Divendres, inconscientment, ens hem posat a prova. S’ha originat un nou conflicte. Algú en porta el compte? Confio que el superarem de la mateixa manera que ens n’hem sortit d’altres. Recordeu per què ens anomenem botifarrons i pantafenes? Tot i que vam acordar provar d’adaptar el decàleg de l’avaluació formadora com a deures, us apunto unes reflexions que m’han vingut al cap durant aquests dies perquè cadascú hi pensi.
D’entrada, té gràcia que la finalitat de l’equip sigui impulsar l’avaluació formativa i el motiu de la trompada hagi estat per l’avaluació certificadora, oi? A més, sembla una broma dels fats que la reunió s’aixequés abruptament mentre que a l’inici vam parlar de por i que per entomar un canvi els experts recomanen perserverança i paciència. Quina lliçó tan magistral us en vaig fer! Demano disculpes. També sóc humà.
Hi hem reflexionat abastament, però arran dels comentaris que vam fer, potser cadascú hauria de preguntar-se per què vol incorporar l’avaluació reguladora en la seva pràctica docent, un dels punts que va exposar un dels grups.
Segons Neus Sanmartí, ensenyem com avaluem. Des de la pedagogia humanista, veiem l’alumnat tal com som com a docents. Per tant, ens hauríem de plantejar com ensenyo o bé com considero l’alumnat.
En una sessió vam parlar d’aprenentatge inclusiu. Ara bé, què és per mi aquest concepte? Ens pot servir aquesta metodologia per evitar els fracassos que vam anomenar–perdoneu, però no trobo cap altre qualificatiu ? Potser abusem de la creença que tot ha de passar pel mateix sedàs. Tant d’ensenyar l’estàndard, apliquem l’estandardització en la majoria d’àmbits… Si l’alumnat treballa col·laborativament per aprendre uns dels altres i així els diferents membres arriben junts a unes fites, de què hem de témer?
A més, si volem que esdevinguin autònoms, no els donem armes per superar una prova de final de curs, que a més certifica el nivell?
Si crec que tothom pot aprendre. Si penso que tothom és diferent. He de ser conscient que tothom aprèn diferentment. Així doncs, poso en dubto:
- que la repetició sigui una bona mesura,
- que hagi de diferenciar entre alumnat intel·ligent i alumnat voluntariós. Què fa que els diferenciï: uns no molesten mentre que els altres no sabem com tractar-los?
- si s’ha premiat la concepció de les intel·ligències múltiples, com les contemplem en els nostres grups?
Recordeu l’experiment que vam fer el curs passat? Com us hauríeu sentit si hagués aplicat uns dels darrers criteris i com us heu sentit des de llavors?
Finalment, potser cal refrescar quins són els fonaments de treballar col·laborativament. Cliqueu aquí. Ja que hi som, us facilito un article molt interessant sobre l’aprenentatge col·laboratiu de la professora basca Ainhoa Ezeiza. Cliqueu aquí.
Teniu raó que potser encara hi donem massa voltes a l’avaluació. Ara bé, per què ens exigeix tant de debat a l’hora d’aprofundir en la reguladora que no pas en una avaluació més tradicional?
Potser us sona feixuc tanta terminologia, però de quina manera podem avançar si no bastim un model de coneixement consensuat? Cal acordar un lèxic, oi? Què fem quan es conversa sobre un partit de futbol? També s’hi fa servir lèxic esportiu, oi?
Què hem d’aspirar: continuar endegant un projecte col·lectivament o bé seguir el viatge cadascú per la seva banda?
No poso en dubte la nostra capacitat d’avançar i d’aprendre, però els dubtes -adpatant un eslògan desafortunat— ens faran lliures.
