La millor manera de conèixer com podem incorporar la ludificació en els nostres cursos és experimentar-la i reflexionar-hi. Tan bon punt va començar la sessió, vam rebre una trucada. Urgia trobar un document perquè es pogués jubilar la nostra companya. Només comptàvem amb una hora. Vam descobrir que el Servei s’havia disposat en espais i que no s’hi podien accedir. Començàvem un joc d’escapada. Calia descobrir i resoldre un exercici que et permetia l’accés a l’espai següent per trobar el maleït document.
Per cert. vam aconseguir superar el repte. Finalment, els components del Seminari de Ludificació van explicar les seves experiències. jogamifico
Recordeu els alumnes que van viure el segrest dels 20 punts? Bé, el 1r trimestre d’aquest curs van fer l’S3 i vaig voler tancar-lo d’una forma especial.
Així, doncs, els vaig preparar un “scape room” per a l’últim dia. Quan van arribar va sonar una alarma i els vaig dir que havien entrat a robar la prova a casa de la professora i que, com que havien fet saltar l’alarma, tenien 40 minuts per trobar-la i marxar abans que arribés la policia.
L’aula estava dividida en 4 espais i per passar d’un espai a un altre necessitaven superar un repte, que era una activitat de repàs per a la prova que els havia preparat.
Per fer-ho van haver de treballar en equip (un equip reduït i també en grup classe), ja que per passar d’un espai a un altre només podien donar una resposta com a grup classe. Això els va obligar a consensuar totes les respostes i argumentar-les quan no tots els equips hi estaven d’acord.
Bé, no sabia com valorarien l’activitat però els va agradar molt. Van aconseguir obrir la maleta en l’últim moment i, tot que no hi van trobar la prova, hi van trobar una carta per a ells i els últims segells per al passaport que recollia la nota de curs.
Voldria destacar, també, que la gamificació no només crea addició entre el professorat. Així, em van fer una sorpresa ben especial: l’última dia (quan donava les notes) m’havien preparat una gimcana per tot el Centre Cívic que vaig haver de superar per aconseguir un regal. Com van dir, va ser “la venjança per tantes tardes de jocs”.
En aquesta darrera sessió del curs, vam seguir l’esquema que proposa María Acaso en el seu llibre La Eduación Artística no son manualidades per dur a terme una reunió més horitzontal:
1. El detonant
2. El debat per preguntes
3. Activitat de pràctica (d’anàlisi i de construcció en grups)
4. Posada en comú
Vam experimentar si un comiat de soltera pot servir com a metàfora del tancament d’un curs. Primer, vam formar petits grups per recordar que havíem tractat en la darrera sessió. El detonant que vam dur a terme va ser que Mireia Mestres triés un dels jocs per a un comiat de soltera. Ens va tocar jugar a dues veritats i una mentida. Els components de cada grup havien d’explicar una anècdota del urs. La resta havíem de descobrir quin relat era fals.
L’urna amb tots els jocs
Sessió horitzontal
Material per formar equips
Vam pensar quins altres jocs podríem aplicar a l’aula. Tant l’equip vermell com el plata van idear l’adaptació del joc de les paraules prohibides. Les primeres el van pensar per a un grup de conversa o bé per a qualsevol grau del nivell elemental; les segones, en canvi, el van trobar més adequat per treballar barbarismes o algun contingut gramatical. L’equip verd va optar per vestir la núvia per a qualsevol curs. El grup blau va proposar que el joc de la memòria era idoni per al vocabulari. Va suggerir que el material tant podrien ser objectes com paraules.
Vam aprofitar el joc del cogombre com a descans cerebral. Cada tècnica havia de passar el cogombre a la companya del costat, formulant en veu alta algun repte, obstacle o aprenentatge d’aquest curs, mentre sonava la música. Quedava eliminada qui el tenia quan es parava la música.
Com que el temps se’ns va tirar a sobre. Vam haver de dividir-nos per dur a terme l’activitat de pràctica. Un grup es va encarregar d’adaptar la lletra d’una cançó per muntar un karaoke. L’altre grup es va proposar de pensar en quins artefactes digitals podríem crear per recordar aquesta sessió. Es va acordar aprendre a editar vídeos, crear murals i línies de temps.
Es va acordar: 12 de setembre tenir enllestides les activitats per presentar a Serveis Centrals. Es crearà un document amb els criteris d’estil.
Ahir vam participar en un escape room i vam visitar l’exposició Ramon Llull i la màquina de pensar. La primera activitat ens va servir per experimentar la ludificació. Vam aconseguir sortir-nos-en quan faltaven pocs segons. Vam haver de resoldre enigmes a través de quatre espais. Hi vam veure molts possibilitats per dur-ho a la pràctica amb els alumnes, tot i que la Maria i la Griselda ja ho han posat en pràctica enguany.
L’exposició és un trajecte per destacar la influència de l’art combinatòria lul·linana en artistes i científics. Es considera que és un precursor d’Internet i la interonnectivat.
Es va informar dels objectius de la Comissió d’Avaluació: revisaran les especificacions dels nivells de suficiència i bàsic enguany; la resta, l’any vinent.
Vam començar la sessió recordant el nostre model educatiu i mirant de resoldre un enigma. Tot seguit vam reflexionar sobre el que ens havia originat la lectura de tres articles:
Finalment, vam jugar a jo sempre sempre en què cadascú relatava com aplicava una de les estratègies que enumera José Blas García Pérez. Per a la propera sessió cal que pensem en el cas d’un alumne que hàgim tingut o tinguem que ens sembli que pot dificultar l’aplicació d’una metodologia en què l’alumne sigui el centre del procés.
Abans de fixar els objectius per el curs d’enguany, cal valorar els reptes que em vaig fixar en el curs passat (curs 2014-15). Vaig mantenir l’aprenentatge per projectes (ABP) en el primer trimestre. Ara bé, aquesta metodologia em va anar conduint cap a un aprenentatge informal, desprendre’m de programes i programacions perquè l’alumnat adopti un rol protagonista i sigui l’autèntic responsable del seu procés d’aprenentatge. Ha de poder ser capaç de prendre decisions cabdals per al seu progrés. Vaig desenvolupar el projecte d’unbanc comú de coneixements, però vaig substituir l’aprenentatge per servei (ApS) pel desapoderament educatiu.
Em va semblar que aquesta aposta per l’aprenentatge informal podia caure en contradicció a l’hora de provar les noves programacions del C2. Crec que vaig ser capaç de salvar l’obstacle incorporant la ludificació en aquest grup. Inventar la figura d’Els Veïns com uns misteriosos personatges que marcaven reptes i tasques va provocar que el curs fos distès i divertit. Va ser un exemple. Incorporo l’humor a l’aula per pur egoisme. Vull treballar passant-m’ho bé. Si jo em diverteixo, els alumnes també. Canvies la mirada i aconsegueixes que l’aula es transformi. Ja no entro nerviós a l’aula per saber si aconseguiré complir el que he programat. Ara he deixat d’apuntar conflictes per trencar-me les banyes en què he de millorar, sinó que narro evolucions. Concebo els cursos com aventures. S’ha acabat la reflexió per mortificar-me.
Quant a l’avaluació, potser l’experiència més enriquidora va ser aquest darrer trimestre amb el projecte de l’avaluació ètica. És una línia que l’he d’incorporar en la meva tasca docent. De totes maneres, vam crear un blog amb el grup de C2 que es va convertir en un dossier d’aprenentatge. Pel que fa al dietari d’aulaque escric, em va ser difícil mantenir-lo per als dos grups. Ara bé, sí que vaig mirar de visibilitzar tot el que fèiem a l’aula, tal com recomana María Acaso. Ho confesso. Vaig generar bastant fressa per les xarxes socials. Ara, ajuda a fer memòria i també pot ser un bon recurs avaluatiu.
Aquest any un dels dos eixos de la Jornada Aprendre Llengües al segle XXI ha estat la ludificació (l’ús dels elements i de la mecànica del joc en contextos en què no són habituals). És cert que a classe sempre hem jugat, però si miro enrere sovint ho he fet per completar una classe quan et sobren 10 o 15 min de planificació, per trencar el ritme quan és una classe especialment llarga o per repassar els continguts treballats l’últim dia mentre van arribant tots els alumnes. Es tracta una mica de la filosofia poppiana que amb una mica de sucre tot passa millor. No dic que aquests usos siguin incorrectes perquè m’han funcionat i han agradat. Ara bé, la ludificació va més enllà, la ludificació és una actitud vital. O això és el que vaig entendre jo… Les classes no són com les pastilles, són una experiència. Si ja ho deia la Mary Poppins, però em temo que només en recordava la tornada.
Aprofito, doncs, per explicar-vos l’experiència que vam viure amb un grup d’Intermedi 2 durant el curs 2014-2015 en què vaig intentar anar per aquest camí. Sí, vaig una mica tard… 😉 Bé, el 1r dia de classe, després de preguntar qui tenia fills en edat escolar i si treballaven per projectes, l’alumnat va explicar què volia dir treballar per projectes i quins avantatges hi veia. Tot seguit van fer una pluja d’idees per triar-ne un. Un cop fetes les votacions, hi va haver un empat entre dues propostes: jocs i itinerari per Catalunya. Quan ens estàvem plantejant com podíem desfer l’empat, una alumna va proposar fusionar-los. Per tant, vam acordar que el projecte d’aquest curs seria preparar joc o jocs de repàs en què hi hagués un itinerari per Catalunya.
Un dels primers objectius va ser preparar una fitxa amb una proposta turística en grups. Abans, però, en vam veure un model que estava sense accentuar. Vam accentuar aquesta fitxa i ens va servir per veure que els gentilicis que acaben en -es porten accent obert (anglès, francès, portuguès…) i per comentar alguns trucs per tenir en compte a l’hora de saber l’obertura de les es i les os. Vam fer els grups i van decidir què proposarien a la fitxa turística. De deures van haver de buscar informació de la proposta triada
Un cop elaborades les fitxes, van decidir quin joc elaboraria cada grup. Després de veure algunes instruccions de jocs en format CL (Memory, la Mona i Si l’encerto, l’endevino), van preparar les instruccions del seu joc. Els vaig proposar un repte: encabir-hi les paraules que els vaig donar. Així doncs, les paraules que van intentar encabir tenien un tret en comú: estaven relacionades amb la dièresi. Un cop encabides, els grups llegien les instruccions del joc que volien elaborar als companys i els companys intentaven localitzar-hi les paraules intruses.
A més de decidir quin joc confegirien i de preparar-ne les instruccions, van anar elaborant les preguntes o proves del joc cada vegada que apareixia un contingut nou: accents, dièresi, precisió lèxica… Aquesta elaboració comportava la necessitat de resoldre dubtes o qüestions que potser per programa no eren d’aquest nivell, però que ells necessitaven.
L’última setmana de classe vam dedicar-la a elaborar els jocs i a jugar-hi. Així doncs, la penúltima sessió van portar tot el material necessari (cartolines, fitxes, daus, retoladors, fotos, tisores…) i cada grup va elaborar el joc que ja tenia embastat. Finalment, l’últim dia van jugar en els grups en què els havien fet a tots els jocs (cada 20 minuts canviàvem de joc per poder veure’ls tots).
La valoració va ser molt positiva ja que la proposta va engrescar molt l’alumnat. Els va agradar molt el ”producte final” i els va fer molta il·lusió poder compartir-lo amb els companys i veure que és útil i que funciona. Els va sorprendre el fet que els digués de portar el material per elaborar el joc, ja que es pensaven que no l’elaboraríem físicament. Això em fa pensar que estan acostumats a un tipus de tasca que es queda a mig camí. Sovint fem la proposta, però no passa del marc teòric o bé no va més enllà de l’aula. En aquest cas, el resultat va ser tangible i, a més, van voler cedir tots els jocs al Servei per tal que els alumnes que facin a partir d’ara l’Intermedi 2 el puguin utilitzar. Cal destacar les valoracions positives que en van fer l’últim dia mentre jugàvem i que, a més, destacaven que estaven repassant molt, que xerraven molt i que s’ho estaven passant bé.
