Arxiu per Juny, 2019

  • EL 9 ETS I UTS. Pujar/apujar i Baixar/abaixar

    Que no ens pugi la mosca al nas…

    Núm.75// S’apugen els preus,  s’abaixen els impostos, pugen al terrat, baixen al garatge…  Sabem quan i com hem d’utilitzar els verbs ‘pujar’ / ‘apujar’ i ‘baixar’/ ‘abaixar’?  Escoltant la llengua del carrer notem que els verbs apujar i abaixar han perdut terreny a favor de les altres dues formes i així sentim expressions errònies com ‘Puja el volum’ o ‘Baixa la persiana’, quan les expressions adequades serien ‘Apuja el volum’ i ‘Abaixa la persiana’.

    Cal considerar, sobretot, dues premisses per saber si utilitzem aquestes formes de manera adequada: els complements que necessiten i el seu significat. La primera és que els verbs apujar i abaixar necessiten un complement directe darrere. Així direm que apugem el volum, abaixem la persiana, apugen el sou als treballadors, abaixen la temperatura…  La segona premissa és entendre el significat d’aquests verbs. Apujar  és ‘fer que sigui més alt, fer pujar a un nivell superior, a un grau superior d’intensitat’. Per exemple: Si vols que et sentin has d’apujar la veu. Abaixar significa ‘fer que sigui més baix, fer baixar a un nivell inferior, a un grau inferior d’intensitat’. Per exemple: Han abaixat el preu del peatge.

    Per contra, els verbs pujar i baixar també poden ser transitius (necessiten complement directe), però només quan el seu significat es refereix al desplaçament d’algú o d’alguna cosa cap a dalt o cap a baix. Per exemple: Baixa el nen del cotxe, Puja el nen a la trona, Baixa les maletes, Puja les andròmines a les golfes… A més a més, però, pujar i baixar poden ser intransitius quan signifiquen que les persones o les coses fan l’acció de pujar o baixar, o sigui, anar de baix a dalt o de dalt a baix. Així, per exemple, diem que Pujarem a la muntanya o que Baixarem al primer pis.

    Amb aquestes recomanacions, podeu pujar-hi de peus, que no us equivocareu!

     

     

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Bunyols d’estiu.

    Bunyols d’estiu

    Núm. 74//Reprenem els bunyols que vam fer per Nadal i, en aquesta ocasió, parlarem d’alguns barbarismes que sovintegen a la temporada d’estiu.

    Tot comença amb la revetlla de sant Joan, el 23 de juny, mal anomenada berbena , mot que, si cerquem a l’Optimot, trobem, però amb el significat d’herba remeiera. Així doncs, durant la revetlla, mengem coca de pinyons, de fruita confitada; tirem coets, piules o petards, i fem el tronera, fent gresca o tabola … Res de farres.

    L’endemà sol començar la temporada de piscina i de platja, amb tota la indumentària corresponent: el braçal, en castellà manguito, que és un flotador que es posa al voltant del braç i que serveix per iniciar-se en l’aprenentatge de la natació. També es pot optar per la bombolleta, flotador esfèric que es posa a l’esquena; el casquet, peça de roba, niló, plàstic, etc., que cobreix la part superior del cap; el  vestit de bany o banyador, i el biquini, peça o conjunt de peces de roba que s’utilitzen per a banyar-se; l’ombrel·la o para-sol, estri per a resguardar-se del sol, anàleg a un paraigua, i la tovallola i la màrfega, mal anomenada esterilla.

    Amb tot a punt, i havent-nos empastifat de crema solar per protegir-nos del  sol, estem disposats a capbussar-nos dins l’aigua freda de la piscina o del mar. Ens hi podem tirar de bomba, de cap, de pal, de peus, de tirabuixó o de remolí, la qüestió és refrescar-se i retornar a la gandula, i no pas la tumbona, a estirar-se una estona o bé anar a la guingueta (mal dit xiringuito, però que també es pot dir baret, barracó, quiosquet, quiosc de begudes o bé barraca) a prendre un gelat o un sorbet (menja gelada poc consistent, aromatitzada amb licors, amb sucs de fruita, etc.), o potser un tall de gelat (d’aquells entre dues galetes), o bé un cucurutxo o cornet, o un gelat de pal (en castellà, polo) .

    I si a l’estiu hem d’estar-nos a dins, alerta amb l’aire condicionat, potser és millor un ventilador o un ventall!

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Parlem de neologismes.

    Parlem de neologismes

    Les noves amanides i els nous termes

    Núm.70// Les nostres amanides han anat canviant amb el temps. Hi hem afegit nous ingredients i, per tant, ens hem anat acostumant a nous termes. Vegem-ne uns quants.

    A part del tomàquet verd o el tomàquet de Montserrat, hi hem afegit els ‘cirerols’ (oblideu-vos dels tomàquets ‘cherry’!) i l’enciam de fulla de roure (que deixa en segon pla el tradicional enciam llarg o l’escarola de l’hivern ). També hi hem incorporat d’altres fruits o germinats, com les ‘baies de goji’(fruit allargat de color vermellós i de la mida d’una pansa), que sovintegen en les amanides que volem nutritives i sanes, o les hem combinat amb diversos tipus de formatges.

    Però els canvis no s’han aturat aquí. Darrerament hem assistit a la introducció del ‘mesclum’, o sigui, l’explosió dels verds. Així mateix ens ho aclareix el Centre de Terminologia de Catalunya, TERMCAT:

    “El ‘mesclum’ és una barreja de brots i de fulles d’hortalisses, en origen una barreja de brots i fulles silvestres i brots i fulles conreades a l’hort, entre cinc i deu varietats, en combinacions diverses. Les més habituals són l’enciam, l’herba dels canonges, la ruca, els créixens, la xicoira, la verdolaga, el màstec o l’escarola. La gràcia de la combinació és l’equilibri entre els diversos gustos (dolç, amarg, aspre), consistències (cruixent, arrissat), colors (diferents tons de verd o vermell) i perfums. També s’anomena ‘mesclum’ l’amanida que té aquesta barreja d’herbes com a base i, originàriament, crostonets de pa fregit per sobre, tot amanit amb un bon raig d’oli d’oliva.”

    Amb aquestes noves introduccions, augmenten els noms de les amanides. La clàssiques amanides verda, mixta o catalana, comparteixen espai amb l’amanida mediterrània, l’amanida tèbia, la capritxosa, la provençal, la grega, etc.

    Font: TERMCAT

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Expressions calcades

    Frases fetes

    Expressions calcades

    Núm.73//Com bé sabem, el català intenta conviure en pau amb les llengües del seu entorn, tot i que no sempre és fàcil. Per això moltes de les expressions que utilitzem són calcades o importades directament del castellà. Farem un petit repàs d’algunes de molt esteses i que estan ben camuflades en el nostre català. Ja veureu com algunes us fan obrir uns ulls com unes taronges.

    En castellà es parla de “ojos como platos”, i hi ha qui el trasllada a un catalanitzat “ulls com plats”, que no és genuí ni correcte, a diferència d’uns ulls com unes taronges. Si aquesta correcció us ha provat com un gerro d’aigua freda teniu més feina de la que us pensàveu, perquè en català diem que ens cau com una galleda d’aigua freda quan una cosa ens desanima.

    I sant tornem-hi, no pas “més del mateix”: quan tenim un embolic i les coses se’n van de mare, no pas “es desmadren” , diem sovint que “s’ha muntat un pollastre” quan realment això no ha passat mai en català: aquí muntem saraus, merders o saragates.

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Toquem ferro o toquem fusta?

    Frases fetes

    Toquem ferro o toquem fusta?

    Toca ferro!  Núm. 72// A casa nostra, durant l’edat mitjana, aquest era un crit d’advertència que es feia a algú quan se li acostava un individu amb aparença sospitosa. Quan deien ferro es referien a l’espasa que podien emprar en cas d’haver-se de protegir.

    Avui dia aquesta expressió encara és utilitzada, però no pas en el mateix context, és clar. Actualment es diu per “prevenir-se contra la mala sort, contra la desgràcia, contra l’infortuni”, i per tant, s’utilitza en cas de superstició.

    En castellà per expressar el mateix concepte es fa servir l’expressió tocar madera. Tot i que a l’Optimot i també al Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (l’edició de 1995) trobem que en català s’accepten tant tocar ferro com tocar fusta, també és veritat que en el cas del Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, en la tercera edició de 1993, encara no hi apareixia l’expressió tocar fusta. Tampoc la trobem al diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll, per exemple, però en canvi sí que hi ha tocar ferro.

    No som els únics que toquem ferro, els italians també ho fan. Però en moltes llengües com ara l’alemany, l’anglès, el francès, el romanès, el rus, el búlgar, el portuguès, el grec o  el turc, per evitar la malastrugança, toquen fusta, com en castellà. Aquest costum té milers d’anys. I sembla que, molt probablement, es remunta a les creences religioses, com les dels celtes, que consideraven que els arbres eren éssers sagrats, i tocant el tronc demanaven la seva protecció.

    Article complet