RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de l'autor

  • Com hem d’escriure una entrada?

    Compto que ens pot anar bé per a la sessió de demà

     

    Share

    Article complet

  • Venim del nord…

    Aquí teniu tres presentacions d’Ana Basterra, assessora de l’Àmbit sociolingüístic de Berritzegune de Leioa (Bizkaia). Es complementen bastant. Potser ja els coneixeu per altres canals:

    • Com fomentem l’autonomia entre l’alumnat a través d’una pregunta prou comprometedora. Cliqueu aquí.
    • Com potenciem la competència comunicativa a traves de l’escriptura i de la lectura. Cliqueu els enllaços.

     

     

    Share

    Article complet

  • Sant tornem-hi

    Compto que heu desconnectat aquestes vacances. Per anar fent memòria del que tenim entre mans, us enllaço el vídeo de José Luis Castillo Chaves sobre l’avaluació.

     

     

    Share

    Article complet

  • Sessió 26/07/2011

    Per a aquesta sessió havíem de recuperar els objectius de la sessió anterior:

    • Acordar els criteris avaluatius i indicadors d’assoliment
    • Reflexionar sobre l’avaluació inicial
    • Acordar l’administració del bloc d’ensenyament

    Vam aprovar els criteris i indicadors d’assoliment.

    A partir de la presentació del mètode inclusiu –arran del neguit sobre com hem de gestionar la diversitat a l’aula i per començar a pensar en l’avaluació inicial, vam debatre com hem de presentar els objectius d’una unitat. Per això, vam analitzar:

    • pàg. 8 Fem-ho fàcil. Suficiència 1. Barcanova, Barcelona, 2011
    • pàg. 9 Català Suficiència C1.  Teide, Barcelona, 2011
    • pla de treball unitat 1Ide la unitat 1
    • mapa conceptual de l’escola que aprèn

    Vam mirar d’adptar els criteris  i indicadors com el mapa anteior.

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Finalment, vam definir les categories i el text inicial del bloc. Vam acordar elaborar conjuntament un article en què expliquéssim tot el procés que vam engegar.

    Bibliografia que es recomana:

     

    Share

    Article complet

  • Sessió 18/07/2011

    Per a la sessió de treball d’ahir, havíem previst tres objectius:

    • Acordar els criteris avaluatius i indicadors d’assoliment
    • Reflexionar sobre l’avaluació inicial
    • Acordar l’administració del bloc d’ensenyament

    Només vam aconseguir debatre sobre el primer, arra de la crisi que va esclatar dijous. Això ens ha servit per aprendre’n com a equip de treball i com a docents a l’aula. Consulteu aquesta presentació.

    Vam acordar que cada autor validarà els criteris i indicadors seguint els criteris següents:

    • l’estructura del document, mirant d’especificar al màxim la valoració de cada criteri;
    • tenint present el model avaluatiu que volem aprofundir i impulsar;

    • deixant de banda les creences que ens distancien d’aquest model
    • tenir-los validats per poder acordar-los en la propera sessió (26 de juliol)
    • prosseguir amb els criteris i indicadors d’assoliment del nivell elemental
    • han d’estar penjats abans del 22 de juliol

    Finalment, vam analitzar diferents eines reguladores : la base d’orientació (pàg. 67- 67), l’activitat d’autoregulació i coregulació (pàg. 77) del llibre de Neus Sanmartí, Evaluar para aprender, (Barcelona, Graó, “10 ideas claves”) i la pauta de revisió, extreta de la seva presentació anterior (Pauta de revisió Neus Sanmartí).

    Us recomano que feu una ullada a la presentació de Neus Sanmartí (enllaçada més amunt)  i a l’entrada de  Carme Bové sobre el congrés. Què en penseu?

    Share

    Article complet

  • Elogis, un bé escàs (i III)

    Reprodueixo la darrera part dels extractes que m’han semblat força interessant de l’article de Mayte Rius, publicat a Estils de vida (núm. 117, 9 de juliol de 2011). En els dos anteriors, explica que estem més acostumats a criticar que no pas a felicitar. Això es deu a un fet biològic, cabdal per a la supervivència de l’espècie.

    Però per sobreviure sigui més important allò negatiu i que el cervell ho prioritzi no vol dir que la ment no faci atenció als estímuls positius. Sembla que també hi ha raons biològiques que expliquen per què el reforç positiu és una eina potent de motivació. “El reforç positiu és un gran activador cerebral, genera plaer; una carícia, un somriure, unes paraules amables estimulen els mateixos circuits cerebrals del plaer que un gust dolç, una música agradable, que un quadre bonic o que les drogues”, apunta. I precisa que es tracta d’un comportament bàsic, que es dóna en nens, adults i animals gairebé sense diferències.

    Els psicòlegs expliquen que, tècnicament, el reforç positiu és un estímul que augmenta la probabilitat que una conducta anterior es torni a repetir. A la pràctica això significa que quan el cap diu a un treballador que ha fet una bona feina i va per bon camí per obtenir un ascens, aquesta persona se sentirà més motivada i s’esforçarà per aconseguir l’ascens desitjat. En realitat, des de petits busquem que ens mostrin felicitat i acceptació, resulta gratificant i agradable rebre mostres d’aprovació (que ara sabem que activen els centres del paler del cervell) i això ens fa sentir més be amb nosaltres mateixos, amb èxit, i augmenta amb això l’autoestima i la seguretat. “En educació,  el reforç positiu, si s’acompanya d’un feedback sobre com millorar és molt interessant perquè crea expectatives de superació i permet transmetre confiança que l’alumne aconseguirà les metes  que es proposi”, apunta Victòria Gómez Serès, membre de la junta de govern del Col·legi de Pedagogs de Catalunya a Lleida.

    (…)

    Que el reconeixement de les fites de l’altre pugui ser positiu no vol dir que calgui elogiar-ho tot ni que calgui fer-ho sempre. Les felicitacions excessives, inoportunes o mal plantejades tenen els seus riscos i poden resultar contraproduents. (…) La recepta, diuen els experts, és utilitzar elogis concrets, detallats, i referits sempre al comportament, no pas a la personalitat. (…)

    I això també val quan est tracta de reconèixer la feina dels col·laboradors. “Si et feliciten molt el reforç perd efecte; un treballador novell necessita que li diguis sovint com ho fa, però un professional expert no ho necessita; l’elogi ha de ser detallat i cal especificar què és el que s’ha fet bé i què és el que es vol que es continuï fent”, indica Berrocal. Altres regles d’or a l’hora de mostra els reconeixements és expressar-los en públic, ser equitatiu i honest per no deixar-se influir per preferències personals, ser breu i no exagerar ni sobreactuar.

    Share

    Article complet

  • Elogis, un bé escàs (II)

    Reprodueixo la segona part dels extractes que m’han semblat força interessant de l’article de Mayte Rius, publicat a Estils de vida (núm. 117, 9 de juliol de 2011). En l’anterior, destaca que estem més acostumats a criticar que no pas a felicitar. En aquesta part, se n’explica el motiu.

    També hi ha qui opina que si som garrepes en els nostres reconeixements és perquè l’important és corregir les conductes i no acostumar els nens (ni els grans) a dependre de l’opinió dels altres, a fer les coses per agradar. La realitat és que a tots, des de petits, ens agrada que ens cuidin, ens tractin bé i ens diguin coses agradables. I que la crítica constant, amb pocs elogis, dóna resultats no desitjables tant si es tracta d’educar un nen com de millorar la productivitat d’una empresa. En aquestes condicions, el nen –o el treballador—té la sensació que no val la pena fer-ho bé perquè és difícil que rebi un estímul per això encara que, si s’equivoca, sí que tindrà reprimendes o càstigs.

    Manuel Martín-Loeches, professor de Piscobiologia a la Universitat Complutense i coordinador de Neurociència Cognitiva del Centre d’Evolució i Comportament Humà, emfasitza que aquest biaix negatiu no és casual, que hi ha raons biològiques que justifiquen que ens fixem més en allò negatiu i que siguem més propens a la crítica que a l’elogi. “S’ha comprovat i demostrar que el cervell està programat per atendre amb més prioritat en el temps i amb més zones implicades tot el que sigui emocionalment negatiu més que no pas positiu”, diu. I afegeix que l’explicació més creïble és que aquesta tendència –que s’observa també en altres mamífers—és adaptativa, és una empremta que ha deixat l’evolució. “En mitjans hostils, en plena natura, qui sobreviu millor i deixa més descendència (que és la finalitat de l’evolució) és qui reacciona més aviat davant d’un estímul negatiu, perquè si perds l’oportunitat de fugir perds la vida, mentre que si deixes passar una oportunitat positiva no és tan greu, n’hi pot haver una altra; per això els individus que van sobreviure més temps i van deixar més descendència van ser els que reaccionaven amb més rapidesa davant d’allò negatiu, i nosaltres en descendim, així que aquest mecanisme del nostre cervell, aquest biaix negatiu, no ens fa més feliços, però sí que ens permet sobreviure més”, explica Martín-Loaches.

    Com a exemple de les conseqüències d’aquesta empremta biològica que ens fa veure abans el costat negatiu i donar-li més importància cita algunes experiències que han demostrat que fan falta tres o quatre accions positives per poder compensar l’efecte d’una acció negativa en la imatge que es té d’una persona.

    Share

    Article complet

  • Elogis, un bé escàs (I)

    Reprodueixo la primera part dels extractes que m’han semblat força interessant de l’article de Mayte Rius, publicat a Estils de vida (núm. 117, 9 de juliol de 2011).

    Elogis, un bé escàs

    Està més que comprovat que el reforç positiu, felicitar i reconèixer les coses ben fetes, és una eina potent per motivar, educar, aprendre, donar seguretat i millorar l’autoestima. Però quan va ser l’última vegada que us van felicitar sense que fos el vostre aniversari? I quantes vegades heu aplaudit alguna conducta o feina de la vostra parella, fills, amic o companys d’oficina aquest últim mes?

    (…) Si algú arriba tard a la feina, és molt probable que el cap s’apropi a recriminar-l’hi, però si sempre és puntual i acostuma a quedar-se després de l’hora de sortida el més probable és que ningú no li comenti res. Per què? Què fa que siguem tan gasiu en els nostres reconeixements i felicitacions?

    Hi ha certa unanimitat entre els psicòlegs a l’hora d’afirmar que ens falta una cultura del reconeixement i que per això ens resulta molt més difícil felicitar que criticar. “Estem entrenats en l’autoexigència i l’exigència als altres, però no a veure el que és positiu i destacar-ho; donem per fet que les coses han d’anar bé i que si van malament ens hem de queixar”, afirma Purificación Sierra, professora de Psicologia del Desenvolupament de la UNED. Ursula Oberst, professora de Psicologia a la Universitat Ramon Llull, explica que tendim més a criticar perquè la crítica té a veure amb la ràbia, amb manifestar el nostre disgust, i és més fàcil expressar la ràbia que les emocions positives.

    Francisca Berrocal, professora del màster de Psicologia del Treball de la Universitat Complutense de Madrid, coincideix que no tenim cultura del premi, ni en l’àmbit familiar ni en el de les empreses: “Només es felicita l’excel·lència, i és molt difícil d’assolir, així que només es fa una vegada de cada moltes o de cada mai”. I insisteix que és més difícil felicitar que criticar perquè un bon elogi ha de ser immediat, detallat i oportú.


    Share

    Article complet

  • Formar el millor equip

    D’ençà que em vaig reconèixer com a persona intuïtiva en el llibre d’Eduard Punset, tinc la sensació que abuso d’aquest tret. És l’hora de preparar la reunió per a  l’equip i m’enceto un debat intern, ric i plural. Em costa fixar els objectius: en tinc un devessall. Esclata un xàfec  de neguits i incerteses que ocasiona que em pengi constantment a la figuera. M’entesto a documentar-me. M’aferro al cercador com una taula de salvació. La recerca esdevé angoixosa perquè va passant el temps i trobo força documentació interessant. Així, doncs, vaig apedeçant l’esquema de la reunió, fins que al final hi trobo el desllorigador o el fil amb què enfilant els diferents apartats.

    Per a aquesta reunió hi havia diferents temes que m’amoïnaven. D’una banda, ignorava la manera de posar en comú els criteris avaluatius que havíem enllestit. De l’altra, calia valorar tot el procés que hem engegat. Acabo cada reunió copsant que algú s’ha convençut del caràcter regulador o formatiu de l’avaluació, però d’altres encara no s’hi han pronunciat. Repassant el bloc sobre avalaució vaig fer una ullada a la presentació de la Neus Sanmartí al Congrés europeu Avaluar per Aprendre. Les falses creences podia ser un bon material per acabar de debatre l’escepticisme d’algunes persones –llàstima que ja havia fet una activitat similar en la sessió anterior! Finalment, vaig decidir que la millor manera de començar la reunió seria negociant els objectius de la reunió entre tots.

    Mentre seguia la conferència de Jane Jones a gràcies als apunts que va compartir la Guida Al·lès, vaig rebre la notificació d’un component de l’equip que havia fet els deures. Havia penjat els criteris avaluatius. Els vaig llegir. Eureka! D’un sol cop podia matar dos pardals. Ja sabia com podíem fer la posada en comú dels criteris d’èxit, provant de fer un experiment. Vaig adaptar aquests criteris del company per valorar la tasca que havíem fet. Provaríem què pot sentit l’alumnat amb les nostres  qualificacions. Ja no vam poder prosseguir més la sessió. Mentre valoràvem els comentaris va  aparèixer els primers dubtes i les observacions. Un cop més, vaig haver de treure la raqueta i anar de banda a banda de l’aula per anar parant tots els cops. Aquesta és la presentació amb les conclusions que vam ser capaços d’acordar.

     

    L’equip va considerar unànimement que el primer era encoratjador. Ara bé, algú va obrir la caixa del trons: va confessar que no se l’acabava de creure. Les persones que no havien pogut complir amb la tasca no podien acceptar una felicitació. Vaig haver de recordar què fa Guardiola amb els seus jugadors, com són les seves declaracions. Com mira que tothom se senti  que forma part d’un equip. És la millor mostra de desplegar un model educatiu inclusiu. Aquest ha de ser el nostre objectiu com a docents: aconseguir que el nostre grup d’alumnat formi part d’un col·lectiu, del millor equip. Pequem de bonhomia —bonisme o pedagogia de plastilina, pels crítics– si  reconeixem l’esforç de l’alumnat? Aquests és un dels valors que destaquen tots els analistes de l’estil de Guardiola i reconeixen que és un dels factors dels continus èxits del Barça. El concepte d’equip en què cadascú és indispensable per avançar en pot ser un altre. És una idea extreta del món casteller. Si hi estem d’acord, per què ens fa tanta gràcia aquesta declaració?

     

    Com valorareu aquesta actuació d’Els Marrecs de Salt? Us recordo les qualificacions: A= excel·lent, B= acceptable, C= insuficient, D= deficient.
    http://www.youtube.com/watch_popup?v=PBJK-dnHULE&vq=medium

    I aquest equip de futbol?

     

    Si la motivació mou muntanyes –com il·lustren aquests vídeos–, també hem de creure que  l’avaluació ha de motivar. Així aprenem.

    Share

    Article complet

  • Així, tothom ha de passar?

    watch?v=3hw1pPosAsE&feature=related

    Aquesta és la pregunta que em va fer un dels components de l’equip de treball en una reunió.Ens havíem trobat per seguir reflexionant sobre  és el caràcter que ha de tenir l’avaluació en els nostres cursos. Però d’ençà que vam acabar la reunió,  no m’he pogut treure del cap aquesta pregunta ni tot el que hi vam debatre. Al final, per distendir l’ambient, els vaig fer la broma que haurien d’escriure breument què havien entès. Veig que aquesta sortida me l’he de menjar amb patates: aquest és el motiu d’aquesta entrada. Mentre hi dono voltes, ara m’adono que el dia abans es van produir tot un seguit de senyals premonitoris.

    Preàmbul

    Dijous vaig ser abduït tant pels articles com per les piulades de la campanya de purposed/ES.  Va esclatar la polèmica. Alguns publicaven entrades crítiques amb la iniciativa (Jordi i Felipe ). Això em va servir per conèixer més blocs,  més autoritats i una imatge. D’altra banda, el Twitter fumejava.  Abans de plegar, vaig llegir una piulada divertida. També vaig rebre un missatge d’un dels components de l’equip exposant-me uns dubtes.

    Plantejament de la sessió

    Vaig repassar les preguntes que els havia plantejat en la convocatòria. Eren unes reflexions per comentar  tres capítols del llibre de Neus Sanmartí. Ara bé, em feia por que el debat no se’ns mengés tot el temps de la sessió. D’altra banda, em va semblar que podia aprofitar  la posada en comú d’una activitat que havia fet amb les alumnes del nivell D. Podia servir per valorar-la i per qüestionar aquesta obsessió nostra per la correcció editorial, en paraules de Daniel  Cassany. Finalment, havíem de fer balanç de com havia anat a l’hora de fixar els criteris avaluatius.

    Desenvolupament de la sessió

    Després d’haver negociat el desenvolupament de la sessió. Vam seguir la presentació que havia preparat.

    [slideshare id=7597345&doc=enshiposemdoncs-110412033817-phpapp01]

    Vaig formar tres grups perquè  cada un debaté una de les idees claus. Després havia de plantejar les conclusions a la resta. Abans, però, vaig projectar la cinquena diapositiva. Va obrir la caixa dels trons. De les rialles inicials vam passar a un silenci meditatiu. Em va agradar com vam anar resolent la posada en comú. A mesura que cada grup exposava les seves reflexions, hi havia algú que formulava un dubte que donava peu  a la intervenció del grup següent. Cada vegada em costava moderar el debat i havia d’intervenir-hi més. Mirava d’aclarir la consulta recorrent a  les diapositives de la  presentació o bé encetant una nova reflexió: donant-hi la volta, és a dir, mirava de traslladar el neguit al context de l’equip i que m’ajudessin a resoldre el problema.  Potser és el que m’hauria d’haver fet, en canvi els parodiava reaccionant de la mateixa manera. Per exemple, quan algú va arribar a la conclusió que era  impossible que  tothom –com ens agrada generalitzar i estandarditzar– assolís l’objectiu del curs. Els vaig espetar que havia arribat el moment que els hauria de passar pel sedàs. De manera que ja em podien ajudar a establir un criteri per començar a expulsar components de l’equip de treball.

    No em serveix el pretext de ” la vida és dura” per suposar que a una minoria li és impossible assolir els objectius del curs.  Si hem de donar una nova orientació a l’avaluació, cal que canviem la perspectiva de la imatge dels animals. Hem de ser conscients que un grup és format per un conjunt d’individus, ben diferents uns dels altres. Poster ens vam centrar massa a l’hora de tractar aquesta idea amb les persones que tenen dificultats d’aprenentatge. Reprenent la imatge, ens hem de preguntar com podem, com a docents, fer que la peixera arribi a la branca més alta. Ironies del destí. Un exemple tan ximple il·lustra què és una tasca i com s’ha d’avaluar-la.

    També ens vam plantejar la importància de l’error. De nou, cal que ens mirem amb uns altres ulls la correcció. Hem de potenciar les consecucions que no pas fixar-nos en allò que han de millorar — que és el que ens fa patir i ens desanima més–. Potser els cal temps, com a nosaltres. Ara bé, si fixem uns indicadors d’assoliment, ens ha de servir perquè  els puguem transmetre a l’alumnat perquè pugui desenvolupar amb èxit la tasca. Per què ens ha d’amoïnar que tothom assoleixi uns objetius? Més aviat, hauria de ser al contrari, ens n’ hauríem d’alegrar, no?

    Em sembla que  ja ho destacava la professora Ana Hernández analitzant el treball en equip del professorat,  ja n’hem parlat en un altre article  anterior. Aquest espai de formació que hem creat és idèntic al de les nostres aules.  Així doncs, cal que prenguem nota de les inquietuds i incerteses perquè són les mateixes que  viu l’alumnat. Per aprendre, cal qüestionar-se el que hem d’apropiar. És un principi que ens oblidem quan et trobes davant d’un grup.

    Havíem acordat que el 30 d’abril penajaríem els criteris i ens reuniríem el 6 de maig, però s’ha hagut d’allargar el període i desconvocar la reunió.

    Share

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial aprenentatge per projectes artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges mapa de la sessió María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip