Arxiu de la categoria ‘Ets i uts’

  • El 9 Ets i uts. Anar fent…, com en Met de Ribes!

    Núm. 244// La setmana passada en aquesta secció vam veure que el Què tal? no és més que un calc del castellà i que d’expressions vives per començar una conversa i per interessar-se per l’estat d’una persona n’hi ha prou. Avui veurem quines respostes podem donar a les preguntes Com vas?, Com va això?, Què fem? o bé Com va tot?. 

    Si nedem en l’abundància podem dir Molt bé, Tot bé o De meravella. Si les coses van prou bé però podrien millorar, podem respondre (Vaig) bé o Vaig fent o també No em puc pas queixar. Fins i tot és molt usual repetir l’adverbi: «Bé, bé. I tu?». Però si, contràriament, la vida no ens somriu se sol respondre Anar fent o Així així. Direm No gaire bé si som francs i no dissimulem el malestar, o es poden emprar també les supernegatives Malament i Molt malament, un acte de confessió que sovint no cal. 

    N’hi ha, tanmateix, una altra que fa riure o somriure tant qui la diu com qui la sent. Quan a algú se li pregunta com li van les coses, si és de certa edat, és a dir, gent gran, és corrent que respongui amb sornegueria i dissimuladament: «Anar fent, com en Met de Ribes». Una resposta que no compromet gens i ens serveix per fugir d’estudi i per evitar la tafaneria dels altres. Aquí es pot indicar que les coses no van gaire bé o fins i tot malament, però que s’hi planta cara.  

    Sembla que en Met va existir, que no és pas un personatge de ficció (Met és la forma reduïda del nom Jaumet, que al seu torn és el diminutiu de Jaume). Segons es diu, durant una riuada, a en Met de Ribes, el Freser se l’emportava aigües avall i algú li va demanar «Què? Com anem?» i en Met, impertèrrit, va respondre: «Anar feeent!». Pobre home! 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Com anem?

    Núm. 243// Aquesta fórmula de cortesia que fem servir tan correntment quan trobem algú i el saludem o volem començar una conversa, se sol canviar sovint per *Què tal?, que no és més que un calc del castellà i segons l’Optimot no és adequada en català. Cal dir que d’aquestes fórmules en tenim més -no fos cas que a algú no li agradi el Com anem? o digui que el català és una llengua pobra de recursos. 

    És estrany que a una sola persona li demanem «Com anem?», potser és perquè a vegades implícitament ens referim també als seus familiars. En fi, coses del llenguatge. La veritat és que demanem per l’estat de les persones amb altres fórmules, a part de l’esmentada anteriorment. Per exemple: Com vas?, Què fas/fem/feu?, Com va això? Com va la vida?, Com va tot? o la informal i breu Tot bé?. Així, doncs, si preguntem per a algú més no direm «Què tal els teus pares?», sinó «Què fan els teus pares?» o «Com van els teus pares?» 

    Observeu que en totes aquestes expressions si hi ha el verb fer (fas, fa, fem, feu, fan) usem l’interrogatiu què, però si hi ha el verb anar (vas, va, anem, aneu, van) llavors l’interrogatiu és com. Amb el com podem utilitzar igualment el verb estar: «Com estàs, Ramon?», «Com està la teva mare?», «Com esteu? Tot bé?». O bé, fins i tot, el verb provar: «Com et prova l’estiu?» (‘Com va l’estiu?’) o «Com prova la vida de jubilat?». 

    Sabem prou que informalment i no tan informalment és molt habitual sentir Què tal?, però, repetim, aquest ús de moment no és adequat i com s’ha vist de recursos n’hi ha una bona pila per substituir-lo. 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. La cançó d’en Joan petit…

     

    Núm. 249// Les relacions entre Catalunya i Occitània van més enllà de l’enorme semblança entre les dues llengües bessones. Una d’aquestes semblances és la cançó de Joan Petit, cançó cantada per la mainada d’aquests dos països i per tota la serralada pirinenca, incloent-hi el país basc  i, segons Joan Amades, en alguns llocs a principis del segle XX es cantava per carnestoltes amb una coreografia força eròtica, en la qual el terme dit podia ser interpretat com el “fal·lus”.   

    Si això ja ha sorprès alguns de vosaltres, potser us sorprendrà de saber que Joan Petit era un personatge real de carn i ossos. Però qui era realment Joan Petit? Si es llegeix l’article de la Viquipèdia en català , hom hi troba:  

    “En Joan Petit és un personatge molt conegut a la història popular occitana. La cançó deu el seu origen a Joan Petit, un pagès occità que el 1643, a Vilafranca de Roergue, va capitanejar (juntament amb els pagesos La Palha i La Forca) la Revolta dels Crocants de Roergue contra el rei de França Lluís XIV. Quan va ser capturat, va ser condemnat al suplici de la roda. La cançó infantil coneguda avui és el resultat de l’evolució d’aquesta història i és per aquesta raó que en la cançó se citen les diferents parts del cos, car la tortura de la roda mutilava progressivament el condemnat.  

    Si bé en la melodia catalana la lletra ha perdut pràcticament les connotacions que la van inspirar, a Occitània es continua utilitzant una lletra que recorda perfectament els fets en diferents versions”.  

    Ens trobem,  doncs, davant d’un fet comú extens, com a mínim, en la literatura europea; el final tràgic o el recurs de la violència. Aquest es troba també reflectit en cançons tradicionals de Suècia com “Straffad moder und dotter” (castigades mare i filla) interpretada pel grup Garmarna, o en els contes d’Andersen i en els finals tristos que tant agradaven als romàntics.  

    Finalment us suggereixo de llegir l’article en occità i d’escoltar la cançó de la mà del famós cantautor occità Joan de Nadau, qui fa una presentació combinant occità i francès i una representació formidable de la història a partir del tercer minut del vídeo. Espero que us agradi. 

    www.youtube.com/watch?v=hUMEgZlB0Xw 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Els verbs ser i estar i les seves traduccions

    Núm. 248// Quan s’ha de traduir el verb ser i el verb estar en altres idiomes, de vegades ens trobem amb algunes particularitats curioses. En aquest article comentarem molt per sobre algunes característiques en algunes llengües. Degut a la poca extensió del document, algunes anotacions poden quedar com a mitges veritats o mancades de les explicacions oportunes.  

    La primera diferència es troba quan es compara català i castellà. Malauradament, cada dia se senten més construccions com “la sopa està bona” o “en Pere està casat”, quan en català haurien de ser “la sopa és bona” i “en Pere és casat”.  

    Per altra banda, quan es compara el francès tot sembla ser més fàcil, el verb Être té els sentits del verb ser i del verb estar: la soupe est bonne (la sopa és bona), Piere est marié (en Pere és casat), recordant així una mica al català.   

    Si es continua comparant altres llengües, s’observa com l’amazic i el rus semblen no tenir el verb ser. Així la frase “sóc un home” en amazic de Nador és “necc d argaz [ne∫’dajaz]” (escrit segons l’ortografia estàndard) i en rus és “я – человек [jat∫elo’vjek]”. Però això només passa en present, ja que el verb ser és mancat de sentit i sols actua com un nexe. 

    Altres llengües com el gaèlic d’Irlanda, s’observa un verb ser i un verb estar. Aquesta afirmació es pot veure en aquests exemples: la traducció de “soc professor” és “Is múinteoir mé”, i la de “soc a Dublin”  és  “Tá mé i mBaile Átha Cliath”, recordant el castellà. 

    Quan s’observa el llatí, hom es troba que amb el verb Sum (ser) es podia expressar les excepcions dels dos verbs. Seria, per tant, un altre cop com el francès. I aquí hi ha  una sorpresa per als catalans. El verb Sum (ser) també té el sentit del verb “tenir” quan s’utilitza amb concordança amb el datiu. Curiosament aquest valor de possessiu també s’expressa en tots els idiomes abans esmentats en diferents maneres i sentits.  

    Traduccions de “tinc una casa” en francès, rus, amazic i gaèlic irlandès 

    (Construcció gramatical utilitzant el verb ser, el datiu de persona posseïdora i un objecte posseït.  L’ordre i l’aparició dels elements no concorda pas) 

    Rus: u menya est dom (a mi és una casa).  Amazic: ghari taddart (a mi una casa). Gaèlic: Tá teach agam (està a mi una casa). 

    En francès, es podria utilitzar aquesta construcció en un sentit molt restringit i seria: “Une maison est à moi”,  

    Finalment cal dir que en llatí,  francès i rus tenen un verb equivalent al nostre “tenir”: en llatí seria “habeo domum”, en francès es diria  “j’ai une maison” i en rus “я имею дом” (ja umeju dom)”. L’amazic manca de forma anàloga i en gaèlic seria un cas molt especial que aquí no s’explicarà pas. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic del porc i la cervesa. Les cerveses II

    Num. 247// Avui acabem els Ets i uts dedicats a la Fira del Porc i la cervesa que s’ha fet a Manlleu. Comencem per les cerveses Märzen, de fermentació lager. Tenen un gust de malt net, ric, de pa torrat, d’amargor moderada i amb un final sec. Són suaus, solen ser de colors que van de l’ambre-ataronjat al vermellós-coure. Actualment són molt conegudes les cerveses India pale ale (IPA), que es caracteritzen per un color més pàl·lid, per l’alta graduació i per la gran presència de llúpol.  

    D’altra banda, a Bèlgica s’elaboren les cerveses d’abadia, conegudes també com  cerveses trapenques. Tenen un gust potent i un elevat grau alcohòlic, encara que no són tan amargues com les altres. Les lambic, també belgues, s’elaboren per fermentació espontània exposant-se a llevats salvatges i altres bacteris que hi ha en l’ambient de la vall del riu Zenne. La cervesa lambic és la base per fer altres estils de cervesa, com ara la gueuze, la faro (amb sucre candi), la kriek i la cervesa de gerds. La primera és fruit de la barreja d’una lambic jove (1 any d’edat) i d’una de vella (2-3 anys) i després s’embotella per a una segona fermentació. S’hi utilitzen llúpols antics, per la qual cosa té pocs sabors i aromes de llúpol que es poden trobar en la majoria dels estils de cervesa. La kriek és obtinguda per mitjà de la maceració i la refermentació de cireres àcides en una base de lambic. Normalment no hi ha gens de sucre al final de la fermentació, per això s’obté un sabor afruitat sense dolçor. I la cervesa de gerds s’assembla a la kriek pel que fa al procés d’elaboració. 

    Per acabar, tenim les arxiconegudes pilsner, d’entre 4,5 i 5 graus, amb un gust lleuger, fresc i intens. Solen ser de color clar i posseeixen una refinada aroma i sabor de llúpol. 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic del porc i la cervesa. Les cerveses I

    Núm. 246// La cervesa és la beguda alcohòlica més consumida i més antiga, i és la tercera beguda darrere l’aigua i el te. Es fabrica sobretot amb grans d’ordi i aromatitzada amb llúpol. Ens calen quatre ingredients per elaborar-la: aigua, malt, llúpol i llevat. El malt aporta la dolçor i la densitat, el llúpol, l’amargor, i el llevat, l’acidesa. Avui dia hi ha centenars d’estils de cerveses –el terme estil engloba aspectes tècnics com el color, la graduació, l’amargor, el cos i alguns altres trets. Vegem quines cerveses hi ha. 

    Les ale, fermentades a alta temperatura, entre 16ºC i 26ºC, solen tenir força grau alcohòlic, són especialment amargues i se serveixen tèbies. Per contra, les lager s’elaboren amb una fermentació a baixa temperatura, entre 9ºC i 14ºC, la qual cosa les fa més suaus, i han de conservar-se durant almenys tres mesos en contenidors. Se serveixen fredes perquè a temperatura ambient tenen mal gust.  

    Els termes cervesa rossa, negra o torrada no es refereixen a cap estil, sinó simplement al color. Les primeres tenen malts clars o pàl·lids. A les segones es fa servir ordi molt més maltat i molt torrat, com a les Schwarzbier, a les porter i les stout britàniques, que tenen aromes i sabors que recorden la xocolata, el cafè o la regalèssia. I les cerveses torrades són elaborades també amb malts torrats, que donen un gust amarg final, a part del que aporta el llúpol. Com les negres, tenen l’escuma cremosa i compacta. 

    I finalment les cerveses blanques o de blat (en alemany Weissbier) –que no són blanques, sinó més aviat de color palla– tenen un percentatge de blat de com a mínim el 30%. No són filtrades, per això tenen un aspecte tèrbol, provocat per la proteïna del blat, i són refrescants, amb aromes cítriques i d’espècies.  

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic del porc i la cervesa. Els embotits III

    Núm. 245// Els embotits d’avui són tots cuits. Comencem per la botifarra blanca, o cuita, i la botifarra negra. Aquesta última es fa amb retalls de l’espatlla i de panxeta, cansalada, cansalada del coll, freixures, caretes, galtes, sang, tripa natural, sal i pebre negre. El dijous gras se sol menjar la botifarra d’ou, feta amb carn de l’espatlla, cansalada, carn del cap, ous, sal i pebre negre. És de color groguenc, pels ous, i de textura granelluda, i recorda molt la botifarra blanca. La botifarra del perol deu aquest nom al fet que antigament es coïa en un perol, que és com una caldera, i encara ara s’elabora amb carn del cap del porc, el cor, els ronyons, els pulmons, greix, cotnes, sal i pebre.  

    D’altra banda, no tan típic de la nostra terra és el botifarró negre (en castellà és morcilla), embotit elaborat farcint un budell prim o curt amb carn magra i sang de porc, i a vegades amb ceba i arròs. En canvi, sí que coneixem bé el bull, el paltruc o el bisbe (blanc o negre), que són diversos noms que designen el mateix embotit, fet a partir de la bufeta o de l’intestí gros (el paltruc) del porc, farcit de carn d’aquest animal capolada i adobada -conté carn magra i greix, i també s’hi pot posar fetge o llengua. La catalana és un embotit elaborat amb carn magra del porc, amanit amb sal, espècies i derivats làctics i embotit amb tripa culana natural que s’ha cuit molt lentament. També hi ha el cap de senglar. Malgrat el seu nom, aquest embotit no se sol elaborar amb carn d’aquest animal, sinó amb la de porc blanc. La mortadel·la, d’Itàlia, força consumida actualment, és farcida de carn de porc i de bou trinxada i barrejada amb petits daus de llard. En darrer lloc, tenim el frànkfurt, una salsitxa cuita i fumada feta amb porc o vedella o amb una barreja de totes dues carns, típica d’Alemanya i Àustria. 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic del porc i la cervesa. Els embotits II

    Núm. 244// L’altra setmana vam explicar quins embotits curats tenim a casa nostra. Avui en veurem alguns altres, que no són d’origen català, però que també consumim habitualment, i alguns embotits crus. 

    D’embotits curats d’origen forà, hi ha la sobrassada, adobada amb sal i pebre vermell, típic de les Balears. De la resta d’Espanya venen el xoriço i el llom embotit (no pas *embutxat). Aquest darrer és un embotit curat, elaborat amb el múscul ileoespinal del porc, amb poc greix, salat, assaonat i embotit amb tripes naturals o artificials permeables. D’Itàlia ve el salami, que és cru, però assecat i fumat, fet amb mescla de carn de porc, de boví i cansalada. I d’aquest mateix grup tenim el bacó, que com sabeu és cansalada viada fumada, típica del Regne Unit. 

    L’embotit cru més representatiu és, evidentment, la botifarra fresca o crua, elaborada farcint un budell de carn trinxada, generalment de porc, espècies i sal. Més petita és la salsitxa, perquè s’emboteix un budell prim de carn de porc picada i assaonada, i es delimita per lligats. I avui dia consumim també la xistorra (nom que ve del basc xistor, que vol dir ‘embotit’, justament). És una menja típica del País Basc i de Navarra, és de color vermell, feta amb mescla de carns picades o trossejades de porc o de porc i boví, cansalada o greix de porc, sal, pebre vermell i all. En aquest cas, s’acostuma a embotir en una tripa de xai. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic del porc i la cervesa. Els embotits I

     

    Núm. 243// La carn de porc és una de les més conegudes a la comarca d’Osona, consumida en forma d’embotit com a mínim des de l’època romana. Tenint en compte que a Manlleu els dies 30 de setembre, 1 i 2 d’octubre es farà la 30a edició de la Fira del porc i la cervesa, hem cregut convenient dedicar cinc Ets i uts als diferents tipus d’embotits i cerveses. 

    Com és sabut, un embotit és una peça de carn, generalment de porc, picada, condimentada i introduïda (embotida) dins tripes netes. La carn pot ser de diferents parts, des de carn magra fins a fetge, llengua o sang. A més de la carn, també s’hi poden embotir altres aliments com ous, farina, pebre i olives, entre d’altres. Fet i fet, es poden dividir en tres grans grups: 

    1) Els embotits curats (són els que es deixen assecar i es mengen crus); 

    2) Els embotits cuits (es couen prèviament, bullits o fregits); 

    3) Els embotits crus o frescos (es venen crus i s’han de coure abans de consumir-los). 

    D’embotits curats hi ha la famosa llonganissa, que sol tenir un diàmetre d’entre 4 i 9 cm i una longitud d’entre 50 i 90 cm. El temps de curació és d’uns dos mesos. També tenim la llonganissa culana (també dita *culara), més llarga i gruixuda, ja que es fa amb el budell culà. Altres embotits curats són el fuet, més curt i prim que la llonganissa, la somaia, que és una botifarra crua deixada a mig assecar, i la secallona, embotit semblant al fuet, però més allargat i més prim. No us ho perdeu, la setmana que ve en veurem més! 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Frases fetes i dites d’oficis III

    Núm. 242// Avui veurem el darrer article sobre frases fetes i dites d’oficis. I ens centrarem en dos àmbits ben diferents: el mariner i el capellanesc. 

    Comencem pels qui solquen les mars del planeta. Tenien la fama de tenir dona a cada port, de ser cercabregues, culs de taverna i una mica esbojarrats. Són fames, és clar, fames a vegades injustes. Per això es devia dir Qui no vol fer bondat, a mariner o a soldat. Tanmateix, no tot és negatiu: Mariner i pescador, de la gent el bo i millor. Són feines dures, molt dures, per aquesta raó hi ha la dita següent: Quan la mar va bé, tothom és bon mariner. I el que, segons els costums imperants d’abans, s’havia de tenir clar és: Tres coses fan mal mariner: renegar, no saber nedar i gras estar. Pel que fa a renegar, és molt evident que al darrere d’aquesta dita hi ha una moral, un ull que vetlla per un suposat bon fer.  

    Dels càrrecs religiosos també se n’han construït frases fetes i dites. Per exemple, Un capellà tot ho beneeix, un pagès tot ho manté i un advocat tot ho enreda. La vida del sacerdot no ha estat fàcil, per això s’ha comentat més d’una vegada que va més just (o estret) que les calces d’un capellà. També era coneguda la dita Cap capellà no recorda quan era vicari (o escolà), que volia dir que els qui tenen un càrrec més elevat mostren poca tolerància amb els defectes dels més joves, com si ells no haguessin caigut mai en els mateixos errors. I és que, ja ho diuen, hi ha gent més papista que el Papa. Per això, no cal oblidar aquesta última: Caga el Rei i caga el Papa i de cagar ningú se n’escapa. 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço