Tal com vam acordar en la passada reunió, l’objectiu d’aquesta sessió era aconseguir 130 punts per continuar el projecte. Per guanyar-los vam haver de jugar al joc de l’ascensor.
El resultat i els compromisos es concreten de la manera següent:
Finalment, es va acordar que en la propera reunió ens centrarem en l’ús de la tecnologia.
La sessió tenia aquests objectius:
Pel que fa a la reunió de coordinadors, es va destacar el nou protocol de seguiment dels alumnes. Es va recordar del banc de rúbriques i el de lectures, de la wiki per divulgar les activitats relacionades amb l’Any Llull i que ara l’activitat d’elaborar entrades per a la Viquipèdia es podien organitzar al llarg del curs.
Tot seguit, vam apuntar les expectatives per aquest curs.
Vam acordar que suspenen la reunió del 25 de novembre. És el termini per escriure un missatge concretant que vull aprendre dels dos objectius fixats: tecnologia i expressió oral.
Finalment, es va presentar la proposta d’experimentació del Seminari de Ludificació. Es va acordar que aprofitarem la sessió del dia 16 de desembre perquè cada tècnica presenti entre una i tres activitats perquè les companyes les vulguin experimentar el segon trimestre.
Ahir vam participar en un escape room i vam visitar l’exposició Ramon Llull i la màquina de pensar. La primera activitat ens va servir per experimentar la ludificació. Vam aconseguir sortir-nos-en quan faltaven pocs segons. Vam haver de resoldre enigmes a través de quatre espais. Hi vam veure molts possibilitats per dur-ho a la pràctica amb els alumnes, tot i que la Maria i la Griselda ja ho han posat en pràctica enguany.
L’exposició és un trajecte per destacar la influència de l’art combinatòria lul·linana en artistes i científics. Es considera que és un precursor d’Internet i la interonnectivat.
Els dos grups de treball van idear com podíem avaluar les sessions que van liderar.
El grup 25 anys va plantejar aquestes preguntes per valorar la sessió que vam destinar per compartir activitats:
Vam acordar que ens responsabilitzaríem de penjar les activitats a la subcarpeta corresponent i de registrar-la al document Excel:
El grup Al CPNL també va preguntar:
Vam acordar que prosseguiríem el tema de la diversitat el curs 2016-17
Els assistents a la reunió, quan entren a l’aula, troben repartits a les cadires un paper amb el seu nom i un fragment d’una imatge. Griselda Encinas i Lourdes Subirà demanen als assistents que busquin els altres fragments que completen la imatge per constituir els grups. Un cop formats els grups, expliquen que s’ha de relacionar la imatge que tenen amb un perfil problemàtic. Els grups agafen el sobre amb aquest perfil i reben una missió: obtenir el títol d’estrategues. A més, també reben un premi per haver superat la primera fase: caramels i adhesiu.
A continuació, cada grup rep un sobre que conté una descripció de com és la persona problemàtica, de quina actitud manifesta a classe i de què comporta això. Es demana que proposin una estratègia per resoldre aquest conflicte. El temps està limitat. Un cop proposada l’estratègia, es passa el problema a un altre grup (tècnica passaproblema) i així successivament. Tots els grups proposen estratègies per a totes les situacions.
Finalment, cada grup rep el sobre corresponent al seu perfil i llegeix les estratègies proposades per la resta de grups i en fa una valoració.
Pausa
Es comença la segona part de la reunió amb el joc de les ovelles i el llop. Un cop finalitzat Núria Comas planteja als assistents per què creuen que s’ha fet aquesta activitat. Maria Miret comenta que segurament és per trencar el gel i evidenciar la importància del treball en equip. Núria Comas pregunta si creuen que és una activitat adequada per fer a classe. El no és majoritari. Algun assistent manifesta que és una activitat que està fora de lloc i que no és adequada.
A continuació, s’explica que aquesta activitat és una excusa per buscar maneres de trobar solucions als possibles conflictes que tinguem a classe. Es reparteixen nou propostes d’activitats a cada grup. Cada membre del grup en llegeix tres i n’escull una. Seguidament, l’exposa als seus companys de grup i, finalment, entre els tres trien la proposta final que creuen que és la més adient per aplicar al seu perfil d’alumne problemàtic. Es comenta amb tots els assistents a la reunió quina és l’estratègia triada.
Un cop arribats a aquest punt s’obre un debat sobre si cal seguir treballant aquest tema i si creuen que els ha estat útil.
Es parla de temes concrets. Neus Andreu expressa les dificultats que té amb una alumna. Alguns assistents li fan propostes.
Vam començar l’itinerari a la primera planta amb la demostració de què pretén l’autor amb una obra artística. Tot seguit, vam ocupar una sala en què vam continuar reflexionant sobre l’art contemporani i vam experimentar de dibuixar a les palpentes la parella. En una altra sala, arran d’un dietari pictòric d’un artista, vam provar un ritual per eliminar mals rotllos. A continuació, al vestíbul del museu vam protagonitzar dues accions: la primera, ens vam camuflar en l’espai; la segona, dividits en dos grups, vam haver de representar una casa ideal.
http://slide.ly/view/7a62c9dd711c0918f7356d94a3730f2c
Què podem aplicar d’aquesta visita a les nostres aules?
Primer vam respondre a la pregunta Per què ens fa por compartir? Les conclusions són aquestes:
Reconeixem que ens fa vergonya, que ens fa por de divulgar algun material amb errors, que no en tenim l’hàbit — per falta de temps o de prioritat—, que considerem que el material elaborat és poc original, tot i que som conscients de la repercussió immediata que pot tenir i també considerem que és un mitjà fred.
Tot seguit, vam celebrar la I Gala dels Eramprunyets. Va servir per formar els dos grups de treball.
El grup 25 anys, format per la Marta, la Maria, la Mireia, la Neus, la Núria V. i la Rosa Carme, van acordar que el dia 22 d’abril que cadascú es compromet a compartir activitats o experiències en una carpeta. En canvi, el grup Al CPNL, format per l’Anna, la Griselda, la Lourdes,la Núria C., la Mònica i la Sara, conduiran la sessió del 13 de maig amb l’objectiu de reflexionar sobre estratègies a l’aula per atendre la diversitat o bé per millorar dinàmiques grupals.
Destinarem la darrera sessió del curs 2015-16 per valorar aquestes dues iniciatives.
De petit, circulava un acudit de trucades telefòniques que feia gràcia. “És aquí el Servei d’Intel·ligència?”, demanava un interlocutor. I una veu amb to enze li responia: “Eing!” El record m’ha vingut al cap després d’haver escoltat la ponència que va presentar Fernando Trujillo a Durango i d’haver llegit un interessant apunt de Carlos Magro. Ha coincidit la publicació d’aquests dos documents mentre brego com buido les vostres reflexions per a la propera reunió. Penso que les propostes d’aquests dos autors ens poden ajudar a orientar les reunions si ens volem convertir en una comunitat d’aprenentatge, o si voleu, en una organització intel·ligent.
Malgrat que Fernando Trujillo se centri en la innovació digital, em va sorprendre l’enfocament de la seva exposició. Planteja que un equip educatiu hauria d’assumir tres reptes. Primer, hauria de confiar amb una xarxa de suport, tal com s’aprèn a Internet, demanant ajut i compartint dubtes o experiències. És a dir, amb guiatge. Adverteix, però, que aquests guies poden ser part de l’equip. És divertida la metàfora del llapis. L’equip també s’hauria de plantejar l’ús de la tecnologia des de dos vessants: el de l’ensenyament i el de l’aprenentatge. Ara bé, recorda que la competència digital es va desenvolupant amb l’ús en la nostra vida diària. Aconsella que els docents tinguem la nostra quotidianitat com a referent per transmetre’l a l’aula. Així podrem abandonar el simulacre, la transmissió de coneixements sense cap mena de rellevància per a l’alumnat —propi d’una pedagogia tòxica—, i en canvi podrem desplegar una metodologia que per a l’alumnat esdevingui experiències memorables. Assenyala que algunes veus preveuen que els centres educatius del futur consumiran informació, en produiran de nova i la compartiran. Per tant, creu que els docents hem d’avaluar la nostra pràctica per anar constatant què impacta en l’alumnat.
Carlos Magro, per altra banda, mentre descriu les organitzacions intel·ligents servint-se de veus expertes ja adverteix que les empreses han d’aprofitar el coneixement ocult dels seus treballadors. Com planteja Daniel Innerarity, com podem aprofitar la incertesa actual? Hem d’aspirar a viure en una societat de l’aprenentatge. Per tant, hem de ser capaços de transformar la informació en coneixement. Cada vegada es valora més la capacitat de crear coneixement. Cal centres més oberts, flexibles, participatius i col·laboratius. Han d’esdevenir en organitzacions que aprenguin. Cal renunciar a les individualitats i apostar per la connexió. S’han de deixar models formatius basats en la verticalitat i desenvolupar un coneixement tàcit en què els membres facin conscient el que van aprenent. Assenyala, però, la importància de bastir una visió compartida entre tot l’equip, tal com destaca Linda Castañeda. A més, remarca la importància de treballar en veu alta, és a dir, divulgar la nostra tasca.
Reitero l’agraïment cap a la Núria —ben tornada!—, l’Anna —bloguera revelació?—, la Núria —desestressada— la Neus —sí, sí, experta!—, la Griselda —sant tornem-hi…—, la Maria —repetidora?— i la Lourdes —l’animadora sociocultural. Considero que heu estat valentes de respondre les tres preguntes. Si us vaig demanar per la vostra expertesa era perquè emergís aquest coneixement ocult del paràgraf anterior. Tants caps, tants barrets! Pel que fa a les noves aplicacions informàtiques, m’ha sorprès que no hi hagués cap experta. Recordeu que el nostre Centre va conduir un taller sobre aquesta temàtica en unes jornades. Per tant, hem de prendre nota de la reflexió de Fernando Trujillo. Encara amoïna com podem incorporar nous alumnes o bé les dinàmiques grupals. Ho vam treballar en reunions passades. Potser deu ser culpa meva perquè vaig ser incapaç d’exigir-ne unes conclusions. Pel que fa a la tercera pregunta, em sembla que ja ho tenim bastant embastat.
De totes maneres, potser hauríem d’aprofitar l’avinentesa per preguntar-nos per què cal que ens convertim en una comunitat d’aprenentatge? Tot seguit, em plantejo més qüestions possibles. Quins haurien de ser els nostres tres reptes? Les reunions són simulacres? Si és així, com les podem convertir en experiències d’aprenentatge autèntic, memorable? Per què ens costa compartir? Què avaluem de la nostra pràctica? Com aconseguim transformar la informació en coneixement? Quin és el nostre rol a l’aula si ja no som l’única font d’informació? Què podem adoptar de la nostra quotidianitat? Què podem exigir als alumnes si nosaltres ja som incapaços d’assumir determinades tasques? Per què origina tan malestar quan proposo que ens convertim en aprenents i que observem la nostra pràctica? Si en teniu alguna més, la podeu deixar com un comentari.
Prosseguint amb la pregunta de la sessió anterior (Alfabetitzem o normalitzem?), la finalitat d’aquesta sessió era analitzar perfils d’alumnes que ens sembla que els pot costar ser autònoms i pensar en possibles recursos perquè puguin responsabilitatzar-se del seu procés d’aprenentatge. La reunió va ser planificada per la Griselda i la Maria i conduïda per la Maria. Van preparar un itinerari escrit, tal com aconsella Olga Esteve.
Així va transcorre la sessió.
Finalment, es va presentar el buidatge de les necessitats i les fortaleses per continuar la línia encetada amb aquesta sessió: les expertes condueixen les properes sessions per resoldre les expectatives.
. 
Vam acordar escriure una entrada al blog responent a les tres preguntes de la imatge. El termini per publicar-la és el 31 de gener de 2016.
Es va informar dels objectius de la Comissió d’Avaluació: revisaran les especificacions dels nivells de suficiència i bàsic enguany; la resta, l’any vinent.
Vam començar la sessió recordant el nostre model educatiu i mirant de resoldre un enigma. Tot seguit vam reflexionar sobre el que ens havia originat la lectura de tres articles:
Finalment, vam jugar a jo sempre sempre en què cadascú relatava com aplicava una de les estratègies que enumera José Blas García Pérez. Per a la propera sessió cal que pensem en el cas d’un alumne que hàgim tingut o tinguem que ens sembli que pot dificultar l’aplicació d’una metodologia en què l’alumne sigui el centre del procés.
