Arxiu de la categoria ‘Ets i uts’

  • El 9 Ets i uts. Recursos: Diccionari català-valencià-balear

    Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll 

    Una joia 

    Núm. 334// De jove, l’entusiasta clergue Mossèn Antoni M. Alcover havia recollit cançons i rondalles de pagesos. Segons ell, hi sortien paraules arcaiques i dialectals que no es trobaven en cap diccionari. Per aquest motiu va decidir crear-ne un: havia de ser nacional, dialectològic, històric i amb documentació literària. Tot en una peça. 

    En cada article, a banda de les definicions, doncs, s’hi inclouen des de pinzellades de cultura popular, locucions i dades del refranyer fins a informació fonètica i etimològica.  Hi ha contingut diferent, segons la informació que es té del mot estudiat. Així doncs, si hi busquem una paraula com ‘clemàstecs’, per exemple, hi trobarem les diferents maneres de dir el mot a tot el territori (clemascles, clemasques, clemalles, clemalls, clemastres, calamàstecs, calamastres, cremallers, cremalls, etc.) i, en algunes entrades com aquesta, fins i tot una fotografia o dibuix de l’objecte.  

    El projecte va començar l’any 1900 amb una crida a la col·laboració per a la replega de vocabulari que va ser tot un èxit. Al llarg dels anys, una calaixera mítica i envoltada de polèmica va acollir els milers de fitxes del que va acabar essent el Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll.  

    Avui dia, aquest tresor poc conegut està disponible en edició electrònica, com a resultat del projecte d’informatització que es va dur a terme els anys 2001 i 2002 amb el suport de la Generalitat de Catalunya, el Govern de les Illes Balears i el Govern d’Andorra. Així que ja ho sabeu, les fitxes de la famosa calaixera, a un clic: https://dcvb.iec.cat/ 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Recursos a Internet: Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya

    Núm. 333//Molt sovint hi ha obres, grans obres, que són resultat d’un treball d’un grup d’experts, i en part també d’un col·lectiu, i de les quals gran part del públic no sap res. El Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya és una d’aquestes obres.  

    Va ser un encàrrec que el Parlament de Catalunya va fer el maig de 1998 al Govern de la Generalitat. La comissió que es va crear per dur a terme el projecte va anomenar-se Comissió de Toponímia de Catalunya. Aquesta comissió va fer una feina colossal. Perquè us en feu el càrrec: l’última versió del Nomenclàtor, la segona edició, recull més de 65.000 noms de lloc, o també anomenats topònims. I és una obra indispensable per a tota aquella gent que treballa en cartografia, retolació, guies de viatge i altres productes informatius. 

    A més, inclou la transcripció en l’alfabet fonètic internacional, l’enregistrament del nom dels nuclis de població perquè sapiguem com es pronuncia cada topònim i un visor amb consulta interactiva. Així mateix, els noms dels municipis estan classificats per comarques i ordenats alfabèticament. I encara més, hi ha un mapa de cada municipi amb els topònims més rellevants. A la mateixa pàgina hi ha un enllaç que ens porta al Nomenclator dera Val d’Aran, que conté més de 3.450 topònims i que ha estat elaborat conjuntament amb l’Institut d’Estudis Aranesi-Acadèmia aranesa dera lengua occitana 

    Trobareu l’enllaç del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya (www.icgc.cat/Descarregues/Llocs/Nomenclator-oficial-de-toponimia-major-de-Catalunya) a Recursos lingüístics de l’Institut d’Estudis Catalans. No us el perdeu! 

     

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Gentilicis d’Osona: Sant Hipòlit

    332//Entre el Sorreig i vora el Ter hi ha diversos municipis que comparteixen part del nom: Voltregà, amb les seves Masies i les seves parròquies de Santa Cecília i Sant Hipòlit. Els noms que deriven del sant i del tipus de poble no són, però, tan interessants com el que els acompanya i que dona nom a la subcomarca, anomenada generalment Voltreganès. 

    Voltregà es troba mencionat ja en diversos documents del segle X, amb una ortografia bastant diferent però força recognoscible: Vertragus, i també Vertragane, que deriven del vertrago (gos llebrer de caça en llatí romànic). Per tant, i en consonància amb altres indrets de nom semblant, és del tot probable que entorn del castell primigeni que originà la població s’hi criessin gossos de caça. 

    Corominas també proposa una visió més religiosa del terme, ja que en diversos poemes religiosos del romànic es menciona com a salvador o metàfora de Crist a un gos d’aquest tipus, però és una especulació de l’erudit. 

    En tot cas, tornant a l’actualitat, als habitants de Sant Hipòlit se’ls anomena santhipolencs i santhipolenques  

    Foto: Viquimedia commons. Ajuntament de Sant Hipòlit de Voltregà.

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions sobre parlar II

    PARLAR (II) 

     

    331//Entre els qui no diuen ni piu i els xerramecs hi ha d’haver un punt d’equilibri, no creieu? Xerrotejar és bo quan les criatures aprenen a parlar, com qualsevol aprenent: ja se sap, “Fent i desfent aprèn l’aprenent”. Tanmateix, aquesta mateixa paraula pot prendre el sentit de ‘xerrar insistentment i de diverses coses’, un sentit que la fa desagradable en algun context. 

    Normalment s’ha de parlar clar, encara que en algunes ocasions val més fer l’orni i no deixar-se entendre. Ara, el balbuceig i l’embarbussament sempre han fet riure, fins i tot tenim jocs de llengua que miren de fer-nos entrebancar amb frases de sons repetits: “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”. Però mai no hauríem de fer befa dels qui tenen un problema i quequegen o tartamudegen quan volen expressar-se.  

    També cal afegir que xerrar es diu molt a Mallorca, tant que ja ha substituït el verb parlar en molts contextos. A Menorca potser hi predomina el mot rallar. Aquí parlem i xerrem, i enraonem. I és que l’art de conversar ens té a tots meravellats. El bon conversador sap escoltar, naturalment, i podríem dir que qui dialoga, qui delibera i qui discuteix correctament es fica la gent a la butxaca.  

    En canvi, allunyeu-vos del qui rondina, remuga, botzina i parloteja constantment. Gastar saliva és el que fan els xarlatans, que garlen i garlen i no callen. D’aquests també allunyeu-vos-en. De vegades n’hi ha que vociferen, baladregen, escridassen i xisclen. Aquests potser no tenen tanta mala fe. Potser encara tenen remei… I bé, el més important és fer-la petar (la claca o la xerrada) amb qui us escolti i amb qui us sentiu com realment us voleu sentir: sent vosaltres mateixos i no perdent la vostra essència. 

     

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions sobre parlar I

    PARLAR (I) 

     

    330//És evident que un aspecte que ens identifica com a humans és el fet de parlar, o dit altrament, el llenguatge verbal. És igualment cert que els qui tenen una discapacitat auditiva o de la parla es poden comunicar amb el llenguatge de signes, que és tan humà com el verbal. Els qui parlem per la boca i no amb les mans tenim, cadascun, una manera pròpia de fer-ho, una manera que ens identifica i que no es pot deslligar del nostre ésser, de la nostra ment. Com diu la dita, “Al cantar coneix hom l’ocell, i al parlar, el cervell”. 

    Hi ha els qui es comuniquen cridant o xisclant, tant que ens fan mal a les orelles, i els qui els has de demanar què deien perquè fan com una mena de xiuxiueig, que murmuren o mormolen. N’hi ha de silenciosos o de callats, i n’hi ha que tenen una xerrera que no se l’acaben. Xerrar pels descosits va bé, però, ep!, que no se t’escapi res d’indecent o d’incòmode. El o la xerraire per antonomàsia no es pot pas dir que sap enraonar més bé que els mesurats o els tímids: “Qui no sap callar, no sap parlar”. I és que d’enraonar se n’aprèn amb el temps. 

    La xerrameca, és a dir, el fet de parlar molt abundantment i de manera insubstancial i buida, és pertot arreu. No cal dir en quins àmbits de la vida. Però al mateix temps conversar de banalitats és necessari quan no se sap què dir i es vol trencar el gel. També tenim la xerrola, que és enraonar per passar el temps, per conèixer l’altre i per no estar incòmode. 

    I és que fer sentir malament l’altra gent és una cosa molt lletja. N’hi ha que només d’obrir la boca ja ofenen, infamen, injurien, ultratgen i vexen. I no hi falten els escarnidors, que són els qui imitant la veu i les maneres de dir dels altres se’n burlen ostensiblement. I això fereix. 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Mirar o veure?

    El català amb tots els sentits II 

     

    329//Mirar o veure? Les pel·lícules es veuen o es miren? 

    Veure és la capacitat física de formar una imatge a la retina a partir de la llum que reflecteixen els objectes. Seria una capacitat física involuntària com sentir. Mirar és veure amb atenció i interès. Seria una acció conscient, voluntària i deliberada, com escoltar. 

    En tots dos casos es refereix a percebre imatges amb la vista. 

    Si anem pel carrer, anem veient persones, aparadors, etc. Però si ens fixem en algú perquè el coneixem, ens sona la seva cara, ens quedem mirant-lo. Si observem una persona amb atenció, l’estem mirant. Quan preguntem a algú si ha vist una pel·lícula en concret i ens diu que no, li podrem aconsellar que la miri 

    Parlant de cinema… Si ens fa gràcia una pel·lícula que s’estrena la propera setmana i volem anar al cinema, què preguntarem a la colla d’amics? “Anem a mirar-la?” o “Anem a veure-la?”, perquè la voluntat és posar-hi atenció,

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Escoltar o sentir?

    El català amb tots els sentits I 

     

    328// Escoltar o sentir? M’escoltes o em sents? 

    Aquesta confusió de significat és un dels fenòmens més curiosos de la interferència del castellà. D’entrada tots dos verbs són adequats, però no són intercanviables en tots els contextos. Tot i tenir matisos de significat diferents, la distinció entre els diferents usos dels dos verbs sovint es fa malament: “No et sento!” o “No t’escolto!” Parlem de sons o de sorolls.  

    Escoltar significa fer atenció (a allò que diu algú), aplicar l’orella a oir (quelcom). Representa una acció voluntària i hi ha voluntat de percebre el so. Només escoltarem si volem escoltar. Sentir és percebre per mitjà dels sentits, percebre sons de manera gairebé accidental, involuntària. Sentim sense intenció de sentir. Així doncs, la diferència entre els dos significats és la intencionalitat de la persona oient.  

    Frases com: “Crida més fort que no t’escolto”, “Vaig escoltar crits al pis del costat” són inadequades. Hauria de ser: “Crida més fort que no et sento” i “Vaig sentir crits al pis del costat”. Tampoc podem dir: “He escoltat un soroll, un crit, un cop de porta…”, perquè són sons que rebem, sovint inesperadament, a les orelles.  

    Per tant, quan diem: “Que no em sents?”, Per què no m’escoltes?”, “No sento res”, “Calla i escolta!” la intenció de l’interlocutor és molt diferent. 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions escatològiques

    QUINA PUDOR! 

    327// L’Ets i Uts d’avui fa una mica de pudor. És veritat que els catalans som escatològics? Doncs és cert que tenim paraules, expressions i frases fetes que, si més no, ens indiquen una tendència. I déu-n’hi-do les que tenim! 

    Si ens fixem en el verb cagarens caguem a les calces quan no fem una cosa per por i som uns cagacalces, o ens caguem de por quan en tenim molta. En canvi, si ens caguem en algú, ja no tenim por, sinó que maleïm aquella persona. També ens podem cagar en un ou o la mar (me cago en l’ou o me cago en la mar). A vegades també ens caguem en la divinitat i això ja és molt gruixut! Perquè no soni tan fort pronunciem eufemismes com cagonseu o cagondena. 

    Sense deixar el verb cagar, trobem paraules compostes amb aquest verb que tenen significats ben curiosos. Així, tots sabem que algú que és un cagadubtes és una persona a qui li costa molt decidir-se sobre qualsevol qüestió o que una persona cagamiques és una persona avara, gasiva. I un significat semblant té cagadur, persona rica i avariciosa, molt lligat a la frase feta que diu: Aquest no menja per no cagar, que es refereix a persones molt garrepes.  

    Algunes altres paraules s’han anat perdent, com caganiu que és el darrer ocellet d’una niuada i que es feia servir per anomenar el fill més petit d’un matrimoni, o cagamandúrries, per referir-se a una persona de poc seny, que actua de manera irresponsable, que no té gens de formalitat i que fa les coses de qualsevol manera. 

    Un cas a part i difícil d’explicar a persones que no coneixen la cultura popular catalana és la tradició nadalenca de fer cagar el tió. Com expliques a algú que pegues un tronc de fusta o tió perquè cagui regals? I ja que en parlem, diguem-ho bé: fer cagar el tió, no fer el cagatió 

    I si continuem amb les festes nadalenques, d’on deu venir la figura del caganer? Heu vist mai un personatge tan desvergonyit en un ambient tan religiós? De fet, però, ja ho diu la dita: Caga el rei, caga el Papa, i de cagar ningú se n’escapa. 

    Article complet

  • A l’abril cada paraula val per mil 2024. Les solucions

     

     

    Aquí teniu els significats de les 30 frases fetes amb el verb TENIR que us proposàvem que endevinéssiu aquest any a la campanya “A l’abril, cada paraula val per mil”.

     

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Raquel Santanera

    Personatges literaris d’Osona 

    Núm. 326// Raquel Santanera i Vila (Manlleu, 1991) és poeta. És graduada en Estudis Literaris i en el màster Construcció i Representació d’Identitats Culturals, a la Universitat de Barcelona. 

    Alguns dels seus poemes han estat traduïts al castellà, l’anglès i l’italià. Des del 2019 és una de les tres programadores del bar L’Horiginal, obrador de recitacions i noves actituds literàries, a Barcelona. També és coordinadora i programadora del cicle de poesia i art contemporànies en català Els Vespres Malgastats, a Osona.  

    La Malgastada, projecte ideat per Raquel Santanera, Jordi Cuesta i Íngrid Mas, és l’associació que promou els Vespres Malgastats. L’activitat consisteix en la trobada en què dues poetes reciten i intercanvien visions sobre les respectives obres. En cadascun d’aquests diàlegs en directe, s’hi afegeix la mirada d’una artista visual, que interpreta l’obra de les dues poetes en la peça que proposa. 

    Tot i la seva joventut, Santanera ha publicat Teologia poètica d’un sol ús (Viena Edicions, 2015; premi de poesia Martí Dot), De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia (El Gall Editor, 2017; premi Pollença de poesia) i Reina de rates. Crònica d’una època (Pagès Editors, 2021; premi Miquel Martí i Pol de poesia).  

    La seva obra es reconeix com a capdavantera en matèria de gènere, des d’una perspectiva cíborg. Es considera que el seu primer llibre de poemes va inaugurar el Babaisme, un esforç per forjar una nova mitologia del jo poètic. 

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço