bocins de pa: un bocí és un tros de menjar. Un bocí de pa. Es va empassar un bocí de carn sense mastegar. Un poc de menjar. Menjaré un bocí.
Font: Optimot
badar: Abstreure’s, encantar-se, mirant alguna cosa. Aquest mot prové del llatí batare, d’origen onomatopeic, d’on degué derivar *bataculum ‘escletxa, badall’ i d’aquí el verb bataculare ‘badallar’.
Font: Diccionari.cat
àpat: Menjada d’una certa consistència que hom fa diàriament a hores fixades, com són l’esmorzar, el dinar o el sopar.
Font: Optimot
manta: Peça teixida de llana o de cotó, amb lligats i colors diversos, que s’usa com a abrigall en el llit, com a abrigall de viatge, com a abrigall de les haveries, etc.
Font: Optimot
Salvem quinze mots! “A l’abril, cada paraula val per mil”
Encetem el mes d’abril parlant de paraules que comencen a caure en l’oblit. És clar que hi ha mots que deien els nostres avantpassats que nosaltres no hem mantingut, ja sigui perquè han passat de moda– canvi generacional- o perquè aquell objecte que designa ja no s’utilitza. És el cas de ‘clemàstecs’ (cadena amb ganxos que servia per penjar les olles a la llar de foc) o del mot ‘escadusser’, que se substitueix sistemàticament per ‘aïllat’ o ‘esporàdic’.
La pèrdua d’aquests mots aboca la llengua a un empobriment progressiu que només es nota quan, per casualitat, escoltem aquella paraula. És llavors que recordem que la teníem… Sí, és veritat que abans dèiem ‘guipar’ i ara diem ‘espiar’, o simplement ‘mirar’; o que distingíem entre ‘esgarrinxar’ i ‘esgarrapar’, o que ens ‘mudàvem’, i no ens ‘posàvem guapos’.
Malgrat que hi ha paraules que es perden, per contra, ens en venen de noves – els neologismes-. En aquest cas, però, majoritàriament provenen d’altres llengües, sobretot de l’anglès (catering, brífing, píling, mail…) i catalanitzar-les forma part d’un procés llarg que quan ha arribat a bon port i s’ha trobat el mot idoni en la nostra llengua (‘servei d’àpats’, ‘reunió’, ‘decapatge’, ‘correu electrònic’), ja hem begut oli perquè ja ens hem ‘avesat’ (un altre de la llista!) a dir el mot en anglès, que sembla queda més distingit i tot!
Justament, per recuperar alguns d’aquests mots perduts i genuïns de la nostra llengua, el CNL d’Osona proposa en la campanya “A l’abril, cada paraula val per mil” del 2021 trobar quinze parelles de paraules en els cartells, tenint en compte que un mot de cada parella està en desús o és poc utilitzat. Seran, doncs, quinze mots que tornaran a estar vius als aparadors dels comerços d’Osona durant el mes d’abril. Recuperem-los, diguem-los, revifem-los i tindrem un tresor!
Els trobareu tots recollits en aquest blog. I si voleu participar en el concurs, empleneu el formulari que trobareu a https://blogs.cpnl.cat/concurscat/
Joan Triadú i Font
(1921-2010)
Amb aquest article n’encetem una sèrie que reivindicaran personatges relacionats amb la llengua i amb Osona. Comencem per Joan Triadú, del qual aquest any 2021 se’n commemora el centenari del seu naixement i que dona nom a la biblioteca de Vic.
Escriptor, pedagog i activista cultural nascut a Ribes de Freser, tot i que, com veureu més endavant, vinculat a Osona. Als setze anys va obtenir el títol de professor de català i l’any 1942 es va llicenciar en llengües clàssiques. A la universitat ja va començar a fer activitats en defensa de la llengua catalana; a més, l’assistència a les sessions clandestines dels Amics de la Poesia li va permetre conèixer escriptors que no s’havien exiliat.
El 1944, sota la protecció de la parròquia, va crear el Concurs de Poesia de Cantonigròs, per on van passar autors coneguts i que va servir d’impuls als joves. Entre el 1948 i el 1950 va ser lector de català a la Universitat de Liverpool. En tornar va promoure nombroses activitats culturals, va fer de mentor de joves i va preparar els primers professors de català. Ja el 1961 va impulsar la Junta Assessora per als Estudis de Català, que expedia títols de llengua. També va ser el creador del premi Sant Jordi de novel·la i del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El 1963 va fundar l’escola Thau, on la llengua vehicular era el català. Paral·lelament va desenvolupar el seu vessant de crític literari i d’autor d’antologies poètiques.
Des del 1991 el Consell Comarcal del Ripollès convoca els Premis Literaris infantils i juvenils Joan Triadú, i tant la biblioteca de Vic com l’Institut de Secundària de Ribes de Freser porten el seu nom.
L’Àfrica és un continent tan vast com desconegut per la majoria de nosaltres, europeus i occidentals. Entre les múltiples facetes que ignorem d’aquests països una és la seva immensa riquesa lingüística. Per sort, amb la descolonització, la majoria de regions han revaloritzat les seves llengües autòctones. Per això, l’Àfrica és el continent amb més concentració de persones bilingües, trilingües i políglotes.
Fixant-nos en les llengües, doncs, hi podem distingir unes grans famílies:
Afroasiàtiques o hamito-semítiques, parlades al nord del continent des del Marroc a Egipte i que engloben l’amazig, l’egipci, el haussa…, aproximadament, unes 240 llengües parlades per 400 milions de persones. L’amazig, parlat per bona part de la població del Riff marroquí, té una gran presència a Osona.
Niloticosaharianes, parlades a l’Àfrica central, i que han evolucionat entorn de les capçaleres dels rius Nil i Chari. Bona part d’aquestes llengües són tonals: això vol dir que un so més agut o més greu té significat, és a dir, pot canviar el sentit d’una paraula. Algunes de les llengües d’aquesta família són el turkana (Kenia), el massai (Kenia i Tanzània), la kanuri (Nigèria) i el songhai (Mali).
Nigerocongoleses, un grup de llengües vastíssim; el que inclou més llenguatges diferents de totes les famílies africanes. S’estén des de llengües atlàntiques, com el wòlof que es parla al Senegal, fins a les llengües bantus, que inclouen el suahili. Per la procedència de molta gent que viu a Osona, algunes llengües d’aquest grup tenen una gran presència a la comarca, com ara l’akan, l’ewe o el twi, parlats a Ghana, o el ioruba i l’igbo que es parlen a Nigèria.
Algunes altres famíles són les llengües al·lòctones, que van arribar a l’Àfrica des d’altres continents com ara el malgaix (llengua de Madagascar que prové de la zona austral del planeta) o les llengües criolles, que han evolucionat conjuntant llengües africanes amb les de les metròpolis, donant lloc a llengües derivades del portuguès, el francès…
Com hem dit, el nombre de llengües parlades a l’Àfrica és inabastable. Tant és així que ni els experts es posen d’acord en la classificació d’algunes variants, dialectes i llengües parlades per pocs centenars de persones.
Cal tenir en compte que pocs països africans tenen alguna llengua pròpia com a oficial; la majoria arrosseguen la llengua de la metròpoli colonial com a oficial i seriosa, i moltes de les autòctones no tenen ni un sistema ortogràfic fixat, pertanyen a l’oralitat. Això fa que molts africans, en arribar a Europa, no reconeguin o no mostrin la seva llengua materna per un sentiment d’inferioritat: la llengua pròpia és petita, de casa, de la família o del poble.
Així doncs, si algú de Nigèria, Ghana, el Senegal…us diu que la seva llengua és l’anglès o el francès, dubteu-ne. Pregunteu-li què parla a casa, i veureu la riquesa real d’aquests països.
Font: Viquipèdia, llengües africanes
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de llengües del món [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/130>
El panjabi
Núm. 162// Com dèiem en l’anterior article, a Osona es parlen moltes llengües a part del català. Després de fer un tast de la llengua amaziga, avui dedicarem unes línies al panjabi, una llengua que es parla entre el nord-oest de l’Índia i l’est del Pakistan, a la zona coneguda com a “Panjab” (que vol dir “cinc rius”, pels cinc rius que creuen la regió).
Tot i que oralment es poden entendre perfectament, el panjabi s’escriu amb dos alfabets diferents: el “gurmukhi” a la vessant índia i el “sahmukhi” a la banda paquistanesa del territori. Com bé sabreu, la frontera entre l’Índia i el Paquistan és una zona conflictiva, en constant disputa, i el Panjab ha viscut una diàspora que ha portat habitants seus, i per tant la seva llengua, a tots els racons del món; és la tercera llengua parlada del Regne Unit, la cinquena al Canadà i a Catalunya el 2007 la tenien com a primera llengua més de 10.000 persones.
La major part de parlants del panjabi que viuen a Catalunya tenen l’anglès i l’hindi com a segones llengües, que aprenen a les escoles índies degut al seu passat colonial.El panjabi és una llengua indoeuropea, com el català, però el seu origen comú ha quedat tan lluny en la història dels canvis lingüístics que podem trobar poquíssimes semblances entre totes dues.
Com a curiositats lingüístiques, el panjabi destaca pel seu ús semàntic del to. Oi que heu quedat sorpresos escoltant gent xinesa parlar entre ells? Les pujades i baixades de to (entès com a nota; aguts, greus…) tenen valor semàntic en el xinès i el panjabi. Així, el mateix conjunt de sons, pot voler dir coses molt diferents segons si les vocals són greus o agudes. L’alfabet llatí no permet marcar el to, per això aquestes llengües són tan difícils d’escripturar en les nostres lletres, i encara més d’aprendre a parlar-les correctament!
També, i això segur que us és més familiar, fa servir declinacions en lloc d’articles o preposicions. Els qui heu estudiat mínimament el llatí o l’alemany sabeu de què va; en lloc de posar una partícula davant dels mots per determinar-los, se’n modifica el final. “A la casa” pot ser “casaALA” (com a exemple gens acadèmic) o “amb el gos” “gosAMBEL”.
Per acabar-ho d’adobar, en alguns casos flexionen el verb segons el gènere. Això pot sonar molt estrany, però de fet en català ho fem sovint amb el participi…”la carta, l’he donada a ta mare” o “aquella sopa, l’has tastada?”. Parlant de llengües, mai som tan lluny com sembla.
L’amazic
A part del català i el castellà, a Osona es parlen d’altres llengües. Una de les que més es parla és l’amazic, també anomenat berber.
Les paraules ‘berber’ i ‘bàrbar’ tenen un origen comú. La paraula ‘bàrbar’, d’origen grec, significava ‘salvatge, estranger’. Per als grecs, la paraula era una imitació del parlar de la gent que no entenien, com el que fa un home barbotejant.
Però no només els grecs, i després els romans, van fer ús d’una paraula com aquesta. Els àrabs també van anomenar ‘berbers’ els amazics, els pobles del nord d’Àfrica, perquè així era com percebien la manera de parlar d’aquell poble, que consideraven inintel·ligible, com una mena d’embarbussament (“ber-ber, ber-ber”).
Amb tot, el nom ‘amazic’ és la forma que té aquest poble d’autoanomenar-se ell mateix, i amb aquest nom en parlarem nosaltres aquí.
La llengua d’aquest poble, la llengua amaziga, és molt present a Osona, sobretot a Manlleu i a Vic i per això és important que la coneguem una mica. En primer lloc cal dir que l’amazic no té res a veure amb l’àrab. L’amazic i l’àrab pertanyen a la mateixa família lingüística de les llengües afroasiàtiques, però un parlant d’àrab i un d’amazic no s’entendran entre ells si no estudien un la llengua de l’altre. És el mateix que li passa a un català i un anglès, per exemple: les seves llengües pertanyen a la mateixa família lingüística indoeuropea, però no es poden entendre perquè la distància entre aquestes dues llengües és molt gran.
La llengua amaziga es pot considerar la llengua autòctona de tot el nord d’Àfrica. S’ha mantingut bàsicament com a llengua oral, tot i que té un sistema d’escriptura propi, el tifinag, que té més de 2.500 anys d’antiguitat i que s’ha mantingut entre els tuaregs. Aquest alfabet no té res a veure amb l’alfabet àrab o llatí.
Amb tot, la majoria dels amazics que conviuen amb nosaltres, difícilment coneixen el tifinag perquè l’amazic els ha arribat només com a llengua oral. En canvi, si han pogut anar a escola i arribar a estudis secundaris o superiors, coneixen l’alfabet àrab (per a la llengua àrab) i també l’alfabet llatí (per al francès).
MÉS DE 7.000 LLENGÜES AL MÓN! CONSERVEM-LES!
Núm.160// El dia 21 de febrer es commemora el Dia Internacional de la Llengua Materna en reconeixement a les persones tirotejades a Dhaka (Bangla Desh) per militars i policia quan participaven en un acte reivindicatiu per la llengua bengalí i en contra de la imposició de l’urdú, el 21 de febrer de 1952. La UNESCO va aprovar que aquesta data fos reconeguda a tot el món en defensa del plurilingüísme.
Des del 1999, doncs, es commemora el Dia Internacional de la Llengua Materna, llengua nadiua o primera llengua, en definitiva el primer idioma que s’adquireix dins la família i que es transmet de manera natural a l’infant, per contacte.
Al món hi ha segons L’Ethnologue (publicació web d’estadístiques lingüístiques) ,més de 7.000 llengües vives i cal tenir present que els continents asiàtic i africà són les zones amb un nombre més gran de llengües i alhora més amenaçats per l’extinció d’algunes d’elles.
Si voleu obtenir informació de moltes de les llengües del món hi ha un diccionari en línia del TERMCAT que fa un recull de 1.274 d’aquestes llengües. Hi trobareu el nom de les llengües en català, àrab, gal·lès, alemany, anglès, espanyol, basc, francès, gallec, guaraní, italià, japonès, neerlandès, occità, portuguès, rus, suahili, amazic i xinès, i en la llengua mateixa de què es tracti. Igualment aplega informació sobre la família lingüística, el lloc on es parlen, la seva situació sociolingüística, vitalitat, alguns aspectes històrics, etc. Hi teniu accés alfabètic o temàtic, que permet accedir a les fitxes a partir del país on es parla la llengua. És a dir permet fer una cerca de les llengües que es parlen en un país determinat.
Una joia lingüística, vaja!
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de les llengües del món [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop.2018. (Diccionaris en Línia) <https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/130>