El 9 Ets i uts. Lèxic: ‘guai’
“Sta guai?”
Núm. 92// Entre tots els mots que hem adaptat d’altres llengües n’hi ha que venen i van, que són molt utilitzats per un grup durant un temps curt i després cauen en l’oblit o que acaben triomfant i esdevenen paraules habituals acceptades normativament en el català. I n’hi ha que no entren en cap d’aquests esquemes, com és el cas de guai.
Segons el diccionari etimològic de Joan Coromines guai apareix per primer cop en una obra de Ramon Llull com a “interjecció de dolor o amenaça, i, en part, de sorpresa” i prové “del gòtic WÁI que té aquell significat”. Coromines el documenta també amb aquest significat en Curial i Güelfa “Guai! Quantes ànimes dampnades—!” i en altres obres medievals. També el defineix com a interjecció d’admiració o sorpresa en el dialecte tortosí, i especula que en aquelles terres pot tenir l’origen en una expressió de l’àrab.
Fent un salt vers l’actualitat el mot ha cobrat un sentit gairebé equiparable a bo, modern, correcte…i és que durant els anys 80 va esdevenir una manera de descriure allò nou, trencador i diferent, probablement manllevat del castellà. Ara mateix, segons el taller de neologismes de l’Institut d’Estudis Catalans, la “neolosfera” de la Universitat Pompeu Fabra i qualsevol parlant del català actual guai s’utilitza ja amb tota normalitat com a adjectiu o adverbi, tant en publicacions informatives com en l’oralitat.
Per tant, guai és una paraula antiquíssima, amb més de 800 anys d’ús, però amb una variació tan gran en el seu significat que fa impossible seguir-ne la pista a través dels segles. No es pot afirmar que el guai de Llull, el del pinxo de la discoteca i el d’Oques grasses siguin el mateix mot, però podem afirmar que ressonen en la mateixa llengua malgrat els anys que els separen.
Fonts: neolosfera.wordpress.com
Diccionari Etimològic i Complementari de la llengua Catalana (DECat)
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.