Arxiu de la categoria ‘Ets i uts’

  • EL 9 ETS I UTS. Any Fabra

    Escriure Vic i no Vich: una proposta reeixida de Pompeu Fabra

    Núm. 41// Pompeu Fabra volia establir una ortografia sistemàtica i simplificada. Un exemple d’aquesta simplificació el tenim en la supressió de la ‘h’. Va aconseguir suprimir les ‘h’ rere la ‘c’ (Vich, amich, bosch...), que no tenien explicació etimològica ni fonètica, i d’altres ‘h’ entre vocals (pahir, rahó, diuhen…), que s’escrivien tan sols per indicar que es feia un hiat entre dues vocals seguides. Però, tot i que era un ferm defensor de la supressió de les hacs, no va aconseguir eliminar la ‘h’ etimològica inicial herència del llatí (home, hospital, història…).

    Que era un gran defensor de la supressió de les hacs es pot demostrar en les frases següents: “La h inicial és un signe perfectament inútil. No representa cap so actual ni antic del català. La h de hora i paraules anàlogues no s’ha pronunciat mai en cap llengua romànica; quan aquestes llengües es formaren ja feia molt temps que la h llatina havia esdevingut muda”.  (comunicació Qüestions d’ortografia catalana, de 1906)

    Fabra tenia un model per argumentar aquesta supressió, l’italià, en què la h de l’inici dels substantius ha desaparegut.  A nosaltres ens sobta, però els italians estan ben acostumats a llegir uomo, ospedale o istoria.

     

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Topònims i antropònims. Carrer de Gibaltar

    Quin significat té el nom del carrer Gibaltar de Vic?

     

    Núm. 39//El nom d’aquest carrer de Vic és un clar exemple de com la llengua popular ha anat transformant un nom.

    En realitat ens caldrà remuntar a l’edat mitjana, quan hi havia l’església de la Rodona. El carrer que passava per darrere l’altar d’aquesta església  tenia el nom de “jus altar”, que significava ‘sota l’altar’. Recordem que existeix en català antic la preposició ‘jus’, amb el sentit de ‘la part baixa’, ‘sota’. La llengua popular va transformar aquest ‘jus altar’ en ‘jubaltar’,i després, des del segle XVIII,  atès que el significat s’havia perdut, el carrer va passar a dir-se ‘Gibraltar’, tot i que el carrer no tenia res a veure amb l’estret d’aquest nom.

    ‘Gibraltar’ encara era el nom del carrer el 1939. Actualment, però, el seu nom oficial és ‘Gibaltar’.

    Relacionat amb aquesta preposició antiga ‘jus’, tenim també l’adjectiu ‘jussà-jussana’, amb el significat ‘que està situat més baix que un altre’. Actualment, el significat de ‘jussà’ s’ha perdut, però, en canvi, l’adjectiu era  molt freqüent a l’edat mitjana per designar el territori que era a sota d’un altre. Actualment el tenim representat en topònims com per exemple el del Pallars Jussà.

     

    Article complet

  • El 9 ETS I UTS. Topònims i antropònims.

    Els nostres noms d’origen grec

    Núm.37// “Si Sant Jordi no ha passat, l’hivern encara no s’ha acabat”

     

    Encara que ens sembli estrany, dins l’antroponímia catalana són molts els noms de persona que tenen l’origen en un nom grec.  La difusió del cristianisme dins el món romà va comportar també l’adopció de molts noms hebreus i grecs, popularitzats a través de la Bíblia i de la devoció als sants de la nova religió.

    El primer antropònim d’origen grec que hem d’esmentar és el nom que porta el patró de Catalunya, Jordi o Jordina, que vol dir, literalment, ‘persona que treballa el camp’, o sigui ‘pagès o pagesa’.  Tenim també  Alexandre, amb el significat de ‘protector dels homes’; Genís, que és ‘el protector de la família’, o Nicolau, ‘vencedor amb el poble’, per exemple.

    A part d’aquests significats, en el nostre santoral hi ha d’altres noms d’origen grec que fan referència al caràcter de les persones o a les seves qualitats, com Andreu, que vol dir ‘viril’; Helena, que té el significat de ‘brillant com una torxa’; Alícia, que vol dir ‘vertadera, sincera’; Eulàlia, ‘eloqüent’; Mònica, ‘solitària’; Xènia, ‘hospitalària’; Sofia,  ‘saviesa’, o Irene, que senzillament vol dir ‘pau’.

    A part dels antropònims, la llengua catalana ha incorporat molts cultismes i vocabulari científic a partir de lexemes grecs (arqueo-, bio-, geo-, ego-, tanato-, etc.).

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Lèxic. Xaragall

    Xaragall

    Núm. 36//Aquest mot el trobem en el Diccionari de la llengua catalana amb un sentit ben precís: ‘incisió erosiva que produeix l’aigua de la pluja en escórrer-se per un terreny inclinat’. Cal dir que a la comarca d’Osona i a d’altres llocs del nord-est es pronuncia ben sovint xargai o xaragai, fent ús de la iodització. A més, es perd una ‘a’ com en molts altres mots: carabassa > car’bassa, diferent > dif’rent, veritat > v’ritat, caragol > car’gol, etc.

    En català nord-occidental trobem la forma aragall, que és la més fidel a l’originària. Sembla segur que per explicar l’origen del mot  aragall cal partir d’una arrel preromana indoeuropea arg- o arag-, d’on ve també la paraula argila.

    A Mallorca, hi trobem saragall o xaragall, que pren un sentit ben diferent: ‘corrua, filera de coses que es deixen anar’. És el nostre tirallonga o rastellera.

     

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Hidrònims. El Gurri

    Rius amb noms d’origen preromà: el Ter i el seu afluent el Gurri

    Núm. 35// Uns quants rius de Catalunya tenen noms d’origen preromà. Com que provenen de llengües molt allunyades de la nostra, moltes vegades se’ns escapa el significat que tenen. El nom Ebre, per exemple, sabem que és un nom ibèric, però què vol dir Ebre ens és encara desconegut.

    El mateix passa amb el nom Ter (documentat amb la forma Ticer), que la majoria d’autors consideren un nom d’origen preromà (igual que Tec o Tet). Joan Coromines, però, va una mica més enllà i considera el Ter un hidrònim d’origen preromà indoeuropeu, potser cèltic, amb el significat de ‘riu major’.

    D’altra banda, el nom del riu Gurri, ja citat l’any 972, segons el mateix autor, està relacionat amb els mots bascoibèrics  gurri, gorri , que volen dir ‘rogenc’ o ‘roig’. Coromines creu que tenen el mateix origen preromà l’hidrònim Gurri i el topònim Gurb.

    De fet, hi ha força toponímia preromana a Osona. Pel que fa a la hidronímia, els noms Merlès (la riera de Merlès) i Sorreigs sembla que també poden tenir un origen preromà.

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Recursos a la xarxa. PARLA.CAT

    Parla.cat: curs de català en línia

    Núm. 33// Parla.cat és un espai virtual d’aprenentatge que posa a l’abast de tothom materials didàctics per aprendre la llengua catalana. És el resultat d’un projecte dut a terme per la Direcció General de Política Lingüística (DGPL) i l’Institut Ramon Llull, en col·laboració amb el Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL).

    La proposta formativa s’organitza, d’acord amb els programes de la Direcció General de Política Lingüística, en quatre nivells d’aprenentatge: bàsic, elemental, intermedi i suficiència. Aquests quatre nivells es divideixen, cadascun d’ells, en tres cursos.

    El curs es pot fer seguint la modalitat lliure o la modalitat amb tutoria. La modalitat lliure permet l’aprenentatge totalment autònom, ja que els materials del curs són de lliure accés. En canvi, la modalitat amb tutoria permet l’aprenentatge amb el suport d’un tutor o una tutora que guia i motiva els alumnes.

    Un cop finalitzats els cursos del Parla.cat, l’alumnat haurà assolit els coneixements necessaris per optar a les proves oficials de la Secretaria de Política Lingüística. Més informació a: www.parla.cat

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Lèxic. Xarrabascat

     Xarrabascat

    Núm. 32// És una d’aquelles paraules que s’han sentit molt a la nostra comarca i que amb el pas dels anys han anat desapareixent. I cal dir que no és exclusiva d’Osona, també s’utilitza o s’utilitzava a gran part del nord-est del Principat, de la Selva a la Cerdanya, i també al Maresme.

    Es recull en el Diccionari de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, amb dos significats:

    1) Xàfec molt fort; (el Gran Diccionari de la llengua catalana, de l’Enciclopèdia, hi afegeix «de poca durada», una matisació que s’ajusta molt bé a l’ús real de la paraula.)

    2) Grans crits, soroll de festa.

    De vegades hi ha gent que diu xarabascat, o fins i tot xarbascat, que és com es recull en diccionaris no normatius, com el Diccionari català-valencià-balear i el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. En el primer, a més, hi trobem un sentit poc habitual, molt local, de la paraula, que és ‘baralla forta i de molta gent’. En aquest ús el trobem solament al Berguedà.

    El Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana no aclareix del tot quin en podria ser l’origen.

     

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Lèxic. Llàntia

    LLÀNTIA

    Núm. 28 // La segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans dona tres significats per al substantiu llàntia.

    Per una banda vol dir ‘taca, especialment d’oli o de greix’, però també es diu llàntia d’un ‘aparell que té un dipòsit on es posa un líquid combustible i una metxa immergida en el líquid llevat en un dels extrems, i serveix, encès el cap de la metxa, per a produir llum’.

    I el tercer significat de llàntia que ens dona el diccionari normatiu és ‘invertebrat del grup dels braquiòpodes, de conquilla oval, llisa i transparent (Terebratula vitrea).’

    El Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll a aquestes tres entrades n’hi afegeix dues més que tenen un sentit figurat: llàntia es fa servir a Ripoll i a l’Empordà per parlar d’un ‘porró’. Així que pot aparèixer en frases com: la llàntia s’apaga quan es vol dir que s’acaba el vi del porró. I per acabar, el mateix diccionari, ens diu que llàntia a la comarca de la Selva és un mot que en sentit figurat vol dir ‘orinal’.

    El Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll també ens mostra expressions que giren entorn del substantiu llàntia:

    * Encendre la llàntia: a Llofriu, vol dir ‘posar-se a plorar. Del qui es posa a plorar per no-res’. Exemple: ‘Mira, ja encén la llàntia de Sant Lluc’.

    * Estar guardant la llàntia: a València, vol dir ‘estar enterrat’.

    * Venir tan just com sa llàntia de Campos, a Palma, significa ‘venir molt just o escafit.’

    * Quedar amb ses llànties de Campos, a Ciutadella, vol dir ‘romandre desposseït de tot o extremadament empobrit’.

     

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Frases fetes: Agafar un gat

    Agafar un gat

    Núm.19// La frase feta en qüestió vol dir ‘embriagar-se’. És ben curiosa, oi? Què té a veure l’animal felí amb l’alcohol? Perquè, si n’agafeu un, de gat, no us emborratxareu pas. En tot cas, si teniu al·lèrgia al seu pèl, us ploraran els ulls, esternudareu, tossireu, tindreu mal de coll i congestió nasal, asma, urticària, erupcions a la cara o al pit. Com que no hi veiem cap connexió, ens podem demanar d’on deu venir aquesta expressió. I la resposta podria ser la següent:  antigament hi havia botes de cuir fetes amb pell de gat que contenien vi. Aquestes botes se les anomenava gats i tenien la mateixa forma de l’animal. Si algú se’n bevia tot el contingut podem pensar que s’alcoholitzava prou per anar de tort i per començar a balbucejar. Per extensió es diu gat o engatat a la persona que ha begut massa alcohol: «Aquell va gat o està engatat».

    Cal dir que gràcies al nostre felí domèstic també s’ha format un verb amb el mateix significat: engatar-se. I també és bo que afegim que a les illes Balears d’un gat se’n diu moix, i que aquest mot tant pot voler dir ‘borratxera’ com ‘embriac’. Per tant, els nostres germans de llengua diuen «Aquell va moix», «Ha agafat un moix» o «Està emmoixat».

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. FRASES FETES. A tant per cap, a tant per barba

    Núm. 17 //

    A tant per cap, a tant per barba

    Aquestes dues frases fetes les utilitzem quan volem repartir una cosa de manera equitativa a un grup de persones. Segons sembla venen de l’època medieval. En aquell moment es feia la distinció de les dues expressions. És a dir, a tant per cap es feia servir quan les persones podien ser tant frares com llecs. En canvi, a tant per barba era usada quan només hi havia frares, que eren els qui portaven barba. Cal dir que actualment no les distingim i tant podem dir «Ens toquen tres talls per cap o per barba».

    El cap, que és la màxima expressió de l’ésser humà, el que realment ens distingeix de molts altres animals i el que dona sentit a la nostra existència, esdevé aquí símbol de persona, d’humà. Pel que fa a la barba… només es pot entendre aquesta expressió en una societat que era profundament masclista i que no tenia en compte les dones. Fixeu-vos que el cap de família solia ser un home.

    Article complet