RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

#cnleramprunya

És la nostra etiqueta per a Twitter o Google+. Així estareu al cas de les novetats de l'Àrea d'Ensenyament del CNL Eramprunyà

  • Regal de Reis!!

    Encara que sigui llarga, val la pena que trobeu estones perquè pugueu mirar aquest documental. És molt interessant.

     

    Article complet

  • Estic al vostre servei

       Benvolguts,

    Us escric tan tard perquè el temps se m’escola entre els dits i no he sabut prioritzar l’entrada a      d’altres qüestions també urgents. Us demano disculpes.

    A més, també us he de demanar disculpes perquè no he negociat els 20 punts amb els alumnes i, per tant, no puc escriure l’entrada cenyint-me al tema. Us puc explicar, però,  per què no no he fet. En primer lloc, perquè ho vaig fer l’any passat i després no em va donar temps per acabar totes les tasques i activitats que havien de sumar la puntuació total. Per tant va quedar molt desvirtuada. En segon lloc, perquè vaig voler negociar abans com volien que fos el curs (objectius del curs, què ens motiva, què necessito per aprendre, com ens podem ajudar els uns als altres, com puc aprendre català fora de classe), com volien treballar les diverses àrees (CO, CE, EO, EE, Lèxic) i quin paper havia de tenir el professor (què n’espereu, què ha de fer, etc).  Ho considerava una condició prèvia abans de negociar els 20 punts i, al final, vaig dedicar gairebé dues sessions a la negociació i vaig trobar excessiu dedicar la tercera classe a negociar els 20 punts (per no complir-ne els resultats, com l’any passat).

    Per tant, com que no us puc explicar com he negociat els 20 punts, us explicaré les concusions que n’he tret de tot plegat:

    1. L’argument que em funciona perquè accedeixin a negociar és molt senzill. El primer dia els dic: Estic al vostre servei i, per tant, m’heu de dir què haig de fer i com. Sempre n’hi ha prou. I si no, em fan cas. Mai cal desenvolupar la idea sencera: Vosaltres voleu aprendre i jo sóc aquí perquè aprengueu = estic al servei del vostre aprenentatge = he de saber què sabeu i com apreneu.

    2. M’he adonat que negocio perquè obtinc “plaer” en cedir el poder (i eliminar la jerarquia). Malgrat això, mai quedo del tot content del fruit (el producte final) de la negociació perquè no sé ponderar el valor de l’intercanvi i aprenentatge que ha provocat.

    3. També negocio perquè m’he cregut que és bo per als professors i per als alumnes. No obstant això,  encara en tinc reserves. Per a mi, la negociació és una eina molt vàlida i estimulant per a segons quins objectius, però encara em resisiteixo a aplicar-la contínuament com a principal motor d’aprenentatge. Veig l’encaix perfecte entre negociació i determinació d’objectius generals de curs, d’unitat, d’avaluació de tasca final en determinats moments, etc., però m’obsessiona que el temps que hi dedico generi també aprenentage de llengua (no tan actitudinal, relacional, de valors, de cohesió…). Em va molt bé per a objectius concrets. Per exemple,  negociant “què hem d’avaluar d’aquesta unitat?” recordem els continguts gramaticals que hem treballat i perquè els necessitem per al text. Però em va malament que, mentre que suposadament la negociació hauria de servir per estructurar i organitzar conceptes, el salt d’abstracció teòrica que això suposa fa que força alumnes no ho segueixin.

    4. M’obsessionava (i m’obsessiona) que la negociació generi una bona relació aprenentatge/temps. Per això vaig fer les graelles de negociació. D’una banda, per donar valor a la negociació (fer explícites les raons intínseques a negociar per facilitar-ne l’acceptació de l’alumnat). De l’altra, dissenyar una eina per a acotar les reflexions i convertir-les en idees concretes (no vagues i generals). Per últim, per fer el procés més ràpid i àgil mantenint-ne la diversitat i complexitat.

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    5. Entre NEGOCIACIÓ i PLANIFICACIÓ s’estableix, en part, un conflicte. Com més acordes amb l’alumnat, menys pots saber què faràs l’endemà. En conseqüència, més improvisació, més desbordament, més estrès personal i més autocrítica.

    Conclusió: Podré negociar com cal el dia que tingui tots els continguts de tots els nivells desenvolupats en objectius i activitats. El dia que em diguin.. per millorar l’ortografia necessitem “saber les esses” i pugui portar un exercici l’endemà seré feliç!

    Article complet

  • Instruir o capacitar, aquesta és la qüestió?

    http://www.flickr.com/photos/41178808@N00/3366348001

     

    Olga Esteve va plantejar en la seva conferència Cap a l’avaluació competencial en l’ensenyament-aprenentatge de llengües, dins de les III Jornada d’Aprenentatge de Llengües: Entorns, Eines i Recursos Didàctics,  aquest dilema.  Va exposar que si  entenem competència com la capacitat de resoldre situacions doncs potser ens hem de plantejar quina és la finalitat de  l’ensenyament: si instruir, és a dir, fer aplicar continguts o bé capacitar, donar a l’aprenent eines.

    Va recordar com definia el Marc europeu comú de referència per a les llengües el terme aprendre a comunicar quina era la finalitat de l’ensenyament de llengües. Va destacar-ne, d’una banda, el document feia referència a reaccionar en situacions comunicatives diverses i, de l’altra,  aprendre a manipular i aplicar els recursos lingüístics i les estratègies.  Com que l’aprenentatge ha de ser pogressiu perquè sigui rellevant, a l’hora de planificar un curs  s’ha de recórrer a una visió global.

    Així doncs, s’ha començar pel final. La planificació de l’avaluació ha de requerir aquests trets:

    • pretensió quant als continguts i tractament més aprofundit
    • rigor en relació al nivell d’excel·lència dels criteris i indicadors
    • els criteris i indicadors com a eina d’orientació en l’aprenentatge (exemple meu)

    Us deixo el vídeo de la conferència.

    I la presentació. Cliqueu aquí.

    Article complet

  • Sessió 9 de novembre de 2012

    http://www.flickr.com/photos/61718807@N07/8008891307

    Vam iniciar la sessió apuntat diverses informacions:

    • noves proves de col·locació i proves homologades (I3 / S3) a partir de gener de 2013
    • protocol de sol·licitud de certificats i justificants
    • elaboració de rúbriques x CNL i d’un possible itinerari per a llengua,  cultura i cohesió

     

    Vam formar petits grups per explicar-se si havien negociat i com havia anat o bé si no ho havien fet per què. Aquestes són les valoracions que vam recollir:

    Després vam  llegir un fragment del llibre de Don Finkel: Dar clase con la boca cerrada (pàg. 205-210) en què reflexiona sobre com podem separar poder i autoritat a l’aula. Per parelles i en petit grup van debatre si tenia relació amb l’objectiu de la sessió. Olga Franzi va concloure encertadament el debat plantejant les idees claus del fragment i narrant una experiència professional:

    http://farm1.static.flickr.com/102/312738572_bb34b2d4b5.jpg

    Finalment, vam organitzar tres grups perquè cada un trobés solucions al problema que plantejàvem.

    Us recomano la lectura d’aquesta entrada d’un bloc de Francisco Alcaide Hernández que val la pena. Em sembla que complementa tant la nostra acta com el que vam tractar en la reunió. Cliqueu aquí.

    Vam comprovar que sabíem negociar. Però, quina conclusió en vau extreure?

     

    Article complet

  • Negociant, ne,ne,ne

    Com que em sembla que continuo després de l’entrada de la quefa –n’hi ha que et guanyem en nocturnitat i trigança– i per al·lusuions, relato la meva doble experiència de negociació.

    Com llegireu, per qüestions organitzatives la Lourdes i jo ens intercanviem de tant en tant la sessió de dos grups. Ella em fa una sessió del meu grup, S2; jo, la seva de l’I3. Us recomano l’experiència. Quan fas la substitució, entres a l’aula més alleugerit. No sents tanta responsabilitat. I el resultat és molt satisfactori.  Els dos grups ho han acceptat i els entusiasma la idea. Però això són figues d’un altre paner.

    Pel que fa a l’S2, en la 1a sessió ja vaig contemplar una activitat de negociació: els objectius d’aprenentatge. No en vaig quedar prou satisfet, tot i que vam acordar uns contiguts. Ho podeu llegir en l‘entrada de reflexió que vaig escriure en el meu bloc personal. Ara bé, vaig planificar la 2a sessió per negociar els criteris avaluatius,  les normes de funcionament, el text de presentació del grup i els compromisos d’aprenentatge. Com que la Lourdes va conduir aquesta sessió, us enllaço l’entrada corresponent al dietari d’aula. Podeu veure els textos que van elaborar cada grup. Em vaig adonar que havia previst l’avalaució inicial dels textos avaluatius. En la propera sessió ens van servir per establir quins eren els criteris avaluatius d’aquests tipus de textos. (Si us interessa, podeu llegir l’entrada del dietari i la reflexió en el meu bloc)

    La sessió en què havíem de desenvolupar l’avaluació final per millorar els textos de la 2a sessió no va anar prou a l’hora. En la propera sessió vam revisar el text dels criteris avaluatius. Cada grup s’hi va escarrassar de valent en la millora del text.  Però la finalitat d’ aquest text va quedar eclipsada per la correcció. Així doncs, vaig haver de decidir-los jo.  He establert, amb alguna oposició, que en determinades tasques del bloc s’hi juguen punts. Potser ha quedat desnaturalitzada la negociació per la dèria de fer-ho lligar tot. En prenc nota per a la nova unitat que acabem d’estrenar.

    Quant a l’intermedi 3, doncs us deixo la reflexió. M’ho vaig passar molt bé, s’hi van implicar. Ara bé, és una tasca que li costa. A més, la proposta no és el gust de tothom. Els criteris són massa generals. Els falta concreció. Genera debat perquè sempre hi ha algun punt discutible i que no és del gust de tothom. Avui hem acaba de fer la tasca final. Hauríeu d’haver vist, i escoltat, quines exposicions han fet. Alguns, fins i tot,  han fet servir l’ordinador. Potser el que m’ha embadalit, són les cares del públic: expectants, gaudint, solidaritzant-se. Quan he conclòs l’actitivitat demanant-los si tothom es mereixia conservar el punt m’han respost unànimament amb una afirmació. La cirereta ha estat que una companya, que acaba d’incorporar-se per motius de salut, ha declarat que li havien agradat com havien exposat i que estava tan orgullosa que sabessin treballar en equip. No sé com va la prima de risc, però la cotització de l’autoestima del grup I3 s’ha disparat. Ah, per cert, vam acordar això:

     

    Article complet

  • Els 20 punts de l’S3

    El primer dia de classe de suficiència 3, un cop donada tota la informació del curs i de la prova final, els vaig dir que havíem de decidir com repartiríem els 20 punts de nota de curs.

    Us he de dir que tot i que gairebé sempre he avaluat tasques finals, aquesta vegada els alumnes van fer propostes sense cap mena de condicionant i sense partir de cap proposta meva. Primer, els vaig deixar temps perquè hi reflexionassin individualment; després, en petit grup; i finalment vam fer una posada en comú.

    Quan anava passant de grup en grup, debatien sobre si s’havien de tenir en compte el valor, l’esforç, la feina… Jo els vaig dir que de vegades no és fàcil valorar aquests aspectes amb un repartiment de punts perquè són molt subjectius.  I aquest va ser un dels punts que, a la posada en comú, vàrem debatre més estona. Un parell d’alumnes van fer una altra proposta, no reeixida, que consistia a avaluar un exercici de cadascun dels blocs de la prova, és a dir: un de CO, un de CL, un d’EE… La veritat és que alguna vegada ho havia fet, però la idea no va agradar gaire… De sobte, però,  algú va dir: “Jo crec que si hem arribat fins aquí, ja ens mereixem els 20 punts! “. Evidentment qui ho va dir era una antiga alumna; entenent que li ha costat déu i ajuda, és a dir temps i diners, arribar fins aquí. Però, això voldria dir que la persona que ha fet la prova de col·locació i s’ha incorporat directament a l’S3 no es mereix els 20 punts perquè el seu camí ha estat més curt o li ha suposat menys esforç?

    Ja veieu que van anar sortint qüestions molt diverses, les quals vaig anar apuntant a la pissarra. De la llista, vam anar unificant alguns aspectes a fi que al final ens en quedassin 4 o 5. I o vàrem aconseguir, amb més i menys encert… El resultat fou que tindrem en compte:

    – El treball, la participació i la iniciativa

    – La col·laboració amb els companys

    – La voluntat i l’esforç

    – Fer els deures

    – La valoració dels continguts del curs

    Fixeu-vos que no hi ha cap referència a les tasques finals, ni a textos orals o escrits. Potser ho podríem incloure en el darrer punt, però la qüestió és que ningú ho va dir, si més no, explícitament. La majoria de punts fan referència a valors o actituds. Es tracta d’això? Personalment, no era aquesta la meva idea, però vaig cedir i vaig acceptar el que havien debatut i proposat. Tot i que tothom sap que qui té el mànec de la paella (altrament dit retolador de pissarra blanca), fa anar l’oli allà on vol. I ho dic perquè l’últim punt deixa la porta entreoberta.

    Per acabar, vàrem parlar de la manera com repartiríem els 20 punts: 4 punts per a cada aspecte. Com que se’ns acabava el temps i volia deixar la cosa bastant lligada, els vaig fer una proposta, i és que abans d’acabar el curs els passaria un qüestionari autoavaluatiu amb el qual cadascú hauria de posar-se la nota de curs partint de totes les qüestions que van sortir el primer dia. Això no ho vàrem negociar, però els va semblar bé. Encara ho hem de concretar, però es podria fer així:

    1. He participat activament a les sessions del curs i al blog?

    SÍ= 1 PUNT          MÉS O MENYS= 0,5  PUNTS           NO= 0 PUNTS

    I així fins arribar als 20 punts.

    Un altre dia us explicaré què em va passar amb la negociació de l’intermedi 1.  Sense paraules!

     

     

    Article complet

  • Negociem, negociem, que la civada…

    Bona nit!

    Com sempre, penjo l’entrada a última hora. 🙁 Bé, us explico la meva experiència en la negociació. Tinc dos grups: un E2 i un I3. Us parlaré de l’E2 (tot i que l’experiència és menys interessant) perquè en el cas de l’I3 el Jaume es va ocupar de la sessió de negociació.

    Pel que fa a l’E2, partia amb un cert avantatge, ja que la majoria eren antics alumnes meus i, per tant, ja estaven acostumats a mi. 😉 Dic això perquè durant la negociació aquest fet em va ajudar molt, alguns dirien a manipular-los o a conduir-los, però jo diré convèncer-los del meu punt de vista. Al capdavall, la negociació és un intercanvi i en aquest intercanvi crec que també hi intervenim els docents.

    Bé, després de parlar dels objectius que es marcaven i de debatre’ls, els vaig plantejar que volia que em diguessin com havia d’avaluar-los. Les cares d’alguns eren un poema. No van gosar, però estic convençuda que alguns pensaven:

    -I a mi què m’expliques? Això és feina teva.

    Bé, això de dir què és feina nostra i que no ho és crec que és un altre tema. Davant d’aquestes cares, els vaig dir que en petits grups debatessin com volien ser avaluats i que arribessin a un consens perquè ens farien una proposta. Els vaig plantejar com els havien avaluat al llarg dels estudis, com s’havien sentit i si creien que era útil. La majoria van parlar d’exàmens i alguns van parlar del portafolis (l’havíem fet l’any passat). En aquests grups de 3-4, van acordar com volien ser avaluats. Ho vam posar en comú i no hi va haver gaire problema perquè van coincidir que volien portafolis per anar recollint les tasques de cada unitat i que avaluéssim aquestes tasques. Següent pregunta que els vaig fer:

    -Com les avaluem?

    Aquí em van dir que ja ho aniríem decidint a cada unitat. Total, em va semblar fantàstic perquè ja és el que faig habitualment, però és clar a cada grup hi havia antics alumnes meus que es van ocupar d’explicar als nous com vam avaluar l’any passat i els van convèncer. Així doncs, no sé què hauria passat si no hi haguessin estat. Ara bé, hi va haver un grup que va dir que també volia fer un examen final, però proposaven que aquest examen només servís per pujar nota i en cap cas per baixar-la.  La majoria de companys van dir que no volien fer cap examen. Veig que no sóc l’única que es posar nerviosa davant d’aquesta paraula. Aix! Aquí és on vaig començar a tremolar. Amb una mica de por (crec que sense que es notés) els vaig preguntar per què volien fer aquest examen, quin n’era l’objectiu. Resposta: “per practicar per a la prova oficial”. Bé, jo crec que vaig negociar amb ells. Després d’escoltar-los i de demanar el parer a la resta de la classe, els vaig fer una proposta.

    -Podem fer un simulacre (que crec que és el que esteu plantejant), però no cal ni dir-li ni prova ni puntuar-lo si això ens fa posar nerviosos.  Si traiem aquesta pressió, creieu que aquest exercici respondrà als objectius?

    Tothom va estar d’acord a fer un simulacre sense nota. Així doncs, ells m’havien convençut i jo els havia convençut. Ni no examen ni examen: simulacre. El que encara no saben és que seran ells qui el confegiran… Tot i que els que em coneixen ja s’ho deuen imaginar. 😉 I això ja ho tinc decidit, però ja negociarem quins continguts volem que hi apareguin, quins tipus d’exercicis…

    La negociació, però, no s’acaba aquí. La negociació continua a cada unitat. De moment, només hem fet la tasca final de la unitat 1. Havíem de fer una biografia. Per redactar-la, primer en grups van pensar preguntes tasca final u1 que farien per conèixer una altra persona. El dia següent vaig portar totes les preguntes de tots els grups i vam formar nous grups. Aquests grups (de 4 persones)van haver de triar 10 preguntes entre totes les que havien proposat. Abans de passar a fer l’entrevista, aquests grups van debatre com havia de ser la biografia per mantenir els 100 punts (o el 10) que tots tenen:

    Tasca final U1 E2 biografia.

    Vam fer una posada en comú i vam arribar als acords de la fotografia. No vam detallar quants punts valia cada aspecte. Senzillament, van detallar com havia de ser el text per mantenir els 100 punts. Un cop acordat això, vam fer l’entrevista  a un company i de deures van redactar la biografia. El següent dia vam fer nous grups i van llegir les biografies als companys, que els validaven a partir de la pauta de revisió que ells mateixos havien elaborat. Aquí podien modificar el que volguessin a partir de les observacions dels companys. Crec que la finalitat de l’avaluació és regular el procés d’aprenentatge (orientar, conscienciar…) i no penalitzar. Per tant, crec que tothom mantindrà els 100 punts. Si algú s’ha equivocat en algun d’aquests aspectes, sempre la pot refer, oi? Ja ho deia la Queta: I si m’equivoco, torno a començar. 😉

    Fins demà!

    Lourdes

    Article complet

  • Intent de negociació

     

    En primer lloc, he de dir que sóc una negociadora novella.

     

    La definició de negociar és: Discutir o tractar (d’alguna cosa) amb algú per tal d’aconseguir-la, d’establir-la, d’arribar a un acord.

     

    Tenint en compte aquesta definició podríem dir que sí que he negociat. L’alumnat de l’Elemental 3 i jo hem arribat a un acord pel que fa als 20 punts de la nota de curs.

    Ara bé, abans de discutir aquesta qüestió, jo ja tenia en ment un exercici que volia que fessin perquè comptés per a la nota de curs. D’entrada vaig callar i els vaig demanar que proposessin activitats que podrien puntuar, tot mirant l’estructura de la prova homologada que es trobaran a final de curs. (Observeu que ja no estic negociant del tot!)

    Resultat: van decidir, i jo també hi estic d’acord, que l’expressió oral hauria de ser la part més important de la nota. Després es van anar animant i van aparèixer altres propostes: exercicis de gramàtica, exercicis d’expressió escrita…

    El problema va ser que no es posaven d’acord en la distribució dels punts.

    Llavors vaig pensar: “Aquesta és la meva!” i els vaig dir que jo tenia una proposta… La majoria va exclamar: “Home, haver començat per aquí”.

    Van acceptar la meva proposta i la vam millorar, però seguien sense acordar què valia cada exercici. Vam decidir que ajornàvem aquesta decisió per a la propera sessió.

    Finalment, en grups de 4, van distribuir els punts per a cada exercici. Vam fer una posada en comú i vam arribar a un acord bastant “salomònic”.

    Us passo l’enllaç al document final que recull els nostres acords.  Acords nota de curs 2

    Quina valoració en faig, de tot plegat?

    Com ja he dit al principi, això no ho havia fet mai d’aquesta manera i m’ha faltat organització. Primer, ho vaig fer amb tot la classe i va ser un guirigall. Després, vaig fer petits grups i va funcionar millor.

    Crec que els alumnes no estan acostumats a negociar i els costa, perquè no veuen el benefici que en poden treure. Espero que al final de curs puguin valorar positivament aquesta pràctica i s’adonin que els ha estat útil.

     

     

    Article complet

  • Com he “negociat” els 20 punts?

    Després de pensar què fer amb els 20 punts he decidit que entre totes les tasques que fem durant el curs, n’hi haurà 4 que valdran cinc punts cadascuna. Això no ho he negociat. Això ho he decidit jo (porque yo lo valgo). El que sí que els deixo decidir és què val quant.

    Exemple: Al bàsic 3 una de les tasques que els faig fer és la d’escriure una recepta. Un cop hem treballat l’estructura que té, el lèxic que hi pot aparèixer, els pronoms, etc. els demano que, en grups de 3 o 4, decideixin quins creuen que són els 5 elements més importants. Quan tots els grups ho han decidit, ho posem en comú. Cada grup expressa la seva opinió i és ara quan, entre tots, hem de decidir quins seran els nostres 5 elements imprescindibles.

    Sovint hi ha un parell o tres d’elements que apareixen a tots els grups. Aquests, evidentment, passen directament a la final. Sempre hi ha, però, un o dos punts que creen controvèrsia. Aquí és on comença la negociació. Hi ha de tot. Grups que cedeixen i, en aquest cas, faciliten les coses i grups que són tossuts i que no t’ho posen tan fàcil. Si s’és tossut però amb raó, passi, ja està bé. Dialogant s’arriba a molts acords i sempre és interessant. Però si us passa com a mi que us trobeu ja no amb un grup, sinó amb una persona, tancada en banda perquè creu que és imprescindible especificar el nombre de racions i que això ha de valer 1 punt…se’t passen les ganes de negociar. Són les 9 del vespre, vols fer una classe dinàmica però t’encalles amb una persona que ja des del primer dia has vist que té greus dificultats per obrir la ment i canviar d’opinió. Tots tenim alumnes d’aquest tipus, feu memòria. Són alumnes “repte”, ens fan millorar com a professionals, d’acord, però van fatal per negociar.

    De fet, no ens enganyem, aquesta persona té tota la raó del  món. És vital saber si la recepta és per a dues, per a quatre o per a vuit persones! Això no se li pot negar. Però, val 1 punt? Escriure “2 persones” o “2p” val un punt??? Una cinquena part de l’exercici?

    Jo crec que no. I molts alumnes riuen amb aquesta proposta.

    Què pots fer aleshores? O bé suplicar amb la mirada i enviar un senyal que digui: nois, tingueu compassió de mi i d’ell també, poseu-m’ho fàcil, acceptem-ho i enllestim el tema o bé negar-te en rodó i dir que ni parlar-ne. Allò no val un punt i s’ha acabat.

    Totes dues opcions són vàlides, depèn del dia que tinguis. Però en cap cas són democràtiques, en cap cas hi ha negociació. Acabem de traspassar la subtil línia que separa la negociació de la manipulació.

    Altres vegades he tingut molta més sort. S’han posat d’acord sense problemes. Un grup va decidir que els elements més importants de la recepta eren: títol, ingredients, estris, preparació i temps. Toma ya! Ni una perífrasi d’obligació ni un trist pronom. No són imprescindibles.

    Potser algú està pensant: “Home, Núria, ets una mica tonta. Els has de fer anar per on tu vols”. D’acord. Aquesta última vegada ho he fet i “han decidit” que els pronoms han de sortir. Però això no és negociar. Se’n diu conduir, orientar, manipular… però no pas negociar.

    Per tant, he de seguir treballant. Aviam què us explico a la propera entrada! Com us ha anat a vosaltres?

    Article complet

  • Com aprenem?

    Com que al llarg d’aquestes primeres sessions hem plantejat als nostres alumnes aquesta pregunta, us recomano que us llegiu la ressenya d’un llibre feta per Fernando Santamaría González. Em sembla força interessant les conclusions a què arriben els investigador nord-americans. (Cliqueu l’enllaç per accedir a l’article)

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial aprenentatge per projectes artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges mapa de la sessió María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip