Entrades amb l'etiqueta ‘verbs’

  • I vosaltres, llesqueu el pa o el talleu?

    Núm. 109 // En català hi ha paraules patrimonials que hem d’intentar preservar i evitar que no es perdin. Aquest seria el cas de llescar.

    ‘Llescar’ significa “tallar el pa a llesques” i ara sembla que es perdi perquè tothom diu que talla el pa. No parlem d’incorrecció, sinó de precisió, quan assegurem que el pa es llesca. Per tant,  avui reivindiquem la llesca i el verb llescar.

    Repassant el vocabulari bàsic del pa, i si mirem el  volum número 5 de l’Àtles Lingüístic del domini català, on es fa un treball immens de recull de variants lingüístiques de tot el domini català, hi trobem diferents termes que tenen a veure amb el procés d’elaboració del pa: la crosta, el crostó, la molla, el rosegó, la sola, els ulls del pa o el pa ullat, les molles o les engrunes, la grenya i… la llesca. Centrant-nos en aquesta última i en la seva reivindicació, a vegades podem sentir expressions com Passa’m una rodanxa o un tall de pa. En aquest cas hauríem de dir llesca, que és un substantiu prou viu encara. Per contra, és més difícil sentir  Vull el pa llescat. És més habitual sentir El vull tallat.

    Amb llesca o llescar, hi ha frases fetes i expressions populars: fer la llesca (fer la guitza, empipar a algú) o també de manera col·loquial quan ens referim a algú que fa el peu de talla gran, diem que fa una bona llesca. I com bé diu Josep Riera, al títol de la seva cançó: Posem el pa llescat sobre la taula.

    Article complet

  • Diverses maneres de dir “desagradar”

    Núm. 107// Com vam veure la setmana passada, hi ha moltes maneres d’expressar el concepte agradar, que depèn en part del moment, del registre i del que realment vulguem comunicar. Avui veurem justament el contrari: el desagradar. Massa sovint els parlants de qualsevol llengua repetim les mateixes paraules. En la llengua parlada informal potser no fan gens de mal a les orelles, ara, en la llengua escrita o en l’oral formal s’ha de tenir més cura i tenir un repertori més ampli,  ja que, si ens hi fixem bé, en la nostra llengua tenim diverses maneres d’expressar aquest concepte.

    En un registre culte es pot trobar el verb desplaure: “Aquest concert em va desplaure d’allò més; no hi havia gens d’harmonia”. Quan no ens agrada gens una cosa o un ésser animat, es pot dir també: “Odio el reggaeton” o “m’avorreixen les matemàtiques” o bé “detesto la mala educació”. Les paraules abominar o execrar les reservaríem en registres molt més cultes, com també la locució tenir aversió a: “Tinc aversió a les sèries de crims”. En la llengua més corrent solem dir: “M’empipa/Em molesta que fumis a casa”.

    En canvi, en registres molt informals diríem “em carda/fot fàstic veure cagarades de gos pertot arreu” (cardar és típic de parles del nord de Barcelona i de les comarques de Girona). També és freqüent de sentir: “No em mola gens/gota l’estiu”. Cal dir que el verb molar, en aquest sentit, és pres del castellà col·loquial i de moment no el trobareu al DIEC.

     

     

    Article complet

  • Diverses maneres de dir “agradar”

    Tria i remenaNúm. 106 // Quan és rica una llengua? Quan pot expressar qualsevol cosa en qualsevol context, quan té moltes maneres d’expressar el mateix concepte en diferents situacions de la vida i quan té una nombrosa varietat de formes que li són útils. De varietat, n’hi ha de diversa índole: tant pot ser històrica, geogràfica, social com funcional –aquesta darrera depèn de la situació comunicativa (formal o informal), del tema, de la intenció, del canal (oral o escrit), dels interlocutors i de l’àmbit d’ús. Totes aquestes varietats lingüístiques es contraposen a l’estàndard de la llengua, que és una varietat més. Aquesta riquesa cal saber-la usar quan toca, en el context adequat, perquè no desentoni.

    Una paraula com agradar es pot dir de moltes més maneres que no pensem. En un registre informal (i més aviat juvenil) diríem, per exemple: “Em flipa la nova cançó d’Oques Grasses!” o també “M’al·lucina”. S’ha de dir que el verb flipar encara no és al DIEC. Uns altres exemples del que es diu col·loquialment són fer peça o fer el pes: “Si aquesta jaqueta et fa peça, compra-la”, “És un actor que no m’acaba de fer el pes”.

    Per contra, en un registre molt més formal, culte i literari es podria fer servir el verb plaure: “La senyora Rius va dir que aqu ella bella història li havia plagut de cap a cap”. De vegades també usem complaure: “Em complau presentar-vos el nou llibre de l’Enric”. Agradar pot prendre un sentit més hiperbòlic quan emprem paraules com fascinar, encantar, encisar, delectar, captivar, seduir, temptar, satisfer. No és un agradar qualsevol, és un agradar que té força: “M’encanten les teves arracades!” vol dir que a aquella persona li agraden molt.

     

     

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

alabril anyelletllanat apòstrof català comptar contar cursos dat dit dret DUC dut enllepolit erradicar expressions fil flairefina frase feta frases fetes gallina guants hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala justícia llengua llepol lèxic nova gramàtica numerals punta quinfumfa recursos riquesa lèxica sinònims taló temps termcat topònims tramvia tèxtil verbs vint-i-nou xica