Arxiu de l'autor

  • El 9 ETS I UTS. El verb “liar”

    No ens emboliquem amb “liar”!

    Núm. 79//Hi ha un munt de verbs que, per economia verbal (perquè són més curts) o per influència de l’entorn, hem substituït per mots d’altres idiomes. És el cas del verb “liar” del castellà, que té una presència espectacular en la nostra llengua i que ens ha fet abandonar molts mots catalans.

    Ho diem en molts sentits, ja sigui el físic d’enrotllar, embolicar o cargolar (els cigarrets o els caramels, per exemple) o en el figurat d’embolicar-se, embarcar-se, envescar o fer-la grossa (en temes problemàtics, en afers amorosos: s’ha embarcat en el tràfic de drogues, està embolicat amb la veïna,  m’han envescat en la festa de final de curs o l’he feta grossa suspenent l’examen).

    També el nom relacionat amb aquest verb fa estralls en el nostre vocabulari, fent que cada vegada costi més sentir dir embull, embolic,  confusió, malentès, trampa, engany… amb “liar” i “lío” perdem riquesa i varietat.

    Per tant, entre tots, deixem d’embolicar-nos amb mots que resten!

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS.

    SER O … ESTAR?

    Núm. 78// Quantes vegades, davant d’un plat, hem escoltat l’expressió “Que bona que està, aquesta sopa!” per aplaudir les habilitats del cuiner ? Potser l’hem dita i tot. Comencem, doncs, per dir que tant abans com ara cal utilitzar el verb ser per expressar la qualitat i el bon gust de l’aliment, per tant, la frase adequada seria:  “Que bona que és, aquesta sopa!”.

    Hi ha moltes vegades que dubtem a l’hora de fer servir el verb SER o el verb ESTAR: la porta és tancada/ està tancada; la botiga és oberta/ està oberta; en aquests casos –davant de participis- convé destacar que totes dues opcions són correctes. Ara bé, quan parlem dels estats civils (casat, solter, vidu, divorciat…) és recomanable usar el verb SER. D’aquesta manera direm que Aquella dona és soltera o Aquell noi és casat…

    Una altra cosa és quan volem expressar una localització. En aquest cas cal fer-ho amb el verb SER, quan fem una simple descripció : Els mitjons són al calaix; Vostè és aquí (en un plànol). No obstant això, quan volem expressar la permanència en aquest lloc, s’utilitza el verb ESTAR: Els mitjons van estar-se al calaix fins a finals d’estiuEstaré al despatx de les 12 a les 2.

    Finalment, hem de tenir present que el verb ESTAR també s’utilitza davant d’expressions que porten preposició al darrere com:

    • estar a punt: La funció està a punt de començar (i no és a punt de començar).
    • estar a l’abast: L’habitatge no està a l’abast de tothom (i no és a l’abast de tothom).
    • estar a la venda: El disc ja està a la venda (i no ja és a la venda).
    • estar a disposició: El diccionari ja està a disposició de tothom que el vulgui consultar (i no és a disposició).
    • estar a l’atur: En Julià està a l’atur (i no és a l’atur).
    • estar de modaTornen a estar de moda les ulleres grosses (i no és de moda).
    • estar de baixaLa cap del departament està de baixa (i no és de baixa).
    • estar de vacancesEstic de vacances (i no és de vacances).
    • estar en obresEl pis està en obres (i no és en obres).
    • estar en ordreL’habitació estava en ordre (i no és en ordre).
    • estar en jocAquí estan en joc totes les nostres hores de feina (i no és en joc).
    • estar en perillLa finca està en perill (i no és en perill).
    • estar en llibertatEl fugitiu va estar uns dies en llibertat (i no és en llibertat).
    • estar fora d’úsAquest cotxe està fora d’ús (i no és fora d’ús).

     

    Font: OPTIMOT

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Verbs controvertits

    Hi posem el coll? Hi fiquem el nas?

    Núm. 77// Avui parlem del verb ficar i el verb posar. Si ens referim al verb ficar notem que ha guanyat terreny en detriment del verb posar i fins i tot a d’altres de més precisos com escriure, col·locar, etc., en casos com, per exemple, referint-se a un formulari: Jo, en aquest apartat hi he ‘ficat’ el cognom, en lloc de hi he escrit el cognom, o bé He ficat les plantes al jardí,  en comptes de he posat les plantes al jardí.

    Partim de la base que posar , bàsicament, té el significat de ‘situar una cosa en un lloc on no era’, i així diem que Posem un llibre a l’armari, posem la corretja al gos o posem la data en una carta.  Per contra, el verb ficar vol dir ‘fer entrar dins un lloc’, i així, Fiquem la clau al pany, fiquem els peus dins l’aigua o fiquem la carta dins un sobre.

    Tenint en compte els significats d’aquests dos verbs cal optar per ser  precisos a l’hora de fer-los servir i aplicar cert rigor a l’hora de triar si fem servir ‘ficar’, sinònim d’introduir o bé si triem ‘posar’, sinònim de col·locar, situar…  Posarem l’olla al foc i ficarem els caramels a la butxaca.

    I si parlem de frases fetes que contenen aquests dos verbs, recordem que convé conservar el verbs de l’expressió i no intercanviar-los. Així, doncs, amb el verb ficar, ens fiquem de peus a la galleda, hi fiquem cullerada i hi fiquem el nas. En canvi, hem de dir que hi posem el coll.

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. El verb ‘pillar’

    Què podem pillar?

    Núm. 76// Al juliol, encetem un monogràfic de verbs que poden resultar controvertits en el seu ús, i del primer que parlarem és del ‘pillar’ que, per aquelles coses de les modes lingüístiques generacionals, ha triomfat sobretot entre adolescents.

    D’entrada, cal dir que Joan Coromines ja parla en el Diccionari Etimològic de la controvèrsia d’aquest verb que clarament, diu,  està influït per l’ús del castellà, a partir del verb italià pigliare (amb el sentit d’’agafar’) o del francès piller, amb el sentit de ‘saquejar’. Essencialment, però, el verb ‘pillar’ se’ns ha contagiat del castellà i ha format derivats com pillatge, pillet, pillastre, que ens semblen més acceptables i que són acceptats per la normativa.

    Si tornem al verb  pillar, notem que se’n fa un ús abusiu i que gairebé ha esdevingut un verb comodí. Aíxi, s’utilitza amb el sentit d’agafar o aconseguir (Va agafar diners i va marxar); amb el sentit d’enxampar, atrapar o pescar (Vam enxampar el lladre en ple robatori); amb el sentit d’entendre o copsar (Costa d’entendre, aquest argument); amb el sentit de lligar, triomfar (Aquesta nit la Joana ha triomfat), i amb el sentit de rebre un cop o atropellar (El va atropellar un cotxe, però se n’ha sortit). En tots aquests casos el verb ‘pillar’ no és correcte, per tant, caldria utilitzar els verbs en negreta.  Pillar només resulta adequat quan significa ‘saquejar’ (En aquella època la gent passava gana i alguns pillaven tot el que podien als comerços).

    Per acabar, és clar que l’expressió L’ha pillat el toro, amb el sentit de no acabar una cosa en el termini marcat, cal substituir-la per expressions com “el més calent és a l’aigüera”, “s’acaba el temps” o “passa el temps volant”.

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Pujar/apujar i Baixar/abaixar

    Que no ens pugi la mosca al nas…

    Núm.75// S’apugen els preus,  s’abaixen els impostos, pugen al terrat, baixen al garatge…  Sabem quan i com hem d’utilitzar els verbs ‘pujar’ / ‘apujar’ i ‘baixar’/ ‘abaixar’?  Escoltant la llengua del carrer notem que els verbs apujar i abaixar han perdut terreny a favor de les altres dues formes i així sentim expressions errònies com ‘Puja el volum’ o ‘Baixa la persiana’, quan les expressions adequades serien ‘Apuja el volum’ i ‘Abaixa la persiana’.

    Cal considerar, sobretot, dues premisses per saber si utilitzem aquestes formes de manera adequada: els complements que necessiten i el seu significat. La primera és que els verbs apujar i abaixar necessiten un complement directe darrere. Així direm que apugem el volum, abaixem la persiana, apugen el sou als treballadors, abaixen la temperatura…  La segona premissa és entendre el significat d’aquests verbs. Apujar  és ‘fer que sigui més alt, fer pujar a un nivell superior, a un grau superior d’intensitat’. Per exemple: Si vols que et sentin has d’apujar la veu. Abaixar significa ‘fer que sigui més baix, fer baixar a un nivell inferior, a un grau inferior d’intensitat’. Per exemple: Han abaixat el preu del peatge.

    Per contra, els verbs pujar i baixar també poden ser transitius (necessiten complement directe), però només quan el seu significat es refereix al desplaçament d’algú o d’alguna cosa cap a dalt o cap a baix. Per exemple: Baixa el nen del cotxe, Puja el nen a la trona, Baixa les maletes, Puja les andròmines a les golfes… A més a més, però, pujar i baixar poden ser intransitius quan signifiquen que les persones o les coses fan l’acció de pujar o baixar, o sigui, anar de baix a dalt o de dalt a baix. Així, per exemple, diem que Pujarem a la muntanya o que Baixarem al primer pis.

    Amb aquestes recomanacions, podeu pujar-hi de peus, que no us equivocareu!

     

     

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Bunyols d’estiu.

    Bunyols d’estiu

    Núm. 74//Reprenem els bunyols que vam fer per Nadal i, en aquesta ocasió, parlarem d’alguns barbarismes que sovintegen a la temporada d’estiu.

    Tot comença amb la revetlla de sant Joan, el 23 de juny, mal anomenada berbena , mot que, si cerquem a l’Optimot, trobem, però amb el significat d’herba remeiera. Així doncs, durant la revetlla, mengem coca de pinyons, de fruita confitada; tirem coets, piules o petards, i fem el tronera, fent gresca o tabola … Res de farres.

    L’endemà sol començar la temporada de piscina i de platja, amb tota la indumentària corresponent: el braçal, en castellà manguito, que és un flotador que es posa al voltant del braç i que serveix per iniciar-se en l’aprenentatge de la natació. També es pot optar per la bombolleta, flotador esfèric que es posa a l’esquena; el casquet, peça de roba, niló, plàstic, etc., que cobreix la part superior del cap; el  vestit de bany o banyador, i el biquini, peça o conjunt de peces de roba que s’utilitzen per a banyar-se; l’ombrel·la o para-sol, estri per a resguardar-se del sol, anàleg a un paraigua, i la tovallola i la màrfega, mal anomenada esterilla.

    Amb tot a punt, i havent-nos empastifat de crema solar per protegir-nos del  sol, estem disposats a capbussar-nos dins l’aigua freda de la piscina o del mar. Ens hi podem tirar de bomba, de cap, de pal, de peus, de tirabuixó o de remolí, la qüestió és refrescar-se i retornar a la gandula, i no pas la tumbona, a estirar-se una estona o bé anar a la guingueta (mal dit xiringuito, però que també es pot dir baret, barracó, quiosquet, quiosc de begudes o bé barraca) a prendre un gelat o un sorbet (menja gelada poc consistent, aromatitzada amb licors, amb sucs de fruita, etc.), o potser un tall de gelat (d’aquells entre dues galetes), o bé un cucurutxo o cornet, o un gelat de pal (en castellà, polo) .

    I si a l’estiu hem d’estar-nos a dins, alerta amb l’aire condicionat, potser és millor un ventilador o un ventall!

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Parlem de neologismes.

    Parlem de neologismes

    Les noves amanides i els nous termes

    Núm.70// Les nostres amanides han anat canviant amb el temps. Hi hem afegit nous ingredients i, per tant, ens hem anat acostumant a nous termes. Vegem-ne uns quants.

    A part del tomàquet verd o el tomàquet de Montserrat, hi hem afegit els ‘cirerols’ (oblideu-vos dels tomàquets ‘cherry’!) i l’enciam de fulla de roure (que deixa en segon pla el tradicional enciam llarg o l’escarola de l’hivern ). També hi hem incorporat d’altres fruits o germinats, com les ‘baies de goji’(fruit allargat de color vermellós i de la mida d’una pansa), que sovintegen en les amanides que volem nutritives i sanes, o les hem combinat amb diversos tipus de formatges.

    Però els canvis no s’han aturat aquí. Darrerament hem assistit a la introducció del ‘mesclum’, o sigui, l’explosió dels verds. Així mateix ens ho aclareix el Centre de Terminologia de Catalunya, TERMCAT:

    “El ‘mesclum’ és una barreja de brots i de fulles d’hortalisses, en origen una barreja de brots i fulles silvestres i brots i fulles conreades a l’hort, entre cinc i deu varietats, en combinacions diverses. Les més habituals són l’enciam, l’herba dels canonges, la ruca, els créixens, la xicoira, la verdolaga, el màstec o l’escarola. La gràcia de la combinació és l’equilibri entre els diversos gustos (dolç, amarg, aspre), consistències (cruixent, arrissat), colors (diferents tons de verd o vermell) i perfums. També s’anomena ‘mesclum’ l’amanida que té aquesta barreja d’herbes com a base i, originàriament, crostonets de pa fregit per sobre, tot amanit amb un bon raig d’oli d’oliva.”

    Amb aquestes noves introduccions, augmenten els noms de les amanides. La clàssiques amanides verda, mixta o catalana, comparteixen espai amb l’amanida mediterrània, l’amanida tèbia, la capritxosa, la provençal, la grega, etc.

    Font: TERMCAT

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Expressions calcades

    Frases fetes

    Expressions calcades

    Núm.73//Com bé sabem, el català intenta conviure en pau amb les llengües del seu entorn, tot i que no sempre és fàcil. Per això moltes de les expressions que utilitzem són calcades o importades directament del castellà. Farem un petit repàs d’algunes de molt esteses i que estan ben camuflades en el nostre català. Ja veureu com algunes us fan obrir uns ulls com unes taronges.

    En castellà es parla de “ojos como platos”, i hi ha qui el trasllada a un catalanitzat “ulls com plats”, que no és genuí ni correcte, a diferència d’uns ulls com unes taronges. Si aquesta correcció us ha provat com un gerro d’aigua freda teniu més feina de la que us pensàveu, perquè en català diem que ens cau com una galleda d’aigua freda quan una cosa ens desanima.

    I sant tornem-hi, no pas “més del mateix”: quan tenim un embolic i les coses se’n van de mare, no pas “es desmadren” , diem sovint que “s’ha muntat un pollastre” quan realment això no ha passat mai en català: aquí muntem saraus, merders o saragates.

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Toquem ferro o toquem fusta?

    Frases fetes

    Toquem ferro o toquem fusta?

    Toca ferro!  Núm. 72// A casa nostra, durant l’edat mitjana, aquest era un crit d’advertència que es feia a algú quan se li acostava un individu amb aparença sospitosa. Quan deien ferro es referien a l’espasa que podien emprar en cas d’haver-se de protegir.

    Avui dia aquesta expressió encara és utilitzada, però no pas en el mateix context, és clar. Actualment es diu per “prevenir-se contra la mala sort, contra la desgràcia, contra l’infortuni”, i per tant, s’utilitza en cas de superstició.

    En castellà per expressar el mateix concepte es fa servir l’expressió tocar madera. Tot i que a l’Optimot i també al Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (l’edició de 1995) trobem que en català s’accepten tant tocar ferro com tocar fusta, també és veritat que en el cas del Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, en la tercera edició de 1993, encara no hi apareixia l’expressió tocar fusta. Tampoc la trobem al diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll, per exemple, però en canvi sí que hi ha tocar ferro.

    No som els únics que toquem ferro, els italians també ho fan. Però en moltes llengües com ara l’alemany, l’anglès, el francès, el romanès, el rus, el búlgar, el portuguès, el grec o  el turc, per evitar la malastrugança, toquen fusta, com en castellà. Aquest costum té milers d’anys. I sembla que, molt probablement, es remunta a les creences religioses, com les dels celtes, que consideraven que els arbres eren éssers sagrats, i tocant el tronc demanaven la seva protecció.

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Nova gramàtica. Qüestions essencials

    Algunes qüestions essencials de la Nova Gramàtica…

    Núm. 71// Des del novembre del 2016 que va publicar-se la Nova Gramàtica Catalana (GIEC) fins ara, hi ha hagut nous passos que han anat més enllà de la primera bafarada dels diacrítics que va omplir pàgines de premsa.

    D’entrada, cal saber que el més interessant d’aquesta nova gramàtica és l’enfocament que utilitza a l’hora de descriure la llengua: explica com parlem, què diem, on ho diem i en quin context ho diem, per tant, fa un retrat de la realitat lingüística. A partir d’aquest retrat, es poden deduir quines formes resulten més o menys adequades segons la situació comunicativa en què ens trobem.

    Aquesta nova perspectiva ens allunya dels termes correcte/ incorrecte que dominaven els tractats gramaticals més tradicionals i ens situa en un marc de llengua més real i més acord amb els nostres actes comunicatius.  Ens trobem, doncs, davant d’un panorama en el qual el que més ens convé és saber identificar el registre de llengua que hem d’utilitzar: estàndard formal? Informal? Col·loquial? Un cop reconeguem el registre, que dependrà de la situació comunicativa, del nostre interlocutor, del canal oral o escrit…, ja estarem encarrilats per parlar o per escriure de manera adequada i eficaç.

    En alguna ocasió s’ha titllat aquesta Nova Gramàtica de massa flexible. No és que la nova normativa sigui més permissiva, sinó que preveu totes les casuístiques possibles i som nosaltres que haurem de triar segons el context comunicatiu. Així, resulta adequat, per exemple, escriure en un Whatsapp els hi diré jo (context col·loquial). En canvi, escriurem els ho diré jo si es tracta d’un missatge més formal.

    En general, podem concloure que fins ara ja ho fèiem bé i que ben poques coses han variat en l’àmbit formal de la llengua. És en l’àmbit més informal i col·loquial- que és el que retrata la llengua del carrer- que s’han previst més possibilitats tenint en compte la llengua viva.

    Si voleu conèixer aquests aspectes amb més profunditat s’ha publicat la versió essencial de la Nova Gramàtica en línia (GEIEC) https://geiec.iec.cat/ i està previst de publicar una Nova Gramàtica bàsica per a tots els públics. De totes maneres, al cercador Optimot hi podeu trobar totes les novetats de la Gramàtica escrivint ‘nova gramàtica’ i seleccionant la cerca ‘fitxes de l’Optimot’.

    Coneguem la nostra llengua!

     

    Article complet