Rellotge
Aquest mot és originari del llatí horologium, que vol dir ‘rellotge de sol, rellotge de sorra’. La forma llatina prové del grec hōrológion, compost de hṓra, és a dir, ‘hora’ i lógion, que significa ‘que diu’, de légō, que vol dir ‘dir’. Antigament existia la forma aolotge, arelotge, de manera que la pèrdua de la vocal va confondre el mot com si portés l’article lo rolotge a o relotge.
És documentat al segle XIV, “Lo sol torna atrás en lo arolotge per 10 graus a petició d’ell”, Set psalms penitencials, 13; i al Terç del Crestià de Francesc Eximenis trobem “dix Arstòtil — que lo appetit sensitiu axí tira l’enteniment com la roda major tira la menor en lo arelotge”
Fonts: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.