Aquí us deixo una activitat d’avaluació inicial per al B2. Aquesta activitat té una doble funció, la primera és mostrar els avenços del grup que ha acabat el B1 i comprovar com estan les noves incorporacions al B2, la segona és fer que els alumnes nous es relacionin amb els alumnes que ja hi eren.
El primer dia de classe, els passo un qüestionari amb preguntes que han de fer a un company de classe. És convenient que cada alumne pregunti a un company i respongui a un altre de diferent, farem una cadena de manera que jo et pregunto a tu i tu preguntes a un altre. Tant les preguntes que jo proposo com les respostes que ells donen serveixen per repassar els continguts treballats al B1 i comprovar si els tenen encara al cap. Quan han acabat el qüestionari han de fer una presentació en 3a persona del company que han entrevistat fent servir les respostes que n’han obtingut.
És un petit granet de sorra que aporto, però granet a granet es pot arribar a fer una muntanya, no?
L’activitat que us vull explicar és això mateix: un tast, no arriba ni a primer plat perquè és molt curta, senzilla i no requereix l’elaboració de cap material. És més, us confessaré que se’m va ocórrer en el decurs de la classe, o sigui que va ser totalment espontània i improvisada però crec que finalment va resultar efectiva. Per això us l’explico. Les reunions de l’equip d’ensenyament van creant pòsit, sembla.
El context és el següent: alumnes de l’Intermedi 2 amb ortografia natural a l’hora d’escriure pronoms febles. Vaig demanar-los que, individualment, escrivissin frases de l’estil de les següents: n’agafaré dos, vull portar-los el berenar, li donaré el regal, poseu-vos en grup, compra’n dues, etc. Un cop fet, els vaig dir que les guardessin i que ja en tornaríem a parlar.
Unes quantes sessions després, quan ja havíem explicat el concepte, l’ortografia i les funcions sintàctiques dels pronoms febles, els vaig tornar a demanar que escrivissin les mateixes frases i que les comparessin. El resultat va ser, com era d’esperar, totalment diferent al del primer dia, cosa que els va satisfer moltíssim en adonar-se del que havien après.
De 2happy, extreta d’http://www.stockvault.net/photo/121514/water-
Em van ensenyar com havia d’estructurar ‘una sessió. Havies de planificar una pràctica d’anticipació (PA), per poder presentar l’ítem (estructura o contingut). Continuaves proposant unes pràctiques mecàniques (PM). Organitzaves uns exercicis contextualitzats (PC) i, finalment, t’havies d’empescar una activitats oberta (PO) perquè l’alumnat demostrés si aplicava el contingut exposat. Encara faig servir aquestes sigles a l’hora de planificar la programació. Així doncs, no m’ha costat gaire adoptar l’hàbit de formular una avaluació inicial quan encetem una unitat o seqüència didàctica.
Al començament, quan vaig formar part del Seminari d’Avaluació, intentava experimentar les tècniques que apreníem del professor Joan Rué, per exemple el qüestionari KPSI. Ara bé, confesso que em costava buidar-los i analitzar-ne els resultats. A més, arribava sempre a la mateixa conclusió: l’heterogeneïtat. Em desorientava més per encarar les programacions.
Llavors, vaig mirar d’aplicar la finalitat de l’avaluació inicial (negociació d’objectius, continguts i criteris de negociació), administrant de ben antuvi el material amb què avaluaria l’assoliment del continguts al final del procés. Al final de cada exercici, preguntava si sabien l’objectiu. Se’m menjava una sessió entre fer els diferents exercicis i fer-ne la posada en comú, cosa que m’angoixava bastant. Ara bé, notava que despertava en l’alumnat la curiositat per les diferents fites de la unitat. Es va convertir en un material per compliar amb el portafolis. Aquí en teniu una mostra. Correspon a una unitat de l’I1, anterior a les noves programacions. Avaluació inicial U3
El curs passat, amb el dels D –és el meu repte– i per falta de temps de dedicació, vaig decidir d’elaborar mapes conceptuals com a eina d’avaluació diagnòstica. Confesso que hi té a veure el seminari que ens va impartir l’Olga Esteve (i els SCOBA) És el que us presento. La manera de confeccionar-los podia variar d’una unitat a una altra. En general, presentava els objectius abans o bé després de fer la prova. Organitzava parelles o petits grups, depenent de l’assistència d’aquell dia. Triaven un objectiu. Individualment, pensaven quines qüestions els plantejava l’objectiu o el contingut. Alguns alumnes, més avesats a un sistema més tradiconal, els violentava aquesta activitat. Per això, vaig complementar amb la prova final. Tal com acabo de dir, la fèiem al principi de tot o bé després d’haver confeccionat el mapa.
Primer de tot, sento molt haver trigat tant en escriure l’entrada. Em fa vergonya.
Quan vam treballar en petit grup per explicar com ens havia anat la negociació, a la reunió del dia 9 de novembre de 2012, ja vaig explicar que sí que havia negociat, o almenys ho havia intentat, però que vaig excedir-me: vaig voler negociar massa coses. També vaig comentar que no havia sabut gestionar la negociació i segur que és per aquest excés.
El primer dia del curs, vaig plantejar als alumnes unes quantes preguntes: Què i com voleu aprendre? Com voleu que us avaluï?Què voleu saber fer al final de curs? Primer, havien de respondre-les individualment; després, havien de posar en comú, en grups de 4, el que havien pensat individualment; i per últim, havíem de posar-ho en comú amb tota la classe. Pel que fa a la pregunta Com voleu que us avaluï?, els vaig demanar que cada grup fes una proposta d’avaluació perquè després, entre tots, decidiríem quina preferiríem. Els vaig comentar que jo en tenia una però que els la diria quan ells haguessin dit la seva.
He de dir que els grups no eren homologats de manera que no era obligat utilitzar els 20 punts per avaluar-los. Però jo procuro avaluar-los de la mateixa manera tot l’any (vull dir, cada curs -1, 2, 3-). Per tant, també utilitzo els 20 punts als cursos no homologats.
La posada en comú va anar bé però les respostes a la majoria de les preguntes eren massa abstractes i aquí és on jo no vaig saber estirar del fil com calia per poder arribar a la negociació final. És com si ens haguéssim quedat a mitges. És la sensació que en vaig tenir.
Pel que fa a les respostes d’un grup a la pregunta Com voleu que us avaluï?,he de dir que algunes propostes que es van fer em van sorprendre moltíssim. I que, a més a més, eren propostes que personalment no volia acceptar perquè no s’ajustaven a l’enfocament que volia i havia de donar al curs. Fa de mal dir, però és veritat. Això també va fer que no acabés bé la negociació.
En aquest mateix grup vaig plantejar unes altres preguntes que no vaig plantejar a l’altre grup: Voldríeu tenir un bloc? Per què el faríeu servir? També els vaig demanar que cada grup hi digués la seva i fes una proposta. I això sí que ho vam debatre força i fins i tot vam arribar a un acord: que tindríem un bloc que no serviria per avaluar sinó que seria un espai complementari al de l’aula. Confesso que no era ben bé el que jo tenia pensat, però hi vam accedir tots i em va semblar bé.
Com que em sembla que continuo després de l’entrada de la quefa –n’hi ha que et guanyem en nocturnitat i trigança– i per al·lusuions, relato la meva doble experiència de negociació.
Com llegireu, per qüestions organitzatives la Lourdes i jo ens intercanviem de tant en tant la sessió de dos grups. Ella em fa una sessió del meu grup, S2; jo, la seva de l’I3. Us recomano l’experiència. Quan fas la substitució, entres a l’aula més alleugerit. No sents tanta responsabilitat. I el resultat és molt satisfactori. Els dos grups ho han acceptat i els entusiasma la idea. Però això són figues d’un altre paner.
Pel que fa a l’S2, en la 1a sessió ja vaig contemplar una activitat de negociació: els objectius d’aprenentatge. No en vaig quedar prou satisfet, tot i que vam acordar uns contiguts. Ho podeu llegir en l‘entrada de reflexió que vaig escriure en el meu bloc personal. Ara bé, vaig planificar la 2a sessió per negociar els criteris avaluatius, les normes de funcionament, el text de presentació del grup i els compromisos d’aprenentatge. Com que la Lourdes va conduir aquesta sessió, us enllaço l’entrada corresponent al dietari d’aula. Podeu veure els textos que van elaborar cada grup. Em vaig adonar que havia previst l’avalaució inicial dels textos avaluatius. En la propera sessió ens van servir per establir quins eren els criteris avaluatius d’aquests tipus de textos. (Si us interessa, podeu llegir l’entrada del dietari i la reflexió en el meu bloc)
La sessió en què havíem de desenvolupar l’avaluació final per millorar els textos de la 2a sessió no va anar prou a l’hora. En la propera sessió vam revisar el text dels criteris avaluatius. Cada grup s’hi va escarrassar de valent en la millora del text. Però la finalitat d’ aquest text va quedar eclipsada per la correcció. Així doncs, vaig haver de decidir-los jo. He establert, amb alguna oposició, que en determinades tasques del bloc s’hi juguen punts. Potser ha quedat desnaturalitzada la negociació per la dèria de fer-ho lligar tot. En prenc nota per a la nova unitat que acabem d’estrenar.
Quant a l’intermedi 3, doncs us deixo la reflexió. M’ho vaig passar molt bé, s’hi van implicar. Ara bé, és una tasca que li costa. A més, la proposta no és el gust de tothom. Els criteris són massa generals. Els falta concreció. Genera debat perquè sempre hi ha algun punt discutible i que no és del gust de tothom. Avui hem acaba de fer la tasca final. Hauríeu d’haver vist, i escoltat, quines exposicions han fet. Alguns, fins i tot, han fet servir l’ordinador. Potser el que m’ha embadalit, són les cares del públic: expectants, gaudint, solidaritzant-se. Quan he conclòs l’actitivitat demanant-los si tothom es mereixia conservar el punt m’han respost unànimament amb una afirmació. La cirereta ha estat que una companya, que acaba d’incorporar-se per motius de salut, ha declarat que li havien agradat com havien exposat i que estava tan orgullosa que sabessin treballar en equip. No sé com va la prima de risc, però la cotització de l’autoestima del grup I3 s’ha disparat. Ah, per cert, vam acordar això:
El primer dia de classe de suficiència 3, un cop donada tota la informació del curs i de la prova final, els vaig dir que havíem de decidir com repartiríem els 20 punts de nota de curs.
Us he de dir que tot i que gairebé sempre he avaluat tasques finals, aquesta vegada els alumnes van fer propostes sense cap mena de condicionant i sense partir de cap proposta meva. Primer, els vaig deixar temps perquè hi reflexionassin individualment; després, en petit grup; i finalment vam fer una posada en comú.
Quan anava passant de grup en grup, debatien sobre si s’havien de tenir en compte el valor, l’esforç, la feina… Jo els vaig dir que de vegades no és fàcil valorar aquests aspectes amb un repartiment de punts perquè són molt subjectius. I aquest va ser un dels punts que, a la posada en comú, vàrem debatre més estona. Un parell d’alumnes van fer una altra proposta, no reeixida, que consistia a avaluar un exercici de cadascun dels blocs de la prova, és a dir: un de CO, un de CL, un d’EE… La veritat és que alguna vegada ho havia fet, però la idea no va agradar gaire… De sobte, però, algú va dir: “Jo crec que si hem arribat fins aquí, ja ens mereixem els 20 punts! “. Evidentment qui ho va dir era una antiga alumna; entenent que li ha costat déu i ajuda, és a dir temps i diners, arribar fins aquí. Però, això voldria dir que la persona que ha fet la prova de col·locació i s’ha incorporat directament a l’S3 no es mereix els 20 punts perquè el seu camí ha estat més curt o li ha suposat menys esforç?
Ja veieu que van anar sortint qüestions molt diverses, les quals vaig anar apuntant a la pissarra. De la llista, vam anar unificant alguns aspectes a fi que al final ens en quedassin 4 o 5. I o vàrem aconseguir, amb més i menys encert… El resultat fou que tindrem en compte:
– El treball, la participació i la iniciativa
– La col·laboració amb els companys
– La voluntat i l’esforç
– Fer els deures
– La valoració dels continguts del curs
Fixeu-vos que no hi ha cap referència a les tasques finals, ni a textos orals o escrits. Potser ho podríem incloure en el darrer punt, però la qüestió és que ningú ho va dir, si més no, explícitament. La majoria de punts fan referència a valors o actituds. Es tracta d’això? Personalment, no era aquesta la meva idea, però vaig cedir i vaig acceptar el que havien debatut i proposat. Tot i que tothom sap que qui té el mànec de la paella (altrament dit retolador de pissarra blanca), fa anar l’oli allà on vol. I ho dic perquè l’últim punt deixa la porta entreoberta.
Per acabar, vàrem parlar de la manera com repartiríem els 20 punts: 4 punts per a cada aspecte. Com que se’ns acabava el temps i volia deixar la cosa bastant lligada, els vaig fer una proposta, i és que abans d’acabar el curs els passaria un qüestionari autoavaluatiu amb el qual cadascú hauria de posar-se la nota de curs partint de totes les qüestions que van sortir el primer dia. Això no ho vàrem negociar, però els va semblar bé. Encara ho hem de concretar, però es podria fer així:
1. He participat activament a les sessions del curs i al blog?
SÍ= 1 PUNT MÉS O MENYS= 0,5 PUNTS NO= 0 PUNTS
I així fins arribar als 20 punts.
Un altre dia us explicaré què em va passar amb la negociació de l’intermedi 1. Sense paraules!
Com sempre, penjo l’entrada a última hora. 🙁 Bé, us explico la meva experiència en la negociació. Tinc dos grups: un E2 i un I3. Us parlaré de l’E2 (tot i que l’experiència és menys interessant) perquè en el cas de l’I3 el Jaume es va ocupar de la sessió de negociació.
Pel que fa a l’E2, partia amb un cert avantatge, ja que la majoria eren antics alumnes meus i, per tant, ja estaven acostumats a mi. 😉 Dic això perquè durant la negociació aquest fet em va ajudar molt, alguns dirien a manipular-los o a conduir-los, però jo diré convèncer-los del meu punt de vista. Al capdavall, la negociació és un intercanvi i en aquest intercanvi crec que també hi intervenim els docents.
Bé, després de parlar dels objectius que es marcaven i de debatre’ls, els vaig plantejar que volia que em diguessin com havia d’avaluar-los. Les cares d’alguns eren un poema. No van gosar, però estic convençuda que alguns pensaven:
-I a mi què m’expliques? Això és feina teva.
Bé, això de dir què és feina nostra i que no ho és crec que és un altre tema. Davant d’aquestes cares, els vaig dir que en petits grups debatessin com volien ser avaluats i que arribessin a un consens perquè ens farien una proposta. Els vaig plantejar com els havien avaluat al llarg dels estudis, com s’havien sentit i si creien que era útil. La majoria van parlar d’exàmens i alguns van parlar del portafolis (l’havíem fet l’any passat). En aquests grups de 3-4, van acordar com volien ser avaluats. Ho vam posar en comú i no hi va haver gaire problema perquè van coincidir que volien portafolis per anar recollint les tasques de cada unitat i que avaluéssim aquestes tasques. Següent pregunta que els vaig fer:
-Com les avaluem?
Aquí em van dir que ja ho aniríem decidint a cada unitat. Total, em va semblar fantàstic perquè ja és el que faig habitualment, però és clar a cada grup hi havia antics alumnes meus que es van ocupar d’explicar als nous com vam avaluar l’any passat i els van convèncer. Així doncs, no sé què hauria passat si no hi haguessin estat. Ara bé, hi va haver un grup que va dir que també volia fer un examen final, però proposaven que aquest examen només servís per pujar nota i en cap cas per baixar-la. La majoria de companys van dir que no volien fer cap examen. Veig que no sóc l’única que es posar nerviosa davant d’aquesta paraula. Aix! Aquí és on vaig començar a tremolar. Amb una mica de por (crec que sense que es notés) els vaig preguntar per què volien fer aquest examen, quin n’era l’objectiu. Resposta: “per practicar per a la prova oficial”. Bé, jo crec que vaig negociar amb ells. Després d’escoltar-los i de demanar el parer a la resta de la classe, els vaig fer una proposta.
-Podem fer un simulacre (que crec que és el que esteu plantejant), però no cal ni dir-li ni prova ni puntuar-lo si això ens fa posar nerviosos. Si traiem aquesta pressió, creieu que aquest exercici respondrà als objectius?
Tothom va estar d’acord a fer un simulacre sense nota. Així doncs, ells m’havien convençut i jo els havia convençut. Ni no examen ni examen: simulacre. El que encara no saben és que seran ells qui el confegiran… Tot i que els que em coneixen ja s’ho deuen imaginar. 😉 I això ja ho tinc decidit, però ja negociarem quins continguts volem que hi apareguin, quins tipus d’exercicis…
La negociació, però, no s’acaba aquí. La negociació continua a cada unitat. De moment, només hem fet la tasca final de la unitat 1. Havíem de fer una biografia. Per redactar-la, primer en grups van pensar preguntes tasca final u1 que farien per conèixer una altra persona. El dia següent vaig portar totes les preguntes de tots els grups i vam formar nous grups. Aquests grups (de 4 persones)van haver de triar 10 preguntes entre totes les que havien proposat. Abans de passar a fer l’entrevista, aquests grups van debatre com havia de ser la biografia per mantenir els 100 punts (o el 10) que tots tenen:
Vam fer una posada en comú i vam arribar als acords de la fotografia. No vam detallar quants punts valia cada aspecte. Senzillament, van detallar com havia de ser el text per mantenir els 100 punts. Un cop acordat això, vam fer l’entrevista a un company i de deures van redactar la biografia. El següent dia vam fer nous grups i van llegir les biografies als companys, que els validaven a partir de la pauta de revisió que ells mateixos havien elaborat. Aquí podien modificar el que volguessin a partir de les observacions dels companys. Crec que la finalitat de l’avaluació és regular el procés d’aprenentatge (orientar, conscienciar…) i no penalitzar. Per tant, crec que tothom mantindrà els 100 punts. Si algú s’ha equivocat en algun d’aquests aspectes, sempre la pot refer, oi? Ja ho deia la Queta: I si m’equivoco, torno a començar. 😉
En primer lloc, he de dir que sóc una negociadora novella.
La definició de negociar és: Discutir o tractar (d’alguna cosa) amb algú per tal d’aconseguir-la, d’establir-la, d’arribar a un acord.
Tenint en compte aquesta definició podríem dir que sí que he negociat. L’alumnat de l’Elemental 3 i jo hem arribat a un acord pel que fa als 20 punts de la nota de curs.
Ara bé, abans de discutir aquesta qüestió, jo ja tenia en ment un exercici que volia que fessin perquè comptés per a la nota de curs. D’entrada vaig callar i els vaig demanar que proposessin activitats que podrien puntuar, tot mirant l’estructura de la prova homologada que es trobaran a final de curs. (Observeu que ja no estic negociant del tot!)
Resultat: van decidir, i jo també hi estic d’acord, que l’expressió oral hauria de ser la part més important de la nota. Després es van anar animant i van aparèixer altres propostes: exercicis de gramàtica, exercicis d’expressió escrita…
El problema va ser que no es posaven d’acord en la distribució dels punts.
Llavors vaig pensar: “Aquesta és la meva!” i els vaig dir que jo tenia una proposta… La majoria va exclamar: “Home, haver començat per aquí”.
Van acceptar la meva proposta i la vam millorar, però seguien sense acordar què valia cada exercici. Vam decidir que ajornàvem aquesta decisió per a la propera sessió.
Finalment, en grups de 4, van distribuir els punts per a cada exercici. Vam fer una posada en comú i vam arribar a un acord bastant “salomònic”.
Us passo l’enllaç al document final que recull els nostres acords. Acords nota de curs 2
Quina valoració en faig, de tot plegat?
Com ja he dit al principi, això no ho havia fet mai d’aquesta manera i m’ha faltat organització. Primer, ho vaig fer amb tot la classe i va ser un guirigall. Després, vaig fer petits grups i va funcionar millor.
Crec que els alumnes no estan acostumats a negociar i els costa, perquè no veuen el benefici que en poden treure. Espero que al final de curs puguin valorar positivament aquesta pràctica i s’adonin que els ha estat útil.
Després de pensar què fer amb els 20 punts he decidit que entre totes les tasques que fem durant el curs, n’hi haurà 4 que valdran cinc punts cadascuna. Això no ho he negociat. Això ho he decidit jo (porque yo lo valgo). El que sí que els deixo decidir és què val quant.
Exemple: Al bàsic 3 una de les tasques que els faig fer és la d’escriure una recepta. Un cop hem treballat l’estructura que té, el lèxic que hi pot aparèixer, els pronoms, etc. els demano que, en grups de 3 o 4, decideixin quins creuen que són els 5 elements més importants. Quan tots els grups ho han decidit, ho posem en comú. Cada grup expressa la seva opinió i és ara quan, entre tots, hem de decidir quins seran els nostres 5 elements imprescindibles.
Sovint hi ha un parell o tres d’elements que apareixen a tots els grups. Aquests, evidentment, passen directament a la final. Sempre hi ha, però, un o dos punts que creen controvèrsia. Aquí és on comença la negociació. Hi ha de tot. Grups que cedeixen i, en aquest cas, faciliten les coses i grups que són tossuts i que no t’ho posen tan fàcil. Si s’és tossut però amb raó, passi, ja està bé. Dialogant s’arriba a molts acords i sempre és interessant. Però si us passa com a mi que us trobeu ja no amb un grup, sinó amb una persona, tancada en banda perquè creu que és imprescindible especificar el nombre de racions i que això ha de valer 1 punt…se’t passen les ganes de negociar. Són les 9 del vespre, vols fer una classe dinàmica però t’encalles amb una persona que ja des del primer dia has vist que té greus dificultats per obrir la ment i canviar d’opinió. Tots tenim alumnes d’aquest tipus, feu memòria. Són alumnes “repte”, ens fan millorar com a professionals, d’acord, però van fatal per negociar.
De fet, no ens enganyem, aquesta persona té tota la raó del món. És vital saber si la recepta és per a dues, per a quatre o per a vuit persones! Això no se li pot negar. Però, val 1 punt? Escriure “2 persones” o “2p” val un punt??? Una cinquena part de l’exercici?
Jo crec que no. I molts alumnes riuen amb aquesta proposta.
Què pots fer aleshores? O bé suplicar amb la mirada i enviar un senyal que digui: nois, tingueu compassió de mi i d’ell també, poseu-m’ho fàcil, acceptem-ho i enllestim el tema o bé negar-te en rodó i dir que ni parlar-ne. Allò no val un punt i s’ha acabat.
Totes dues opcions són vàlides, depèn del dia que tinguis. Però en cap cas són democràtiques, en cap cas hi ha negociació. Acabem de traspassar la subtil línia que separa la negociació de la manipulació.
Altres vegades he tingut molta més sort. S’han posat d’acord sense problemes. Un grup va decidir que els elements més importants de la recepta eren: títol, ingredients, estris, preparació i temps. Toma ya! Ni una perífrasi d’obligació ni un trist pronom. No són imprescindibles.
Potser algú està pensant: “Home, Núria, ets una mica tonta. Els has de fer anar per on tu vols”. D’acord. Aquesta última vegada ho he fet i “han decidit” que els pronoms han de sortir. Però això no és negociar. Se’n diu conduir, orientar, manipular… però no pas negociar.
Per tant, he de seguir treballant. Aviam què us explico a la propera entrada! Com us ha anat a vosaltres?
Primer de tot, hauré de demanar disculpes: després d’haver escrita l‘entrada, vaig ser pres per la voràgine del final de curs. Aquest fet il·lustra que cal que siguem més flexibles amb els terminis – m’ho apunto a la llibreta-. Alguns vau anotar l’observació de la sessió en el termini i d’altres, quan heu pogut. Ara bé, valoro les vostres disseccions perquè són bastant encertades i precises. Espero que aquest article estigui a la mateixa alçada. D’entrada, ja m’ha costat definir-ne la intenció: responc els comentaris o bé miro de resumir els aspectes més important. Em sembla que acabarà sent un poti-poti. Per tant, demano disculpes si algú no se sent esmentat o referit de passada.
M’hauria de deixar sorprendre les reaccions que causa una acció: negociar. Potser vaig errat, però els comentaris qüestionen dos aspectes: la finalitat d’aquesta habilitat i el lideratge. Neus Sanmartí ho va argumentar abastament per què cal dialogar amb l’alumnat sobre objectius i continguts en les Jornades. Si volem que els nostres alumnes siguin autònoms, han de ser conscients del que aprenen. Com ho podem fer? Cal que ho verbalitzin. La Lourdes ha justificat prou bé la manera. A més, si volem fer una aposta per la pedagogia inclusiva, cal conversar amb totes les persones que componen el grup per anar bastint un aprenentatge comú, anant desfent falses creences, aclarint dubtes… És difícil? Oh, i tant!! Però aquí se’ns presenta un repte. La formació encara està ancorada en un model vuitcentista en què l’expert és l’única autoritat. Té sentit que debatem amb el grup el que treballarem? Sí, perquè ens interessa observar què en saben i com s’ho representen per si podem avançar comunament o bé per si cal donar més explicacions. La Maria, en el relat de la seva experiència, adverteix d’un risc: el de la desmotivació. Quina és la pregunta que un docent li costa respondre:” i això per què ho hem d’estudiar, profe?” D’altra banda, si la formació s’ha d’adaptar a la realitat, vivim en una societat democràtica. Evidentment, costa de fer entendre això als alumnes. Ara bé, no hi hem de renunciar.
Quant a si la negociació és una manipulació oculta, obrim un debat interessant. Tot i que manipulació no m’agrada: m’evoca l’Alemanya nazi. Em sembla que qüestionem l’autoritat del líder o bé el temor de si no accepten el meu punt de vista la resta de l’equip. La primera conclusió que extrec d’aquesta incertesa és que cal que millori la meva comunicació. Cal que evidenciï molt més la finalitat d’una activitat o d’un procediment. Compto que no dec entedre gaire bé el mètode deductiu. Com la Maria apunta m0lt bé, em sembla que si n’explico la finalitat em carrego l’efecte sorpresa. Excuseu la meva recent contundència, però és un dels efectes d’un curs de formació –no sé si li agradarà al professor del curs, Carles Mendieta–. Em va ajudar al final de la primera sessió a veure-ho clar. Cal que assumim els acords; si no, per què hem perdut tant de temps discutint-los. A més, un projecte avança si tothom s’hi compromet, és a dir, si tothom aporta el seu punt de vista individual per aconseguir-ne un de col·lectiu que el pugui assumir l’equip. Si els diferents membre no fan una aposta conjunta és quan apareix el divisme o el campi qui pugui, els enemics mortals de l’aprenentatge cooperatiu. Segur que ens ve al cap les posades en comú d’alguna activitat o una tasca a l’aula. N’hem de prendre nota i lluitar-hi en contra. Aprofito l’avinentesa per recordar el que ha plantejat la Lourdes: com hem de tractar el dubtes quan ocasionen un conflicte o bé perquè no deixen prosseguir amb el desenvolupament de la sessió o bé perquè allò ja s’hauria d’haver assumit? Ho deixo aquí.
Com a docents, domineu l’observació. M’han anat molt bé els vostres suggeriments. Per tant, espero que m’ajudeu a elaborar un pla de millora. He de comunicar més bé els objectius i he de comprovar què heu entès i amb què us heu quedat en finalitzar la reunió. Maria, hi estic completament d’acord i em semblen encertades les teves propotes. Com em vaig deixar arrossegar pel temps! En un principi, vaig mirar de respectar les propostes de cada grup. Havia pretès aplicar la negociació al peu de la lletra perquè us servís com a demostració. Pel que fa a valorar l’aplicació del decàleg, em vaig fer un embolic amb les entrades anteriors vostres. Em va semblar que no calia que relatéssiu l’aplicació del decàleg. Per tant, vaig prendre la decisió que tu em proposes. Si us hagués informat de la delibaració o us hagués plantejat que no teníem prou temps per poder valorar l’experimentació del decàleg hauríem trobat una solució, oi?
Sergi, em sembla molt ocurrent la teva observació ja del primer punt. N’hauríem de parlar amb calma, o potser no cal. Compto que a partir d’ara hem d’aprofitar aquesta nova oportunitat. Tens tota la raó que per tirar endavant un projecte cal que empenyem tots del carro. I com l’acudit, quan dic a tots és a TOTS. Quant al punt 4, hauríem de consultar els experts. Ara bé, és una de la fase del procés cognitiu. Per aprendre cal qüestionar-se el que adquirirem. Per tant, cal provocar una sacsejada. És veritat que cadascú necessita el seu temps per recompondre el seu esquema mental propi. Finalment, pel que fa als meus atacs intolerants, només et puc dir: “Ho sento. M’he equivocat. No tornarà a passar.”
M’ha agradat la pauta de revisió que espontàniament ha elaborat l’Olga. No us ho creureu, però la majoria de preguntes he respost negativament. No és per culpa de la meva ànima de Calimero sinó que, d’una banda, alguns comentaris contesten per mi i , de l’altra, si volem millorar hem d’assumir les crítiques positives.
Per acabar, considero que l’Isaac planteja dos dubtes cabdals. D’una banda, què passa si els membres de l’equip no senten que hagin aportat res? Home, ras i curt, crec que ens hem de plantejar canviar el dinamitzador de la reunió. Recordeu que un dels trets de l’aprenentatge cooperatiu és la interdependència positiva de tots aquells que componen l’equip. Cal que tothom hi col·labori. És indispensable. Tothom s’ha de sentir seu el projecte. Els suplents esportius celebren amb la mateixa intensitat que els jugadors el triomf aconseguit, no? Per assolir-ho, cal que tothom hi participi.
En fi, com que vam fer un bon exercici de punteria us deixo aquest vídeo musical. Em sembla que la cantant ens va com anell al dit per demostrar-nos com podem evolucionar:
