Arxiu per novembre, 2022

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Gerard Guix

    Núm. 252// Continuant amb els articles de persones emblemàtiques d’Osona vinculades a la llengua o a la literatura, avui parlarem de Gerard Guix (Vic, 1975), que és escriptor, dramaturg, articulista, guionista i professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

    Ha publicat les novel·les La deriva dels continents (2005) i Dia de caça (2007). També és autor de la novel·la juvenil El prodigi (2011), primera part d’una trilogia fantàstica que continua amb L’enginy i El talent. Amb Tot el que hauries de saber abans d’estimar-me (2011) va guanyar el Premi Pin i Soler de Novel·la. L’any 2013 va publicar El cementiri, i va fer una pausa fins que el 2021 va fer-nos arribar La meva temporada a l’infern.

    Professionalment ha estrenat una desena d’obres de teatre. Entre les seves obres com a dramaturg, destaquen Gènesi 3.0 (Premi Fundació Romea de Textos Teatrals 2006), estrenada al Grec Festival de Barcelona, i la peça trilingüe U, Due, Três, representada també a Portugal, França i Itàlia.

    Saga Egmont, una editorial danesa, ha recopilat totes les seves novel·les en formats digitals, i l’editorial francesa Aux Forges de Vulcain ha publicat les traduccions Le Cimetière (2019) i Tout ce que tu devrais savoir avant de m’aimer (2022). Al segell digital FLASH hi té dos relats, i ha participat en diverses antologies: a Anagrama, Editorial Empúries, Comanegra o Univers.

    Les creacions d’aquest autor polifacètic, escrites en un llenguatge cinematogràfic ple de referències i d’històries obscures que ocorren en mons distòpics, sovint s’emmarquen en el gènere fantàstic, la novel·la negra o la ciència ficció.

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Anar fent…, com en Met de Ribes!

    Núm. 244// La setmana passada en aquesta secció vam veure que el Què tal? no és més que un calc del castellà i que d’expressions vives per començar una conversa i per interessar-se per l’estat d’una persona n’hi ha prou. Avui veurem quines respostes podem donar a les preguntes Com vas?, Com va això?, Què fem? o bé Com va tot?. 

    Si nedem en l’abundància podem dir Molt bé, Tot bé o De meravella. Si les coses van prou bé però podrien millorar, podem respondre (Vaig) o Vaig fent o també No em puc pas queixar. Fins i tot és molt usual repetir l’adverbi: «Bé, bé. I tu?». Però si, contràriament, la vida no ens somriu se sol respondre Anar fent o Així així. Direm No gaire bé si som francs i no dissimulem el malestar, o es poden emprar també les supernegatives Malament i Molt malament, un acte de confessió que sovint no cal. 

    N’hi ha, tanmateix, una altra que fa riure o somriure tant qui la diu com qui la sent. Quan a algú se li pregunta com li van les coses, si és de certa edat, és a dir, gent gran, és corrent que respongui amb sornegueria i dissimuladament: «Anar fent, com en Met de Ribes». Una resposta que no compromet gens i ens serveix per fugir d’estudi i per evitar la tafaneria dels altres. Aquí es pot indicar que les coses no van gaire bé o fins i tot malament, però que s’hi planta cara.  

    Sembla que en Met va existir, que no és pas un personatge de ficció (Met és la forma reduïda del nom Jaumet, que al seu torn és el diminutiu de Jaume). Segons es diu, durant una riuada, a en Met de Ribes, el Freser se l’emportava aigües avall i algú li va demanar «Què? Com anem?» i en Met, impertèrrit, va respondre: «Anar feeent!». Pobre home! 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Com anem?

    Núm. 243// Aquesta fórmula de cortesia que fem servir tan correntment quan trobem algú i el saludem o volem començar una conversa, se sol canviar sovint per *Què tal?, que no és més que un calc del castellà i segons l’Optimot no és adequada en català. Cal dir que d’aquestes fórmules en tenim més -no fos cas que a algú no li agradi el Com anem? o digui que el català és una llengua pobra de recursos. 

    És estrany que a una sola persona li demanem «Com anem?», potser és perquè a vegades implícitament ens referim també als seus familiars. En fi, coses del llenguatge. La veritat és que demanem per l’estat de les persones amb altres fórmules, a part de l’esmentada anteriorment. Per exemple: Com vas?, Què fas/fem/feu?, Com va això? Com va la vida?, Com va tot? o la informal i breu Tot bé?. Així, doncs, si preguntem per a algú més no direm «Què tal els teus pares?», sinó «Què fan els teus pares?» o «Com van els teus pares?» 

    Observeu que en totes aquestes expressions si hi ha el verb fer (fas, fa, fem, feu, fan) usem l’interrogatiu què, però si hi ha el verb anar (vas, va, anem, aneu, van) llavors l’interrogatiu és com. Amb el com podem utilitzar igualment el verb estar: «Com estàs, Ramon?», «Com està la teva mare?», «Com esteu? Tot bé?». O bé, fins i tot, el verb provar: «Com et prova l’estiu?» (‘Com va l’estiu?’) o «Com prova la vida de jubilat?». 

    Sabem prou que informalment i no tan informalment és molt habitual sentir Què tal?, però, repetim, aquest ús de moment no és adequat i com s’ha vist de recursos n’hi ha una bona pila per substituir-lo. 

     

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. La cançó d’en Joan petit…

     

    Núm. 249// Les relacions entre Catalunya i Occitània van més enllà de l’enorme semblança entre les dues llengües bessones. Una d’aquestes semblances és la cançó de Joan Petit, cançó cantada per la mainada d’aquests dos països i per tota la serralada pirinenca, incloent-hi el país basc  i, segons Joan Amades, en alguns llocs a principis del segle XX es cantava per carnestoltes amb una coreografia força eròtica, en la qual el terme dit podia ser interpretat com el “fal·lus”.   

    Si això ja ha sorprès alguns de vosaltres, potser us sorprendrà de saber que Joan Petit era un personatge real de carn i ossos. Però qui era realment Joan Petit? Si es llegeix l’article de la Viquipèdia en català , hom hi troba:  

    En Joan Petit és un personatge molt conegut a la història popular occitana. La cançó deu el seu origen a Joan Petit, un pagèsoccità que el 1643, a Vilafranca de Roergue, va capitanejar (juntament amb els pagesos La Palha i La Forca) la Revolta dels Crocants de Roergue contra el rei de FrançaLluís XIV. Quan va ser capturat, va ser condemnat al suplici de la roda. La cançó infantil coneguda avui és el resultat de l’evolució d’aquesta història i és per aquesta raó que en la cançó se citen les diferents parts del cos, car la tortura de la roda mutilava progressivament el condemnat.  

    Si bé en la melodia catalana la lletra ha perdut pràcticament les connotacions que la van inspirar, a Occitània es continua utilitzant una lletra que recorda perfectament els fets en diferents versions”.  

    Ens trobem,  doncs, davant d’un fet comú extens, com a mínim, en la literatura europea; el final tràgic o el recurs de la violència. Aquest es troba també reflectit en cançons tradicionals de Suècia com “Straffad moder und dotter” (castigades mare i filla) interpretada pel grup Garmarna, o en els contes d’Andersen i en els finals tristos que tant agradaven als romàntics.  

    Finalment us suggereixo de llegir l’article en occità i d’escoltar la cançó de la mà del famós cantautor occità Joan de Nadau, qui fa una presentació combinant occità i francès i una representació formidable de la història a partir del tercer minut del vídeo. Espero que us agradi. 

    www.youtube.com/watch?v=hUMEgZlB0Xw 

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

40 60 anglicisme apòstrof bones calma català cavallfort cursos diccionari normatiu diec2 dret empresa erradicar escacs escola etsiuts expressions fil frase feta frases fetes hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs en català justícia lèxic nova gramàtica otorrino pillar; agafar; enxampar porc recursos refranys riquesa lèxica salutació sigles sinònims temps termcat tió topònims tèxtil verbs vista