El 9 Ets i uts. Expressions sobre parlar I
PARLAR (I)
330//És evident que un aspecte que ens identifica com a humans és el fet de parlar, o dit altrament, el llenguatge verbal. És igualment cert que els qui tenen una discapacitat auditiva o de la parla es poden comunicar amb el llenguatge de signes, que és tan humà com el verbal. Els qui parlem per la boca i no amb les mans tenim, cadascun, una manera pròpia de fer-ho, una manera que ens identifica i que no es pot deslligar del nostre ésser, de la nostra ment. Com diu la dita, “Al cantar coneix hom l’ocell, i al parlar, el cervell”.
Hi ha els qui es comuniquen cridant o xisclant, tant que ens fan mal a les orelles, i els qui els has de demanar què deien perquè fan com una mena de xiuxiueig, que murmuren o mormolen. N’hi ha de silenciosos o de callats, i n’hi ha que tenen una xerrera que no se l’acaben. Xerrar pels descosits va bé, però, ep!, que no se t’escapi res d’indecent o d’incòmode. El o la xerraire per antonomàsia no es pot pas dir que sap enraonar més bé que els mesurats o els tímids: “Qui no sap callar, no sap parlar”. I és que d’enraonar se n’aprèn amb el temps.
La xerrameca, és a dir, el fet de parlar molt abundantment i de manera insubstancial i buida, és pertot arreu. No cal dir en quins àmbits de la vida. Però al mateix temps conversar de banalitats és necessari quan no se sap què dir i es vol trencar el gel. També tenim la xerrola, que és enraonar per passar el temps, per conèixer l’altre i per no estar incòmode.
I és que fer sentir malament l’altra gent és una cosa molt lletja. N’hi ha que només d’obrir la boca ja ofenen, infamen, injurien, ultratgen i vexen. I no hi falten els escarnidors, que són els qui imitant la veu i les maneres de dir dels altres se’n burlen ostensiblement. I això fereix.
