El mot xarcuteria ve del francès charcuterie, que és un derivat de charcutier. En francès antic el chaircuitier compost de —chair ‘carn’ i cuite ‘cuita’— era la persona que s’encarregava d’elaborar i vendre productes, sovint embotits, de carn cuita o crua. La carn, normalment, era de porc.
Fonts: Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera i Diccionari de la llengua catalana.
El mot xandall prové del francès chandail, que és una reducció de marchand d’ail, ‘venedor d’alls’. Aquest tipus de venedors venien alls o llegums, i duien un uniforme —jersei i pantalons llargs— similar a la roba d’esport: ample, còmode i ajustats de punys i turmells.
Font: Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera i Diccionari de la llengua catalana.
La paraula tulipa és d’origen turc, però ha fet un llarg recorregut fins a arribar a la llengua catalana. Tülbent, la forma turca, vol dir ‘turbant’. Encara que tülbent tingui l’origen en el persa dulband, ‘lligam’, no és a través de la forma persa sinó de la turca que es difon a Europa. S’han recollit diverses variants en turc vulgar de tülbent: tulbant, tulpant,tulipant, tolipant.
En turc, la flor ja rebia aquest nom des de l’any 1560 per la semblança amb la forma d’un turbant. Segurament el català adopta la paraula tulipa de l’italià o del francès antic tulipant, que evoluciona a tulipe. El mot francès és el que s’adopta per la denominació en llatí científic modern i és d’aquesta nomenclatura que arriba al català. La trobem documentada per primer cop el 1695.
Font: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Sopa és d’origen germànic i ens ha arribat a través del llatí. Sŭppa vol dir ‘bocí de pa xopat de brou’. La forma germànica prové de l’alt alemany antic sŭfan, ‘xarrupar’ o ‘menjar amb cullera’, i és de la mateixa família que l’escandinau antic sŭpan i el gòtic supôn, ‘amanir, condimentar’.
La primera documentació en català és del segle XIV. El sentit antic de la paraula no és l’actual. Normalment no apareix mai en singular, i les sopes són sempre llesques que es fan de diversos aliments sòlids, especialment pa, que s’amaren de brou o algun altre líquid. Al Llibre de Sent Soví s’hi recull aquest significat “e puy fa sopes primes de pa blanc e fa hom escudeles dels ays esquesos sobre les sopes”.
Font: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Samarreta és un mot derivat de samarra, que prové del basc zamar, que vol dir ‘massa de llana de les ovelles; pellissa’. La primera vegada que surt documentada és l’any 1385, a l’inventari de béns mobles de la Infanta Joana: “un manto e una semarreta del dit zetoní, en què ha aüdes obres de perles qui·n són levades: foren stimats, 6 flo”.
La paraula samarreta pren les formes simarreta (documentada a Tor de Vall Farrera, al Pallars) i xamarreta (a Menorca). El Diccionari Aguiló també recull la forma xamarreta i la locució ab samarrics-xamarrocs en un romanço igualadí del 1860.
(La Infanta Joana, comtessa d’Empúries, fou filla de Pere III, el Cerimoniós, i Maria de Navarra. El seu sepulcre, amb la seva estàtua jacent és, des de 1401, al monestir de Poblet).
Fonts: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines i www.enciclopèdia.cat
Aquest mot és originari del llatí horologium, que vol dir ‘rellotge de sol, rellotge de sorra’. La forma llatina prové del grec hōrológion, compost de hṓra, és a dir, ‘hora’ i lógion, que significa ‘que diu’, de légō, que vol dir ‘dir’. Antigament existia la forma aolotge, arelotge, de manera que la pèrdua de la vocal va confondre el mot com si portés l’article lo rolotge a o relotge.
És documentat al segle XIV, “Lo sol torna atrás en lo arolotge per 10 graus a petició d’ell”, Set psalms penitencials, 13; i al Terç del Crestià de Francesc Eximenis trobem “dix Arstòtil — que lo appetit sensitiu axí tira l’enteniment com la roda major tira la menor en lo arelotge”
Fonts: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
La regalèssia anomenada en una bona part del territori regalíssia, prové del llatí tardà lĭquĭritĭa, que per la seva banda és una alteració del mot grec glykýrriza. La forma grega és composta de glykýs , que vol dir ‘dolç’ i rhíza , que significa ‘arrel’.
La primera documentació és del 1249 a la Lleuda de Cotlliure “Carga de seda -Drap de França-Bala de 5 i 6 draps- Carga de regalicia, 1s., 1dr., carga de casa fístola -”.
(La lleuda és l’impost que gravava el trànsit de mercaderies, especialment a les ciutats i viles on hi havia mercat i també a diversos trams de l’espai marítim català i també significa la llista on consta la quantitat que les diverses mercaderies pagaven per lleuda.)
Fonts: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
És un derivat de raspar. Aquest mot és comú en les principals llengües romàniques occidentals i, probablement, prové del germànic occidental hraspôn, que alhora és originari del mot més antic, també germànic, hrëspon, que vol dir ‘arrencar, pellucar, plomar’.
Aquest mot el trobem documentat l’any 1383 ‘tres raspayls fusti’; l’any 1399 trobem ‘un raspall de fust’ i el 1385, trobem documentat un derivat “un restell de respallar erba” a Inventari de llengua catalana de Bernat Alart.
Fonts: Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera, i Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Les parts fonamentals que componen un llibre són sobrecoberta, solapa, coberta, guarda, pàgina de respecte, frontispici, portadella, portada, pàgina de crèdits, llom, colofó o contraportada.
Coberta: Protecció de paper, cartolina, etc., amb què es cobreix el llom i els dos costats d’un llibre en rústica. Usat general en plural.
Colofó: Inscripció o anotació posada al final d’un llibre per indicar el nom de l’impressor, el lloc i la data de la impressió i altres circumstàncies.
Contraportada: Pàgina encarada a la portada d’un llibre, on són consignades dades que no figuren en aquella relatives a la col·lecció, a la sèrie de la qual aquesta forma part, etc.
Frontispici: Pàgina del llibre que hi ha davant la portada.
Guarda: Full que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s’enganxa a la cara interior del cartó.
Llom: Part de la coberta d’un llibre que protegeix la unió dels fulls o els plecs.
Pàgina de crèdits: Revers de la portada on figuren els drets de l’obra, el nombre d’edicions, el peu d’impremta, etc.
Pàgina de respecte: Qualsevol de les pàgines en blanc, al principi o al final d’un llibre.
Portada: Pàgina, normalment situada al principi d’un llibre, on figura l’autor, el títol i el peu d’impremta.
Portadella: Full que precedeix la portada d’un llibre i on no sol posar-se sinó el títol de l’obra.
Sobrecoberta o camisa: Segona coberta, que es posa sobre una primera coberta.
Solapa: Prolongació lateral de la coberta o de la sobrecoberta d’un llibre doblegada cap a l’interior en què s’acostumen a imprimir informacions sobre l’autor, el llibre, l’editorial, etc.
Tapa: Coberta amb ànima de cartó o fusta folrada de tela o de pell.
Segons Joan Coromines, perfum “sembla haver estat creat i difós pels catalans a totes les altres llengües europees, amb el sentit de ‘fumigar amb fums i bafs d’herbes curatives o aromàtiques’. Aquest mot no existí mai en llatí, ni en les altres llengües romàniques abans que el català: el creà la nostra, primer per als perfums o bafs purificadors o curatius, després per rellevar els encants de les grans dames reials i senyorials del nostre brillant segle XIV. Des de llurs corts s’escampà per l’Europa entera. Per-fumar fou de primer fumigar a fons, perfectament» .
El trobem documentat l’any 1388 en el Terç del Crestià, “Tot mon vestir tinc perfumat de mosquet, de civeta e d’aigua-ros”.
Fonts: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, i Rodamots.