Ja fa un parell de sessions que, a la tarda reflexionant-hi, em faig aquestes qüestions: què aplico del decàleg i com l’aplico?
Així doncs, vull que m’observeu atentament demà perquè després pugueu escriure un comentari ajudant-me a resoldre els dubtes.
Gràcies,
Seré breu perquè m’he endarrerit. A més, després d’haver-vos llegit a tots no puc aportar-hi cap llum, res de nou.
Ja us avanço, per a tots aquells qui no tingueu ganes de llegir, que la síntesi dels 10 punts següents és que ho he aplicat tot, però no he aplicat tots els punts del decàleg en cada unitat i en cada sessió.
El punt 1 l’he aplicat a fons només a l’inici de cada mòdul per pactar llibre, metodologia, avaluació, dinàmica de classe, bloc… De fet, a la primera sessió del cada mòdul ja fa temps que l’aplico, motiu pel qual hi ha alumnes que ja s’avorreixen per repetitiu i previsible (ja et vam dir el curs passat que volíem bloc!)
El punt 2 l’aplico perquè l’alumnat sàpiga que ha d’aprendre, però és cert que sovint caic en avançar què farem, però no per què ho farem. Una altra cosa és que jo ho avaluï o que ells ho aprenguin.
El punt 3 l’he experimentat només en una unitat per mòdul, i confesso que no se’m dóna bé perquè – deu ser per tal com els ho plantejo- els alumnes ho reben com un encàrrec massa teòric i els costa ubicar-s’hi i mantenir l’atenció. En conseqüència em resulta un punt ferragós i antipàtic.
El punt 4 m’agrada i l’aplico, però he comprovat que no et pots refiar del que et diuen una o dues persones, ja siguin interpel·lades directament o en preguntes al col·lectiu. Després, tota la resta no ha entès exactaemnt el mateix.
El punt 5 m’agrada i l’aplico en totes les sessions, ja sigui plantejar preguntes al gran grup, en equip o individualment.
El punt 6 el veig molt clar i l’aplico en textos escrits perquè es poden autoavaluar mitjançant una plantilla d’autocorrecció. En textos orals no la informació no queda tan fixada i molta es perd… (he dit tinc que?).
Enguany els he “diagnosticat” en la prova oral del mòdul anterior (la prova era perquè jo els fes recomanacions) i els he proposat recursos perquè cada alumne decidís si necessitava reforçar alguna qüestió concreta:
http://elemental1viladecans.wordpress.com/2012/03/07/pla-de-millora-i-de-treball-individualitzat/
els he donat el solucionari del llibre de text:
http://elementalviladecans.wordpress.com/
els he donat els criteris abans de fer les tasques amb un exemple de model:
i els he fet corregir a tothom totes les errades de tots com un exercici habitual (a l’últim els donava la solució i m’havien de dir el perquè)
Confesso que no aplico aquest punt, però sí que els explico perquè els demano que s’autoavaluïn. Un cas a part és la coavaluació, ja us vaig dir que no m’agrada perquè la veig més una font de conflictes que d’aprenentatge. De totes maneres, es fan algun comentari (que ha de ser qualitatiu i positiu) en alguna tasca. (Què és el que més t’ha agradat?)
8. Comprovar el nivell de coneixement dels objectius a l’inici i l’assoliment del objectius al final.
Algun punt del decàleg m’havia de sobrar… sobre el paper m’encanta, però a la pràctica no ho “comprovo”
9. Crear situacions reals en què l’alumnat posi en pràctica el que ha après a l’aula
Estic d’acord que seria molt desitjable, i sempre ho intento, però la vida és tan més pobre que les propostes de la programació! Ho confesso: només a classe faig anuncis de ràdio, escric a diaris o cartes, compro i venc habitatges, assisteixo a debats sobre la TV, programo sortides per col·lectius…
Efectivament, aplico correccions qualitatives segons el que vam acordar del reforç positiu i la prohibició de les adversatives.
En resum, el tot és més gran que la suma de les parts. Potser sabria aplicar tots els punts per separat, però tots junts i sempre se’m fan una muntanya que encara no he escalat.
Fins demà!
Encara que sembli mentida, fa dies que vaig donant tombs sobre el tema. Em costa molt posar ordre a un seguit d’idees que dins el cap, cada una va i ve al seu aire. Crec que això em passa perquè encara no tinc el decàleg absolutament integrat o processat. Ja ho intento, ja! però…..
Ara que estic disposada a exposar la meva experiència, me n’he adonat que ,en general, el poso en pràctica. Evidentment, tinc moltes coses pendents per modificar o millorar, com per exemple, el portafolis o diari de classe (no sé ben bé com se li ha de dir). La idea m’agrada i, si més no, la trobava a faltar (bé, jo i els alumnes ). El que no sé és com l’enfocarem: individual o com com aprenentatge cooperatiu o…
El meu martiri resideix en el punt 1. Potser és per això que em desanimo, perquè és el primer principi; si fos l’últim, la cosa es veuria diferent!
Formar i consolidar el grup, negociant-hi: objectius, metodologia, criteris avaluatius, material, etc.
Concretament el meu mal de cap se centra en la negociació dels objectius. No,si m’ho plantejo com a negociació d’objectius generals d’estil metodològic, com allò que ens concreta en la programació les actituds(reflexió, opinar, discutir, esforçar-se, organitzar-se, proposar, raonar, decidir,…) i les habilitats que volem (cercar, comunicar,expressar, transferir, memoritzar, resoldre,…). Si és així, més o menys, me’n vaig sortint; tot i que és una feina llarga, de tot el curs, no només de l’inici de curs. Ara bé, si ens referim a negociar els objectius dels continguts gramaticals m’haureu d’ajudar a aprendre’n, perquè no ho sé fer.
En fi, després d’aquest rotllo intentaré resumir com ens ha sortit la última unitat que hem fet.
D’entrada, vull dir que segueixo el llibre ja que té un enfocament centrat en tasques i totes les activitats giren entorn del tema que es treballa. Utilitzem molt el llibre, tot i que, també introdueixo altres activitats o jocs que s’hi avenen.
La unitat es deia ” Si estimes la terra…” 
Com ho fem?
Primer es planteja què ens proposem: dissenyar i produir anuncis per promoure iniciatives ecològiques entre els oients d’una emissora local. A partir d’aquí, compartim coneixements i experiències respecte el tema, anomenem i definim estats anímics que ens generen determinades situacions, llegim per intruir-nos sobre el tema, debatem les nostres opininions,….Mentrestant, treballem alguns exercicis de gramàtica, com per exemple, verbs, fonètica, precisió de mots, expressar causes i conseqüències,… sempre en relació amb el context. Per grups, redacten un esborrany del diàleg de l’anunci que han seleccionat. Després de fer les revisions pertinents i aclarit tots els dubtes, preparen la locució dels anuncis, donant a les frases l’entonació adequada.
En gran grup fem l’audició dels anuncis. Però abans, entre tots, decidim quins són els aspectes que creiem més importants a l’hora de poder fer les nostres valoracions i veure si han assolit el que pretenien, tant sobre el text (si és breu i complert, si no hi ha informació sobrera, si s’entenen el sentit de les frases, si arriba el missatge,…) com sobre la locució ( la naturalitat de l’expressió, si l’entonació ajuda a comprendre el sentit, el ritme i el volum,…)
Per últim, fem els comentaris sobre cada grup.
Tot això, resumit d’aquesta manera, pot semblar ràpid, però com a mínim hi dediquem dues setmanes (si tot va bé).
El resultat per a mi és molt positiu i si els alumnes no m’enganyen, per a ells també. Aquesta metodologia ens facilita aplicar els principis del decàleg, tenint en compte que sempre surten dubtes o la por a no fer-ho bé.
Personalment, gaudeixo molt a les classes i compartint el sentiment de la Lourdes, crec que la feina del professor va molt més enllà de la simple transmissió de continguts. Això, és el que més m’omple.
Després d’unes setmanes mirant d’aplicar el decàleg, explico el resultat de tot plegat:
1 i 3.Negociar amb l’alumnat: aquests punts encara no els he aplicat formalment, és a dir, negociant a principi de curs o a l’inici de cada unitat allò que farem a classe. El que sí que he fet són petits “negocis”: demano als alumnes l’opinió sobre diversos assumptes (per exemple, si prefereixen fer una prova-exercici de repàs a classe o bé fer-la a casa …) i tinc molt en compte els seus comentaris pel que fa a tractar o reforçar alguns continguts.
2.Presentar objectius: a principi de cada unitat presento els objectius que ens proposem assolir, els quals ens serviran per fer bé la tasca final. Exposar aquests objectius a l’inici de cada sessió se’m fa difícil ja que no puc preveure què farem exactament cada dia.
4.Comprovar que l’alumnat ha entès el que ha de fer: després d’explicar en què consisteix una activitat els pregunto si ho han entès bé. Si veig algun indici que indica que alguna cosa no ha quedat prou clara, ho torno a explicar del dret i del revés i utilitzant exemples, que sempre van bé.
5.Plantejar preguntes: faig tot el possible per, en comptes de pensar per l’alumne limitant-me a exposar i donar respostes, animar-lo a pensar formulant preguntes. Faig moltes preguntes al grup en general, perquè contesti qui vulgui i ningú no se senti incòmode. De tant en tant, però, als qui mai diuen res (per timidesa o altres motius) els faig alguna pregunta que sé que sabran contestar, perquè tinguin també l’oportunitat de participar. Estic molt satisfeta dels resultats ja que d’ aquesta manera l’alumnat forma part activa de la classe i gaudeix fent les seves aportacions.
6 i 7.Promoure l’autoavaluació i coavaluació: abans de fer una tasca final els recordo i dono per escrit els punts que hem treballat en aquella unitat, l’aplicació dels quals és el que es tindrà en compte a l’hora de l’avaluació. D’aquesta manera, els alumnes mateixos poden determinar si el resultat de la tasca és o no satisfactori. Penso que l’autoavaluació, tenint en compte que la majoria de tasques es fan en grup, són a la vegada coavaluació ja que els membres d’un mateix equip es corregeixen els uns als altres (ara dient això potser faig trampa ja que la coavaluació de veritat encara no l’he aplicada per sensació de falta de temps: després de fer una tasca en grup i de fer-se l’autoavaluació, m’angoixa la idea de passar més temps encara revisant-se les feines els uns als altres).
8.Comprovar el nivell de coneixement a l’inici i al final: abans de tractar qualsevol tema els formulo alguna pregunta per veure fins a quin punt el controlen. Fer-ho també em serveix com a introducció, per posar-los en situació i per despertar-los l’interès. La comprovació de l’assoliment dels objectius la faig sobretot a través de les tasques finals.
9.Crear situacions reals: fer-ho m’ha resultat fàcil ja que les tasques que proposen els llibres acostumen a reflectir situacions de la vida quotidiana. En els nivells bàsic i elemental he mirat de fer les activitats tan realistes com sigui possible (per exemple, muntar una botiga fictícia per practicar el fet d’anar a comprar…).
10.Practicar correccions qualitatives: he deixat de posar notes numèriques a les tasques o exercicis (excepte als grups que han de fer les proves homologades i obtenir els 20 punts). Els alumnes s’autoavaluen seguint uns criteris establerts prèviament. Després repasso el que han fet i els indico què està bé i què caldria millorar. Finalment ells mateixos corregeixen el que sigui necessari.
De moment, en el meu cas, el decàleg ha quedat reduït a 5 punts:
Comprovar que l’alumnat ha entès el que ha de fer. Gran obvietat però quantes vegades no ho havia fet?? Ara és indispensable. Abans de fer cada exercici, l’explico. Sovint fem una frase de mostra entre tots perquè es vegi la mecànica i després deixo anar un: queda clar??? Teniu dubtes??? No? Segur? I tot i així… en fi.
Promoure l’autoavaluació de l’alumnat durant tot el procés i vetllar pel procés. El portafoli, el meu gran aliat d’aquest trimestre. És l’eina que m’ajuda a valorar la feina dels alumnes i ells mateixos es corregeixen allò que fan. Jo els marco els errors i ells reflexionen i corregeixen; no sempre amb encert, tot s’ha de dir… Però el trimestre passat, que va ser un dels primers “no-3” on només feia avaluació contínua, a final de curs vaig tenir la sensació de tenir-ho tot molt deslligat. Quan els alumnes em preguntaven si tenien alguna nota o algun document “palpable” d’haver superat el curs, se’m feia estrany dir que jo ja tenia les notes de les activitats que havíem anat fent al llarg del curs. El portafoli fa que em lliurin un dossier a final de curs i jo els el retorno amb una nota personalitzada. Tot em sembla més ben lligat. A més, l’he elaborat de manera que hi hagi una activitat de portafoli per unitat i així, a final de curs, tindran una mena de resum de tot el que hem fet al llarg del curs.
Comprovar el nivell de coneixement dels objectius a l’inici i l’assoliment dels obejctius al final. Hi ha alguna activitat del portafoli on he aplicat aquest mètode. Escriure un text al principi, fer la unitat i, com a tasca final, reescriure el mateix text. És una bona manera de fer prendre consciència als alumnes del seu progrés.
Crear situacions reals en què l’alumnat posi en pràctica el que ha après a l’aula. Tal i com ha comentat la Maria, als nivells bàsics, això és molt senzill. De fet, la majoria de llibres proposen situacions reals com a tasca final. N’hi ha moltes de maques, a mi sempre m’ha agradat la d’anar a comprar al mercat. Hi ha anys on els faig dividir per botigues, decidir quins productes tenen i posar preu. Aleshores, un d’ells va a comprar i es passeja per la classe de botiga en botiga. Ho fan sense preparació prèvia, de manera que no han elaborat un diàleg, i allà, en directe, veuen com no és tan senzill.
Practicar correcions més qualitatives que no pas quantitatives aplicant l’auto i la coavaluació. De fet, ara els meus alumnes no tenen cap tipus de nota numèrica. Senzillament, quan corregeixen tant un text seu com del company, la finalitat és millorar-lo i no pas posar cap nota.
Bé, ara l’objectiu és fer que el meu pentàleg provisional arribi a ser un decàleg com Déu mana, sense retallades.
Bon dia!
A l’última reunió ens vam comprometre a fer una entrada explicant l’experiència que hem tingut a l’hora d’aplicar el decàleg. Doncs posem fil a l’agulla.
Bé, què és el que he experimentat pel que fa al decàleg? En primer lloc, formar i consolidar el grup negociant-hi (punt 1 del decàleg però directament relacionat amb tota la resta) . Entenc la negociació com un diàleg. I sí, dialoguem. És veritat que ja vénen amb un llibre que no han triat ells, però aquest és un tema de què ja parlarem a la propera reunió, oi? Per tant, és veritat que no negociem el material però jo sempre he entès el llibre com un suport, com una ajuda que no m’havia de condicionar sinó que només m’havia de facilitar les coses. El que sí que negociem són els objectius, els negociem i adquirim compromisos. Per exemple, aquest trimestre la negociació dels objectius em va fer adonar el 1r dia que hi havia una alumna mal col·locada. Ja sé que me n’hauria adonat perquè es tracta d’un elemental 1 i aquesta persona xerrava molt bé. Ara bé, el fet que explicités els seus objectius i que tots es basessin en l’expressió escrita va fer que s’engegués un llum d’alerta en les dues. Ella de seguida es va adonar que els seus objectius no coincidien amb els de al resta de la classe. Pel que fa a la metodologia i als criteris avaluatius, no sé què dir. El 1r dia ja els parlo del portafoli i els dic el dia que l’hauran d’entregar. Per tant, en aquest moment d’inici poca negociació hi ha. I llavors és quan algú nou pregunta:
–I no farem examen?
I els alumnes veterans diuen:
-No!!! Farem el portafoli, la Lourdes no fa exàmens.
I a mi se m’escapa el riure. Doncs bé, aquests objectius i compromisos inauguren el portafoli. Quan ens acostem a final de curs, ens serveixen per autoavaluar-nos. He fet allò a què m’havia compromès? He assolit els meus objectius? És quan els demano que valorin la feina que han fet al llarg del curs i en parlem. Aquí torna a haver-hi una negociació, tot i que no cal negociar gaire perquè sempre estic d’acord amb la valoració que ells fan. Bé, sovint pequen d’autoexigents.
A l’inici de cada unitat plantegem una tasca. La fem com a avaluació inicial (punt 8 del decàleg). Novetat d’aquest trimestre: en parlem, els demano quines dificultats han tingut, què creuen que necessiten per resoldre-la millor i explicito els objectius de la unitat i els comentem (punt 3). Aquí és on entren ells. Normalment no els modifiquen. Parlem de què necessitem per assolir aquests objectius, és a dir, de què treballarem. Sorpresa: aquí sí que intervenen i tots s’apunten aquesta part a la llibreta o en un full. Potser és perquè troben que és important. Ohhh! Doncs jo abans només ho feia al final: quan acabàvem el curs els demanava que en grups fessin una llista del que havíem après a fer (eren les tasques) i d’allò que necessitàvem per fer-ho (llista de continguts).
Pel que fa als criteris avaluatius, els negociem a cada unitat. M’agrada que ells decideixin com han de ser les tasques i què han de contenir. Aquí és on entra l’autoavaluació i la coavaluació. Sovint les barrejo. No els demano nota numèrica. Demano, per exemple, que diguin si la tasca és com havia de ser. Si hi ha errors, sobretot els demano que aportin quina és la solució. I aquí és on sempre els dic el mateix:
-M’encanta que hi hagi molts errors ara perquè ens ajuden a aprendre. Els nens petits no aprenen a caminar directament. Oi que cauen? Doncs nosaltres ens equivoquem i això ens permetrà caminar.
Molt hippie? Sovint fem un buidat a la pissarra dels errors comesos i els comentem perquè l’error del company pot ser el meu error demà i m’ajuda a aprendre (punt 7).
Perquè tot això funcioni, és fonamental cohesionar el grup. Si no hi ha un clima de confiança és molt difícil dur a terme aquest decàleg. Per tant, aquest és el primer objectiu que em marco. Per exemple, no suporto no saber-me els noms dels alumnes. Com es pot generar confiança si no t’hi pots adreçar pel seu nom? Per tant, obligat aprendre’m el nom la 1a setmana. Tècnica de la rotllana o de la pilota esdevenen grans aliades. El tema que apuntava la Maria de la distribució de les cadires per mi és fonamental a l’hora de cohesionar un grup. Sempre estan en forma de U perquè tots ens puguem veure les cares quan parlem. Ara bé, això no impedeix que la gent s’assegui al mateix lloc durant tot el curs. Per tant, les persones que tens al costat són les mateixes. I aquí és on apareix el record del Jaume i els cordills de colors. M’encanta fer-ho. J Fan unes cares… Aparec un dia amb cordills de colors i abans de fer una activitat en grup els demano que s’aixequin i s’acostin. Els demano que cadascú agafi un extrem d’un cordill. Quan els deixo anar, ja tenim parelles formades. Com que hi ha dos cordills de cada color, em serveix per fer parelles o grups de 4. O les tècniques d’aprenentatge cooperatiu. Que bé que m’han anat! Fer equips base que han de fer una tasca i després nous grups que han d’estar constituïts per un membre de cada equip base per finalment tornar als equips base. En parlo perquè aquest tema em preocupava especialment aquest trimestre ja que heretava un grup (E1) que jo havia tingut l’any passat (B1) i que tenia molt bon rotllo. Ara bé, hi havia gent nova i l’havíem d’integrar. Sabeu d’aquells grups que t’emportaries de gira? Jo els ho dic:
-Aquest grup és fantàstic, us compraré i us portaré de gira.
Prova de foc: quan ja fa dues setmanes que ha començat el curs s’incorpora una noia nova que hi accedeix per prova de col·locació i que no ha fet cap curs amb nosaltres. Li donem la benvinguda i quan s’acaba la classe sento que ja l’estan convidant a prendre alguna cosa. Com que l’horari és de 18 a 20 h… Doncs a les 20 h cada vespre al bar. Sabeu quins comentaris recordo d’aquest grup:
-Lourdes, de veritat, el català m’ha salvat. No coneixia ningú a Castelldefels i aquí he fet bons amics. Que ningú es queixi del català.
Ostres! Ja tinc el mocador a la mà. Aquesta és la màgia de la nostra feina. Treballem amb persones. I és veritat que la nostra tasca és fomentar i difondre l’ús i coneixement del català. Ara bé, només ho podem fer des de la motivació i quan un grup i un professor estan motivats i tots tenim ganes d’anar a l’aula és quan trobo sentit a la meva feina i quan reafirmo que el millor àmbit és el de l’ensenyament. Sssshhh! Això és un secret.
Aniré una mica per feina, que tinc molta feina i acostumo a enrotllar-me com una persiana per explicar les coses més simples. A més a més si intento fer una entrada magnífica potser la publico al 2014, que ben mirat, tampoc no és tan lluny, però no sé què en diria el Jaume…
Anant per feina, us poso els punts del decàleg i la meva experiència aquest trimestre.
Punt 1 (Formar i consolidar grup)
Hauria estat un punt important per treballar en aquest trimestre, ja que en un grup tenia una barreja d’alumnes important: els meus alumnes, els d’un grup que s’havia anul·lat i que abans tenien l’Olga de professora, i els acabats de matricular. L’única cosa que vaig fer va ser anar canviant, cada dia, la disposició de les cadires: en U, en grups de tres, en grups de quatre perquè no s’assignessin llocs fixes.
Pel que fa a negociar metodologia, objectius, criteris… com a inici de curs no vaig fer res. Aquest trimestre ni tan sols vaig fer contracte. Ho veieu, oi? Vaig cap enrere, jo desdecalego. I això, “¿por qué?” Doncs per culpa del punt dos.
Punt 2 (Presentar objectius)
El punt de la discòrdia. Em vaig pensar que això de presentar objectius tenia alguna cosa a veure amb saber, abans de començar el curs, què faríem a cada sessió. Ho volia penjar a l’aula i que així tots estiguéssim la mar d’organitzats, però va passar que repartint unitats, tasques i activitats vaig veure la llum: NO HI HA TEMPS!! El dimoniet se m’apareixia dins d’un núvol de fum a cada classe: “Maria, aquest trimestre és molt curt per anar perdent el temps”. Així que, tot i que jo a la preparació contemplava les activitats que manava el decàleg (contracte, avaluació inicial, negociar criteris, co-autoavaluació…) a l’hora de la veritat, davant dels alumnes decidia descatalogar…no hi ha temps!!
Però, aquí ve la reflexió, per a què no tinc temps? No tinc temps per acabar tooootes les activitats del llibre (ho sento, però em rebenta fer-los comprar un llibre i no fer-lo anar) i a més a més les tasques, els meus inevitables “exàmens entrenament”, les activitas extres per parlar i totes les bones noves accions que ens plantejàvem amb el decàleg. Conclusió? Crec que algun dia, quan em faci gran (he, he) hauria de provar no agafar llibre. Em fa por, sempre he dit que triar un bon llibre t’estalvia molta feina (i ho segueixo pensant) però crec que ara per ara, tal com estem d’evolucionats els B********** i les P********* ha arribat el moment de partir peres amb els llibres. Ho sento molt, no sou vosaltres, llibres, sóc jo.
Punt 3 (Negociar criteris)
Ara sí! Un punt del catàleg que no he descatalogat, i que m’encanta. La veritat és que ho faig només amb algunes activitats i sobre tot amb les tasques finals, i no sé si ho faig bé ni si els manipulo massa, però us asseguro que, tot i que al principi ells no saben què espero que em diguin, els criteris acaben sortint. I va molt bé, perquè així ells se’n recorden del que s’han de fixar per fer bé aquella activitat. Per exemple, a B3 amb la primera tasca final vam establir uns criteris per saber com havia de ser “un correu electrònic perfecte”. Després, al primer simulacre d’examen vam tornar a decidir els criteris per “la nota perfecta” (a l’examen final han d’escriure una nota) i van haver-se d’avaluar ells segons aquests criteris. També ho hem fet amb converses orals.
Punt 4 (Comprovar que han entès què han de fer)
De vegades dic tantes vegades la mateixa instrucció que penso que sóc una pesada. Llavors ve quan pregunto a algú què s’ha de fer i comprovo que a part de pesada m’explico fatal, ha ha! No sempre, eh, però de vegades va bé insistir i fer que algun alumne expliqui amb les seves paraules el mateix que he dit jo. Si no el que passa és que veus que es formen els grups i el primer que diuen és “¿Qué ha dicho?”
Punt 5 (Plantejar preguntes per fomentar la participació)
Sempre ho he fet però he de dir que segons el grup el resultat és més o menys bo segons com de consolidat, enrotllat, o despert sigui el gruo. Personalment em desespera fer preguntes i que ningú em contesti. Us passa també a vosaltres? Fem una sessió especial per coajudar-nos? El Jaume em va proposar una activitat però em sembla que ho explicaré quan expliquem l’experiència de l’aplicació del decàleg en una unitat.
Punt 6 (Promoure l’autoavaluació)
A part de subratllar els errors en els textos escrits o orals i esperar que ells recordin, investiguin i trobin la resposta correcta, no sé si aplico gaire l’autoavaluació. En els “exàmens entrenament” aquests que faig he millorat molt la part del solucionari perquè ells, a part de poder-se corregir, hagin de pensar com ho havien d’haver fet per fer-ho bé. A més a més al final hi ha una part que diu “Com puc millorar?” i llavors tots proposen coses molt interessants, com ara escriure en català, mirar la tele, etcètera que jo els podria haver dit però que és interessant que els hagi sortit d’ells.
Punt 7 (Conscienciar que l’auto – coavaluació forma part del procés)
Quan establim criteris o passem graelles per autoavaluar-se o coavaluar el company sempre hi ha algú que no li troba la gràcia a l’exercici. No està de més treure-li importància donant-li importància (m’encanta això de la psicologia inversa) i dir que no és res, només és perquè es fixin en com s’han de fer les coses i que a la propera vegada ho tinguin en compte.
Punt 8 (Comprovar el nivell a l’inici i al final)
Doncs ja us ho deia, el dimoniet que m’amenaçava amb la forca “que no tens temps!”. Ara ja ho he provat perquè ja he començat allò de la unitat on hem d’aplicar el decàleg, però suposo que ara no toca (eh!)
Punt 9 (Crear situacions reals)
Gràcies a Déu això en els bàsics és molt fàcil perquè el llibre mateix ja planteja tasques molt ben pensades, i com que jo segueixo el llibre fil per randa (sense voluntat de desmotivar, eh!) doncs cap problema.
Punt 10 (Correccions qualitatives)
Bé, al final és tota l’estona el mateix, però en els escrits ells tenen sempre una llista de “problemes” i la part de “solucions” buida. Tenim graelles per a l’escrit en general o les intervencions orals, i els “exàmens entrenaments” tenen una pila de graelles fantàstiques. El problema el tinc amb el llibre, un altre cop, on la majoria d’exercicis són d’omplir buits i la veritat, a part de dir la solució correcta no se m’acut com més podem corregir.
I això és tot! Perdoneu perquè volia ser breu però no ho he aconseguit. Vinga, vinga, que encara faltem molts per explicar experiències!
Feia anys que, per circumstàncies laborals diverses, havia desconnectat d’ensenyament i quan m’hi vaig tornar a enganxar em vaig trobar amb tot això de l’avaluació reguladora.
Al principi, vaig haver de fer un intensiu per posar-me al dia i aclarir conceptes. Després, pel fet de formar part del grup de treball que es va constituir al Centre, m’hi vaig haver de submergir per complet i, de vegades, encara ara tinc la sensació que no sé cap on he de dirigir el rumb. Em perdo en un mar de dubtes, de conceptes, de maneres de fer. Sincerament, pateixo de certa esquizofrènia perquè, tot i que em sembla una proposta molt engrescadora que m’ha fet canviar molt com a docent i, per tant, que ha fet canviar la meva manera de ser a l’aula, no puc deixar de banda certs aspectes d’una manera de fer més tradicional, diguem-ho així, que, personalment, no em semblen tan forassenyats. Sempre he cregut que, en tot a la vida, el camí més encertat és el del mig.
És per això que em costa enormement assumir tots els punts del decàleg de l’avaluació reguladora al 100%. No puc entendre com he de negociar objectius, materials, etc. amb els alumnes si tenim un programa, un llibre. No puc entendre com he de negociar criteris avaluatius quan alguns cursos compten amb un examen oficial.
Per tant, per la meva salut mental, vaig considerar que em prendria el decàleg com un marc de referència que ens havia de servir de guia per poder aplicar, en major o menor grau (en funció de la individualitat de cada docent, de cada grup d’alumnes, etc.) aquesta nova manera de fer, a poc a poc, gradualment. Potser així algun dia arribaria més enllà.
Darrera reunió d’ensenyament: se’ns demana compromís absolut amb el decàleg per continuar formant part de l’equip i aplicar tots els punts en una sola unitat abans d’un mes. Em sento novament abocada a l’abisme. No sé si en seré capaç. Ara per ara no puc estar d’acord amb totes i cadascuna de les propostes: però no era un camí on cadascú anava al seu ritmeeeeeeee?
Em tranquil·litza, d’altra banda, pensar que l’equip de treball és un espai d’experimentació i de reflexió. I com vam quedar que no ens queixaríem i intentaríem tirar endavant, a partir d’ara, en aquesta entrada, em cenyiré al que se’ns va demanar: una exposició de les nostres experiències a l’hora d’aplicar el decàleg amb l’alumnat. Són les següents:
1. A l’inici de cada curs, faig reflexionar individualment primer i en petit grup, després, els alumnes sobre: què volen aprendre i a què es comprometen. Posteriorment, cada grup exposa a la resta de la classe el que han parlat. Recollim les idees de cadascun dels grups en un document que recull els compromisos com a grup. Quan s’acaba el curs, en fem una valoració per conèixer-ne el grau de compliment individual i com a grup. (punt 1 del Decàleg)
La valoració, tant per part meva com per part dels alumnes, és altament positiva perquè els cohesiona com a grup i perquè se senten implicats i protagonistes en el procés d’aprenentatge.
2. Quan comença una unitat, en faig explícits els objectius amb l’entrega d’un full amb la relació de tot el que treballem durant la unitat (Punt 2 del Decàleg).
3. Comprovo amb preguntes si han entès el que han de fer: de fet, els demano que m’ho expliquin; també intento fomentar al màxim la participació a classe fent que parlin, que siguin actius, que preguntin, que reflexionin en veu alta… La meva funció és més la de guia que no pas la de figura transmissora de coneixements. (Punts 4 i 5 del Decàleg)
4. Intento fomentar l’avaluació reguladora (autoavaluació i coavaluació a classe) perquè ells mateixos siguin conscients del que no han fet prou bé i perquè integrar l’avaluació en el procés d’aprenentatge és la millor manera d’aprendre. És a dir, l’avaluació no és l’objectiu final sinó que forma part intrínseca de tota l’activitat. Bàsicament això ho fem revisant els textos d’altres companys o d’altres grups després d’haver explicitat els criteris avaluatius: en altres paraules, després d’haver exposat en què ens hauríem de fixar.
5. Al final de cada unitat, els alumnes han d’omplir una mena de qüestionari, que jo anomeno dietari d’aprenentatge, per reflexionar sobre què han après, què han fet millor, què els costa més i què han de millorar, a part d’observacions diverses. És un exercici de reflexió individual que no han de posar en comú amb ningú, ni amb el grup ni amb el professor.
Així a grans trets, aquest és el meu nivell d’aplicació del decàleg. Espero aprendre’n més en l’espai del grup de treball per poder aprofundir-hi més.
Vam començar la sessió buscant metàfores que il·lustressin el projecte o l’equip. Després vam buscar les similituds amb una orquestra. Havia de servir per unificar el concepte d’acord o compromís.
Vam debatre les normes de funcionament com a equip. És un document que s’haurà d’anar configurant en les diferents sessions. Això ens servirà per anar adquirint competència de lideratge.
Finalment, vam formar petits grups per narrar l’aplicació del decàleg (DECÀLEG AVALUACIÓ REGULADORA.doc). Ho vam aprofitar per apuntar les fortaleses i per prendre nota de les millores.
Acords:
Els passats 14 i 15 d’abril es va celebrar el II Congrés per a l’Excel·lència en Educació, organitzat per Espacio Holístico. Vaig assistir a la conferència del psicopedagog alicantí Joan Vaello Orts. Malgrat que tingueu l’exposició al final d’aquesta entrada, transcric les piulades que vaig fer mentre l’escoltava. Crec que són prou lúcides i que les podem tenir en compte per incorporar-les en la nostra pràctica docent, tant individualment com en l’equip.
D’entrada, va haver de matisar a la presentadora. Va aclarir i diferenciar el concepte de recepta o estratègia dins de la formació. Va plantejar que per motivar l’alumnat només cal encomanar ganes a l’alumnat perquè cadascú busqui el seu camí. Segons l’expert, educar significa adquirir un compromís en i amb l’equip perquè així es poden compartir bones idees. També suposa un repte que per superar-lo exigeix una confluència d’esforços.
Cal consensuar temes vitals per aglutinar l’equip ja que els membres poden tenir actituds diverses. Per superar els obstacles de treballar en equip cal descobrir les causes que el fan inviable. En els equips s’evidencien aquestes dues realitats: l’actitud proactiva (buscar solucions) i la reactivitat externa (queixar-se). Ho va exemplificar amb les juntes d’avaluació: només es queixen dels alumnes, i no es busquen solucions. Ho va comparar què passaria si un equip mèdic diagnostiqués d’aquesta manera un pacient. Després de tres mesos, cada un dels especialistes veu la magnitud de la tragèdia i decideix intervenir-lo. Va continuar distingint tipus de professorat: efecte o causa. “Jo ja ho he explicat, però si ells no ho entenen és el seu problema” o bé ” Com que no ho entenen, miro quina n’és la causa i què hi puc fer”. A l’hora de trobar solucions, cal que siguin senzilles. Aposta per la simplificació. Ara bé, insisteix que el projecte ha de ser assumit per part de e tot l’equip de treball. Així doncs, també hem d’incorporar els negligents, els incompetents i els impotents.
Les armes per educar són intenció, atenció i contenció. Cal convèncer qui no vol amb atenció, empatia, interès i utilitat; tot això exceptua l’obligatorietat. Defensa la persuasió comunicativa amb una breu entrevista que busqui un compromís per assolir unes competències. Defensa les classes silencioses de Don Finkel. S’ha de causar emoció i facilitar models perquè els comprovin. Recomana l’aprenentatge de la contenció: per fer cal desaprendre, això pot provocar reaccions emocionals. Va aprofitar per explicar una tècnica per transformar l’equip. Només cal un foli i dues columnes perquè algú s’encarregui de marcar queixes o solucions que vagin sortint en el debat.
Finalment, va insistir que cal consensuar reptes col·lectius perquè si sumem esforços en la recerca de solucions es dispara la creativitat. El treball en equip ha de simplificar per reduir els problemes. L’addicció al canvi és plantejar-se una fita assequible i assolir-la. Aquest és el motor de transformació. Ara bé, abans de concloure l’exposició va recordar quins són els obstacles per a un equip de treball.
Si voleu aprofundir-hi, teniu un vídeo de la conferència.