Arxiu per març, 2022

  • El 9 Ets i uts. Expressions per no assistir a classe

    FER CAMPANA 

     

    Núm. 217// Les expressions col·loquials tenen un gust especial, autèntic, que ens transporten a les vivències i als sentiments. No són gens insípides i a cada generació se’n creen de noves. Per això és tan important l’ús del català en la vida diària, en tot àmbit i moment. Una llengua no s’ha de mantenir ad eternum com sempre ha estat, sinó que s’ha de reinventar i recrear contínuament. En cas contrari, s’empobreix i els mateixos parlants la desvaloren. Un exemple de la riquesa popular del català és la quantitat d’expressions per al concepte de ‘no assistir a classe’. 

    La més coneguda, potser pel seu abast territorial, és fer campana. A Osona la diem, però també usem pillar o pillar una classe (ús que retrobem, segons el diccionari Alcover-Moll, en menorquí). Més al nord, a l’Empordà, s’hi diu fer rodó. I encara més al nord, travessada la serra de l’Albera, utilitzen anar al safrà. És molt semblant al fer safrà de les Terres de l’Ebre i del nord del País Valencià. Més al sud de Castelló se sent a dir fer fugina o fer fotja. 

    En terres occidentals s’empra fer pila o piles. Al Maresme, és molt estès fer toris, sobretot a Mataró. En canvi, a Igualada hi ha l’expressió, una mica enigmàtica, fer curquita. Si travessem la Mediterrània, trobarem que a Mallorca en diuen fer fullet i fins i tot fullar, i també s’hi deia salar s’escola. I no ens oblidem dels eivissencs i formenterencs, que fan salera quan no tenen ganes d’escoltar els profes. Com podeu veure, a cada terra hi ha una manera única i autèntica de dir ‘no assistir a classe’.  

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic per matar el cuc…

    PER MATAR EL CUC

    Núm. 216// Fer un mos a la feina és molt típic d’arreu. Quan tenim un xic de gana, entre àpats, solem picar o menjar alguna cosa que ens permeti aguantar fins al dinar o al sopar. D’aquesta manera no ens ronquen tant els budells i ens sentim més bé. El més sa seria menjar alguna peça de fruita, un grapat de fruita seca o de panses, o també un iogurt. Modernament, han aparegut els snacks (terme que no apareix en el DIEC, però sí que recull el Termcat, i que significa ‘aliments, sovint de fabricació industrial i envasats en porcions individuals, concebuts per ser consumit entre àpats’). Quins snacks tenim a l’abast? 

     

    Es poden menjar galetes, dolces o salades, o fins i tot cookies, que són ‘galetes de forma arrodonida i superfície rugosa que s’elaboren amb farina, sucre, mantega o altres greixos i ous, i que sovint tenen trossets de xocolata o de fruita seca’. Aquestes cookies són originàries dels Estats Units. Per matar el cuc, també us podeu cruspir amb delit els bastonets de pa torrat o les coquetes (en castellà és tortita), que no són com una coca feta tradicionalment, sinó que són rodones, més petites, lleugeres i de consistència cruixent, fetes amb arròs, blat de moro o algun altre cereal, i de vegades cobertes de xocolata, coco ratllat, etcètera. Evidentment, també us podeu emportar un entrepà de casa i assaborir-lo així que pugueu. Bon profit! 

     

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Lluís Solà

     

    Núm. 215// Continuant amb els articles d’homenatge a gent emblemàtica d’Osona, avui parlarem d’en Lluís Solà i Sala, poeta i dramaturg nascut a Vic el 1940. 

    En Lluís Solà va estudiar Filosofia i Lletres d’Art dramàtic i, des de molt jove, s’interessa per la poesia tot i que no publica el seu primer llibre fins al 1975, Laves escumes. La seva poesia parteix del món i de la naturalesa per reflexionar sobre “allò que afecta tots els homes i dones”, que no són altres que els temes universals de l’amor, la mort i la bellesa. 

    En el camp editorial, Lluís Solà va col·laborar a la revista Inquietud i, anys més tard, és un dels impulsors de la revista de poesia Reduccions, de la qual encara n’és el director. 

    Tot i la seva intensa trajectòria com a poeta i editor, la seva obra poètica ha estat reconeguda al llarg dels últims anys, sobretot arran de publicar el llibre De veu en veu, que reunia poemes escrits entre 1960 i 1999, molts dels quals són inèdits. Aquesta obra va merèixer l’any 2001 el Premi Quima Jaume de reconeixement a la creació poètica i al 20o2, el Premi de la Crítica de poesia catalana. 

    L’any 2003 va publicar el segon volum de l’obra sota el títol L’arbre constant, on aplegava sis llibres més de la seva producció, tot alternant el vers i la prosa poètica. Segons el crític i poeta Sam Abrams, els versos de Lluís Solà es poden posar al costat dels de grans poetes catalans com ara Maragall, Riba i Espriu. 

    El 2010 apareixen el recull antològic Entre bellesa i dolor: Obra poètica inèdita i el poemari Al llindar de l’ara. 

    El 2013 publica l’assaig sobre poesia La paraula i el món, amb textos dedicats a Alcover, Bartra, Bauçà, Espriu, Maragall, Rodoreda, Salvat-Papasseit, Sampere, Verdaguer i Vinyoli.

    A més de la poesia, Lluís Solà també ha sigut autor i director de teatre amb diverses obres estrenades: Aproximació al grau zero, Detall de cossos a la sorra o Progressió. Com a director ha fet obres d’Strinberg, Esquil o Brossa, entre d’altres. Cal destacar també la seva tasca com a director i fundador del Centre Dramàtic d’Osona, més tard adscrit a l’Institut del Teatre. També cal esmentar la seva activitat com a traductor, amb versions de Beckett, Kafka, Dürrenmatt o Handke, entre altres. I com a crític, ha estudiat l’obra de Vinyoli, Beckett o Miquel Martí i Pol. 

    Ara mateix, Lluís Solà ha mantingut una destacada activitat cívica, de la qual s’ha de recordar la feina que va dur a terme per introduir l’assignatura de llengua catalana a les escoles de la comarca d’Osona.
     

    Font: Associació d’Escriptors en llengua catalana 

    (https://www.escriptors.cat/autors/solall/biografia-lluis-sola) 

     

     

     

    Article complet

  • El 9 Ets i uts: lèxic del Carnestoltes

    Núm. 214// El català està de festa!, ara amb el Carnestoltes. Com sabeu prou bé, és la festa en què una colla d’eixelebrats es disfressa i desvergonyidament es passeja pels carrers dels pobles i ciutats amb molta alegria. És la disbauxa abans de la Quaresma, que és l’època compresa entre el Carnestoltes i la Pasqua de Resurrecció, durant la qual l’Església ordenava dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesucrist va dejunar al desert. A més, el Carnestoltes és un ritual de transformació en què la joia i la disfressa tenen un paral·lel amb el despertar de la natura. És una festa lligada al cicle lunar, ja que coincideix sempre amb la lluna nova (és a dir, quan no es veu la lluna) i no s’escau mai el mateix dia. 

    A continuació us donem una llista de termes essencials per comprendre més bé aquesta gatzara. 

    Carnestoltes o Carnaval (no pas *els carnavals): període de divertiments públics i disfresses que precedeix la Quaresma, especialment diumenge, dilluns i dimarts anteriors al Dimecres de Cendra. 

    Rei Carnestoltes: ninot que es penja públicament i es crema l’últim dia de Carnaval.  

    Disfressa: és el vestit que algú es posa amb el qual aparenta ser una altra persona o d’una altra època, de manera festiva i jocosa. 

    Rua: grup nombrós de persones i de vehicles que avancen els uns darrere els altres formant una llarga fila, sobretot en celebracions com el Carnestoltes. 

    Desfilada: és un quasi sinònim de rua. És el fet de passar davant d’algú ordenadament, en files, l’un darrere l’altre. 

    Comparsa: en desfilades públiques, processons, etc., conjunt de persones que van vestides o disfressades de la mateixa manera. 

    Màscara o careta: figura de cartó, filferro, plàstic o d’altres materials imitant una cara, amb forats per als ulls i la boca, amb què una persona es cobreix la cara. 

    Mascarada: colla, ball, festa de persones amb màscares, disfressades. 

    Perruca : cabellera postissa. 

    Postís: que reemplaça artificialment el que és natural. 

    Arlequí: disfressa basada en un personatge còmic, procedent de la farsa italiana o Commedia dell’Arte, que va amb un vestit fet de peces triangulars de tots colors. 

    Dijous Gras o Dijous Llarder: darrer dijous abans de la Quaresma. Són conegudes les dites “El Dijous Gras, botifarra menjaràs” i “El Dijous Llarder, botifarra menjaré”. També és típic menjar truita –amb botifarra d’ou o sense– i coca de llardons. 

    Botifarra d’ou: embotit típic del Dijous Gras o Dijous Llarder. 

    Dimecres de Cendra: dia en què s’inicia la Quaresma. És un dia de caràcter religiós que ens indica que l’època de disfressar-se i divertir-se ha arribat a la seva fi.  

    Enterrament de la sardina: se celebra el Dimecres de Cendra i simbolitza la fi de la gresca i el començament de l’abstinència i de la penitència. Prové de l’antiga tradició de sortir als afores a berenar el darrer dia de Carnestoltes. 

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

alabril21 apòstrof beure bisbe bull carnestoltes català cursos dret DUC erradicar etsiuts expressions fil frase feta frases fetes got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia llengua lèxic musell nova gramàtica numerals paraules parts llibre porc recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tramvia tres tombs tèxtil verbs vint-i-nou xoriço