Arxiu de l'autor

  • El 9 Ets i uts. Lèxic: els sons dels animals II

    Núm.155// Un dia més tractarem de les onomatopeies i dels noms dels sons que els animals emeten, però els d’avui no són domesticats. L’abella, em podeu dir, els humans l’hem domesticada una mica, tot i així la posarem dins el sac dels animals salvatges. Aquest infatigable insecte bat les ales i produeix un so que en català l’escrivim així: zum-zum. D’aquesta onomatopeia n’hem format dues paraules: el nom, zumzeig, i el verb, zumzejar. 

    Els coloms i les tórtores parrupen o parrupegen, i el nom sobre el qual s’han format aquests verbs és parrup, que és el seu cant. Els ocells petits fan piu-piu, és a dir, piulen, i el nom format a partir de l’onomatopeia és piuladissa; El crit de la gralla i del corb és el grall i el verb resultant és grallar. 

    La serp fa un soroll semblant al d’una essa continuada (sss), es pot dir que emeten una mena de xiulet i que, per tant, xiulen. La granota, que és engolida per la serp, fa roc-roc, del seu crit profund i greu se’n diu rauc i el verb és raucar. El grill, al seu torn, abans de ser atrapat per la poderosa llengua viscosa del batraci, feia cric-cric. Els grills carrisquegen i el seu imponent i agradable so el fan aixecant obliquament les seves ales, que és el carrisqueig. 

    I, per acabar, els dos temibles de la selva: l’elefant i el lleó. El primer, amb la seva llarga i forta trompa, bramula i el nom d’aquest so és el bramul; i el segon fa graarugeix i el nom del so és el rugit. 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic: els sons dels animals I

     

     

    Núm. 154//Els animals per comunicar-se emeten sons tant si és amb les ales com amb la boca, la trompa o altres parts corporals. Els humans, observadors de mena, hem imitat aquests sons oralment i per escrités el que anomenem onomatopeies i, fins i tot, n’hem format paraules (en català, noms i verbs). Vegem-ne algunes. 

    Començarem amb els animals domèstics. Els gats fan meu –abans s’escrivia amb accent obert, ara ja no– i segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) també miau. Aquests són els sons imitats, els noms poden ser miol o meu i el verb originat a partir del primer és miolar. D’altra banda, el crit característic del gos és bub-bub. Sabem que els gossos lladren o borden –el segon l’usem més aviat quan l’animal amenaça. Els noms resultants d’aquests verbs són lladruc i bordada. El porc i la truja fan rony-rony, el nom és un gruny i el verb, grunyir. També poden esgüellar (nom, esgüell), quan fan un xiscle. El cavall i l’egua o l’euga renillen, fan hiii el nom d’aquest crit és el renill. 

    I encara n’hi ha més: la vaca i el bou mugeixen, el nom és un mugit i l’onomatopeia, muuu. El xai, el be, l’ovella i la cabra belen, fan bels i la nostra onomatopeia és beee; el gall canta i el seu cant imitat per nosaltres és el quicquiriquic. En canvi, la gallina fa cloc-clocescataina o cloqueja i del seu so en diem escataineig o cloqueigi finalment l’ase i la somera fan ihò-ihòel nom és el bram i el verb, bramar. Que corri la brama! 

     

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic: “Ei, que estàs a la lluna? II”

     

    Núm.153//La setmana passada vam veure que la màgia de la lluna ens havia inspirat durant segles i d’aquesta inspiració no n’havia quedat exempta la llengua. Avui continuarem veient expressions que tracten d’aquest astre. 

    A aquells qui no paren atenció al que s’explica, com si quedessin atrapats per la bellesa del nostre satèl·lit, se’ls diu que estan a la lluna (o a la lluna de València). És com si somiessin, perquè deuen voler agafar la lluna entre dents, que vol dir ‘pretendre l’impossible’Res no és impossible, es diu sovint, però tu has de crear les circumstàncies per arribar al teu objectiu. Una dosi d’idealisme i una altra de realisme. Aquesta és la fórmula. Però no deixeu que us vulguin fer veure la lluna al mig del dia (fer veure la lluna en un cove), és a dir, no us deixeu enganyar. Triomfeu o no en la vida, l’important és estar de bona lluna (de bon humor) i deixeu les males llunes (el mal caràcter) per als idiotes o per als enemics. Si teniu llunes o sou arrauxats és que teniu el caràcter variable. En aquest cas, o us reeduqueu o patireu. 

    I per acabar, us recomanem la lectura de Quan queien homes de la lluna, el primer conte del llibre Tretze tristos tràngols, d’Albert Sánchez Piñol. Esperem que la lectura us inspiri. 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic: “Ei, que estàs a la lluna?”

     

     

    Núm. 152//Abans els humans observaven més la natura, el seu entorn i els astres: el sol, la lluna, els estels, els cometes, les galàxies. Per què? En depenia la seva supervivència i també perquè era una sana distracció. Imaginaven històries que ara ens fan riure o somriure, ja que les trobem massa naïfs (tanmateix, penseu que nosaltres venim d’ells i els hauríem de saber valorar més). La lluna, el satèl·lit que roda al voltant de la Terra, ha inspirat els humans i n’hem explicat contes i rondalles. I, com no podia ser d’una altra manera, ens ha inspirat per crear diverses expressions lingüístiques, que tot seguit, avui i divendres que ve, llegireu. 

    La lluna fa el seu ple a mitjanit i els gossos i els pocs llops que hi ha a la Terra udolen. En efecte, la lluna la veiem de diferents maneres al llarg dels dies, segons si el sol il·lumina un part major o menor del seu disc. Per això parlem de lluna creixent quan va augmentant la part il·luminada i de lluna minvant quan disminueix. Diem que la lluna és nova quan és invisible i la lluna és plena quan tot el disc és il·luminat. La mitja lluna és la forma que veiem quan el sol n’il·lumina només la quarta part; i també es parla de mitja lluna quan es fa referència a l’Islam, ja que com és ben sabut n’és el símbol. 

     

     

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions sobre enganys

     

     

    Núm. 151// No us han enganyat mai de la manera més cruel i estúpida? I segur que heu quedat amb un pam de nas. Qui ho diria que aquella persona tan dolça ens pogués enredar tan vilment! L’engany és més vell que el caminar i d’això tractarem avui. 

    Els xarlatans amb el seu aire de set-ciències ens venen fum, ens pinten el seu producte de color de rosa o, com es diria més aviat ara, ens intenten vendre la moto. I amb els negocis, atenció, ull viu!, sempre hi ha gent disposada a estafarensarronarensibornarengaliparentabanarencerar o aixecar la camisa. Que no us prenguin el pèl (o el número), cal estar ben amatents. Els falsos gurus espirituals, enlluernadors professionals, us poden ensarronar –per exemple, introduir-vos en una secta– o fins i tot ensibornar, que és ‘induir amb enganys, males arts, a fer alguna cosa’. No seríeu pas els primers. La mentida és a l’ordre del dia, i no entén de cultures, oficis, classes socials o sexes. Mentir és una art universal i malèfica. 

    En el camp de l’amor, passa una cosa semblant. De la parella o l’amant que defrauda i decep l’enamorat o l’enamorada podem ben dir que moltes vegades l’enganya o li fa el salt. És un motiu per partir peres. Per tant, deixeu-vos de romanços i vigileu amb la gent que ens ve a prometre la lluna en un cove. 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Terminologia sobre els sabors del món

     

     

    Núm. 150// Avui parlarem del Glossari de sabors del món, un recull de termes fet pel TERMCAT i el Centre de Normalització Lingüística L’Heura de Santa Coloma de Gramenet, en col·laboració amb l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i la Universitat de Barcelona; un glossari que podria ser ben útil als bars i restaurants.  

    Es va editar per primera vegada el 2015 i s’ha anat actualitzant cada any amb nous termes, ja que és un projecte obert. Cada fitxa conté la denominació en català i en castellà –de vegades s’hi afegeixen la forma anglesa i francesa. També hi ha l’àrea temàtica, la definició i sovint la nota complementària.  

    Alguns exemples dels termes són l’arròs jollof i l’arròs chaufa. El primer és un plat típic de l’Àfrica occidental elaborat amb arròs, tomàquet triturat, sal, ceba, oli, pebrot vermell, mantega, gall dindi o pollastre, una pastilla de brou, curri i farigola. Per contra, l’arròs chaufa és un plat de fusió de la cuina xinesa i la peruana, una versió peruana de l’arròs fregit xinès, portat al Perú pels immigrants d’aquest país oriental. Aquest arròs conté carn, ous remenats, ceba, pebrot, gingebre i salsa de soja, i de vegades all o comí. Per fer consultes podeu anar a : www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/201. 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Parlem de bolets. La llenega

     

    m.149// Un altre dels bolets de tardor que aixeca passions entre els boletaires i els cuiners és la llenega. Amb aquest mot ens referim a una gran varietat de bolets del gènere Hygrophorus, que es caracteritzen per tenir el barret i el peu viscós, per aquest motiu a alguns no els agraden gens. La llenega es ven fresca, difícilment la trobareu en conserva i és ideal per a guisats i estofats. 

    Normalment quan parlem de llenegues ens referim a la llenega negra o llenega vera Hygrophorus latitabundusés massissa, de barret fosc entre gris i marró i peu blanquinós sovint inflat. Tant el peu com el barret estan recoberts per mucositat, per això normalment no es corquen. Viu en els boscos de pins de sòls calcaris de la terra baixa i la muntanya mitjana. No la busqueu al Montseny ni a l’Alt Pirineu. Sol trobar-se formant grups més o menys nombrosos que neixen en el mateix indret cada any. Aquestes superfícies de bosc es coneixen amb el nom de llenegueres i són un petit tresor secret de cada boletaire.  

    Segons Joan Coromines el nom de llenega ve del verb antic llenegar, tot i que ara usem més sovint esllenegar-se o esllenegar, que volen dir relliscar, esmunyir-se [Agafeu-ne alguna i ho entendreu]. A partir d’aquí trobem molts derivats: lleneguera, llenegaire, llenegadís, llenegable o esllenegable, llenegall, llenegada o esllenegada, llenegador, esllenegament, llenegós o esllenegós, lleneguívol, i per creuament amb esllanguir-se podem sentir també esllengar-se. És a dir, que això de les relliscades dona per molt des de fa segles. 

    Tot i que la forma més estesa és llenega, per la seva mucositat també és coneguda com a mocosa al Vallès, la Seu d’Urgell, Andorra, el Solsonès, la Segarra, Cardona, la Conca de Barberà, el Penedès i el Camp de Tarragona; o també caramellosa o carmellosa, i fins i tot pegalosa. Al Ripollès i a Osona també la coneixem com a bromosa.   

    I ara, si heu tornat a casa sense esllenegar-vos, i teniu unes quantes llenegues al cistell, només us queda decidir si les fareu amb botifarra, amb estofat de vedella, peu o morro de porc, conill, arròs… o potser us decanteu per mar i muntanya? què us semblaria un pastís de llenegues amb escamarlans? 

    Article complet

  • Parlem de bolets. Les llores

     Cualbres, puagres, llores?  

    Núm. 148// Les cualbres són bolets molt semblants en l’aspecte extern, però de colors molt variats segons l’edat, la pluja, el sòl, la zona on es troben. A Catalunya n’hi ha unes 180 espècies conegudes… Imagineu-vos, doncs, com variarà també la denominació del bolet! 

    Cualgracuagracriambacualba o puagra són noms del mateix bolet que provenen de ‘cor agre’ (segons el Diccionari català-valencià-balear) i que s’han anat modificant. Així a Tremp, a l’Empordà, al Gironès, a Solsona i a Barcelona podem sentir aquestes variants.  

    A la Plana de Vic, per contra, se’n diu llora, i també al Vallès, al Penedès i al Camp de Tarragona. Segons els micòlegs, la denominació ‘llora’ s’aplica a aquesta família de bolets quan tenen colors més vistosos: verds, violeta, blau.  

    I són bons? Perquè molts boletaires descarten les llores quan les troben al bosc. Doncs si piquen – després es diuen escaldabecs– és millor no collir-les. Ara bé, les llores representen un comestible excel·lent que admet moltes possibilitats a la cuina, sobretot la llora verda. I si no us fa el pes, si trobeu una llora podeu trobar un rovelló perquè segons la dita: “Allà on hi ha una llora, el rovelló hi plora”.   

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Parlem de bolets. El fredolic.

    Núm. 147// El bolet d’avui és dels més tardans, surt a les pinedes formant erols nombrosos quan comença a fer fred hivernal –tan hivernal és que fins i tot se’l pot trobar glaçat. D’aquí ve un dels seus diversos noms. El fredolic  té un barret sovint irregular, de color gris, vellutat. Les làmines són blanques o grises. El peu és prim i fibrós, molt trencadísÉs un bolet poc olorós i es fa malbé de seguida, tot i que és ben comestible; sobretot es fa servir en guisats i sopes. 

    Una variant del seu nom és fredeluc (de vegades pronunciat ‘freduluc’). Aquesta forma  es troba majorment a la zona nord-est del territori català. Pel color fosc del barret, en altres zones és conegut com a negretnegreta o negrentí. El color i la forma del barret han fet desfermar la imaginació popular. Així, al Penedès se’l denomina morro d’ovella i, d’una manera molt semblant, morret d’ovella al Camp de Tarragona i morret de be a les Garrigues. En canvi, al Matarranya se’l coneix amb el nom de boleta 

    Fregit amb all i julivert o en guisats és molt saborós, però cal dir que hi ha espècies tòxiques que s’hi assemblen. Cal evitar confondre’l amb el fredolic metzinós (Tricholoma pardinum), que és més robust i més gros, ja que el fredolic bo té el peu buit i el metzinós el té pleAquest últim és propi de les fagedes i avetoses 

    Article complet

  • El 9 ets i uts. Parlem de bolets. El cep.

     El rei del bosc (i de la cuina) 

    Núm. 146// Entre la gran varietat de bolets que es cullen amb avidesa als boscos catalans, pocs tenen el renom i el regust del cep, i també pocs ofereixen una varietat tan gran. Depenent del tipus de bosc en canvia el color, la textura i sobretot el nom. Totes les varietats tenen en comú l’espuma sota el barret i la cama robusta, de vegades del mateix diàmetre que el barret.  

    Per la seva textura densa, semblant al suro, s’anomena sureny en bona part del territori. Aquest nom, però, també té variants internes que formen els noms siurenysurenc i altres denominacions com bolet d’ou bolet de bou, probablement per la seva textura i robustesa.  

    Les varietats de cep es troben pràcticament en tots els boscos, des d’alzinars surers fins a fagedes humides; el Boletus edulis n’és la varietat més apreciada, amb una carn més blanquinosa i el barret d’un marró fosc, que es distingeix dels boletus reticulatus boletus pinophilus sobretot pel color de la cama i el bosc on creix. Com es veu pel nom científic, és un dels bolets amb més història i fama culinària, ja que el gènere boletus dona nom al genèric català bolet. 

    No tots els ceps són comestibles, i alguns poden provocar greus mals d’estómac; és el cas del mataparent, una varietat del gènere boletus la carn del qual es torna blava quan es trenca. D’aquí en surt l’expressió “blau com un mataparent”, per referir-se a tons blavosos forts. 

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

alabril anyelletllanat apòstrof català comptar contar cursos dat dit dret DUC dut enllepolit erradicar expressions fil flairefina frase feta frases fetes gallina guants hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala justícia llengua llepol lèxic nova gramàtica numerals punta quinfumfa recursos riquesa lèxica sinònims taló temps termcat topònims tramvia tèxtil verbs vint-i-nou xica