser capaços d’acordar.

     

    L’equip va considerar unànimement que el primer era encoratjador. Ara bé, algú va obrir la caixa del trons: va confessar que no se l’acabava de creure. Les persones que no havien pogut complir amb la tasca no podien acceptar una felicitació. Vaig haver de recordar què fa Guardiola amb els seus jugadors, com són les seves declaracions. Com mira que tothom se senti  que forma part d’un equip. És la millor mostra de desplegar un model educatiu inclusiu. Aquest ha de ser el nostre objectiu com a docents: aconseguir que el nostre grup d’alumnat formi part d’un col·lectiu, del millor equip. Pequem de bonhomia —bonisme o pedagogia de plastilina, pels crítics– si  reconeixem l’esforç de l’alumnat? Aquests és un dels valors que destaquen tots els analistes de l’estil de Guardiola i reconeixen que és un dels factors dels continus èxits del Barça. El concepte d’equip en què cadascú és indispensable per avançar en pot ser un altre. És una idea extreta del món casteller. Si hi estem d’acord, per què ens fa tanta gràcia aquesta declaració?

     

    Com valorareu aquesta actuació d’Els Marrecs de Salt? Us recordo les qualificacions: A= excel·lent, B= acceptable, C= insuficient, D= deficient.
    http://www.youtube.com/watch_popup?v=PBJK-dnHULE&vq=medium

    I aquest equip de futbol?

     

    Si la motivació mou muntanyes –com il·lustren aquests vídeos–, també hem de creure que  l’avaluació ha de motivar. Així aprenem.

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial aprenentatge per projectes artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges mapa de la sessió María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip