Arxiu de la categoria ‘El 9 Ets i uts’

  • El 9 Ets i uts. Lèxic sobre gimnàstica

    Núm. 138// La paraula esport és un anglicisme recent, sport, en seria la forma. En realitat, però, el mot anglès és un escurçament de disport, forma provinent del francès antic desport que, alhora, és una ultracorrecció de la forma deport. 

    L’esport és, sens dubte, un magnífic aliat per a la salut física, però cal esforçar-se, cal “suar”. D’aquest esforç – la suor i l’esport- deriva la paraula dessuadora. Suats com estem, anem cap al vestidor. Sovint hi ha confusions entre els mots vestuari i vestidor, tots dos correctes, però amb significats diferents. Si ens volem treure la roba d’esport o ens volem dutxar, doncs, hem d’anar al vestidor, ja que el vestuari és el conjunt de vestits, de roba, que té una persona.  

    Quan fem gimnàstica, necessitem un matalàs, una estora o una màrfega. Ja estem a punt? Doncs, vinga! A moure el cos! Movem els malucs o els costats per escalfar. Estirem les espatlles o els muscles i flexionem i estenem les cames fent uns quants esquats. El que també volem aconseguir és moure cadascun dels músculs que tenim en les diferents parts del cos. Entre els músculs, hi ha els dels muscles, és clar. No ens confonguem amb els musclos, que aquests sónels que ens mengem al vapor o a la marinera. 

    Per relaxar els braços després d’algunes activitats podem fer girar els canells i si ens els lesionem ens hi hem de posar una canellera, de la mateixa manera que ens posem una genollera al genoll i una turmellera al turmell. 

     

    Si teniu dubtes a l’hora de resoldre aquests termes referents a la pràctica esportiva, recordeu que el cercador Optimot us ajudarà a resoldre’ls!  

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic sobre mirades (III)

     

    Núm. 137// Avui tractarem per última vegada de les diverses mirades que podem fer en diferents situacions de la vida. I començarem amb un personatge de ficció que va inspirar molt els cineastes i els escriptors. Parlem de Sam Spade, el famós detectiu de l’escriptor Dashiell Hammett, que es diu que tenia una mirada d’àguila, això és, una mirada penetrant, escrutadora. Dels investigadors privats, també se’n pot dir que quan arriben a l’escena del crim el que han de fer és escrutar, escodrinyar o esguardar, en altres paraules ‘investigar a fons per descobrir o saber alguna cosa’ o bé ‘examinar, explorar alguna cosa amb els tots sentits, minuciosament, tractant de conèixer-ne totes les circumstàncies’.

     

    Els detectius són observadors per naturalesa, per tant, han de fixar-se en tot: en els gestos dels informadors o dels sospitosos, en petits detalls, en la manera de parlar, en les contradiccions que trobin, etc. Si algun sospitós fa una mirada furtiva, és que la fa d’amagat, procurant escapar de l’atenció, de la gent. Algú —segurament tots vosaltres— pot en cert moment mirar de cua d’ull, que vol dir ‘amb les ninetes dels ulls girades cap a un costat, de reüll’. Ho fem sovint quan observem dissimuladament o quan hi ha una certa malfiança o antipatia. I amb aquest petit comentari acabem l’article d’avui. A reveure!

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic sobre mirades (II)

     

    Núm. 136// Continuem amb les maneres de mirar que vam encetar la setmana passada. En l’article d’avui veurem diversos sinònims que aquest verb pot tenir.

     

    Quan mirem fixament alguna cosa o algú, fitem o mirem de fit a fit. Ho fem segurament perquè la persona o la cosa en qüestió ens interessa o ens sorprèn pel motiu que sigui. També podem observar o sotjar i aguaitar —aquestes dues darreres paraules volen dir ‘observar estant amatent al que pugui passar’. Podríem dir que sotjar i aguaitar és observar en estat d’alerta, com si hi pogués haver un perill que hem d’evitar o una ocasió que no ens podem perdre.

     

    Quan ens observem en un mirall o en algun objecte on es reflecteix la nostra imatge, com l’aigua d’un llac o el vidre d’un cotxe, ens mirem. Tanmateix, hi ha un verb per això mateix que acabem de dir i és emmirallar-se. També podem expressar la mateixa idea amb contemplar-se, veure’s.

     

    Popularment hi ha el verb guipar, que a part de ‘veure’ vol dir igualment ‘mirar d’amagat’, com espiar o vigilar: «Mentre els pirates amagaven el tresor, nosaltres els guipàvem a una certa distància». En aquest ús també es pot dir guaitar, que sovint pren el sentit de ‘vigilar un indret’: «Els nois guaitaven des de la torre la mar per si venia un vaixell de corsaris».

     

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic sobre mirades (I)

     

    Mirades (I)

    Núm. 135// De mirades n’hi ha de tota mena: n’hi ha de tendres, d’alegres —i de tristes—, de sensuals, de desagradables, de fastigoses, d’interrogatives… Hi ha mirades de lluç, és a dir, d’una persona poc eixerida, i hi ha mirades vives, despertes. Tot depèn de qui ens mira, com ens mira i del moment. També depèn, és clar, de la nostra percepció.

     

    Per començar, quan donem una ullada ràpida, com ho podem dir d’una altra manera? És molt freqüent sentir «Vaig donar un cop d’ull (o una ullada) a l’ordinador i no hi vaig trobar res». Són dues expressions que usem molt sovint, un cop d’ull i una ullada. Normalment van amb el verb donar, encara que hi hagi gent que faci servir també el verb fer (aquest últim no recollit ni al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ni al Gran Diccionari de la llengua catalana ni a l’Optimot). En canvi, sí que hi és clavar una ullada. Però n’hi ha més: podem dir també donar una llambregada o un llambrec —la primera molt més usada que la segona, bé cal dir-ho. Fins i tot tenim un verb format sobre llambrec i amb el mateix significat que les expressions anteriors: llambregar. Mai de la vida direm donar un *vistazo.

     

    De vegades n’hi ha qui confonen el verb veure amb el mirar. Atenció, perquè mirem la televisió (o la tele), però, per contra, veiem una pel·lícula a la televisió o al cinema.

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic: adjectiu ‘net’

     

    Net com una patena

     

    Núm.134//La netedat és una virtut, sens dubte, tant física com d’esperit. Ara, qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra, com diu la Bíblia.

    I ja que hem citat la Bíblia, podríem comentar que l’expressió ser net(a) com una patena, que vol dir ser realment molt net, ve de la religió cristiana perquè una patena és plat d’or, de plata o de metall daurat amb què es cobreix el calze i en què es posa l’hòstia durant la missa. Una altra expressió hiperbòlica és net/a i polit/ida: «Un cop net i polit, ja em puc vestir».

    Tanmateix, la paraula net/a pot tenir altres significats. Per exemple, si diem «té un clatell net de pèl», ens referim a un clatell pelat, o sense pèl. En canvi, ser net de clatell vol dir ‘ser eixerit’, contràriament a la coneguda expressió tenir llana al clatell, que s’usa per a persones fàcils d’enganyar.

    Una altra cosa que fem servir molt sovint és fer net, que té dos significats: el primer és ‘netejar’ i el segon, en jocs de cartes, és ‘emportar-se totes les cartes dels rivals de damunt la taula amb una sola jugada’. No ho confongueu amb fer net d’una cosa, que aquí pren el sentit de ‘desfer-se’n totalment’: «Encara no he fet net del refredat».

    Per acabar, podem dir que un text net, és un text immaculat, pulcre, polit o també límpid, clar, diàfan o transparent.

     

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic: adjectiu ‘brut’

     

    L’adjectiu ‘brut (a)’

    Núm.133//L’adjectiu brut/a vol dir diverses coses. S’aplica, per exemple, als animals irracionals (bèsties brutes), també s’usa per a les coses que no ha estat refinades o polides: el petroli brut, un diamant brut. Un text en brut és un esborrany, el que no és definitiu.

     

    Evidentment, brut/a també vol dir ‘absent de netedat’, com en les expressions anar brut/a com una guilla o ser/anar brut com un porc, dos animals a qui tradicionalment no tenim gaire simpatia. Aquest adjectiu també pot prendre un significat espiritual: tenir la consciència bruta, és a dir, ‘saber algú que té la culpa d’alguna cosa, saber que ha obrat malament’. Semblantment diem que «aquells negocis són massa bruts, no m’hi vull pas ficar», quan són contraris a l’ètica o a la legalitat.

     

    Molt diferent d’aquests usos és l’expressió tenir la panxa bruta; la utilitzem quan tenim restes d’aliments mal digerits que ens provoquen diarrea o malestar: «La noia ha menjat massa llaminadures i ara té la panxa bruta». Un lloc, com un hospital, és brut quan hi ha un focus d’infecció. I «No diguis paraules brutes» es refereix a les paraules obscenes contràries a la decència, a l’honestedat. L’únic sentit positiu que es pot trobar a aquest adjectiu és a cava brut, amb el qual donem per acabat aquest article.

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic: mesures antigues (II)

     

     Mesures antigues (II): de longitud i de superfície

    Núm.132//El 1791 el metre va ser definit per l’Acadèmia Francesa de les Ciències com la deumilionèsima part del quadrant d’un meridià terrestre. El nom, el va introduir en italià un segle abans, el 1675, el científic Tito Livio Burattini, que va canviar la mesura universal, proposada pel filòsof anglès John Wilkins el 1668, pel nom de metro cattolico. Tot això ho diem perquè sembla que el metre ha existit sempre, però en altres èpoques la longitud es mesurava diferentment.

    A Catalunya antigament hi havia altres mesures de la longitud. Eren molts usades el pam (19,43 cm), el peu (25,93 cm), la vara (uns 77,72 cm) o la cana (més o menys 1,555 m). Cal dir que la primera encara és viva i en mantenim força fraseologia: anar a pams vol dir ‘fer o dir les coses detalladament’ i deixar algú amb un pam de nas és ‘fer que algú no aconsegueixi el que creia que aconseguiria’.

    D’altra banda, de superfície, hi havia la mujada (4.896,5 m2), la vessana corrent (2.187,4 m2) o el jornal (molt variable segons la zona i és el que es podia llaurar en un sol dia). També s’emprava la cana quadrada (2,438 m2) i la quartera (uns 3.868,84 m2).

    I és que ja ho diu la dita per recomanar moderació: «En tot hi ha d’haver mesura» o també «Entre poc i massa, la mesura passa».

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic: mesures antigues (I)

    Mesures antigues (I): de pes i de capacitat

    Núm. 131// Els més grans ho recordaran: abans es feien servir mesures tradicionals com la lliura o l’unça. I no eren universals. Com que cada terra fa sa guerra, l’unça catalana no era igual a la onza castellana (la primera era equivalent a 33,33 grams i la segona a 28,75 grams). Ara fem servir el sistema mètric decimal, unificat a gairebé tot Europa i a gran part del món, que s’aplica per primera vegada a Barcelona el 1871. Avui farem memòria d’algunes d’aquestes mesures, majoritàriament en desús. I com que algunes no tenen el mateix valor segons la localitat o el tipus de mercaderies, ens referirem a les més usades a Catalunya.

    Antigament, com avui, hi havia unitats de pes, de capacitat, de longitud i de superfície. En aquest article veurem les dues primeres i la setmana que ve, les dues altres. Quan s’anava a comprar l’unça i la lliura eren molt emprades. Són mesures de pes, i l’unça era una dotzena part de la lliura; per tant, la segona era equivalent a 400 grams. De pes també hi havia el quarteró (2,6 kg), l’arrova (10,4 kg), el quintar (41,6 kg) i la carga (124,8 kg). En la carn i el peix, teníem la terça (400 g) i la lliura carnissera (1,2 kg).

    De capacitat, en canvi, hi havia el petricó (23,5 cl), el porró (94 cl), el càntir (10,27 l), el barral (15 l, aproximadament), la carga (molt variable segons la comarca), i el bot o la bota (60,16 l). Fixeu-vos, doncs, de quina manera plou… a bots i barrals, que són grans quantitats de líquid.

     

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Dos mots que sentim dir: ‘pachorra’ i ‘bodrio’

     

    Núm.130// La setmana passada vam veure adjectius que poden funcionar com a sinònims de lent, però ens havíem deixat coses dins el tinter i avui ho explicarem.

    Es tracta de dues paraules que sentim dir de vegades, sobretot en gent jove, i que convindria reemplaçar-les per d’altres que sempre s’han dit. La primera és *pachorra, que ve del castellà, no figura com a mot normatiu en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i simplement vol dir ‘parsimònia’. En el llenguatge familiar també podríem usar cançoneria, gansoneria o ganseria. I en un llenguatge més literari, indolència.

    Un altre significat que pot prendre pachorra és el de calma, tranquil·litat o flegma. Se sent dir «Aquell té una pachorra!», quan el que diríem normalment és «s’ho pren a la fresca» o «té el fetge gros» o bé «no es posa pas pedres al fetge», entre d’altres. En lloc de «Quina pachorra!» podem ben dir «Quina calma!» o «Quina parsimònia!».

    L’altra paraula és *bodrio, que s’utilitza per fer referència a les coses mal fetes, mal executades o no reeixides, sobretot artístiques. En aquest cas, convindria fer servir nyap, bunyol, patafi (fins i tot n’hi ha que diuen pitafi), pasterada o pastitxo: «Aquella pel·lícula és un nyap». Però, en fi, podeu triar la que us agradi més.

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic: mots que expressen ‘lentitud’

    Ep, no siguis tan ganso!

     

    Núm.129//La lentitud se sol associar a la vellesa, al decaïment, a la decrepitud, a la fi dels nostres dies; però també al deteniment, a l’observació acurada, a la contemplació, a menjar sense presses (no pas *slow food), al ioga i a un estil de vida més sa del que portem en general. No se sol veure com a virtut, com ja veureu en els sinònims de lent(a) que us mostrarem.

    Una persona lenta pot ser també calmada (o calmosa), flegmàtica i pausada. No necessàriament, és veritat, però en segons quins contextos semàntics poden funcionar com a sinònims. Tenim igualment parsimoniós, però aquest adjectiu té un valor negatiu, es diu d’aquell que és massa lent. I pot tenir un significat més positiu, que és el de ‘moderat en les despeses’.

    De vegades, la lentitud es relaciona amb la desgana, la indolència i la mandra. Per això diem d’una persona que amb excuses ajorna l’execució d’una cosa i que triga massa a fer-la que és cançonera (o gansonera), gansa, ronsejaire, morosa, remisa o ronsa, però no pas *remolona.

    Com en el cas de ràpid, lent també pot fer d’adverbi i significar ‘lentament’: «El Jaume corre molt més lent que tu». I acabem aquest escrit amb una dita que diu: «A poc a poc, s’encén el foc», és a dir, convé fer les coses amb calma i sense precipitació.

    Fes-ho córrer!

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço