Mot que prové del francès sparadrap, que segurament el prengué de l’italià antic sparadrappo . Compost de sparare, que significa ‘esquinçar, partir pel mig’, i drappo, ‘drap’, perquè l’esparadrap s’aplica en tires tallades de llarg a llarg.
Fonts: Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera, i Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Mot manllevat del francès édredon i aquest, del suec eiderdun, ‘plomissol de l’èider, espècie d’ànec salvatge dels climes boreals’. Mot compost de eider i dun, que significa ‘plomissol’.
Fonts: Diccionari etimològic de Jordi Bruguera i Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Mot pres del llatí cliens clientis, que vol dir ‘protegit’, ‘persona defensada per un patró’.
Documentat al segle XVI segons el Diccionari Aguiló, que recull materials lexicogràfics aplegats per Marian Aguiló i Fuster, revisats i publicats sota la cura de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu.
Fonts: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Prové del castellà americà cigarro, probablement derivat de cigarra, que significa ‘cigala’, per la semblança de forma i color. Tant el mot en castellà com en portuguès provenen del llatí cicāra.
Segons Moll, la forma ‘cigar’ ha estat introduïda modernament per evitar la terminació –arro que sembla castellana; encara que tots els derivats conserven les dues erres, cigarrer, cigarrera, cigarreta…
Fonts: Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, Diccionari català, valencià, balear, d’Alcover-Moll.
Paraula manllevada de l’italià cannellóne, i aquest del llatí canna, que vol dir ‘canya’.
Fonts: Diccionari etimològic de Jordi Bruguera.
El mot llatí calmarius, primerament, va significar ‘tinter d’escriure’ i després s’aplicà a aquest mol·lusc a causa del líquid negre o tinta que segrega. És derivat del llatí calămus ‘ploma’, ‘ploma d’escriure’. La terminació és la provinent del llatí –ARIUS, i per tant el mot ens ha arribat a partir d’una altra llengua romànica, sigui de l’italià dialectal calmaro o del nostre mossàrab.
L’any 1349, Bernat Alart, a Inventari de la llengua catalana, recull el mot en aquest sentit:
“tot paper… es del scrivà… tots los calamars e tinters són seus…”. Aquest inventari és un recull de materials destinats a un diccionari històric de la llengua catalana, conservats a la Biblioteca Municipal de Perpinyà, milers de cèdules escrites a mà per l’autor, que formen una quinzena de volums en ordenació alfabètica.
Fonts: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Prové del grec bizantí apothḗkē, que significa ‘dipòsit, magatzem’, llatinitzat en apotica a causa de la pronúncia grega.
Apareix documentat el 1203 en un privilegi reial. Joan Esteve a Liber elegantiarum latina et valentiana lingua, editat a Venècia el 1489, n’esmenta de diversos tipus:
“botiga d’argenter (aurificina), botiga de fuster, botiga de lana (taberna lanaria), les de vi, oli i sabates, la botigade home que vena libres (taberna libraria) i on se fan les obres (oficina)”.
Fonts: Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera i Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Aquest mot prové del llatí bŭrsa, que significa ‘saquet que es té a mà’. El llatí el manllevà del grec býrsa, que vol dir ‘pell adobada, cuir’.
Documentat al segle XIII a Llibre de Meravelles de Ramon Llull:
“Molts de altres diners que ell tenia en sa bossa…”.
Fonts: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Si és un fet quinzenal, que té lloc dues vegades al mes, és un fet bimensual.
El Consell es reuneix cada primer i cada tercer dilluns; és a dir, bimensualment |
Si és un fet que té lloc una vegada cada dos mesos, és un fet bimestral.
El Consell es reuneix bimestralment; és a dir, convoca sis reunions en un any |
Ha arribat a la llengua catalana del mot anglès bar, que significa pròpiament ‘barra’, per l’habitual barra metàl·lica que sol revestir exteriorment els taulells, en el quals es recolzen els clients quan van en aquests establiments.
Joan Coromines documenta aquest mot cap al 1915 i Pompeu Fabra el recull ja en el Diccionari Ortogràfic del 1917.
Fonts: Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera, i Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.