Entrades amb l'etiqueta ‘lèxic’

  • EL 9 ETS I UTS. Lèxic. Xaragall

    Xaragall

    Núm. 36//Aquest mot el trobem en el Diccionari de la llengua catalana amb un sentit ben precís: ‘incisió erosiva que produeix l’aigua de la pluja en escórrer-se per un terreny inclinat’. Cal dir que a la comarca d’Osona i a d’altres llocs del nord-est es pronuncia ben sovint xargai o xaragai, fent ús de la iodització. A més, es perd una ‘a’ com en molts altres mots: carabassa > car’bassa, diferent > dif’rent, veritat > v’ritat, caragol > car’gol, etc.

    En català nord-occidental trobem la forma aragall, que és la més fidel a l’originària. Sembla segur que per explicar l’origen del mot  aragall cal partir d’una arrel preromana indoeuropea arg- o arag-, d’on ve també la paraula argila.

    A Mallorca, hi trobem saragall o xaragall, que pren un sentit ben diferent: ‘corrua, filera de coses que es deixen anar’. És el nostre tirallonga o rastellera.

     

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Lèxic. Xarrabascat

     Xarrabascat

    Núm. 32// És una d’aquelles paraules que s’han sentit molt a la nostra comarca i que amb el pas dels anys han anat desapareixent. I cal dir que no és exclusiva d’Osona, també s’utilitza o s’utilitzava a gran part del nord-est del Principat, de la Selva a la Cerdanya, i també al Maresme.

    Es recull en el Diccionari de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, amb dos significats:

    1) Xàfec molt fort; (el Gran Diccionari de la llengua catalana, de l’Enciclopèdia, hi afegeix «de poca durada», una matisació que s’ajusta molt bé a l’ús real de la paraula.)

    2) Grans crits, soroll de festa.

    De vegades hi ha gent que diu xarabascat, o fins i tot xarbascat, que és com es recull en diccionaris no normatius, com el Diccionari català-valencià-balear i el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. En el primer, a més, hi trobem un sentit poc habitual, molt local, de la paraula, que és ‘baralla forta i de molta gent’. En aquest ús el trobem solament al Berguedà.

    El Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana no aclareix del tot quin en podria ser l’origen.

     

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Lèxic. Llàntia

    LLÀNTIA

    Núm. 28 // La segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans dona tres significats per al substantiu llàntia.

    Per una banda vol dir ‘taca, especialment d’oli o de greix’, però també es diu llàntia d’un ‘aparell que té un dipòsit on es posa un líquid combustible i una metxa immergida en el líquid llevat en un dels extrems, i serveix, encès el cap de la metxa, per a produir llum’.

    I el tercer significat de llàntia que ens dona el diccionari normatiu és ‘invertebrat del grup dels braquiòpodes, de conquilla oval, llisa i transparent (Terebratula vitrea).’

    El Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll a aquestes tres entrades n’hi afegeix dues més que tenen un sentit figurat: llàntia es fa servir a Ripoll i a l’Empordà per parlar d’un ‘porró’. Així que pot aparèixer en frases com: la llàntia s’apaga quan es vol dir que s’acaba el vi del porró. I per acabar, el mateix diccionari, ens diu que llàntia a la comarca de la Selva és un mot que en sentit figurat vol dir ‘orinal’.

    El Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll també ens mostra expressions que giren entorn del substantiu llàntia:

    * Encendre la llàntia: a Llofriu, vol dir ‘posar-se a plorar. Del qui es posa a plorar per no-res’. Exemple: ‘Mira, ja encén la llàntia de Sant Lluc’.

    * Estar guardant la llàntia: a València, vol dir ‘estar enterrat’.

    * Venir tan just com sa llàntia de Campos, a Palma, significa ‘venir molt just o escafit.’

    * Quedar amb ses llànties de Campos, a Ciutadella, vol dir ‘romandre desposseït de tot o extremadament empobrit’.

     

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. LÈXIC: farro

    Núm. 14// Segons la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, farro és un substantiu masculí que significa “farinetes bullides o fregides fetes amb farina de blat de moro”.

    Per altra banda, el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll diu que el farro és una “farina grossa de blat de moro, que es menja frita o bullida a manera de farinetes”; […] Hi ha qui l’adoba amb sagí, llard o cansalada, i d’altres amb llet…”

    El mateix diccionari afegeix que és un mot que s’utilitza al Rosselló, la Cerdanya, el Ripollès, la Garrotxa, l’Empordà, les Guilleries, la plana de Vic i el Camp de Tarragona.

    Article complet